A vegades, quan em trobo amb llibres
nous, no només els llegeixo, sinó que miro de saber qui és l'autor
o autora, què més ha escrit, i totes aquelles coses que em ve de
gust investigar. El procés, llarg o curt, segons circumstàncies
diverses, no sol afegir un interès especial a la lectura del llibre,
però a vegades m'obre noves perspectives.
En el cas d'Agota Kristof, autora en llengua francesa d'origen hongarès, vaig saber que en la seua llengua materna havia escrit poesia en la seua joventut. Vaig mirar de trobar, a través d'Internet, els seus poemes. Tasca inútil. Vaig llegir en una entrevista que havia intentat traduir els seus versos al francès, però que el resultat no la va satisfer, de manera que no va insistir. Deia, més o menys, que els seus versos, amb el pas del temps i el canvi de llengua, li resultaven massa ”poètics”, potser massa romàntics.
No sé si algú, en algun lloc, conserva els versos d'Agota Kristof, jo només he estat capaç de recuperar els que figuren al principi de la seua novel·la Hier. Són senzills, elementals, commovedors (el temps passat ho sol ser), potser com els dels poemes que no va voler acabar de traduir, i segurament expliquen per què no va voler continuar:
Hier tout étais plus beau
la musique dans les arbres
le vent dans mes cheveux
et dans tes mains tendues
les soleil
A falta d'altres idees, se m'ha acudit
que poden anar bé la música en els arbres:
