Per molts anys, Olga Xirinacs!

Com si fóssim astrònoms, comptem el temps segons les voltes que la Terra fa a l'entorn del Sol -o el Sol circumval·la la Terra, que tant és- i sovint oblidem que el nostre temps té altres mesures i que hi ha anys que que el cicle, per a bé o per a mal, s'allargassa o s'escurça, pren intensitat o s'esllangueix desganat. Si jo fos poeta parlaria amb més propietat de tot això, però no em queda altre remei que recórrer als seus versos per, després, poder-ho resumir de manera maldestra.

Aquestes coses les diu molt bé l'Olga. Ara em ve vagament al cap un poema seu. He de buscar-lo, no el sé de memòria. Copio el final:

Jo llavors no ho sabia, ho sé ara,

que Bonet de San Pedro va dir que era bell,
l'any quaranta-u, quan ell cantava Carita de ángel.
Torneu-me el temps per afegir-hi
tot allò que li dec.

Olga Xirinacs: “41” (fragment), de Històries roges.

Penso que està bé que li sigui tornat el temps, però no del tot, que li quedin molts anys per retrobar-lo en els seus versos i en la seua vida.

fosa en negre

Trobar clus i trobar ric... conceptisme, culteralisme... Faig l'esforç d'endinsar-me en els poemes, en els jocs poètics subtils de paraules i formes. Me'n surto o no, em diverteixo o no, segons la meua capacitat, el meu estat d'ànim o la complicitat amb el poeta. Galimaties: seria com un conceptisme barrejat, o no, amb culteralisme i amb la llibertat expressiva d'un autor que té una consciència estranya del ritme i de la idoneïtat del mots, sovint barrejada amb una sintaxi personal, tan creativa que només el propi poeta -ésser singular- arriba a copsar en tota la seua magnificència. Etc.

Potser el que m'agrada de Parcerisas, i alguns poetes més, és la capacitat que tenen de fer leu la complexitat de l'experiència personal, o al menys així m'ho sembla. Recordo una entrevista, que ara sóc incapaç de trobar, en què Charles Simic deia la satisfacció que va sentir quan després d'una lectura poètica se li va apropar un home gran que mai havia llegit poesia i li va dir que ho entenia tot i que si allò era realment poesia. Simic es mostrava molt satisfet. Jo, que sóc com l'home gran, continuo amb Simic, tot i que no tinc tan clara la qüestió de la simplicitat poètica, i encara menys la tria o els silencis.

¿Estem autoritzats a parlar

en nom d'aquests arbres sense fulles?
¿Ets capaç d'explicar
quines intencions té el vent
amb la camisa de l'home i la brusa de la dona
de la bugada estesa?
Què en saps dels núvols foscos?
I dels estanys plens de fulles seques?
I dels cotxes que es rovellen a la calçada?
Qui t'ha donat permís
per mirar la llauna de cervesa de la cuneta?
I la creu blanca de la vora del camí?
I el gronxador del pati de la viuda?
Pensa si amb paraules n'hi ha prou,

o si valdria més

que batessis les ales d'arbre en arbre
i fessis com un corb.

Charles Simic: “Com un corb”, a Mestre de disfresses (traducció de Marta Pera)

només primers versos

Entro a la llibreria perquè fa temps que no hi entro, potser més d'una setmana. Està gairebé buida, cosa que em recorda que jo tampoc no m'hi puc quedar gaire estona si vull veure començar el partit del Barça. Cruixit de fustes fins que m'aturo a la taula de la poesia, que no sé perquè hi vaig si no sóc lector de poesia.

Miro portades, llegeixo noms d'autors i títols. Fullejo algun llibre. M'entretinc més en uns que en uns altres. Repasso alguns primers versos de poemes, de la traducció en castellà.

Coses senzilles, prenadalenques:

Ha arribat la tardor,
amb totes les fulles d'or;
els cabells grisos i les fulles dorades criden
que l'any i jo som vells.
...

Versos patriòtics:

Si jo fos un d'aquests ciutadans errants
que tenen el món com a ciutat,
no ploraria pels qui van caure
abans que s'arriessin les banderes
...

Fantasies inquietants:

Les persones felices que són decapitades
retroben al cel els seus caps
convertits en purs querubins
amb les seus ales, inclús...

Personatge acollidors:

El Diable -un cavaller- t'ha invitat a dormir
a la petita casa que té Noséon.
El lloc és esplèndid i sempre hi ha novetats.
...

Al final m'emporto el llibre a casa sense saber per què. Potser perquè no tinc temps de llegir-me'l tot a la llibreria abans que comenci el partit (no he vist cap tele a la llibreria); potser perquè vull llegir -i entendre- més a poc a poc com es transformem els caps dels decapitats en querubins; potser perquè tinc nostàlgia de versos vells anglesos llegits a la vora del foc -quin foc?-; potser perquè vull saber si també m'agraden els poemes de Chesterton... Mai no sé perquè acabo comprant llibres de poesia.


(G. K. Chesterton: El gran mínimo. Antología poètica. Ed. Salto de página.)

nostàlgia

Si algú em preguntés alguna cosa de Lovecraft, li diria, com de tants altres autors i obres, que ja fa molts anys, que eren lectures de la dècada dels 70, que ara, a casa, als prestatges del passadís, en queden quatre llibres vagament recordats. Li parlaria d'ambigüitats, com les que s'escriuen en les contraportades. Poe? Potser una mica. Però és una altra història. Si em preguntés si val la pena llegir-lo, li diria, com sempre, fins i tot quan tinc ben tendres els llibres, que això és cosa d'ell, o d'ella. Potser li llegiria algun poema que condensa d'alguna manera el que es trobarà en els relats i novel·les..., però tot és tan llunyà...

Once every year, in autumn’s wistful glow,

The birds fly out over an ocean waste,

Calling and chattering in a joyous haste

To reach some land their inner memories know.

Great terraced gardens where bright blossoms blow,

And lines of mangoes luscious to the taste,

And temple-groves with branches interlaced

Over cool paths—all these their vague dreams shew.

They search the sea for marks of their old shore—

For the tall city, white and turreted—

But only empty waters stretch ahead,

So that at last they turn away once more.

Yet sunken deep where alien polyps throng,

The old towers miss their lost, remembered song.

H. P. Lovecraft: “Nostalgia”, dins Fungi from Yuggoth

També li diria que no fes cas de la meua traducció, que no tinc ni idea d'anglès:

Com cada any, en la resplendor malenconiosa de la tardor,

els ocells endinsen el seu vol en un oceà desert,

canten i refilen en una pressa alegre

per arribar a una terra que coneix la seua memòria profunda.

Grans jardins penjants on esclaten les flors de vius colors

i fileres de mangos deliciosos al paladar,

i arbredes que formen temples amb branques entrellaçades

sobre frescos camins -tot això apareix en els seus somnis vagues.

Busquen en el mar vestigis de la seua antiga costa-

per la ciutat alta, blanca i amb les torres-

Però només les aigües buides s'estenen davant d'ells,

així que finalment fan mitja volta una vegada més.

Mentrestant, enfonsades a l'abisme ple d'estranys pòlips,

les velles torres enyoren el seu cant perdut i recordat.

Després li passaria un altre poema i li demanaria que me'l traduís. I així entraria ell, i jo retornaria, en un món gairebé oblidat.

The place was dark and dusty and half-lost

In tangles of old alleys near the quays,

Reeking of strange things brought in from the seas,

And with queer curls of fog that west winds tossed.

Small lozenge panes, obscured by smoke and frost,

Just shewed the books, in piles like twisted trees,

Rotting from floor to roof—congeries

Of crumbling elder lore at little cost.

I entered, charmed, and from a cobwebbed heap

Took up the nearest tome and thumbed it through,

Trembling at curious words that seemed to keep

Some secret, monstrous if one only knew.

Then, looking for some seller old in craft,

I could find nothing but a voice that laughed.

“The book”

Ray Bradbury. Poemes (2)

Com la majoria de vegades que tinc un llibre nou de poemes -no cal que siguin noves les poesies-, fullejo les pàgines amb pressa, buscant un títol, un vers, una paraula, que em detingui. Aleshores, m'entretinc i llegeixo a poc a poc, però no prou. Senyalo la pàgina d'aquella manera que diuen que no s'ha de fer i continuo. Més endavant, si no me n'oblido perquè tinc altres llibres, tornaré a començar amb més calma i descobriré els versos a penes intuïts o els nous o em recrearé en la primera tria.

Aquest vespre, quan estava a punt de sortir, per fi s'ha presentat la pluja i m'ha fet entretenir en un exercici impossible, perquè sóc incapaç de detectar la música del poema i tampoc estic segur d'haver captat alguns mots o matisos, però, com si fos un jove que creu en el que no coneix o un vell que és creu encara un jove lent, he anat traduint vers a vers el somni:

Vell, portes el jove dins?

Sota la pell, sí, sota la pell.

Vell, en quin barri?,

en la sang, idiota, aquí en la sang.

Quin és el seu somni,vell, què somia?,

en dones com maduixes, en dones com nata.

I si parla per tu, què diu?

Que estima fins a la mitjanit, fins a l'alba, fins a migdia.

Sento el seu taral·leig, i què taral·leja?

La vida val la pena perquè les dones li donen sentit.

Vell, què busca ell? On busca?

El camí cap al matí, el llindar de la setmana que ve.

Aleshores no ets mort i enterrat, vell d'argila,

no mentre aquest jove gaudeixi aquí un dia més.

I no s'amoïna el jove tancat aquí en la teua pell?,

Volta pel meu somni, no li agrada quedar-se dins.

Així que els dos vagueu com si fóssiu un, però la teua cara

mostra la joventut que es manté en un lloc ben il·luminat.

Així que presoner i carceller, bessons d'ombra, s'adormen

just a l'alba, has oblidat que ets vell,

sembles bell. I el fantasma que t'habita, antic,

és carn descarnada, i la carn que portes

és un vestit jove que conservaràs.

Després, et despertes i et tombes.

 

Ray Bradbury: “Old Man, Is the Young Man In?” (20 d'octubre de 1981)

aquest diumenge, la música entre els abres

A vegades, quan em trobo amb llibres nous, no només els llegeixo, sinó que miro de saber qui és l'autor o autora, què més ha escrit, i totes aquelles coses que em ve de gust investigar. El procés, llarg o curt, segons circumstàncies diverses, no sol afegir un interès especial a la lectura del llibre, però a vegades m'obre noves perspectives.

En el cas d'Agota Kristof, autora en llengua francesa d'origen hongarès, vaig saber que en la seua llengua materna havia escrit poesia en la seua joventut. Vaig mirar de trobar, a través d'Internet, els seus poemes. Tasca inútil. Vaig llegir en una entrevista que havia intentat traduir els seus versos al francès, però que el resultat no la va satisfer, de manera que no va insistir. Deia, més o menys, que els seus versos, amb el pas del temps i el canvi de llengua, li resultaven massa ”poètics”, potser massa romàntics.

No sé si algú, en algun lloc, conserva els versos d'Agota Kristof, jo només he estat capaç de recuperar els que figuren al principi de la seua novel·la Hier. Són senzills, elementals, commovedors (el temps passat ho sol ser), potser com els dels poemes que no va voler acabar de traduir, i segurament expliquen per què no va voler continuar:

Hier tout étais plus beau

la musique dans les arbres

le vent dans mes cheveux

et dans tes mains tendues

les soleil

A falta d'altres idees, se m'ha acudit que poden anar bé la música en els arbres:

 

poemes de la joventut llunyana

Vaig saber dels versos del vell -quan ets jove aviat tothom et sembla vell- professor d'història gairebé per casualitat. Estic segur que cap dels deu o dotze que formàvem filera davant seu no imaginàvem que el professor de somriure perenne que ens explicava entusiasta les gestes medievals havia escrit poemes en la seua joventut, que els havia enviat al concurs i que potser havia tingut una decepció quan no li van ser premiats.

Quan l'historiador i polític va enviar els versos sobre la pàtria, la fe i l'amor era més jove que nosaltres: setze anys la primera vegada i disset, quasi divuit, la segona. Encara tota una vida per endavant que imagino plena, potser amb la nostàlgia dels temps passats i d'una Catalunya plena.

Després de quatre mesos de contratemps tècnics, vaig poder resseguir en papers desiguals la seua lletra, la de l'any 22, quan tot era possible i la desfeta llunyana. Versos bonics, optimistes, entre el romanticisme i el classicisme. Versos ignorats (?) que romandran immòbils en les capses de cartró de la Casa de l'Ardiaca -magnifica feina de conservació i catalogació dels que hi treballen- on qui sap si algú els recuperarà algun dia. Quin dret tinc a rescatar-los de l'oblit si no em pertanyen? No m'ho pregunto gaire i comparteixo un fragment d'un dels poemes, entre ausiasmarquià i petrarquista, i amb la gràcia del jove trobador encara tímid que de moment s'acontenta amb l'olor del cabell de la dama:

Sou tan bella, senyora,

que mancament imperdonable fóra

comparar-vos a res del que hi ha al món.

Corprès de goig roman aquell que us mira.

Més si alegria el vostre obir inspira,

ben tost amb ella l'enyorança és fon

[...]

Llir entre cards, de vostra formosura,

talment l'estrella que radiant fulgura,

jo puc fruir-ne , qualque cop només,

l'amable flaire que es desprèn lleugera

de la foscor de vostra cabellera

on tantes gràcies troben lleu recés.

 

 

 

què és la poesia?

De vegades, em quedo perplex en adonar-me que no tinc prou clar allò de què parlo de i que hauria de saber explicar amb una certa solvència. Per exemple, si algú em fes explicar, més enllà dels quatre tòpics habituals, el concepte de poesia, sé que ho tindria difícil, que podria presentar alguns exemples de poemes i dir: és això!, però fer una definició convincent i definitiva de poesia, d’aquelles que poden figurar en un diccionari general o especialitzat o en un manual de literatura, crec que estaria fora del meu abast.

La veritat, una definició com la del DIEC, pot ser un punt de partida, però hi ha tantes coses a dir, a matisar, a ampliar o fins i tot a discutir:
1 1 f. [LC] [FLL] Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora.

Ara és quan algú pot pensar: a veure si finalment s’atreveix a dir la seva! Doncs no, no ho sabria dir, i hauria de recórrer a cites, a fragments, que es poden trobar en qualsevol lloc. Totes aquestes digressions vénen al cas perquè avui he llegit en aquest bloc una enquesta, que de fet no pregunta què és la poesia, sinó què valorem en un poema. Potser la resposta ens pot portar a descriure (?) la poesia. Pregunta l’enquesta:


Què valores més en un poema?

La complicitat assolida.
L'experiència explicada.
Un nou llenguatge.
L'esperit crític.
La bellesa formal.
Les veus d'on beu.
No entenc la poesia.

Bé, sense pensar-ho gaire sé el que no valoro especialment, si no té altres elements afegits. No m’importa l’experiència explicada, més aviat, i segons com i qui, em cansa que m’expliquin algunes experiències. No estic gaire segur què vol dir “un nou llenguatge”. En termes generals, l’originalitat no la considero ni positiva ni negativa, en tot cas sempre em pot crear curiositat. Quant a “l’esperit crític”, allà cadascú amb el que vol escriure, però per se tampoc no crec que sigui un valor universal i que necessàriament resisteixi el pas del temps. En molts casos els poemes amb esperit crític solen acabar com a material per a historiadors. Deixant de banda que no entenc determinats poemes –em refereixo a entendre què diuen realment (cosa que mostra la meva precarietat intel·lectual i sentimental) i què pretenen-, em queden tres ítems a discutir, a tractar, que a mi em solen interessar. En el cas de “la complicitat assolida”, tant pel que fa a la del poeta amb allò que ha estat motiu, origen, del poema i la seva adequació al poema, com a la complicitat que arriba a crear en mi mateix. Quant a “les veus d’on beu”, m’agrada, i entenc que en bona part la poesia és un fet cultural de primer ordre i com a tal participa de la història d’aquesta cultura. És possible que aparegui de sobte un poeta del no-res? Suposo que és possible, però no és fàcil. Aquí és on alguns dirien: però no t’han fet plorar aquestes paraules, no t’han emocionat? Podria respondre què sí, però hauria d’afegir que no veig que el fet sigui sinònim de poesia, i no poso exemples de la vida diària per pudor. I ja estem com al principi, amb la meva incapacitat de concretar què és poesia. O és que no és pot arribar a concretar?

A la vista que no sé anar gaire més enllà del que he dit, l’únic que se m’acut en aquest moment és que podria afegir algun altre “valor” als poemes que m’agraden, per exemple, que tinguin ritme, i em refereixo no només al ritme fonètic, sinó també al del conjunt del poema, al de la precisió d’un mecanisme de rellotgeria en bon estat. Com sempre, m’allargo excessivament. Abans d’acabar, però, un convido a respondre l’enquesta en el seu lloc original i a afegir, si voleu, algun altre ítem que considereu important.Per cert, sempre m’ha fet gràcia quan, alguna vegada diuen d’un poeta que ha transgredit els límits de la poesia. Realment sabia el que era poesia? Perquè només transgredeix algú alguna cosa qui sap el que és aquella “cosa” i té voluntat d’anar més enllà en l’aspecte que sigui. Què és la poesia?

P.S. M’imagino la gràcia que farà als qui escriguin a Google “què és poesia” i es trobin això sota un títol tan pretensiós.