músiques de final d'un estiu llarguíssim i d'opereta amb inici de tardor tempestuosa

Imagino un dissabte al vespre. Barcelona. Algú entra al Liceu, ha anat a veure Candide. En una altre punt de la ciutat, més amunt, més o menys a la mateixa hora, algú ha decidit veure King of Peking als Cinemes Girona. Més tard, o potser un altre dia, que al dissabte no li sobren les hores, un i altre, el de la Rambla i el del carrer de Girona, intercanvien llocs. Mai no es trobaran i mai no sabran quin espectacle ha resultat més satisfactori a un i altre. Algú, des de fora de la història, pot pensar què tenen en comú Candide i King of Peking. Si jo fos narrador, començaria a construir aquesta història i em reservaria, com a mínim, dos desenllaços. Mentrestant em miro el tràiler de la pel·lícula i recupero un Bernstein ja gran ballant la seua obertura.

A vegades penso que jo podria viure d'obertures i de tràilers, de principis i de resums, que després les coses es compliquen o perden força  i qui sap com acabaran.
 

futurible

La veritat, no em crec que dilluns al Parlament s'acabi escoltant això en directe.

1959-2017

Veig i escolto per la tele el darrer dels recitals de comiat de Raimon. De tant en tant enfoquen la platea: predominen els cabells blancs i grisos en els homes, o la seua manca -en les dones, això dels colors no queda tan clar- i no arribo a veure adolescents, que potser aplaudeixen des dels pisos superiors.

Quan feia classes i tocava, abans de llegir els poemes, posava als alumnes Veles i vents, o la peça d'orfebreria ausiasmarquiana que és Així com cell que es veu prop de la mort, o l'Elogi dels diners... En moltes cares hi havia un escepticisme inicial, fins i tot algun riure contingut; després, lentament, el silenci, la concentració, potser el reconeixement, potser la indiferència educada, potser tants altres coses que mai vaig saber. Encabat parlàvem, i abans de situar els poemes, abans d'endinsar-nos-hi, miràvem de situar el cantant. Pocs, poquíssims, reconeixien les cançons i l'interpret; alguns, algunes, parlaven del pare o, sobretot en els darrers temps, dels avis. Per què el que havien escoltat no formava part de la seua banda sonora en la majoria dels casos si Raimon era, també, un cantant contemporani seu? De quants dels centenars d'alumnes que he tingut s'ha convertit Raimon en u element de la seua banda sonora, en un petit referent de la seua música? Per què? No, no especularé, no faré reflexions que avui no m'interessen, tot i que crec que, com a mínim sociològicament, podrien tenir molts matisos, moltes possibilitats.

Avui m'he emocionat en algun moment veient i escoltant aquest Raimon que forma part de la meua banda sonora, és a dir, de la meua història -vet aquí la resposta a alguns perquès-, aquest Raimon contingut, fins i tot hieràtic, aquest Raimon líric, irònic, existencialista, lluitador, solitari i solidari, lloat i blasmat, etc., que en la història més recent un havia arribat a pensar que estava més enllà del bé i del mal.

Prou, acabo com acaba, i com va començar:

aquest diumenge, Suzuki i Falla

M'agrada passejar entre els pianos al carrer del Maria Canals. Sensació contradictòria: plaer de veure i escoltar les notes dels espontanis i renecs en comprovar que el trànsit no s'atura i sovint domina els sons que les tecles i les cordes deixen anar.

Una vegada més escolto Yoko Suzuki als Jardinets, en un espai infrail·luminat i no menys sorollós que la majoria dels altres. Més enllà del possible virtuosisme musical, que sóc incapaç d'apreciar, m'agrada l'elegància de moviments i la sensualitat de Suzuki, i la seua proximitat al públic atrevit amb ganes de fer-li petons. Suzuki enamora.

el metro anava gairebé ple

Per Barcelona, si puc, sempre viatjo a peu, però si el viatge és llarg o el temps és escàs, agafo el metro per raons que no cal especificar. Abans, dret o assegut en el vagó, alguna vegada havia intentat llegir o escoltar música, però no havia reeixit i ara ja no ho intento, faig el que m'agrada més: badar i observar, no sabria dir en quin percentatge, suposo que depèn del dia i dels estímuls. Sovint miro sense veure i altres cops em fixo, no gaire, és veritat, en el que veig. Al metro, a falta de finestres amb paisatge exterior, la gent té tendència a entotsolar-se o a semblar capficada en els seus pensaments o en el seu buit mental; alguns, pocs, miren a dreta i esquerra, els seus ulls adquireixen mobilitat i canvis expressius; si hi ha nens o gossos -ara sembla que ja poden viatjar tots els gossos- el dinamisme corporal i els canvis facials tenen excusa, en els altres casos, cal anar amb compte: no s'ha de mirar fixament una persona, sobretot a la cara. A part de no fer res, una de les opcions més freqüents dels viatgers de metro, especialment dels joves, era anar escoltant música; aquesta tendència ha variat i ha estat substituïda en bona part per l'ús del mòbil en tres modalitats bàsiques diferents: els qui parlen a traves del telefon, els qui juguen amb alguna aplicació, sovint molt mecànica, i, majoritàriament, els qui envien i reben whatsapps. La gent, al metro, s'ha tornat creativa i mou els dits a velocitats de vertigen confegint una literatura que imagino variadíssima i processant amb els seus cervells cada cop més evolucionats -també imagino- la literatura entrant que pot anar acompanyada de material gràfic. M'emociona veure com el món abans erm dels soterranis ciutadans es va convertint en un món de comunicació, d'interacció, de cultura.

Aquesta nit, veient una noia a la meua dreta que llegia un llibre -en paper!-, pensava: pobra, què deu trobar en unes pàgines que expliquen històries dels altres o coses encara menys interessants; i tan jove com és! Esclar  que jo encara pitjor: ni whatsapp ni llibre ni música, ni tan sols un trist quadern de sudokus, només badar o mirar què fan els altres i, molt de tant en tant alguna foto, per fer veure que també sóc tecnològic.

 

aquest diumenge hagués volgut compartir música turística, però no sé si existeix

No sé quina mida deuen tenir els patis interiors de l'Eixample, 80 metres de costat? 70? La diversitat (vertical i horitzontal) arquitectònica, ornamental i humana d'aquests espais és canviant i indescriptible. Qualsevol intent de narració cau necessàriament en la generalització o en la mentida. Un dels pocs aspectes, però,  en el qual tothom estaria d'acord és que configuren una caixa de ressonància espectacular: un pot sentir perfectament una conversa mantinguda en un dels llocs oposats del quadrat sense gaire esforç, sempre que no sigui un xiuxiueig i el vent bufi favorable o es mostri neutral.

Fa un temps, però, que aquest convenciment de diafanitat que he tingut sempre comença a trontollar. Aproximadament a trenta metres en diagonal de l'extrem de la meua terrassa hi ha un pis dels anomenats turístics, que, a part d'altres detalls, vol dir que hi ha més gent del que és habitual en la resta d'habitatges i que no parlen cap de les llengües constitucionals. En el meu pis, el del meu pati, ara hi habiten una colla indeterminada de nois -cap noia- de llengua incerta i de gustos musicals inidentificables. Algú, coneixedor de la meua ineptitud pels idiomes i de la meua ineficàcia auricular podria dir que és una mancança intel·lectual i física meua la dificultat de concreció de llengua i música dels nous veïns; no ho crec, o no del tot.

Els meus veïns comencen a sentir-se a mitja tarda i solen aturar els sons passada mitjanit, tant si jo sóc a casa com si no. M'encurioseix què fan tantes seguides hores al pis, però no és el meu propòsit entrar en la matèria en aquest moment. Tornem als sons. Gairebé podria assegurar que parlen una llengua germànica, però per molt que en algun moment he mirat d'esbrinar-ho, m'ha estat impossible: les paraules d'uns sempre queden ocultes, desfigurades, sota els grunys i els crits dels altres, com si fos una mena de coral en què els solistes queden permanentment ofegats per la intervenció del cor. Cert que alguns aguts i determinats sons guturals em porten a pensar, com he dit, en determinades llengües, però és més una intuïció que una certesa. Amb la seua música preferida em passa el mateix: puc arribar a descartar gèneres musicals (res d'òpera, per exemple) i a deduir-ne d'altres, però ni autors ni títols més que per deducció vaga, les goles dels xicots superen de bon tros els matisos musicals.

En definitiva, que els patis de l'Eixample tenen una acústica admirable, segur, però no tant com pensava, o bé sempre hi ha imponderables que dificulten la precisió de les audicions. Què més voldria jo que poder compartir aquest diumenge la tipologia musical dels pisos de turistes de l'Eixample, enriquiment cultural indiscutible per a la ciutat, però avui no pot ser. Perseveraré en l'intent i potser un altre dia...

 

 

aquest diumenge... no ho sabria ben bé dir, una tocantant?

Hi ha un diari que fa un temps es feia publicitat dient que si un dia explicava que els elefants volaven ens ho havíem de creure. La veritat és que costa poc donar notícia de les coses grans per molt sorprenents que puguin semblar. En el cas dels elefants, per exemple, estic segur que molts de nosaltres els veurem al cel abans que ho publiqui el diari. No, la credibilitat sovint es basa en els detalls, en les coses petites, així que, per dir-ho amb un eufemisme, em va disgustar que l'anunci de swing al Centre Cívic de la Sagrada Família correspongués a una actuacióde la setmana anterior. Però ja posats, vam ocupar dues cadires tocant al passadís central, que també cal donar oportunitats a l'inesperat.

L'espectacle que vam veure s'ha de viure en directe perquè qualsevol reproducció per mitjans electrònics és parcial, enganyosa, com en totes les actuacions en què els músics mantenen un alt grau d'interactivitat amb el públic. M'explico una mica. Ens vam trobar una cantant-dona orquestra-explicadora d'històries. La Cris, 24 anys, alumna que ja acaba a l'Esmuc, actuava darrerament al metro. Comença presentant l'espectacle en què en una gorra que passarà al públic hi ha uns paparets que li suggeriran cançons. Algú tria a l'atzar un paper i li passa a la Cris, ella parla, s'explica, divaga, concreta i interpreta segons el que ha llegit. A continuació un altre espectador demana la gorra, treu el paperet, i la cantant parla i interpreta. El contingut de l'espectacle és variat, eclèctic, preparat i improvisat. Una del públic treu un paperet que indica que ella mateixa ha de proposar una cançó, tria una ranxera, la Cris, que no té gaire idea de ranxeres, li demana que li concreti una mica un possible argument, la cosa costa, però finalment interpreta... Sona un mòbil, a la propietària li sap greu, però la cantant ens anima a no apagar-los perquè diu que acostumada als passadissos del metro el silenci li és estrany. Apareix un conegut, la cantant l'abraça i fa publicitat de la seua música... En fi, anant passant l'estona amb un concert desconcertant i desigual, amb tecnologia sofisticada i sense cap tecnologia, amb composicions pròpies i alienes, etc. Per cert, les il·luminacions de moltes sales són horroroses, posen uns focus de color i anar fent. Quan va sortir l'artista vaig pensar: Ostres, aquesta noia s'ha passat el cap de setmana a la neu sense treure's les ulleres i ni tan sols ho dissimula amb maquillatge.

 

 

aquest diumenge, popurri per Sant Jordi

Tinc la impressió que la diada de Sant Jordi cada any agafa més volada i que si bé els llibres i les roses continuen sent els protagonistes, l'ambient comercial i festiu es manifesta de moltes altres maneres. Les parades de qualsevol cosa proliferen, no només al centre sinó també en els barris. La qüestió és que hi hagi moviment. Fins i tot es munten actuacions musicals amb una facilitat extrema. A la tarda, baixant pel passeig de Sant Joan, a la cantonada de València, vaig trobar un escenari amb dos músics i dos noies cantant repertori popular i adient a la jornada. Poques cadires i, sobretot, passavolants. No sé si deuen ser gaire gratificants per als artistes aquestes actuacions, no em refereixo econòmicament. Dos o tres-cents metres més enllà, al mateix carrer València, en una botiga de música, un pianista i una noia cantant bossa nova, public dins i al carrer... No continuo. Es convertirà Sant Jordi en la festa de totes les festes?

músiques celestials

Cada vegada que veig o escolto com se'n surten -o arriben a actuacions notables- els nens amb la música, sento una enveja considerable i em pregunto perquè en la meua primària o en el meu batxillerat la música (instruments o veus) ocupava l'espai zero, res de res, el desert més absolut. Ara la música figura en els plans d'estudis de primària i secundària; no sé amb quina intensitat a l'escola, però suposo que suficient per crear aficionats incipients i executants interessants; a secundària, que conec una mica més, l'assignatura em sembla residual, però existeix. Entenc, de tota manera, que molts nens i joves no en tenen prou amb les classes reglades i troben l'estímul en les hores extra dels centres a què assisteixen o fora d'ells. Si de mi depengués, moltes assignatures quedarien minimitzades i la música ocuparia un lloc preeminent.

Potser es fa poca música a l'ensenyament no obligatori, però hi ha una matèria de l'antic quadrivi que en el millor dels casos és una optativa purament testimonial. Em refereixo, esclar, a l'astronomia. Defensar que l'astronomia sigui una assignatura estable és, ara per ara, perdre el temps. Estic segur que ni els aprenents de poeta més romàntics estarien disposats a escoltar i practicar l'antic art de l'observació del firmament i dels ensenyaments que se'n poden extreure... Però arribarà un dia...

Per si de cas, recordo el que deia Llull, que encara ara -potser ara més que en altres temps del passat immediat-, considero que és plenament vigent i estaria bé que les dificultats de conèixer no ens fessin claudicar:

Cum pluris sint homines... Va, directament en català per als qui tenim el llatí rovellat: Per tal com hi ha molts homes que desitgen saber la veritat de les natures i dels secrets dels cossos supracelestials per l'art de l'astronomia, i aquesta art és molt difícil d'aprendre, i els judicis, que es fan pe ella, sovint es descobreix per experiència que són falsos, per això, jo Ramon, em proposo d'investigar i declarar...

Ramon Llull: Tractat d'astronomia

I si bé pot semblar que tot això queda molt llunyà o és poc pràctic, recordaré que no fa gaire algú va pronosticar un llarg viatge dels catalans per l'espai sideral. I avui mateix, el professor Niño Becerra ha pronosticat que aquesta nit (ja ha passat?) una nau espacial conduïda per extraterrestres s'emportarà els milions d'aturats que hi ha a la península (Portugal i Andorra exclosos). Compte, doncs, cal estar preparats.

tres o quatre tocs

Les campanes obrien

de matinada
camins a mar.

Però la força
d'aquell corrent
del fons
contrariava
la proa de la barca.

El vent s'adorm
en llençols d'aigua.
Caigudes veles fan
molt allunyada la platja.

Ja s'apagava el tot
per l'ampla tarda.
Les portes de la llum
se'm tanquen.

Salvador Espriu: “XXIV”, Final del laberint.

Apareguda al diari i repetida a uns quants telenotícies, la proposta -secundada, potser també per aquesta plataforma d'inspiració gandhiana- d'un veí d'Arenys d'aturar el so de les campanes de l'església ha trobat rèplica en molts altres veïns. Entenc uns i altres perquè el soroll, fins i tot la música, em molesta si no és el meu, però m'agraden els meus sorolls i les meues músiques.

A mesura que em faig gran m'irriten més els sorolls, no sé si perquè em faig gran o perquè hi ha més sorolls, sobretot sons que se superposen i es barregen en crescendos inversemblants que no sóc capaç de destriar. Els sorolls de les màquines de les obres són insuportables, els decibels de les ambulàncies i dels bombers em superen, el trànsit constant dels automòbils pels carrers de la ciutat és una ofensa, les broques dels trepants dels qui aprofiten els diumenges per sortir al pati a construir mobles nous em semblen un atemptat, els gustos musicals que el veí de la dreta s'entesta a compartir em semblen de jutjat de guàrdia... Fins i tot el tic-tac sense misericòrdia del meu antic despertador era un suplici en nits d'insomni.

El silenci absolut? Com podria viure amb el silenci i en el silenci? Enyoraria als estius el so, que alguns considerarien infernal, del tren que passa a vint metres de casa, ràpid, efímer, i que fa vibrar les parets i els vidres com en aquelles pel·lícules americanes, i que va repartint gent i mercaderies a destins desconeguts. Trobaria a faltar els passos de la veïna de dalt que no segueixen un horari estricte; i la veu del veí del pis de sota quan crida pel telèfon -com si els altres fossin sords- converses ignorades. I el remor de la pluja de ritmes canviants i el vent que aquí, a vegades, poques, s'exalta, com si fos tramuntana o mestral, i potser ho és...

Aquí, a casa, trobo a faltar les campanes d'algun campanar proper -el so de la Sagrada Família és de joguina- que m'indicarien, si estigués prou atent, que passen les hores i els quarts, que és el primer, el segon o el tercer toc d'una missa que fa temps que no freqüento, que si la batallada és interminable és perquè és festa major, que -toc sec, espaiat i planyívol- s'ha mort algú... Al camp, m'agradaria tornar a escoltar, llunyans, gairebé imperceptibles, els tocs que anuncien que s'acaba la claror i és el moment de tornar a casa o de retirar-se al mas a sopar a la llum del carbur...

Això dels sorolls, ho entenc, és una cosa tan personal i intransferible...  Encara que, insisteixo, a mi ja fa temps que, en general, més aviat em disgusten, em provoquen una ira sorda que algun dia esclatarà en el lloc i moment més insospitat.

P. S.  M'ha sorprès que demà a la nit passin per TV3 La plaga, una pel·lícula que em sembla que encara està en cartellera i té una relativament bona assistència de públic en els temps que corren. Els que no puguin anar a la sala de cinema tenen l'oportunitat de veure una producció interessant des de casa.

aquest diumenge, diuen que plourà

Fa uns quants anys, passejant per Barcelona en dia de pluja i vent, vaig anar fent fotos dels paraigües abandonats. Més tard, vaig muntar les imatges en un vídeo i vaig afegir-hi música. Em va semblar que la sensualitat de Madonna a “Rain” endolcia el conjunt, li donava una nova perspectiva més enllà del dia gris barceloní. Vaig pujar el resultat a You Tube sense cap problema, però al cap de no res van avisar-me que no tenia els drets de la cançó i que el vídeo només el podria veure i escoltar jo. Avui, finalment he claudicat: he demanat que m'esborressin la música i deixessin les imatges. Ho han fet i s'ha esvaït l'amenaça de represàlies que tenia des de maig de 2008. El resultat és aquest:

 

 

Esclar, aquí falta un fons musical i he fet un intent amb Antònia Font. El resultat, a part que les imatges d'ara -no sé on paren les originals- queden poc nítides, no m'acaba de fer pes i faig una crida a qui li sembli que em pot proporcionar un arxiu de música en mp3 que tingui la durada aproximada de les imatges i s'hi adigui:

P.S.: No sé si la llei contra la pirateria té molta o poca relació amb la música que vaig incloure inicialment al vídeo i em faig un seguit de preguntes sobre la meua relació amb el tema que encara no sé respondre. El que sí que sé és que la botiga de paraigües i bastons que apareix en el darrer fotograma -algú la recorda?- fa un temps que ha desaparegut de la Rambla i no és fàcil esbrinar quin acte de pirateria la va desplaçar.

aquest diumenge, la música entre els abres

A vegades, quan em trobo amb llibres nous, no només els llegeixo, sinó que miro de saber qui és l'autor o autora, què més ha escrit, i totes aquelles coses que em ve de gust investigar. El procés, llarg o curt, segons circumstàncies diverses, no sol afegir un interès especial a la lectura del llibre, però a vegades m'obre noves perspectives.

En el cas d'Agota Kristof, autora en llengua francesa d'origen hongarès, vaig saber que en la seua llengua materna havia escrit poesia en la seua joventut. Vaig mirar de trobar, a través d'Internet, els seus poemes. Tasca inútil. Vaig llegir en una entrevista que havia intentat traduir els seus versos al francès, però que el resultat no la va satisfer, de manera que no va insistir. Deia, més o menys, que els seus versos, amb el pas del temps i el canvi de llengua, li resultaven massa ”poètics”, potser massa romàntics.

No sé si algú, en algun lloc, conserva els versos d'Agota Kristof, jo només he estat capaç de recuperar els que figuren al principi de la seua novel·la Hier. Són senzills, elementals, commovedors (el temps passat ho sol ser), potser com els dels poemes que no va voler acabar de traduir, i segurament expliquen per què no va voler continuar:

Hier tout étais plus beau

la musique dans les arbres

le vent dans mes cheveux

et dans tes mains tendues

les soleil

A falta d'altres idees, se m'ha acudit que poden anar bé la música en els arbres:

 

aquest diumenge, Rolling(s) i Beatles

Darrerament, retrobo una cançó o qualsevol música i penso: aquesta és la meua preferida de tots els temps! Després, l'endemà, el mateix dia al cap d'un moment, una setmana més tard..., resulta que la meua preferida era una altra. I així va passant el temps, sense que, a diferència d'alguns de conviccions musicals fermes -els hauria d'envejar?-, em decideixi per la melodia de la meua vida.

La meua música, la que penso, equivocadament pel que es veu, que conté el hit definitiu, és sobretot la dels anys seixanta, dècada més, dècada menys. No sé si a la majoria li passa com a mi, que, passat els anys, els sons més propers, més assimilats, més anímicament sentits, són en general els de les darreries de la infantesa i de l'adolescència. És l'època en que cada cançó té un moment, breu, llarg, intens o suau, però inoblidable al llarg del temps, encara que sigui difús o inventat. Més tard, sobretot per als qui la música és únicament un complement, arriben grups, compositors, cantants, orquestres, descobriments essencials, però la tria és més espaiada, més racional, o d'una emotivitat més continguda.

Fa uns dies vaig escoltar per casualitat “Satisfaction” i vaig pensar: és aquesta, com me n'havia pogut oblidar! Després... però... si jo era més dels Beatles... I els diumenges al matí, en un dels pocs moments de llibertat gairebé total que teníem a l'internat, quan anàvem al “Negresco” de Tortosa i a la màquina de discos introduíem una moneda (de quant?) per escoltar “Lady Madonna”, sense entendre la lletra -ni calia-  perquè la nostra llengua europea, a part del llatí, era el francès, o l'italià, que tots pensàvem que sabíem. I en francès escoltàvem..., avui no toca.

No envejo els qui tenen una sola cançó, jo en tinc tantes. Tampoc no envejo els qui tenen una memòria prodigiosa, perquè la meua desmemòria em permet redescobrir constantment. Que en quedi constància:

aquest diumenge, entre tots ho farem tot, o el cant coral i altres detalls... va pensiero...

Els concursos són un dels grans recursos dels canals de televisió. Destaquen els musicals, entre els concursos clàssics, sobretot els que presenten i busquen noves veus. No sóc gaire aficionat a cap tipus de concurs en el mitjà que sigui, i tampoc als musicals, on abunden concursants de pena al costat de veus excel·lents, sovint amb jurats peninsulars esperpèntics que en els darrers temps es dediquen a exposar les seues valoracions positives o negatives entre una bona dosi de vituperis que pretenen ser irònics i que són d'una vulgaritat exasperant, que els concursants han d'aguantar impertèrrits: tot per la fama!. En definitiva, cada públic té la televisió que es mereix i així van les audiències.

Fa unes quantes setmanes que a TV3 fan un concurs musical que em sembla modèlic. Imagino que hi ha hagut una preselecció dels concursants, de manera que la qualitat mínima ha quedat garantida de bon començament i a hores d'ara es fa difícil triar un guanyador. El quartet que forma el jurat, d'un variat equilibri entre la rigorositat musical i la espontaneïtat emocional, en cap moment intenta ferir els participants amb les seues intervencions, sinó que és més aviat amable i positiu, fins i tot quan descarta... En fi, que fa de molt bon veure; no, més que això, que sorprèn la qualitat dels participants i el bon “rotllo” general. Una característica singular de Oh Happy Day és que el concurs és per a grups corals. Entenc que aquest fet s'inscriu no només en la voluntat de donar a conèixer les corals d'un país amb tanta tradició en aquesta modalitat artística, sinó que també és una picada d'ullet a la tendència política i social que ens acabarà duent allà on volem i que es podria resumir en entre tots ho farem tot.

Si hagués de retreure una deficiència a la mecànica del concurs, només se m'acudiria dir que trobo a faltar que no es demani que tots els grups passin per la interpretació d'una mateixa peça. Ja sé que cada coral té la seu idiosincràsia i que la llibertat d'elecció és un bé inalienable i allà cadascú amb la seua tria, però veure com se'n surt algú en circumstàncies obligades, inesperades...

Sé que no em faran cas, però si s'esdevé que cal arribar a un hipotètic desempat, jo demanaria que interpretessin el meu cor preferit que, ara més que mai, es troba en sintonia amb el país del present i no se sap si del futur i, a més, seria una bona celebració del bicentenari del naixement de Verdi. A veure què.




I si no pot ser, una altra de les meues opcions preferides, que també crec adient al moment, és aquesta:

quan la música es converteix en soroll

Durant uns quants anys vaig viure en un pis al carrer de la Diputació amb altra gent jove, estudiants i meritoris en professions a penes tastades. Al pis de sota vivia, amb la seua mare, la soprano Lina Richarte, que ja ha aparegut (i apareixerà) per aquí en altres ocasions. En aquella època, retirada ja dels escenaris, una de les seues fonts d'ingressos era el treball de la veu, la veu de professors o d'altres professionals o la veu de cantants que començaven. Al nostre pis, a través del terra o de les finestres obertes, ens arribaven les escales musicals reiterades fins a l'infinit de les tecles del piano i de les goles dels alumnes. Una distracció més entre les moltes que teníem. A vegades ens cansava la monotonia dels sons, però com que érem joves, la nostra reacció era festiva d' imitació amb veus maldestres o més afinades de les classes de la Lina que, bonhomiosa com era, em va dir més d'una vegada que jo tenia condicions. Imagino que la Lina, malgrat la nostra efervescència, ens preferia a veïns més introvertits, més pendents de si mateixos.

Darrerament he tingut com a veïna al piset del nord una cantant i pianista que també ha aparegut alguna vegada al blog. Paret per paret, de tant en tant escoltava la música del seu piano i m'havia d'esforçar per distingir les notes. Alguna vegada, quan ens havíem trobat, ens demanava disculpes pels seus assajos i ens pregava que no dubtéssim a dir-li si els seus sons ens molestaven. No sé si em creia quan li deia que en realitat el seu tecleig era estimulant, sense atrevir-me a continuar que no em faria res si algun dia m'invitava a participar de més prop en les seues sessions. S'ha de dir que al pis del nord hi anàvem molt de tant en tant i que els horaris de piano eren escassos i la varietat musical agradable, opinió que no compartia el veí de sota, i bé que ho manifestava amb el pal de l'escombra o amb irades converses en directe.

Avui m'ha cridat l'atenció la notícia que demanen set anys i mig de presó per a una pianista que durant uns quants anys no va parar de fer pràctiques de piano al seu pis de Puigcerdà en horari laboral durant cinc dies a la setmana. Queda provat, en diversos mesuraments oficials, que el nivell de decibels sobrepassava els permesos i que la música molestava la seua veïna fins a extrems patològics. Com que no sé els detalls, no puc opinar detalladament. Entenc, però, que la música, fins i tot ben interpretada, és pot convertir amb un martiri per a qui no la desitja. El que ja no entenc és com és que no ha prescrit un “delicte” que es va acabar l'any 2007; tampoc no se m'acut quina finalitat té demanar una pena de presó per a la Laia seguida d'alguns anys d'inhabilitació per exercir de pianista. Quin tipus de reinserció social es pretén en el seu cas? Quina satisfacció econòmica, moral, psíquica o física tindrà la veïna denunciant que ja fa sis anys que no escolta el piano? Quedarà compensada? Quin és l'exemple que es donarà a uns societat a la qual qualsevol pena li sembla excessiva davant de la impunitat de banquers i similars? Hi hauria d'haver una llei de compliment obligat que fes que els constructors, que ens martiritzen inevitablement amb els decibels de les seues obres, construïssin al menys una habitació totalment insonoritzada en cada pis?

Aquest mati, des del pis del veí o veïna de l'edifici del costat -el seu menjador comparteix paret amb el meu dormitori- m'ha despertat la veu de Jimmy Fontana de Il Mondo. Sonava a tot volum, que és com ha de ser si no es tenen, o no es volen fer servir, auriculars. En un primer moment, el despertat sobtat m'ha posat de malhumor, després, encara al llit, m'he entretingut amb records del passat: quin mes de l'any 65 el meu amic F. Em va ensenyar el single que li havien regalat? No sé si hauria d'anar a parlar amb el veí, o veïna, que no conec, per demanar-li explicacions i per refer repertoris, imagino que dependrà de la seua constància musical matutina.

aquest diumenge, dos estils en un

Cançons que es mouen en terreny de frontera amb influències de músiques mexicanes o balcàniques i amb lletres que desprenen energia crítica i optimista...

Em va interessar aquesta publicitat, més l'aspecte de la música que la de les lletres. La part balcànica, per la mica de sang gitana que corre moderadament accelerada per les meues venes; la mexicana, per les cançons de Jorge Negrete que em cantava la meua padrina de ben petit. Així que vaig anar a la Casa Elizalde a veure què. Un seguit de malentesos, però, van fer que em quedés a les portes ja tancades del primer pis, escoltant des de fora la primera cançó de Guillem Roma & Camping Band Orchestra. No sé la decisió que van prendre les dues noies i el noi que també van arribar tard i van aplaudir ben fort per demostrar la seua presència i les seues inquietuds musicals, jo me'n vaig anar a passejar amb una frustració de curta durada.

És increïble la quantitat de grups que fan música i la fan força bé, o no tant. També és veritat que Internet els permet arribar a tothom que investigui una mica. El grup de Guillem Roma, té una quantitat important de material a You Tube. Vet aquí una mostra de l'estil “balcànic”, una música que pràcticament -ja ho vaig dir fa un temps- ha desaparegut dels carrers de Barcelona, i com l'enyoro. De mexicà, de l'estil mexicà que m'agrada, no he vist res, però m'he divertit amb una cançó que bé podria ser l'himne d'una part del “diàleg català” fins a nou avís.

aquest diumenge anem al jazz

-Va, escoltarem una mica de jazz.

Així que anem a les fonts de Montjuïc on a partir de les 7 es fonen aigua i música. El guirigall és considerable, els mòbils a punt, les tauletes en marxa, les càmeres fotogràfiques de totes les categories, amb trípodes o sense, preparades. Hi ha més gent -no sé que quants n'han comptat la Guàrdia Urbana o la Delegació del Govern- que a la plaça de Catalunya aquest matí, però els sons de Jamie Cullum, Chucho Valdés, Chiestian McBride... que ens prometia Barcelona Jazz Weekend no apareixen enlloc o al menys jo no els sé detectar a pocs metres de les fonts. A més, amb prou feines sóc capaç de sentir la presa de pèl sonora, atn subtil, que acompanya l'aigua. Però sembla que no importa a ningú, que la qüestió és participar, anar amunt i avall, conviure en pau entre els helicòpters blavosos nord-africans i els venedors de llaunes. Barcelona és una festa que pot fer arribar a nivells de misticisme sublims, amb déus o sense.

Ens afegim, doncs a la festa, i fins i tot entrem a la de la cervesa, encara que no la tastem i estem gairebé segurs que no trobarem Guardiola.

-I si anéssim al Harlem Jazz Club, on actua la Marina Band? El trompeta és Pere Navarro.

-Vols dir?

-Ei, que les seues variacions i improvisacions deuen ser sensacionals, només et cal veure les actuacions dels darrers temps al Parlament. I recorda que és de Terrassa, una de les ciutats del jazz per excel·lència.

Però resulta que el Pere Navarro de la Marina Band deu ser eivissenc i és possible que ignori les actuacions del seu homònim. No importa, la qüestió és seguir la música i, per un dia, prescindir de les lletres.

aquest diumenge, canvio de música i de dansa

Potser la meua percepció és equivocada i la gent del país té una bona formació musical, però no és el meu cas i és una de les mancances que planyo. Escolto música, poca, no sé si una mica més que Martí de Riquer, però m'adono que d'una manera tan elemental, per bé que satisfactòria, que sovint em mortifica la meua simplicitat, i no té res a veure en aquest sentiment i certesa racional que la meua capacitat auditiva sigui limitadíssima.

Ahir, per exemple... Faig un petit parèntesi per recordar que les festes de la Mercè són plenes de músiques i veus, possiblement prou diverses per a tots els gustos, encara que alguns, com jo mateix, trobin un desequilibri que cal atribuir a les modes. En aquest devessall de músiques, juga un petit paper el Festival de la Casa Àsia, que organitza actuacions en diversos espais de la ciutat. De les propostes orientals, en vaig triar una, en què intervenien executants de tabla i sitar i, en una segona part, dues ballarines de kathak i flamenc.

Ignoro perquè es va muntar l'escenari al passeig de Sant Joan al costat d'una parada d'autobús -que fos entre els carrers d'Ausiàs March i Ali Bey, em sembla molt bé-, però tot i els inconvenients de trànsit, la majoria d'espectadors es van mostrar fidels i entusiastes. Però, anem al cas: a penes vaig ser capaç d'apreciar una música de la qual ignoro la procedència i la història i que em semblava monòtona, per bé que creava un estat d'ànim que ajudava a la contemplació i al misticisme i a l'oblit de l'entorn; potser era això el que es pretenia amb la tria de l'escenari. I aquí acaba la meua valoració, perquè tot el temps el vaig passar mirant, gaudint i comparant els moviments de les dues ballarines que malgrat sincronitzar el seu ball mostraven diferències subtils però notables. Uns peus descalços amb cascavells als turmells i els altres amb sabates de so sec i contundent; unes cames vestides i les altres nues; uns moviment de cos més insinuant o més rígids, igual que els girs; una tria de colors dels vestits completament diferent: or solar i verd i vermell sang presa i negre; un moviment de braços de cobra amb desafiament en els seus extrems i uns braços sinuosos amb unes mans extremadament dúctils, etèries i harmonioses; uns colls i uns caps..., una lluita mútua incruenta amb una entesa excepcional. De la música, repeteixo, en sabria dir ben poca cosa, i aquesta ignorància m'amoïna i no trobo justificació que em sigui satisfactòria.

Bé, aquí deixo l'origen d'aquesta reflexió, i ja em disculpareu, els que mireu el vídeo, la publicitat inclosa cap al final.

Llibreria Canuda o Barcelona agonitzant

Vam entrar a la llibreria Canuda (o Cervantes) sense més intenció que la de fer una de les darreres visites. Després d'expressar el meu condol al propietari, que encara no sap si tancarà aquest any o el que ve i que m'ensenyés des de la porta quines altres botigues del carrer aviat seran magatzem de roba d'uniforme de temporada, vam anar recorrent les verticalitats i horitzontalitats de llibres. No vam baixar al soterrani ni vam obrir portes amb encara més llibres on potser algú estava enllestint comandes d'internet.

Títols i títols de tots els temps, de temps aturat i de temps que ningú sap cap on corre. Desitjos, lleus, de fer nit entre les taules en un llit de campanya quan la son es presenti i de retornar al viatge de mirades de lloms, de portades i de pàgines triades a l'atzar. Mentrestant, els qui entren i surten, els qui donen el condol i els nouvinguts, els qui fan una pausa i els qui busquen...

M'emporto un llibre que relliga exemplars de “La novel·la nova” del maig a l'agost de 1919: L'orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (encara no tenia aquesta versió incompleta), L'esperit triomfa, de Joaquim Civera, una peça en un acte de títol poc adequat en els temps presents, Per les donzelles de color de rosa, de Joan Francesc Vidal (el rosa va de baixa o és massa rosa) i les magnífiques Cartes d'amor de la portuguesa Mariana Alcoforado, traduïdes per Ribera-Rovira.

En sortir, penso que potser aviat desapareixerà la llibreria Selvaggio, del carrer Freneria, que obre quan vol, perquè el fill es dedica a altres màgies i que quan l'Àngel Batlle, sense descendència, em sembla, decideixi que ja en té prou, algú trobarà llibres i llibres en cambres i pisos que... Què? I tants d'altres dels que encara queden.

No s'hi pot fer res. Què vol dir que no s'hi pot fer res? És que l'Ajuntament de Barcelona és incapaç de vetllar per la seua ciutat i pels seus ciutadans? És que l'ajuntament té un pla per convertir la ciutat en un desert de carrers uniformes i monòtons per a gaudi momentani i insubstancial dels d'ara vinc i ara me'n vaig? Renuncio a les voreres més amples de no sé on que costaran el manteniment de 50 llibreries en perill d'extinció. Que l'ajuntament compri els locals i els cedeixi als seus propietaris a un preu raonable. Que no s'estengui més aquesta taca d'inanitat cultural per la ciutat. Que els qui distribueixen els meus impostos vagin a les llibreries de vell i que no en surtin fins que tinguin idees noves. Que esforcin les seues ments petites fins que siguin grans o, si no pot ser, mitjanes. Que pensin, ells i nosaltres, que la riquesa material i cultural -no m'atreveixo a dir moral- d'un país s'enfonsa quan només hi ha una fórmula -o dues o tres- per mantenir-la.

Dos dies més tard de la visita a la Canuda, m'arriba un mail que anuncia el tancament definitiu de la botiga Etnomusic, del carrer Bonsuccés. El dia 21 d'aquest mes ens inviten, a partir de les set de la tarda, a un vi de comiat. S'accepten visitants amb guitarres i ampolles del que sigui, i a participar en la liquidació de discos, samarretes i fins i tot els prestatges. Les llibreries tenen molt menys ritme en els comiats. És comprensible.

denominació d'origen

... i els vestits, pel buf de l'oreig li tremolen

Ovidi: Les metamorfosis

Vull volar com el vent per entre els arbres
com quan s’eixampla sota el meu vestit…
 

Bikimel: "Farrera", de Farrera, Can·Sons D.O.

Tinc una altra vegada ganes de vent -no gaire vent, tot sigui dit- en espais oberts, i el trobo al programa Sentits, escoltat de matinada. No trobo el disc de Bikimel (Vicky laClascà) a Castelló, així que recorro a altres fonts. Llegeixo el que diu en algunes entrevistes -em fa gràcia que entre els seus referents musicals esmenti la meua exveïna Rosa Pou, de qui ja vaig pujar una cançó aquàtica aquí- , el seu periple de Sabadell a Sibèria per retrobar-se que va acabar al Pallars Jussà, d'on sorgí un disc amb interessants propostes diverses. Una veu magnífica i una música amb reminiscències de folk, de rock, de blues; si se'm permet en la meua celebrada ignorància musical, una mica de Joan Baez en la cançó que deixo aquí.

Ja m'agradaria que la seua música fos menys invisible que la d'aquells llibres que es queden en els prestatges més amagats de les llibreries, però ja sabem com va tot això.