els últims homes lliures

La meua alumna crítica-confident-del-convidat em va dir que Quintana li havia caigut als peus, i també a la seua mare, amb qui comparteix programa i imagino que moltes altres coses. Dues concrecions negatives de l'espai: la que tothom sap i alguns comparteixen, la història del castellà de Gerard Quintana, i el fet de tapar-se amb la tovallola Om per posar-se el banyador a la platja. Intento discutir-li la qüestió del castellà, però mostro el meu acord en l'escena de l'entrevistador.

No tenia intenció de dir res sobre el convidat Quintana i de la cua que ha portat el programa, però un article d'avui -quan dic avui gairebé sempre vull dir ahir- de Víctor Amela em porta a intervenir en el que desitjo que ja siguin les escorrialles del debat, en alguns casos lúcid i en altres miserable.

Estic bàsicament d'acord amb els primers paràgraf d'Amela referits a Albert Om (aquí podeu llegir l'article sencer). Per dir-ho a través d'un exemple: em sembla que l'entrevista que farà no sé quan Buenafuente a Punset tindrà un interès molt limitat: tot el que era substancial sobre Punset ja ens ho va explicar Om sense dir gairebé res. És només un detall del darrer paràgraf del barceloní Amela el que em crida l'atenció. Copio el paràgraf:

Lo siento por Gerard Quintana, al que ahora tildan de traidor, independentista oportunista, mercantilista, facha y hasta pedófilo. Y no veo a nacionalistas defenderle mucho. Así las cosas, encuentro peligroso promover una Catalunya independiente: es muy de temer que acabase secuestrada por talibanes, fanáticos, reaccionarios y piratas que revisten con la cuatribarrada sus totalitaristas concupiscencias. Como esos que insultan a Gerard Quintana por permitirse ser hombre libre.

És la darrera frase, la conclusió, la que em sobta -les altres són previsibles-, perquè expressa una de les paradoxes del romanticisme: nacionalisme i individualisme. Poden -podria dir podem?- els nacionalistes catalans considerar-se homes lliures? De moment no ho veig clar, potser en un futur. Esclar que molts catalans, i qualsevol humà de procedència diversa, juguen sovint a la Pepa i la Ramoneta: és propi de la condició humana la dualitat, ens diuen per justificar el joc. Amela, en qüestió de nacionalismes, mai no hi ha jugat, que jo sàpiga.