els últims homes lliures

La meua alumna crítica-confident-del-convidat em va dir que Quintana li havia caigut als peus, i també a la seua mare, amb qui comparteix programa i imagino que moltes altres coses. Dues concrecions negatives de l'espai: la que tothom sap i alguns comparteixen, la història del castellà de Gerard Quintana, i el fet de tapar-se amb la tovallola Om per posar-se el banyador a la platja. Intento discutir-li la qüestió del castellà, però mostro el meu acord en l'escena de l'entrevistador.

No tenia intenció de dir res sobre el convidat Quintana i de la cua que ha portat el programa, però un article d'avui -quan dic avui gairebé sempre vull dir ahir- de Víctor Amela em porta a intervenir en el que desitjo que ja siguin les escorrialles del debat, en alguns casos lúcid i en altres miserable.

Estic bàsicament d'acord amb els primers paràgraf d'Amela referits a Albert Om (aquí podeu llegir l'article sencer). Per dir-ho a través d'un exemple: em sembla que l'entrevista que farà no sé quan Buenafuente a Punset tindrà un interès molt limitat: tot el que era substancial sobre Punset ja ens ho va explicar Om sense dir gairebé res. És només un detall del darrer paràgraf del barceloní Amela el que em crida l'atenció. Copio el paràgraf:

Lo siento por Gerard Quintana, al que ahora tildan de traidor, independentista oportunista, mercantilista, facha y hasta pedófilo. Y no veo a nacionalistas defenderle mucho. Así las cosas, encuentro peligroso promover una Catalunya independiente: es muy de temer que acabase secuestrada por talibanes, fanáticos, reaccionarios y piratas que revisten con la cuatribarrada sus totalitaristas concupiscencias. Como esos que insultan a Gerard Quintana por permitirse ser hombre libre.

És la darrera frase, la conclusió, la que em sobta -les altres són previsibles-, perquè expressa una de les paradoxes del romanticisme: nacionalisme i individualisme. Poden -podria dir podem?- els nacionalistes catalans considerar-se homes lliures? De moment no ho veig clar, potser en un futur. Esclar que molts catalans, i qualsevol humà de procedència diversa, juguen sovint a la Pepa i la Ramoneta: és propi de la condició humana la dualitat, ens diuen per justificar el joc. Amela, en qüestió de nacionalismes, mai no hi ha jugat, que jo sàpiga.

reflexos en l'espai-temps

Si ai perdut mon saber
qu'a penas sai on m'estau,
ni sai d'on ven ni on vau,
ni que·m fau le jorn ni·l ser;
e soi d'aital captinensa
que no velh ni posc dormir,
ni·m plai viure ni morir,
ni mal ni be no m'agensa.

Ponç d'Ortafà



No recordo exactament de què parlava, segurament d'amor, de l'amor del XII i XIII., però no importa el temps, les idealitzacions de l'amor sempre han estat semblants, i els enamorats tímids o atrevits que han de fer mèrits per aconseguir el que volen, i satisfaccions i decepcions, fidelitats, indiferències i traïcions...

De sobte, vaig ser conscient d'una cara que em mirava fixament; aïllada al final de l'aula, sobresortia sobre la resta de caps, difuminada i gairebé etèria amb el seu cabell blanc i el rostre pàl·lid. Semblava que més que interessar-se pel que jo deia, repetit tantes vegades amb lleugeres variacions, s'interessava per mi, com si volgués descobrir qui o què era jo realment.

Van passar uns segons, o potser unes dècimes, abans que em reconegués observant-me des del reflex del vidre de la finestra. Vaig girar la vista, no tenia res a dir-me, o a dir-li, perquè ell no era jo, o potser perquè era jo. Un altre dia, potser en un altre lloc, podríem compartir alguna cosa; encara no era el moment.



PS: La meva neboda de nou anys es reafirma en el seu desig:
-Quan sigui gran vull anar a Roma.
-Per què? -li preguntem per si ho ha oblidat.
-Perquè hi ha en Bojan.


Una alumna de 15 anys amb qui mantinc una certa complicitat amb “El convidat” em recorda entre consideracions sobre l'espai i el temps a la narrativa:
-Aquesta nit li toca a Bojan. És guapíssim!
Se sent els sospirs sincronitzats de més de mitja classe i es respira un sentiment d'admiració per l'atreviment de verbalitzar el desig.

I una altra vegada comprovem que Bojan és alguna cosa més.

el convidat llunyà

Dec ser dels pocs del meu petit grup internàutic explícit o implícit que mira la televisió més o menys indiscriminadament, de manera que potser hauria de concloure que aquest apunt o bé serà críptic per a qualsevol possible lector habitual o bé té una altra intenció que se m’escapa si no la penso una mica, cosa que ara no faré.

Avui m’he mirat per segona vegada consecutiva el programa de TV3 El convidat, d’Albert Om. M’agrada Om i la seva idea, que no sé, ni m’importa, si és original. La setmana passada va (vam) conviure breument amb la Teresa Gimpera i avui ha estat amb Andreu Buenafuente. M’ha semblat que l’únic que tenien en comú els dos personatges era un gos, de raça diferent, i el fet que ambdós comparteixen –van compartir?- popularitat..

No cal dir, però ho dic, que em sento molt més proper i més interessat per la Teresa Gimpera i que en Buenafuente em cau lluny. Atribueixo aquest fet a una qüestió exclusivament generacional –no sé si sé mentir- i potser m’hauria de preguntar-me en quina mesura el mèrit o el demèrit és de l’Albert Om.

L’únic que li envejo a l’Andreu són les cases: Déu, quines vistes! De la Teresa, començaria i no acabaria.