i els Trastàmara, què?

Parteixo de tres premisses que segurament es consideraran falses i m'estalvio les que serien comunament acceptades:.

1. En un moment determinat tota persona esdevé nacionalista. En alguns casos sense ser-ne conscient o fins i tot negant qualsevol nacionalisme. Els qui neguen el seu nacionalisme -considerar-se ciutadà del món no deixa de ser un nacionalisme, encara que sembli molt eteri- , pel sol fet de fer-ho... Comprendreu que desenvolupar aquesta premissa és llarg i complicat.

2. El sentiment -convenciment, etc.- nacionalista sorgeix de d'estímuls diversos i es presenta sota manifestacions diferents amb intensitats fluctuants segons les circumstàncies externes o internes que afecten l'individu i la col·lectivitat que l'envolta.

3. Els fets històrics poden ajudar a justificar el discurs nacionalista, però el nacionalisme sempre va lligat a esdeveniments del present que tenen una projecció de futur.

Concretades de forma vaga i imperfecta aquestes tres premisses, he d'afegir que no m'interessa tant saber d'on sorgeix el nacionalisme immediat de cadascú -l'espoli fiscal és molt convincent, però d'una banalitat aclaparadora-, sinó el moment històric en què cadascú troba el greuge -cal que hi hagi un greuge per fer aflorar el nacionalisme?- suficient per començar a bastir -sí és que pot- un discurs explícit que el porta fins al present.

Aquells qui en l'actualitat presenten un discurs històric per reforçar el seu sentiment nacionalista -el nacionalisme és un sentiment o hauria de recórrer a una altre mot?- solen partir majoritàriament del segle XVIII, és a dir, de la cantonada històrica del país. Sembla un bon moment per afirmar que abans, més o menys, tot funcionava com calia, imperfectament, esclar. Però, per què no anar més enrere?

Copio un fragment del pròleg de Víctor Balaguer a L'orfeneta de Menargues:

Els rics i nombrosos documents en què abunda l'antic arxiu reial, tocant a la confusa època del Papa Benet XIII i de sos contemporanis, tingueren per a mi una certa virtut atractiva, arribant-me a semblar que em bastava el desig de buscar aclaracions perquè em vinguessin a les mans, apareixent davant de mos ulls de cada volta més clara la veritat, convencent-me que el celebrat Compromís, lluny d'ésser un testimoni d'abnegació i d'amor a la pau per part de Catalunya, era sols una intriga diplomàtica i el primer camí per on aquella i tota la Corona d'Aragó arribaren a perdre, si no la independència, sa preponderància.

Per què en els discursos nacionalistes catalans actuals apareixen tan poques al·lusions al Compromís de Casp? Jo estic segur que perquè el 2012 encara no s'estava preparat per celebrar cap referèndum. Potser m'equivoco.

els últims homes lliures

La meua alumna crítica-confident-del-convidat em va dir que Quintana li havia caigut als peus, i també a la seua mare, amb qui comparteix programa i imagino que moltes altres coses. Dues concrecions negatives de l'espai: la que tothom sap i alguns comparteixen, la història del castellà de Gerard Quintana, i el fet de tapar-se amb la tovallola Om per posar-se el banyador a la platja. Intento discutir-li la qüestió del castellà, però mostro el meu acord en l'escena de l'entrevistador.

No tenia intenció de dir res sobre el convidat Quintana i de la cua que ha portat el programa, però un article d'avui -quan dic avui gairebé sempre vull dir ahir- de Víctor Amela em porta a intervenir en el que desitjo que ja siguin les escorrialles del debat, en alguns casos lúcid i en altres miserable.

Estic bàsicament d'acord amb els primers paràgraf d'Amela referits a Albert Om (aquí podeu llegir l'article sencer). Per dir-ho a través d'un exemple: em sembla que l'entrevista que farà no sé quan Buenafuente a Punset tindrà un interès molt limitat: tot el que era substancial sobre Punset ja ens ho va explicar Om sense dir gairebé res. És només un detall del darrer paràgraf del barceloní Amela el que em crida l'atenció. Copio el paràgraf:

Lo siento por Gerard Quintana, al que ahora tildan de traidor, independentista oportunista, mercantilista, facha y hasta pedófilo. Y no veo a nacionalistas defenderle mucho. Así las cosas, encuentro peligroso promover una Catalunya independiente: es muy de temer que acabase secuestrada por talibanes, fanáticos, reaccionarios y piratas que revisten con la cuatribarrada sus totalitaristas concupiscencias. Como esos que insultan a Gerard Quintana por permitirse ser hombre libre.

És la darrera frase, la conclusió, la que em sobta -les altres són previsibles-, perquè expressa una de les paradoxes del romanticisme: nacionalisme i individualisme. Poden -podria dir podem?- els nacionalistes catalans considerar-se homes lliures? De moment no ho veig clar, potser en un futur. Esclar que molts catalans, i qualsevol humà de procedència diversa, juguen sovint a la Pepa i la Ramoneta: és propi de la condició humana la dualitat, ens diuen per justificar el joc. Amela, en qüestió de nacionalismes, mai no hi ha jugat, que jo sàpiga.