De vegades, quan el metro va ple...

Per què, benvolguts amics i amigues comentaristes, el vostre escepticisme? És veritat que la línia groga, la meva i la dels atuïts pel sol de la Barceloneta i compradors del Corte Inglés i..., no em produeix més que haikus insignificants, que cal atribuir més a deficiències auditives –l’orella dreta m’és rebel (deixaré de banda altres incapacitats majors)- que a la realitat de les paraules que solquen l’aire –ara condicionat-; també és cert que de vegades no són les paraules sinó els cossos que produeixen els versos. Potser a la línia vermella, la primera passió? Potser va ser a la blava, en què és més difícil el reconeixement? Potser va ser al ferrocarril camí de Sant Cugat, el metro ple d’en Ferrater, on els frens discordants van produir el trencament de la corda del cello? Tens raó, Quim, no són només haikus...

El metro anava ple. Jo m ‘agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l’acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l’estació, i el súbit trenc
d’una corda del cello, la més baixa.