superfícies

Tret de poesia, i encara a batzegades, continuo llegint poquíssim, i ja fa molt temps que és així. No és que el fet en si mateix tingui gaire importància, però en determinats moments em pregunto els motius d'aquesta desídia i només entreveig vagues aproximacions als orígens.

Ara fa setmanes que en prosa estic encallat en l' Evangeli segons Colleja (no recordo el títol de l'original i em fa mandra obrir l'eReader) segurament perquè, a diferència dels quatre evangelis canònics, és molt llarg i conté passatges d'escàs interès.

En aquesta situació, la setmana passada vaig comprar els Diarios de Gil de Biedma (a penes una mirada per confirmar que em continua interessant el del artista seriamente enfermo més que els altres); ahir vaig comprar a la Central les Memorias de Barral, igualment de Lumen i amb edició minuciosa d'Andreu Jaume. No he llegit cap dels llibres de memòries de Barral, si exceptuem Catalunya des del mar que, evidentment, no figura en aquest conjunt de més de 900 pàgines.

He fullejat el llibre i m'he entretingut en algunes de les pàgines on m'ha portat l'atzar. La petita incursió no m'ha servit per corroborar totalment una afirmació de la contraportada: Lúcida i divertida crónica. Lúcida potser sí, però la diversió m'ha semblat amarga (llegides les pàgines 224 i 225 amb la història del pobre Arnaut, que de ser el més llest va passar a ser el més tonto). Arribo, també sense proposar-m'ho a aquest fragment de la pàgina 793:

Su hermano, Juan Ferraté -sin la r en el apellido, que parece fue capicho de Gabriel- y la poetisa Marta Pessarrodona se hicieron cargo de los papeles de Gabriel, de su herencia literaria y de su reivindicación en la pequeña historia. Lo hicieron bien, supongo. Pero poco a poco Gabriel dejo de pertenecernos, incluso en la memoria. Es curioso tener que reconocer que, al contrario de lo que sucedería con Costafreda, la muerte lo hizo famoso y justamente respetado, pero lo absorbió, lo convirtió en una idea polivalente e impersonal, y finalmente en alguien totalmente ajeno. No recuerdo con exactitud cómo era mi tiempo entonces y la vida en general en los alrededores de su muerte, que acabará siendo un recuerdo mucho más antiguo.

El que diu Barral, en la seua lucidesa, em sembla terrible. Quan acabi l'Evangeli, potser començaré les seues memòries, les de Lumen, pel principi.

 

llibre tercer: foc

Seguint el fil, vam arribar a Ferrater. Continuem. Prou de diaris literaris, anem a la ficció. Un cuerpo, o dos -ja la vaig esmentar fa uns anys- és una novel·la policíaca d'aquelles que en diríem entre el misteri i el gènere negre ambientada a la Barcelona de començaments dels 50. Les vicissituds per les quals va passar la novel·la fins que la va editar Vallcorba són curioses. Resumeixo. Sembla ser que Ferrater, que l'any 1951 vivia en una pensió de la Rambla es va anar reunint amb José María de Martín a l'Ateneu barcelonès entre els mesos de març i juny -potser fins l'agost- per anar perpetrant una història criminal. Al 52, la van presentar al premi literari Simenon, convocat per l'editorial Aymà. Van quedar finalistes; el premi se'l va emportar El inocente, de Mario Lacruz. Dos anys més tard, els autors van decidir presentar-la a una altra convocatòria, ara amb el títol canviat: Cercano está el mal, molt més en la línia de la novel·la nord-americana. En aquestes mateixes dates, intenten la publicació a les editorials Planeta i Molino, però sembla que els rebutgen el manuscrit essencialment per qüestions d'ambientació: si la història hagués transcorregut a Estats Units o a Gran Bretanya... Finalment, va ser el professor Laureano Bonet qui va redescobrir els originals i en va parlar l'any 1986 a la revista “Ínsula”,  l'any següent, a partir dels dos manuscrits existents, es va editar amb el primer títol (trec tota la informació de l'escrit del doctor Bonet). Que jo sàpiga, no ha tingut reedicions.

Copio dos fragments del principi:

Otros dos hombres jugaban al ajedrez, sentados en una mesa pegada al ventanal. El más viejo rumiaba cuidadosamente su juego apoyada la frente en la palma izquierda, chupando calmoso una pipa. El otro, de unos treinta y ocho años, cabello cano y bigote negro de pelo muy corto, limpiaba los cristales de sus gafas y aguardaba la jugada de su adversario.

Abrióse la puerta y entró un guardia, el uniforme gris empapado, que sacudió con fuerza el agua de su gorra. Recorrió el local con la vista y se encaminó hacia un camarero que estaba leyendo el periódico de la noche. Cuchichearon un instante. El camarero se levantó y se dirigió al jugador de pelo blanco.
-Señor juez. El guardia pregunta por usted.
Se levantó el juez, hizo un gesto a su compañero, como pidiéndole que se hiciera cargo de la situación, y se dirigió al encuentro del policía. Hablaron un momento. El juez expresó su contrariedad con una brusca inclinación de cabeza, y fue a descolgar su gabardina y su sombrero.
-Habrá que aplazar la partida, Manolo. Un trabajo. Otro día seguiremos.
-¿Qué pasa?
-Poca cosa. Ya te contaré.
Se puso el impermeable y salió seguido por el guardia. Al pasar delante del bar dijo al camarero:
-Demà ho trobarem, García.
Llovía con insistente violencia. Cruzaron casi corriendo el Salón Víctor Pradera y se dirigieron al Palacio de Justicia.
[…]
De tu primera diligencia, se saca en limpio que encontraste, en un andén de la estació de Gracia, dos cadáveres, uno de ellos de un individuo que parece tener su buen dinero, a juzgar por los vestidos; el otro parece más bien un empleado de mediana condición...

Gabriel Ferrater & José María de Martín: Un cuerpo, o dos. Sirmio, 1987.

Si us heu fixat, en els fragments es poden observar aparents petites incongruències de continuïtat, res important en uns manuscrits. La novel·la, a part de l'interès de la història, sovint un pèl laberíntica -no l'he rellegida darrerament i parlo de memòria- té alguns aspectes a destacar que no considero menors: l'abundància de diàleg, que l'acosta -ho repeteixo un altre cop- al gènere negre americà, tot i que les actituds dels personatges s'hi allunyen en part; per altra banda, és interessant veure la Barcelona dels anys 50, o anteriors, no en una recreació feta a posteriori, sinó descrita i narrada, àmpliament i esquemàticament, en els moments dels fets: personatges, llocs, costums... No m'atreveixo a entrar en detalls que tinc boirosos en la memòria i que potser il·luminaré aquest estiu, i qui sap si trobaré còmplices. Volia acabar aquí, però no em puc estar d'afegir un fragment curt de l'apartat cultural, que Espriu ja no va poder llegir i que indica, irònicament o no, la funció de la literatura:

Ya acostado, el juez enciende la lámpara de la mesilla de noche. ¿Por qué será que no puede dormirse sin haber leído antes un buen rato? Eso de la literatura parece ser un eficaz soporífero. Claro que, también, la gente acostumbra a ir a los espectáculos y a hacer el amor antes de dormirse. Lo cual acaso demuestre que lo que llamamos placeres sólo sirve para atontarnos y prepararnos para el sueño. Éste es el libro de turno, Espriu. Ariadna. Esta noche lo terminaré.

llibre segon: aire

Potser a l'apunt d'ahir hagués d'haver esmentat l'aire enlloc de la terra, però els elements a vegades són intercanviables. Avui m'havia proposat compartir alguns fragments amb personatges: Barral, Bousoño, Juan Goytisolo, Ferrater, Jaime Salinas, Luís Marquesán, Jorge Guillén, María Zambrano, Manolo Sacristán..., però, com fer la tria? Decidit: emmarcaré Gil de Biedma en la seua família i seguiré una estona només un personatge; per acabar, deixaré fluir el darrer dia del diari. Tot fragmentari, tot injustament parcial. Si algú s'interessa per completar el conjunt, ja ho sap.

Esta expedición de españoles refugiados en la Unión Soviética que ahora voluntariamente regresan a España, al cabo de diecisiete años, suscita en mi família unas reacciones que mi prima Malu ha resumido con toda dureza y con todo candor: Chico, no sé para qué les dejamos venir, ya podían quedarse allí para siempre... Lo que más me ha sorprendido es que mi madre piense exactamente lo mismo. Los de El Ardido se han marchado, y yo me he enzarzado en una discusión absurda con mis padres y con mis hermanas. Que al cabo de tanto tiempo esos españoles -muchos de los cuales salieron de niños- quieran volver a España, en vez de conmoverles, les despierta horrorosas desconfianzas.

[...]
Gabriel vende su biblioteca. Dice que está harto de literatura y que quiere hacer dinero. La decisión debe ser simbólica, supongo: vender sus libros no le va a sacar de mucho apuro. Comprendo que su situación nada tiene de brillante, y que emplee una porción considerable de su tiempo y su energía verbal en distraerse de ella. Treinta y cuatro años, inteligentísimo, poco dinero, pocas posibilidades establecidas de progreso. Conoce los entresijos de la vida práctica con una extrema lucidez, y al mismo tiempo es radicalmente inapto para la vida práctica. Una de esas personas- yo me tengo por otra- que con los mismos defectos pero con menos cualidades, hubiera funcionado mucho mejor.
[...]
Querido Gabriel,
estar en el campo y ponerme a escribir una carta larga, a ser posible ingeniosa, me hace siempre sentirme un poco personaje de Les Liaisions Dangereuses, sobre todo si va dirigida a ti, porque sé que vas a leerla en la misma disposición, más o menos, en que yo la escribo. Los dos estamos entregados a lo que los notarios franceses llamaban la vie de chateau, que consiste en bouder y en escribir y esperar cartas. Aunque hay que reconocer, comparándola con el apetito rabelesiano de aquella época, cuando Jovellanos emprendía para sus amigos de la Chancelleria la traducción del Essai sur le Commerce o del Ami des hommes, con la misma ausencia de pereza con que hoy se adjunta un recorte de periódico, que nuestra capacidad epistolar es modesta...
[...]
Mañana en el Tibidabo con Gabriel Ferrater, que parece haberse suscrito a mis paseos dominicales. Como siempre, su conversación mes despierta y me divierte pero luego me deja una cierta resaca. No sé si es mala conciencia, porque me digo que debiera aprovechar los domingos para estar solo, o si es un efecto de la excesividad con que Gabriel piensa, se produce, habla y embarca a todo el mundo. Quand partons nous vers le bonheur? Un rato a su lado no tiene que ver nada con lo que a uno le ha sucedido antes o le sucederá después.
[...]
Sólo unas líneas, para que no se me vaya el primer día del año sin haber escrito algo. Almuerzo en casa de mis tíos Sepúlveda. Largo paseo luego por la Diagonal, hasta más allá de los cuarteles. Soledad. Paso mentalmente revista a los amigos disponibles y no encuentro ninguno que apetezca ver. Reposo en casa y lectura, que me cambian el ánimo. Al fin, salgo con Luís Marquesán y acabo por interesarme en la conversación.
Yo pediría que 1957 sea tan bueno como su predecesor, que me entristece despedir. Temo a los años impares: suelen ser estériles.

Jaime Gil de Biedma: Diario del artista seriamente enfermo. Lumen, 1974

passar pàgines

Quantes condemnes a mort a Egipte...! I les que vindran. Segons alguns mitjans digitals són, de moment 528, segons altres, 529; algun diu que gairebé 600. Una condemna més o menys -o algunes desenes- té poca importància: nàixer, morir i l'entremig. Avui la notícia ja no és fàcil de trobar en alguna de les llarguíssimes portades digitals dels diaris. En canvi, és notícia, amb foto inclosa, que els Rolling actuaran a Madrid -potser la darrera possibilitat de veure'ls i escoltar-los en territori peninsular?- el 25 de juny, o destaquen interessantíssimes novetats sobre esports, especialment futbol; encara que el tema l'important és sobre els previstos camins amb obstacles del procés sobiranista.

Avui, com en algunes ocasions, poques, agafo un llibre des que tinc a la vora, dels que haurien d'haver tornat al seu prestatge ja fa temps. Té subratllats en llapis del meu amic A., de quan feia la tesi doctoral i me'l va agafar per anar mirant. Copio un subratllat vist va l'atzar de la pàgina oberta:

El sentiment bàsic de Foix és, podríem dir, que l'individu és un col·lectiu, i això en dos sentits: d'una banda, qualsevol experiència d'una persona és sempre una experiència de moltes altres, i d'altra banda un home és una mena d'agrupament combinatori, un agregat d'elements que es troben dispersos per molts altres homes. Una vegada em va dir: “Sempre que escric jo, vull dir nosaltres”.

Gabriel Ferrater: "J. V. Foix", dins Sobre literatura, Ed. 62.

Res a dir, excepte que la relació -i la concreció- entre l'individu i la col·lectivitat, i la generositat moral d'un i altra, els mecanismes de pertinença,... Sempre m'ha semblat que tot plegat tenia molts elements misteriosos, més encara en aquest món tan proper i integrador i tan llunyà i dispers.

Ningú no es perfecte (1)

Sembla que l'Any Vinyoli tarda a començar -o jo no me n'he assabentat. Deu ser que oficialment s'espera la calor i extraoficialment que algú en algun blog o on sigui li posi marxa, d'aquella de sortida i arribada en un temps límit. Va, una mica de canya!

Se sap que sóc poc i mal lector de poesia i hauria d'afegir que vaig arribar tard als poetes catalans moderns i contemporanis. Ja sé que la memòria no m'acompanya, però per més que la busco sóc incapaç de recordar que durant els anys d'universitat algú em parlés d'una manera sistemàtica i ordenada dels poetes del país. Només sóc capaç de reviure vagament, enormement distants, les classes de Ferrater en aquell curset que es deia “Carner i la seua escola”, és a dir, Carner, Foix i el mateix Ferrater. I, com sap tothom, les classes es van estroncar abans d'acabar. En resum, que em vaig aficionar a Carner, a Foix i a Ferrater no només per convicció, sinó per desconeixement d'altres poetes. És veritat que no gaire després van arribar-me els més nous i ..., però això va ser una mica més tard o fora de programa.

La meua afició a Ferrater va fer que considerés que la seua paraula anava a missa, i quan va desaparèixer la seua veu directa, la vaig trobar als llibres. No és estrany, doncs, que no tingués gaire interès a conèixer Vinyoli:

Inferiores a Rosselló y Espriu son sus compañeros de generación: Rosa Laveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir y Vinyoli, que acaso tenga algo que decir pero no sabe escribir.

Gabriel Ferrater: "Carta a un neòfit castellà..."

I sí que el poeta de Reus va parlar més de Vinyoli i que ja sabem que a vegades calia distanciar-se de les apreciacions que feia en segons quin moment, però, la contundència de les poquíssimes paraules de la seua carta em va fer pensar que jo, pobre de mi!, no sabria trobar el que volia dir Vinyoli en la seua escriptura imperfecta.

Fins i tot vaig pensar que hi havia una intenció oculta en aquest poema, publicat a Tot és ara o res (1970) que Vinyoli va dedicar a Ferrater, però, esclar, dubto que Vinyoli llegís una carta publicada pòstumament i que segurament no va arribar al seu destinatari, a José María.


MATINADA LLETOSA AMB FILFERROS

De qui seran aquestes

bragues descolorides, sola peça
de roba en els filferros del balcó
d'un casinyot, cruixint al vent
de matinada, sota la lletosa
claror d'absenta?
                         Quina dona al llit
està per desvetllar-se abandonada
de tot i se les posarà
després de mal rentar-se?
                                       Passarem pel Born
a trenc de dia. Famolencs, prendrem
ous amb pernil, beurem vi negre, sec.
Venim del fred, que tot és fred i fosc.
Aprofitem les mans
per a tocar, palpem-nos tot el cos,
mesclem-nos, amortem el fred
i prosseguim.

compassos de tardor

He anat mirant, escoltant i llegint homenatges a Lou Reed. He recordat, a partir de Vilaweb i del post d'en Jaume, la seua relació amb Catalunya. He escoltat la seua veu a través del magnífic Metrònom Ferrater i m'he quedat en aquesta tardor que diuen que avui començarà definitivament. Inútil dir res més, avui.

The blind not fully closed, like a sudden fear

held back from falling, does not separate
us from the open air. Look, there are
thirty-seven neatly ruled horizons,
yet the heart dismisses them. Without regret
the light recedes, the honey-coloured light
is now the colour of the scent of apples.
How slow the world, how slow the world, how slow
one’s grief for the hours that quickly slip away.
Will you recall this room? “I’m fond of it.
What are those workmen’s voices?”
Builder’s men.
The block still lacks one house.
“They sing,
but today I hear no sound. They shout and laugh,
and now they’re silent it seems strange.”
How slow
the red leaves of the voices, how uncertainly
they come to cover us. As if in sleep,
the leaves of my kisses cover by degrees
your body’s secret hiding places and,
while you forget the tall midsummer leaves,
the expanse of days we didn’t kiss, deep down
the body recollects: your skin
retains one half of sun, one half of moon.

(traducció d'Arthur Terry)

 

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es reté de caure a terra,

no ens separa de l'aire. Mira, s'obren

trenta-set horitzons rectes i prims,

però el cor els oblida. Sense enyor

se'ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d'olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se'n van

de pressa. Digues, te'n recordaràs

d'aquesta cambra?

                  "Me l'estimo molt.    

Aquelles veus d'obrers - Què son?"  

                                                     Paletes:  

manca una casa a la mançana.

                                              "Canten,    

i avui no els sento. Criden, riuen,

i avui que callen em fa estrany".

                                                Que lentes   

les fulles roges de les veus, que incertes

quan vénen a colgar-nos. Adormides,

les fulles dels meus besos van colgant

els recers del teu cos, i mentre oblides

les fulles altes de l'estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons

el cos recorda: encara

tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

 

els Ferratér a l'Empordà

Llegeixo el titular i l'entradeta i continuo amb l'article, que crec que em pot interessar. Resumeixo sense cometes ni cursives: Els llibres de Joan Ferraté han anat a parar a Torroella. Entre 6.000 i 10.000 volums (encara no s'han comptat)... Heretats per la seua filla Amàlia arribada fa un temps a l'Empordà des d'Anglaterra... Es veien molt poc des que ella tenia dos anys... Segons el filòleg Jordi Cornudella els llibres són el retrat de la vida intel·lectual de Joan Ferraté... Són llibres que s'han d'inventariar i catalogar i que, ara per ara, compten només amb l'empenta de l'Amàlia, decidida a homenatjar l'oncle (Gabriel Ferrater) i el pare en aquest espai nou que ha creat al cor de l'Empordà... Ara el llegat de Joan Ferraté s'erigeix al centre d'aquesta associació que Amàlia, que encara no domina gaire el català però que ja ho farà, va inaugurar el 2 de març i que funciona a l'estil dels clubs anglesos amb socis que volen fomentar la creativitat i compartir activitats culturals, bàsicament estrangers que viuen a l'Empordà i catalans amb ganes d'establir ponts i contactes...

Llegeixo això i més en els articles de “L V” i de l'antic “Avui” i penso que cal que m'hi apropi. Pregunto a la gent coneguda que en saben. Poca cosa, a part que hi ha roba a l'aparador. Al Museu de la Mediterrània no em poden dir gaire més, però em donen un fullet. És dissabte a la tarda, travesso el carrer -des de casa veig el pis superior- i em trobo la porta tancada. La reixa no impedeix veure l'interior. Ja tornaré més tard. Torno l'endemà. La reixa continua abaixada. Dedueixo que els clubs anglesos no funcionen en cap de setmana.

Com que no podré fer una mirada interior fins qui sap quan, repasso el fullet que m'han donat al museu: Aenigmalia. Asociación de Las Artes. Es divideix en sis apartats: Projectes creatius, L'estudi de les arts, El cafè curiós, La zona de la tranquil·litat, Els jardins secrets, Biblioteca familiar de la família Ferratér. Em fa gràcia aquest encapçalament en què l'accent mostra la discordança entre els cognoms dels dos germans. Aquesta part, la darrera, és la que, com és evident, més m'interessa. Em pregunto si a la biblioteca, encara per catalogar, es troben els llibres de Ferrater&Ferraté, també els de la germana Amàlia. On van anar a parar els llibres de Ferrater? Els té la neboda Amàlia?

A la darrera pàgina llegeixo les condicions de “Membresía quotes i beneficis” . Obvio “1 pase de dia”. Les categories són: DICE, 1 mes carnet de soci: 8€; CUPCAKES, 1 any carne de soci menor (entre 12 i 18 anys) 25€; ROSE 6 mes carne de soci 36€; CHERRY 1 any carnet de soci 60€. En tots els casos els drets són: Accés a tot. Activitats habituals gratis. Preus VIP en el Café Curiós. Preus reduïts en tallers i esdeveniments. Precio reduït en la zona de la tranquil·litat. En tots els casos, 10% de descompte Aenigmalia Attire, és a dir, vestit de segona mà reconstruït i dissenyat.

M'agradaria poder opinar sobre la iniciativa, dir alguna cosa consistent, però hauré d'esperar una propera visita, així que deixo obert aquest post desgavellat . Mentrestant... No sé si des de Barcelona puc ser d'alguna utilitat en qüestió de llibres o de parella lingüística.

P. S.: Ja sé que no té res a veure, però mentre anava escrivint no parava de pensar en Maria Helena Feliu, filla de Joan Estelrich i Paulina Pi de la Serra i en el seu llibre Pecat original que competirà amb les altres novetats d'aquest sant Jordi.

tercer poema

Suposo que els qui han seguit aquest tríptic poètic tenien clar que el poeta d'avui seria Gabriel Ferrater. En tornar a veure el vídeo he pensat en la fragilitat de la memòria, al menys de la meua. Tants cops com vaig sentir la veu de Ferrater durant el curs 71-72 (i després en gravacions) , i la tenia oblidada; penso també en veus familiars desaparegudes i no puc recuperar el to, el timbre, els petits detalls que les singularitzaven; queden els fets, queden paraules, però han desaparegut les veus en el sentit físic. De Ferrater, a part dels texans, ja no sé si imagino l'americana beix, potser de pota de galls (?) i només, perquè ho decideixo, així recordo que portava un clavell vermell a la solapa, provocació en aquell temps històricament, que no personalment, gris.

Per què va triar “Cançó del gosar poder” en el recital del Price? Ara, sense repassar els seus poemes un per un, penso que tampoc no tenia gaire cosa a triar. Ni comparació amb la quantitat de material adequat de Pere Quart o d'Espriu, que devien tenir feina a decidir-se. Potser perquè aleshores, en aquella vetllada, no podia triar gaire, ara és ben viu, que l'amor i el temps sempre són presents per molt que també acabin passant.



Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.


Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.


Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.


Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.


Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.

Jo mateix i les dues comentaristes d'ahir al·ludíem la prosa d'Espriu. Com és que Ferrater no va escriure prosa, tret dels articles nombosos i  diversos? Ni contes, ni una novel·la (ep, una novel·la sí, policíaca, en castellà, a quatre mans). Pla -aquests dies rellegeixo Pla, com es pot notar- li suggeria en una carta, ja força coneguda, després de llegir el seu primer llibre, Da nuces pueris:

Per què no escriu en prosa? [...] Ho faci. No perdi temps. Les poesies del llibre són esquemes de novel·les. No ho creu així? [...] Si vostè fa una novel·la, la presenta a un o altre jurat i jo en formo part, pot estar segur que en igualtat de mèrits (percebuts per mi) jo li faré donar el premi, o almenys faré un esforç gros en aquest sentit.

No sé si Ferrater devia respondre Pla en privat, però anys més tard, quan va reunir els seus tres poemaris en Les dones i els dies justificava als lectors aquesta mancança, qui sap si amb la carta de Pla encara en el record:

L'autor vol fer notar que, encara que les peces aquí recollides són poemes des del moment que són escrites en vers, les coses que que diuen no eren pas fatídicament destinades a la poetització. [...] Però l'autor no ha arribat encara a escriure una prosa que no tingui forma d'esponja.

Gabriel Ferrater: fragment de la Nota que encapçala Les dones i els dies

hemeroteca impossible

A vegades els nostres apunts conten -o en són l'element principal- enllaços a altres textos o cançons sobre els quals s'ha de clicar. Remetem a un tercer perquè volem compartir, sense mediatitzar, allò que per algun motiu ens ha cridat l'atenció i creiem que no necessita més paraules. A vegades incloem un petit text introductori o valoratiu...

Sovint em fa mandra en entrar en un bloc veure que he d'anar a un altre lloc, així que desisteixo i em perdo paraules, imatges i músiques que no dubto que m'haurien interessat. Les coses són així.

Avui, jo mateix deixo un enllaç amb un article de Màrius Serra que m'ha tret les paraules de la boca -i algunes altres que afegiria a les que vaig dir- i no en penjo un altre amb un article de Jaume Vallcorba sobre ell mateix i Ferrater perquè no el trobo. Mandra de dissabte?

desgana

Volia dir coses, insubstancials, inútils: sobre pistes de gel, sobre aparells de televisió, sobre gossos amb llonganisses, sobre hipermercats d'art...; però em fa mandra escriure, ordenar, repassar, afegir, suprimir... pensar. Decideixo llegir, a l'atzar. Penúltim prestatge de la llibreria del passadís: el primer llibre, vist el llom, no em fa el pes; tampoc el segon, ni el tercer. En el quart, pàgina 76, oberta també a l'atzar, m'aturo:

Com el macip errabund per les aules
Entre sabents, i e mal d'inquietud
S'eleva excels, i estableix la Virtut
I, l'endemà, plora enganys sota els saules,

Tal jo, hom fet, embriac de paraules
Afirm el bé i el mal tantost, i endut
Pels gais combats de les sectes o astut,
Proclam el fals per ver. I en tantes faules

Mestreja orgull; però no só feliç
I, penitent, assaig un compromís
Entre el Seny, clar, i el deler de mes fibres.

Ah, foll, cerc llum en el son, imprecís,
I adés só gran, i m'exalt o, submís,
“Míser”, em dic, i faig pira dels llibres.

I acabo aquí, sense títols ni autors. No repasso ni ordeno ni afegeixo ni suprimeixo... ni penso. A casa, potser continuaré llegint una estona abans del son i, potser, dels somnis.

el pensament polític de Gabriel Ferrater

Acabo de llegir Tres prosistes, una transcripció de conferències dels anys 66 i 67 dels segle passat de Gabriel Ferrater –i tant material de Ferrater que no ens arribarà mai!-, publicada per Empúries.

Els tres prosistes són Joaquim Ruyra, el de “La parada”, però també, amb gairebé només insinuacions, el de la resta de l’obra; Victor Català, més ben dit, Caterina Albert, la de Solitud, que és la novel·la sobre la qual Ferrater aplica la psicoanàlisi freudiana, malgrat la seva reticència a emprar aquest mètode d’explicació de la realitat i de la ficció; Josep Pla, de qui destaca el Quadern gris, però també l’excel·lència de la seva prosa i el seu funcionament. Per suposat, en els tres casos descriu els mecanismes de creació de la seva prosa. Dels dos primers, Ferrater afirma que difícilment hagués pogut conrear la seva amistat perquè pertanyien a móns diferents, mentre que està segur que no li costaria gens tenir llargues converses amb Pla, al qual reivindica no només com a escriptor sinó que comprèn en la seva trajectòria vital.

No diré res sobre el desenvolupament de les conferències en l’aspecte estrictament de crítica literària, de la intel·ligència analítica de Ferrater, del goig de llegir una veu independent i precisa, de la quantitat de propostes suggerides. Llegiu el llibre o, si voleu, feu un primer tast sobre les impressions aquí (un novíssim en el món blocaire) i aquí. A mi, m’han interessat, en ordre invers a la seva lectura al llibre de Ferrater: Pla, Víctor Català (vull dir Caterina Albert) i Ruyra (com que estic segur que gairebé tothom a llegit els dos primers autors, però Ruyra és un prosista força ignorat actualment, i si m’equivoco, millor, aquí deixo “La parada”).

Com que no vull acabar sense deixar una mostra del funcionament de les conferències, més enllà de la crítica estrictament literària, deixo un tast de dos fragments que em semblen adients –i encara amb aspectes força actuals- en aquest moment en què ens trobem, a punt de triar els nostres governants. Bé, alguns dels nostres governants, perquè tots tenim clar que als que anem a peu ens governaran des de Catalunya, però també des de Madrid, des d’Europa i encara des de més lluny. Mai no havíem estat tan ordenadament –o desordenadament-governats.

De la conferència sobre Ruyra:

Doncs bé, a Catalunya aquest conflicte era molt més atenuat i els escriptors podien no adonar-se’n i, sobretot –aquí ve el més greu-, ho podien interpretar com un conflicte no pas interior a la societat catalana sinó que (i ara caiem un altre cop en el que jo quasi diria el mal crònic de la literatura catalana moderna, que és el catalanisme) podien interpretar les discòrdies socials intracatalanes com una discòrdia entre Catalunya i la resta d’Espanya. És a dir, que ho podien interpretar com si la seva obligació fos justament de construir un front únic, una unitat catalana en relació a la resta d’Espanya. De fet, la cosa –ja he fet tantes al·lusions en aquestes conferències que no cal que hi insisteixi més, em penso- no va anar mai així. Sempre, per exemple, des del fet que la Dictadura de Primo de Rivera vingués mitjançant un cop d’estat a Barcelona finançat pels burgesos de la Lliga, etcètera, fins al fet que la Restauració dels Borbons (o sigui, el cop d’estat de Martínez Campos, l’any 74) fos finançat també per banquers catalans. Eren, per tant, conflictes interiors a Catalunya. Però això és el que precisament els escriptors catalans es negaven a admetre.

De la conferència sobre Pla:

En política, Pla té una intel·ligència teòrica enorme, però té ingenuïtat pràctica. Cap a 1924 va escriure uns articles realment admirables per la seva lucidesa. ¿Per què pocs mesos després va posar-se al servei de Cambó?
Cambó era una de els promeses de la política espanyola. Però era molt curt de gambals i de perspectiva com a polític. Era quasi illetrat. Va escriure dos o tres llibres, però molt dolents.
[...]
Com els he dit, Pla és intel·ligent en política teòricament, és ingenu en la pràctica. La seva generació va contemplar el terrorisme envilit d’aquella època; al Lyon d’Or, els pistolers de les dues bandes hi prenien cafè junts i, després, anaven a assassinar. S’ho comentaven: “Avui assassinem en Tal”. A la gent de la generació de Pla, la idea de l’ordre se’ls feia obsessiva.

Per cert, cada vegada em costa més decidir el meu vot. Avui he mirat i escoltat una estona el debat dels candidats parlamentaris i he arribat a la conclusió que més que llistes obertes, jo necessito un partit a la carta.

P. S. Del títol de l’apunt, no en feu cas, és que se m’encomanen els tics de les mitges veritats de les campanyes electorals.

puc gosar ser moderadament lliure, escèptic i romàntic?

Una altra vegada aquest joc d’associacions que et porta d’una cosa a l’altra sense que tinguis del tot clar com es realitza el procés.

Algú que diu: “el Palau és una institució emblemàtica de Catalunya”. I tu que penses: És possible que sí, sí, però la gent del teu poble, quan venia a Barcelona per motius diversos, de vegades de lleure, anaven al zoo, a passejar per la Rambla (merda de Rambla!), al Corte Inglés (som qui som)... Del Palau mai no en vaig sentir parlar quan tornaven i t’explicaven allò i encara allò.

Tinc penjat al passadís, des de fa anys, un cartell commemoratiu del 25 aniversari del Price dels poetes que es va celebrar al Palau: és de Ginovart. No hi vaig anar, al Palau. A la part inferior, uns versos d’Espriu: “Ens mantindrem per sempre més fidels al servei d’aquest poble”. Penso -poc- en el concepte fidelitat i, sobretot, en el significat d’aquest poble. Quin poble? El de la terra, que és una noció clara però purament material? El de la gent, que ha anat canviant tant des del moment que els versos van ser escrits? El de la cultura –“Catalunya: cruïlla de cultures!”- d’aquesta terra i d’aquesta gent tan diversa que trepitgem el país? Confesso que em perdo una mica. I no m’ajuda a retrobar-me (llegint avui el diari) ni la cultura de Pep Guardiola ni la de Ferran Adrià ni la conclusió de Pilar Rahola: “Habrà, pues, que reinventar la definición de país. Catalunya ya no es aquel país que Josep Pla definia bellamente: “Mi país es aquel que, cuando digo bon dia, me responde bon dia”. Ahora dices bon dia y te roban la cartera.”

No vaig anar al Palau l’any 95 del segle passat en què se celebraven els 25 anys del Price dels poetes, però si que vaig anar al Price l’any 70, de la mà del meu amic F., que ja portava un any a Barcelona i que m’havia portat al zoo, a la Rambla i a tants altres llocs, potser també al Palau algun diumenge al matí. Gairebé no recordo més que en Pere Quart, el més jove de tots, i la claredat del crit repetit i l’entusiasme ingenu: ara ho sabem. I penso, però no en tinc la certesa, que encara sóc fidel a aquell Price, al de l’escenari del combat i al del públic en combat. I penso que tot allò, crits inclosos, ja és només història. Avui m’emociono revivint el moment quasi oblidat i tant boirós, recuperant paraules, gestos, passat i esperances, la veu que no hagués reconegut del meu estimat Ferrater, conegut i desconegut, el discurs final que ara no gosaria ni podria fer ningú... I espero que l’autor del bloc “Pots sentir-me?”, del qual a partir d’ara seré fervent admirador, no em denunciï per haver-li piratejat els dos vídeos que penjo a continuació per si algú els vol compartir. No sé si la paciència actual resisteix tants minuts en blanc i negre.

De vegades, quan el metro va ple...

Per què, benvolguts amics i amigues comentaristes, el vostre escepticisme? És veritat que la línia groga, la meva i la dels atuïts pel sol de la Barceloneta i compradors del Corte Inglés i..., no em produeix més que haikus insignificants, que cal atribuir més a deficiències auditives –l’orella dreta m’és rebel (deixaré de banda altres incapacitats majors)- que a la realitat de les paraules que solquen l’aire –ara condicionat-; també és cert que de vegades no són les paraules sinó els cossos que produeixen els versos. Potser a la línia vermella, la primera passió? Potser va ser a la blava, en què és més difícil el reconeixement? Potser va ser al ferrocarril camí de Sant Cugat, el metro ple d’en Ferrater, on els frens discordants van produir el trencament de la corda del cello? Tens raó, Quim, no són només haikus...

El metro anava ple. Jo m ‘agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l’acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l’estació, i el súbit trenc
d’una corda del cello, la més baixa.

sobre la pintura

Hi havia un temps en què em molestava la meva manca d’educació musical, arquitectònica, pictòrica, etc. , i la meva insensibilitat; ara, també. En altres temps, buscava culpables; ara no, perquè he arribat a la conclusió que en part m’hauria d’autocondemnar.

Fa unes quantes setmanes, quan vaig passar a veure les pintures de la Mercè Rodoreda que s’exposaven a La Pedrera, vaig tenir la doble sensació de què parlo més amunt. Sí, molt bé, em van interessar els quadres de la Rodoreda, però més per la relació amb l’escriptora, pels detalls que aportaven a la seva biografia que per ells mateixos. Ara en Sani ens mostra al seu bloc tres pintures (quina barreja de duresa i fragilitat!) de Gabriel Ferrater. És coneguda la passió de Ferrater per la pintura i no tant la meva per Ferrater, i tot i així, i pensar que m’agradaria força veure una exposició ferrateriana, amb aquestes mostres em passa una mica com amb els quadres de la Rodoreda. El meu talent interpretatiu, la meva capacitat de descobrir, d’entendre o d’emocionar-me és escasa. En el dos casos no admet cap comparació amb l’interès, la complicitat i les sensacions que em provoca la seva literatura.

En canvi, l’exposició a la mateixa Pedrera d’un pintor que gairebé no conec arriba a interessar-me més. L’autoretrat que presideix l’exposició em fa buscar diversos angles i reflexionar fins quin punt l’efecte de les ulleres –hi són i no hi són?- té algun significat ocult. Al final de l’exposició, “Dancing” amb el vermell esclatant que tant m’agrada de les jaquetes dels músics i el cap del pintor que em fa evocar un Harold Lloyd present per casualitat i a punt de fer-ne alguna de grossa. I entre una i altra pintura, tota la resta, sobretot la que va fins a l’any 39. Dibuixos, olis, il·lustracions, disseny tèxtil... Pintures ambicioses i intimistes (una de les que m’agraden més de les darreres és la petita “dues noies llegint”, crec que es titula, que no trobo a Internet), un estil que va canviant, però que sembla que recomença, de manera que a mi, que ja ha quedat clar que no sóc un expert, se m’acut el joc d’intentar datar a grosso modo: abans i després de la guerra. Fracasso lamentablement en moltes ocasions.

Arribats en aquest punt, i encara continuaria, més d’un deu pensar que interessar-me molt més per la pintura de Josep Mompou que per la de Mercè Rodoreda o de Gabriel Ferrater confirma el meu poc criteri, confirma que sóc un lector mediocre de l’art, potser una certa traïció. No s’hi pot fer res: és així.

M’he distret una estona copiant uns quants quadres del pintor en un vídeo per si hi voleu donar un cop d’ull abans de passar per La Pedrera o per si voleu desistir definitivament. Ja imagineu que es tracta d’una reproducció deficient. Quant a la música de fons, he triat un fragment d’una dansa de Frederic Mompou, el germà petit del pintor, interpretada per ell mateix, que em sembla que reflecteix una mica aquesta sensació que he expressat de recomençament, esvaïment i repetició que al vídeo és difícil de transmetre. Per cert, i continuant amb la pintura, m’agrada el desenvolupament expositiu i les conclusions d’una pintora i crítica, escèptica i propera, que estic segur que pot augmentar la seva autostima si es passeja fins allà després d'haver suportat opinions d'incompetents com jo.

Gabriel Ferrater (i 4)

Diré el que em fuig. No diré res de mi

Gabriel Ferrater: “ A l’inrevés”

-...com m’interessa molt tota la gent jove, sense distincions de sexes, i pel mateix motiu m’agrada donar classes a la universitat: són, ¿què et diré jo?, com ocells, com fruites, i ara em cito a mi en un poema.

Gabriel Ferrater entrevistat per Baltasar Porcel. “Serra d’Or”, juny de 1972.


Antoni de Senillosa: Jo crec que es va suïcidar perquè sentia fàstic de la vida i perquè es feia fàstic ell mateix.

Jaime Gil de Biedma: A los treina años ja havía dicho que no llegaria a los cincuenta. A partir del mayo francés havía organizado su vida como si tuviera que ser joven siempre. Y llego un momento en que descubrió que se hacía viejo por momentos. Y no lo aceptó.

Helena Valentí: Sempre parlava del suïcidi. Quan em va demanar que ens caséssim em va dir: “No et preocupis, Heleneta, que no et faré la mala passada de fer-me vell”. També el dia que va morir el meu pare, en Gabriel es va posar a plorar com mai no he vist plorar un home. Em va repetir: Ja ho veus, Heleneta, l’única solució es destruir-se un mateix”.

Antoni Comas: La seva mort em va afectar moltíssim, però, la veritat, no em va sorprendre

Joan Ferraté: Del que estic segur és que no es va suïcidar perquè fos un alcohòlic ni perquè estigués malalt. Els perquès no hi manera de saber-los- Jo crec que té relació amb l’edat.

Copio amb un cert pudor, amb sensació de transgressió, innecessàriament, paraules d’altres, del germà, dels amics, dels coneguts -no en trobo de la Marta- ... I jo, que ja sóc més gran que Ferrater? Intento fer memòria i sé que la memòria em traeix, que inventa i selecciona.

Jo el vaig conèixer –el verb és inexacte- l’any de la seva mort, ja ho he dit alguna altra vegada. Era aquell curset –aula 9 o aula 11? O potser la 7? En fi, entrant , al fons a mà dreta del pati de Lletres- titulat Carner i la seva escola del qual ningú no en parla. Recordo el primer dia no sé si prou bé: tots els alumnes esperant, més que als altres cursets de doctorat, i ell que obre la porta i s’està quiet i mou el cap investigant la gent i somrient. I puja a la tarima. Va vestit amb texans i americana beige... o és de color marró? Recordo, però, com si fos ara, el clavell vermell a la solapa. O també m’invento el clavell i era una altra flor, o no hi havia flor? Ens diu, això ho sé molt bé, que l’escola de Carner són Foix i ell, i comença la classe parlant d’anglesos: versos en lletra gran un pèl arrodonida i angulosa a la pissarra. No conec els companys, els meus amics han triat altres cursos. Ferrater em fascina, el trobo lluminós en temps, encara, de tenebres. Sóc jove i el trobo jove, a ell, que després sé que se sent vell. No conservo els apunts i no sé si algú els té o si els van publicar. Tinc la sensació que aquell fou un curs fantasma.

A la primavera, quan segons els trobadors arriba la joi i les branques dels arbres agafen nous colors i naixen les fulles, ens diuen que el Gabriel de Sant Cugat ens ha deixat, que corrien rumors premonitoris, que si el cos envellit, que si la ginebra holandesa que és més aromàtica o, al contrari, la que no tenia cap sabor, s’especula sobre si era una bossa d’escombraries negra... Ignorants! Gabriel Ferrater ens és present cada tardor, i cada primavera, i a l’estiu, i a l’hivern que s’acosta. Jo crec, disculpeu-me l’innocent l’heterodòxia que no s’aguanta, que el vell no era ell, eren els altres, i això també pesa.

Tanco abruptament el cicle: tantes coses a dir!. Rellegeixo en privat. No excloc recomençar.

Gabriel Ferrater (3)

Ell va triar aquests versos per al seu primer poemari:

Da nuces pueris, iners
Concubine; satis diu
Lusisti nucibus: lubet
Iam seruire Talasio.
Concubine, nuces da.

Catul. Poema LXI

Ho entenc. Jo, en canvi, li trio aquests altres versos del mateix autor, conscient, suposo, que Catul tingué més sort que Ferrater:

Fulsere quondam candidi tibi soles,
Cum uentitavas quo puella ducebat
Amata nobis quantum amabitur nulla,
Ibi illam multa tum iocosa fiebant,
Quae tu uolebas nec puella nolebat.
Fulsere uere candidi tibi soles.

Catul: Poema VIII

(Brillaren, en altres temps, per a tu uns dies lluminosos, quan anaves on et duia la noia, aquella que hem estimat com cap altra no serà estimada. Allí tot era, aleshores, lliurar-se a aquells esplais que tu volies i que la noia no refusava pas. Brillaren, ben cert, per a tu uns dies lluminosos.)

Tenia la intenció, jo, d’allargar-me en consideracions interpretatives sobre la biografia personal i poètica de Ferrater, però la veritat és que no sabria –o potser ara no vull- com passar de les nous dels infants a les realitats posteriors, així que deixo, despullats de qualsevol interferència, els dos textos que, si voleu, podeu llegir.

Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred les ideologies.
La poesia medieval em té com un bon lector i no li costa gens de persuadir-me. A Bertran de Born, Chaucer, Villon, Skelton, hi trobo una còpia de la veritat eixuta i àgil, vista amb ulls nets i sentida amb corduialitat, que no em deixa anyorar les grans masses de líquid verbal que el renaixement va posar en ondulació. Catul és l’únic poeta antic que he arribat a conèixer, i dels recents, he provat de fer-me un racó a l’ombra de la branca de la poesia anglesa que surt de Thomas Hardy i s’allarga amb Frost, Ramsom, Graves, Auden. Però Bert Brecht és qui primer em va dir que la poesia es pot estar de molts luxes. Els poetes catalans que més sovint recordo són March i Carner; i també Jaume Roig, que a cada pas em retrec de no haver llegit encara.
[...]
Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo. Cap de les coses que les meves poesies consignen té cap valor eminent, i és la complicació i l’equilibri dels temes que pot donar al conjunt un interès de veritat sostinguda. Però el fet és que a mi en un parell d’anys em passen poques coses pel cap, i encara que la memòria m’ha anat portant passat, i encara que he procurat que cadascuna de les poesies anés ben per la seva banda i no obligués les altres, segurament el resultat és parcial, no prou verídic. Ara, tampoc no em faig il·lusions, i sé que per moltes imatges i per molts sentiments que omplin la meva vida, sempre ni haurà hagut molts més de possibles. El món no és per ningú prou suggestiu, i tota vida és parcial encara que l’agafem en la seva màxima latitud.
[...]
Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit. Es pot perdonar que un poeta sigui deficient en alguna cosa, però no trobo perdonables els molts poetes d’ara que reserven per a la poesia les seves estupefaccions, i la seva poesia dóna d’ells una imatge tan ximple que no pot ésser de cap persona viva, car una vida no es conserva si no és ben atenta a les lleis del diner i als moviments dels homes i de les dones.
Quan escric una poesia, l’única cosa que m’ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació. Un dels motius que ens fa escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva dels nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poeta davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.
No cal dir que la frase que dóna el títol d’aquest llibre la prenc sense cap referència a la circumstància que la motiva, dins l’epitalami de Catul. Jo l’entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat.

Gabriel Ferrater: Da nuces pueris (epíleg), 1960

Continua (continuo):

En realitat, haig de respondre una mica de memòria, perquè no estic gens segur si encara sóc escriptor: els darrers cinc anys dec haver escrit mitja dotzena de poemes, tots curts i més aviat de circumstància. Encara que, ben mirat, jo també puc dir com aquell poeta molt millor que jo, que tots els meus poemes han estat sempre de circumstàncies. Això ja és un començament de resposta a la pregunta: sí que m’ha calgut sempre un estimulant, la circumstància precisament, les ganes d’interessar una persona, un grup d’amics, o bé les ganes d’empipar alguna altra persona (la mala bava, o sigui la decisió de fer-ho millor que els col·legues, no hi ha dubte que és un dels motors de tot artista, encara que pocs ho confessin).
Ara, si es tracta d’estimulants diguem-ne químics, decididament no. No directament, vull dir: després m’explicaré. Jo he begut molt a moltes èpoques de la vida (ara els nervis se’m rebel·len, i haig de frenar), però, si no em falla molt la memòria, no he escrit mai ni mig vers després de prendre només una copa d’alcohol. Em realment tota la lucidesa, i que presideixi, com dius, l’elaboració de les meves petites obres. D’altra banda, potser això és degut en bona part al fet que jo sóc un dels escriptors que, per dir-ho així, agafem la ploma tard. Vull dir que n’hi ha que encara no els travessa una imatge pel cap ja es precipiten a apuntar-la apostant per les possibilitats de desenvolupament. En canvi, jo començo a concebre el poema a partir de l’argument, no pas de la forma verbal, i no em poso a redactar-lo fins que no el tinc molt organitzat (això també ho deia aquell mateix poeta millor que jo, i que, per cert, també bevia molt). En aquestes condicions, és evident que l’alcohol, intervenint a darrera hora, no faria sinó esbarriar-me les cartes. Quant a la marihuana, els pocs tractes que hi he tingut no m’han fet ni fred ni calor. I no he tractat cap altre producte d’aquesta mena.
Però haig d’explicar allò que deia. Directament, no. Indirectament, ja és una altra cosa. De fet, no caldria que l’expliqués jo, perquè l’ha explicada molt bé Malcom Cowley, en un llibre que no tinc i dels qual he oblidat el títol, i que, doncs, desgraciadament, no puc copiar. Diu Cowley que l’alcohol és la malaltia laboral de l’escriptor, perquè l’escriptor és un maníac de la curiositat humana, un adelerat d’intimitat (és a dir, cínicament, un recercador d’observacions que li donaran el tema de la seva obra). I en una reunió de persones, l’alcohol és la millor recepta perquè tothom abaixi la guàrdia i es mostri escorxat. Jo diria, doncs, més encara que beure ell, li interessa que beguin els altres alhora amb ell: i, és clar, és ells qui ha de pagar amb la seva persona i donar l’exemple. Aquests striptease comunitaris poden ser molt perillosos, i tots en porten alguna cicatriu. Però em fas parlar de coses que tornen de tan lluny... Ara provo de fer de professor, i tot allò ha quedat molt enrere.
Que si ho trobo bé o ho condemno? Si es tracta dels altres, no em sembla pas matèria que es presti a judicis morals, i els judicis tècnics que s’hi puguin fer són cosa dels metges. Si es tracta de mi mateix, això que sóc ara és el resultat de tot allò que he estat, i provar d’imaginar-me diferent de tal com sóc fóra provar de saltar per damunt de la meva ombra. Les persones arriben a tot arreu per camins tan sinuosos, que d’entestar-se a destriar-los és la vanitat de les vanitats..

Tele-Estel: “Literatura catalana: ¿Amb alcohol ? ¿Sense alcohol?” 5 de juny de 1970







(1924)

Gabriel Ferrater (2)

A diferència dels altres reculls d’articles o de la correspondència, Sobre el llenguatge és una obra de lectura relativament àrida en alguns articles per als qui no estan especialment interessats en el tema o no tenen coneixements lingüístics suficients. S’hi troben, de tota manera, escrits propers i divertits sobretot en el camp lèxic i semàntic; per bé que tal com està ara l’ús de la llengua suposo que la seva lectura només pot interessar uns centenars o, sent generosos, uns milers de persones, o, sent esbojarrats, la meitat de la població que viu i treballa a Catalunya. Alguns milers de joves i de grans estic segur que pensen que ja és suficient entendre’s en una mena de simulacre del català i, d’entre aquests, uns quants deuen creure que ja tindrem temps de perfeccionar l’ús de la llengua. És a dir, anar enrere per anar endavant. No comparteixo aquesta opinió, però no me’n sento allunyat, al menys l’entenc. I sobretot suporto malament els prepotents lingüístics, els puristes recalcitrants, el ostentosos dels seus coneixements apresos en llibres, conferències, llicenciatures, doctorats i màsters que corregeixen tothora, fins i tot amb ànim d’avergonyir, i ignoren la llarga vida de la llengua i de les llengües en constant procés de transformació, de vegades també als diccionaris i a les gramàtiques. En la llengua, com en la música, no és suficient dominar la teoria, també cal tenir bona oïda i un cert gust. Sobre gustos hi ha molta cosa escrita, l’oïda és un do.

Va, no divaguem, la tria d’avui:

No vull ara insistir en una qüestió de principi crucial, ja afirmada pel professor Badia: que els masoquistes de la llengua veuen molt més castellanismes que no hi ha (la perla de la comicitat és el cas dels qui s’han passat anys preferint argent a plata, i un bon dia el professor Aebischer ha descobert que plata és un manlleu fet pel català al castellà), i que si ens volem convèncer que una certa forma, o un cert valor d’una forma, és un castellanisme ens demostrin que el català no hi podria arribar explorant els seus propis recursos. I em fixaré en una altra pretensió masoquista: que tenim l’obligació de reservar curar a traduir el castellà cuidar, i de dir guarir en el sentit de curar castellà. No dubto gaire, és clar, que el cuidar català és un castellanisme (encara que no em sento gens inclinat a lliurar qui l’empri als focs del braç secular). Però sostinc...

Gabriel Ferrater: “D’infiltracions i esllavissades”, a Sobre el llenguatge, Quaderns Crema, 1981.

Fins aquí part de l’article, la continuació al llibre.

En una altre article:

La idea que l’ús de curar en el sentit de guarir és un castellanisme, representa una peça de gloriós analfabetisme, una manca total de sentiment del semantisme, no ja català sinó indoeuropeu...

Gabriel Ferrater. Sobre el llenguatge, “L’ús de curar”

La continuació al llibre

Que consti que no he dit, ni he volgut suggerir que el purisme sigui un mal: el debat sobre això ens duria molt lluny i no ve ara a tomb. Podem creure molt bé que el purisme gramatical és altament benèfic, i tanmateix reconèixer que implica mals, tal com l’amputació d’un braç pot salvar la vida d’una persona, però no és gens agradable de perdre un braç. El mal a què em refereixo és el següent: que el purista acostuma a ésser una persona precipitada. Endut pel seu zel a combatre els fenòmens que desaprova, el purista no s’entreté gairebé mai a descriure els fenòmens prèviament a tota valoració: més encara, la descripció li repugna, perquè li sembla que un fenomen ben descrit adquireix importància per aquest mer fet, i és fa doncs difícil eliminar-lo del panorama. El resultat és que molts puristes vivien en una mena de vell casal on s’han materialitzat les vergonyes de moltes generacions d’una família, un casal ple d’armaris que cal no obrir mai, perquè, segons la dita anglesa, correm el perill de trobar-hi un esquelet...

Gabriel Ferrater. Sobre el llenguatge, “Esquelets a l’armari”.

(1968)

Gabriel Ferrater (1)

El fins ara darrer post de la Montse en què, entre altres consideracions, es pregunta sobre el possible desànim dels lectors davant l’allau de llibres que es publiquen cada dia em porta a Gabriel Ferrater a través d’una connexió mental que no sabria explicar del tot; també em porta a Ferrater l’enquesta del Llibreter, en la qual, responent a la pregunta Quin d'aquests llibres t'agradaria comentar al blog?, l’obra que encapçala la votació, amb dos vots d’avantatge sobre els Col·loquis de Despuig, és Les dones i els dies.

Es parla força de la poesia de Ferrater –només cal repassar alguns blocs-, relativament escassa si tenim en compte altres poetes contemporanis. Em sembla molt bé, jo sóc un admirador incondicional de la poesia ferrateriana. Es parla molt poc, en canvi, de la seva prosa, dels seus escrits dispersos, en bona part recollits per Joan Ferraté en llibres com Sobre literatura. Assaigs, articles i altres textos. 1951-1971 o en Papers, Cartes, Paraules... De vegades es tracta de textos –en el cas dels més antics sobretot- poc amables, per dir-ho suau, amb la literatura o els escriptors del país, algun cop són textos amb opinions discutibles, només faltaria, que es contradiuen amb textos anteriors o posteriors, o els matisen considerablement. En la majoria dels casos són escrits aguts, excel·lents, a mi em sembla que lúcids, d’una opinió independent, que inviten a la reflexió i a un possible debat. Alguns d’aquests debats aquí encara no s’han produït o s’han tancat només encetar-se. Això pel que fa a la literatura (a part, l’epistolar), però és que a més hi ha els seus escrits sobre la llengua, iniciats més tard de forma sistemàtica i que, és clar, van quedar com una promesa engrescadora d’un futur que no va existir..

En resum, que em sembla que de la mateixa manera que no fa gaire vaig obrir una setmana clàssica, avui em vénen ganes de començar una setmana ferrateriana. Començo, sense cap ànim de polèmica, amb aquest fragment que indirectament m’inspira el post de la Montse més amunt al·ludit. Cal tenir en compte que era de l’any 1957, en plena i abominables postguerra –fulls d’un diari (1957-1958) que es van salvar de la destrucció feta pel propi autor- ; potser als anys 70 la seva opinió hagués variat, o no; evidentment, hagués afegit alguns autors, o no.

Però cal dir que aquestes [les novel·les d’Oller], junt amb les de Pla, són els únics intents de novel·la, en ple sentit de la paraula, que s’han fet modernament en català. Solitud és una obra excepcional en tots els sentits, i no cal ara tenir-la en compte. Quant als altres novel·listes catalans, no sembla que cap d’ells comprengués el principi més elemental de l’art novel·lístic, o potser seria més just de dir la funció de la novel·la: el fet que aquest gènere no té cap raó d’ésser si no se’l pren com a instrument per a descriure les relacions dels homes amb la societat de què formen part. Si no és damunt la base d’una idea de societat, no es poden escriure bones novel·les, ni té cap solta de provar d’escriure’n. Les altres funcions de la literatura són exercides molt millor pels gèneres més àgils que la novel·la, i no tan difícils. Quant a les raons perquè els novel·listes catalans no arriben a fer-se una idea eficaç de la societat que se’ls proposa com a tema, són evidentment molt complexes. El que es pot dir sense vacil·lar, és que no totes depenen del talent dels novel·listes...

Gabriel Ferrater, 21-XI-57, a Sobre literatura. Edicions 62, 1979.

Puc afegir una carta de Pla?

Mas Pla, 14.4.61

S. Gabriel Ferrater, Barna

Vaig rebre el seu llibre. L’he llegit. M’ha agradat molt. Us felicito. L’he donat a llegir a més a més a diversos amics. Els ha agradat molt. Un xicot jove m’ha dit que trobava el llibre molt trist.
¿Per què no escriu en prosa? És el mateix que fa sense la mica de musiqueta que hi posa. ¿Per què no escriu alguna novel·la? Això, però li deu haver dit tanta gent que gairebé l’obvietat és implícita. Però no hi fa res: vostè té condicions excepcionals per parlar de la gent, per veure i divagar sobre la gent. Ho faci. Espriu no ha volgut escriure novel·les. ¿Per què no ho fa vostè? Sap explicar, sap observar, sap comprendre. Ho faci. No perdi temps. Les poesies del llibre són esquemes de novel·les. ¿No ho creu així?

Josep Pla

(Àlbum Ferrater, a cura de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà. Quaderns Crema, 1993.)


Ja m’he cansat d’escriure i vosaltres de llegir, així que jo continuaré un altre dia.

(Amb Cateta Rocha, cosina de Carlos Barral (1957). L’empeny el fracàs amorós a escriure versos?)

amor, amors

Vaig ben perdut aquest any. Llegeixo les propostes dels blocs, segurament massa en diagonal, i no m’entusiasmen; potser l’Obra Completa de Salvat- Papasseit, més per la prosa -suposo que deu ser realment completa- que per la poesia, que ja tinc a mà. Potser la història vella protagonitzada per un vampir, de González Ledesma. I ara fa una estona, veient el programa sobre Joan Coromines, m’han agafat unes ganes boges –bogeria momentània?- de llegir-me La vida austera, de Pere Coromines, però em fa l’efecte que ni demà –dic demà perquè vaig a dormir tard- ni dilluns els llibreters de vell presentaran l’obra a les seves parades, ni els editors actuals deuen pensar en aquesta vellúria. I les novetats? No ho tinc gens clar, siguin del país o de fora. Es pot regalar la segona edició del Diccionari? Per què no? Demà faré una ullada als diaris i als blocs per veure si m’ha passat algun llibre inadvertit, cosa que no dubto. Sigui com sigui, encara em quedaran molts dies fins els proper sant Jordi en què, si no s’esdevé alguna catàstrofe, podré seguir comprant llibres.

Mentrestant, aquests dies, he repassat per raons de feina uns quants poemes d’amor. He enfocat la diada més des de la perspectiva de la rosa que del llibre. No és aquest, com cada dia, el dia de l’amor també? Quants de vosaltres renovareu el vostre amor amb roses i paraules? Quants ho fareu de cor? De la meva tria, us en deixo de moment dos poemes que potser no són els que espereu o desitgeu, però la vida no sempre va per on un desitja i, fet i fet, tampoc no em sembla que sigui una mala tria. Jo, si no hi altre remei, em quedaria amb el primer, què voleu que us digui.

PLORAR

Neci, per què voldries
aprendre de plorar?
Ella encara vacil·la,
se li decanta el cap,
el món et roda i vibra
com, cadent averany,
la baldufa moria
quan sabies plorar.
Si s'allunya i no et mira,
si t'és advers l'instant,
de plorar què en trauries?
Si et sent, neci, riurà.
I avui sabies riure,
però el riure plombat,
com un cos mort, et llisca
aigua endins, per instants.
Capbussa't, neci. Via.
Nas i orelles amb sang,
cobra el riure. Si es gira,
riu, i potser riurà.

Gabriel Ferrater

I si no pot ser l'anterior, que em recorda Carner, acceptaré- què puc fer sinó- la proposta ausiasmarquiana de l’Estellés:

Tant com el cor...

Tant com el cor m’has omplert el cervell
i amb altres ulls que no pas aquests ulls
per sempre et veig, te’m representes, ets.
Amor, amor, em pots deixar, anar-te’n:
sempre et tindré en el moment millor,
car he sabut, per l’amor, assumir-te,
i ja ets en mi més que no en realitat,
i tu esdevens una còpia sols:
per uns mitjans o un procés que jo ignore,
l’original és en mi per a sempre.

Vicent Andrés Estellés

P. S. El meu article d'avui sobre una part de la celebració de sant Jordi el llegeixo a "Revista", dins "Dinero" -curiosa i inevitable situació- de "La Vanguardia", firmat per Gabriel Penau: "Librerías: cómo sobrevivir". Un reportatge que convida a la reflexió amb alguns aspectes a penes insinuats. Tancaments, reconversions, busqueda dels clients, quan, en la meva modesta opinió, són els clients qui hem perdut el nord, el paper de les cooperatives, dels grans espais, la lluita entre el negoci i el plaer, la especulació immobiliària, l'acceleració del temps... La centenària Bosch, per exemple, que s'ha traslladat a un cigarret de casa meva, però que difícilment visitaré -quina pena!- perquè ja no és la meva llibreria...