per què la Seguretat Social no tracta els casos d'amor heroic?

No cal entrar ara en detalls sobre si l'amor heroic és només un símptoma o una malaltia originada per una certa sequedat en determinada part del cervell perquè concretar el concepte només ens portaria als profans en medicina a una teranyina argumentativa que ens distrauria de les realitats evidents: l'amor heroic existeix, fa més de mil anys que se'n parlar i, el que és més important, els seus efectes poden ser no només greus, fins i tot fatals, per a la persona que el pateix, sinó també per a algunes persones que tenen contacte amb el malalt. Veiem que diu Arnau de Vilanova, metge de reconegut prestigi, contemporani de Ramon Llull, sobre l'amor heroic i sobre com afecta el diagnosticat:

Així doncs, a parer meu, i sense perjudici de les opinions d'altres autors, aquesta mena d'amor -l'anomenat heroic- és un pensament vehement i obsessiu sobre l'objecte desitjat amb la confiança d'obtenir-ne el plaer que se n'ha aprehès, segons demostraré tot seguit.
[...]
Sembla que aquest amor furiós entre home i dona -atès que queda més clar amb l'exemple d'un fet particular- s'encén, un cop sotmès l'imperi de la raó, a causa de la delectança singular del coit; l'un pateix una corrupció en observar l'altre o erra en el seu judici per alguna circumstància o delectança que, un cop concebuda desitja ardentment obtenir.
[...]
Els afectats menystenen el desig de menjar i descuren l'hàbit de menjar i beure. Per aquestes causes, doncs, s'afebleixen el membres del cos, sobretot els més flonjos i tous i aquells que són més susceptibles d'afluixar-se, de manera que la cara s'aprima i els ulls s'enfonsen i s'assequen més del que és habitual, llevat que els brollin llàgrimes per la tristesa que han concebut, com quan experimenten l'allunyament de l'objecte desitjat o el seu rebuig. [...] Els afectats, a més, s'entristeixen amb l'absència de l'objecte desitjat, i quan a gran massa d'aire que han inspirat amb una profunda respiració per retenir més temps les recreacions del cor, s'expel·leix juntament amb vapors molt de temps sufocats cap endins, es produeix en ells una intensa emissió de sospirs.

Arnau de Vilanova: Tractat sobre l'amor heroic. Barcelona, editorial Barcino, 2011.


Crec que el metge s'expressa clarament i que la majoria coneixem -o fins i tot hem patit- l'amor heroic i les seues conseqüències. Encara que el mestre no especifica si la simptomatologia pot aplicar-se a les dones, jo penso que és ben possible, però no en tinc proves que vagin més enllà de petites deduccions a partir d'observacions diverses; en tot cas, pot ser que la malaltia no es produeixi amb la mateixa freqüència i intensitat, però no trobo estadístiques que ho confirmin o ho desmenteixin. Continua Arnau de Vilanova advertint dels efectes devastadors en cas de no actuar amb rapidesa:

Si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort [...] Així doncs [...] sembla necessari fer front de manera urgent al símptoma en qüestió. [...] Per tant, atès que la causa formal d'aquesta fúria és el pensament intens en un plaer amb la confiança d'obtenir-lo, el seu correctiu serà el recurs directament oposat: no pensar en aquest plaer ni esperar en absolut obtenir-lo.

Tot plegat sembla prou greu i m'atreviria a dir que els diaris, sense esmentar el nom de la malaltia, ens presenten de tant en tant casos que podem identificar perfectament a partir del que hem llegit fins ara. Jo em pregunto com és que no se'n parla pel seu nom. Com és que els ambulatoris d'aquest país no diagnostiquen i, en conseqüència, no existeixen tractaments? Com és que TV3 no ha dedicat cap Marató a un problema que intueixo que afecta una part important de la població en algun moment de la seua vida? Sobre el tractament, que Arnau de Vilanova generalitzava més amunt, arriba a concretar:

Per exemple, serviran les imatges d'aquelles coses que fan tornar odiós l'objecte desitjat: entre altres, mostrar a la vista les lletjors de l'objecte o descriure-les de paraula. I, de fet, les imatges de coses d'allò més plaents i diverses, que proporcionen delectança en qualsevol dels plaers que s'ofereixen als sentits, també imprimeixen en la fantasia imatges que allunyen del pensament intens. Entre aquests plaers s'inclou prendre un bany temperat, conversar amb les persones estimades, contemplar cares belles i agradables, així com l'art de la sexualitat -sobretot si es practica amb joves especialment plaents- a més de les passejades per vergers o prats ufanosos amb una extraordinària varietat de flors, i l'encís de les cançons i dels instruments musicals. Igualment, el son profund allunya l'objecte de l'obsessió. De tota manera, una de les coses més beneficioses i que distreuen més és anar-se'n a indrets allunyats i fins i tot a l'estranger.

Potser aquest darrer paràgraf pot ajudar a entendre el silenci secular de les autoritats sanitàries que com en altres casos segueixen la política de campi qui pugui (i alguns campen prou bé en l'autotractament de l'amor heroic). La veritat és que una vegada identificada la malaltia, el tractament per guarir-la resultaria en alguns aspectes morals -en la cosa pública encara perdura una moral passada de moda- excessivament atrevit; en els aspectes econòmics excessivament onerós, sobretot si a part de proporcionar joves especialment plaents, cal pagar un viatge a l'estranger de durada indeterminada; és clar que tal com van les coses al país, envair els pacients a l'estranger sense pagar-los les despeses no seria un mal negoci. Sigui com sigui, com que tinc molts dubtes, la pròxima vegada que parli amb el meu metge de capçalera li preguntaré què en sap sobre tot plegat, evidentment sense gaires esperances de treure'n res en clar.

recorreguts

Abans d’ahir algú va arribar al bloc escrivint a Google: “tractament del còlic nefritic” i, per aquelles casualitats de la vida que de vegades ens neguem a creure, ahir vaig tenir el segon episodi aquest any de “còlic nefrític esquerra”. Quatre hores d’un dolor intenssíssim, difícil de suportar, que s’allargaven indefinidament en el temps subjectiu de la meva ment. Una vegada passada la crisi més intensa, ja amb molèsties assumibles, i deixant de banda la por d’una possible repetició, el que més em preocupa, a part del propi dolor, és la deshumanització que suposa la situació en el moment de màxima intensitat, la incapacitat de pensar en res més que no sigui el dolor, quan durarà i que es pot fer per disminuir-lo: milions de neurones aconseguides al llarg d’un procés d’evolució i connectades entre elles per sofisticats mecanismes que se centren en un problema que no saben resoldre, i a penes una mirada a la multiplicitat de possibles estímuls del món interior o exterior; una sensació que un, ara, imagina pròpia d’un animal unicel·lular.

Segons em diu el metge de la Puigverd que m’ha atès, el tractament del còlic consisteix únicament en una medicació que disminueixi el dolor (i el protector d’estómac corresponent) fins que el cos expulsi la sorreta o les pedres que el causen o simplement que la irritació disminueixi; una altra cosa són els tractaments operatoris. Li pregunto al doctor per una possible prevenció, per exemple, alimentària, i em diu que no existeix, que puc menjar i beure de tot, únicament cal beure poc en el moment del dolor i molt quan no se’n té. Per si de cas, recorro a savis antics i trobo que Arnau de Vilanova em dóna una pista que no sé si seguir. Us actualitzo una mica la llengua:

Profitosa cosa per a la conservació de la salut és prendre a vegades, al començament del menjar una mica de brou de cigrons o de pèsols; i aquesta és aquella aigua que els savis molt lloen. I es fa així, a saber: que pèsols o cigrons siguin presos i remullats per una nit en aigua dolça, i el segon dia siguin bullits 2 o 3 bulls, i després siguin colats, i es guardi aquella coladura, i cap a l’hora de menjar amaneixi hom una mica de vi blanc i una mica de pols d’spicenardi (desconec aquesta espècie), i safrà, i sal en poca quantitat, i després faci bullir aquestes coses, i al començament del menjar podrà hom beure’n una mica, o, si més li plau, podrà hom fer-ne unes sopes. Car tal brou modifica les venes capil·lars del fetge i obre les vies urinàries, i per això guarda hom de pedres i d’arenes, que no es facin als ronyons, i majorment si amb els pèsols i els cigrons damunt dits s’ha cuit un poc de julivert.

Arnau de Vilanova: Regiment de sanitat a Jaume II (fusió de la versió de Berenguer de Sarriera i de la versió abreujada del segle XV).

Si algú es decideix a presentar el beuratge el dia que tingui convidats a casa, ja em comunicarà les reaccions. Al tractat no especifica si serveix per prevenir les pedres als ronyons en sentit metafòric: cal provar-ho.