estudis, professions i futurs

Sempre he trobat curiosa la gent que confon allò que ha estudiat amb més o menys aprofitament amb la feina que exerceix posteriorment, que poc tenir molta o poca relació amb els estudis. Hi ha, per exemple, el qui ha s'ha llicenciat (o qualsevol nom similar) en història medieval i diu que és historiador encara que s'hagi passat tota la vida treballant en una multinacional turística de la qual ha arribat a ser el director de no sé què en un territori del sud-est asiàtic de govern medievalitzant amb un sou, això sí, que supera  les expectatives que tenia quan va acabar la carrera i va començar la cursa.

No sé per què he començat escrivint això, deu ser perquè aquests dies he estat pensant en les expectatives de futur de la meua fillola gran que s'ha examinat de Selectivitat i el curs que ve començarà a estudiar una carrera encara no concretada en qualsevol de les universitats catalanes. Volia fer medicina, però el seu 11... no li permet entrar en cap de les facultats del país -ai, si hi ha hagués Facultat de Medicina a Vic, on la nota mitjana d'entrada és de 5...!- si no hi ha moviments de darrera hora. De moment ha estat admesa a Microbiologia i ja veurem com li va i si la satisfà el que estudia i, sobretot, el que exercirà.

M'ha semblat llegir en algun lloc que hi ha molta demanda a Medicina, també a Educació Infantil i a Educació Primària. Ignoro per què, encara que els motius deuen ser diversos. Suposo que alguns, com la meua fillola, hauran de triar de moment altres opcions que qui sap si els seran igualment interessants o si sempre els quedarà el pensament que el que realment volien era ser metges, o el que sigui. Poder cursar determinada carrera és des de fa temps una qüestió d'oferta i demanda (passo per alt els condicionaments econòmics) i a Medicina l'oferta és escassa. En canvi sembla que no deu ser tan limitada l'oferta de places de metges al país perquè, com tothom ha comprovat, s'han de cobrir amb professionals d'altres llocs. Alguns conciutadans es pregunten si la carrera d'aquests metges vingut de fora ha estat tan exigent com la dels d'aquí. La veritat és que això no té cap importància, és una altra vegada, la llei de l'oferta i la demanda a l'hora d'exercir una professió que, simplement, no coincideix amb oferta dels estudis. Que els metges de fora siguin més o menys efectius -compte amb la paraula efectius- que els formats aquí és una altra història sobre la qual podria opinar, però sense dades que donessin versemblança a la meua opinió.

Posats a opinar, fa temps que crec que un expedient acadèmic més brillant no és necessàriament sinònim de major efectivitat professional -aquí tocaria parlar una altra vegada d'efectivitat i competència-, sinó que a l'hora de la veritat hi ha molts altres factors que poden aconseguir uns resultats globals finals més satisfactoris, tant pel que fa a qui exerceix la seua professió com respecte als qui la gaudeixen o la pateixen.

per què la Seguretat Social no tracta els casos d'amor heroic?

No cal entrar ara en detalls sobre si l'amor heroic és només un símptoma o una malaltia originada per una certa sequedat en determinada part del cervell perquè concretar el concepte només ens portaria als profans en medicina a una teranyina argumentativa que ens distrauria de les realitats evidents: l'amor heroic existeix, fa més de mil anys que se'n parlar i, el que és més important, els seus efectes poden ser no només greus, fins i tot fatals, per a la persona que el pateix, sinó també per a algunes persones que tenen contacte amb el malalt. Veiem que diu Arnau de Vilanova, metge de reconegut prestigi, contemporani de Ramon Llull, sobre l'amor heroic i sobre com afecta el diagnosticat:

Així doncs, a parer meu, i sense perjudici de les opinions d'altres autors, aquesta mena d'amor -l'anomenat heroic- és un pensament vehement i obsessiu sobre l'objecte desitjat amb la confiança d'obtenir-ne el plaer que se n'ha aprehès, segons demostraré tot seguit.
[...]
Sembla que aquest amor furiós entre home i dona -atès que queda més clar amb l'exemple d'un fet particular- s'encén, un cop sotmès l'imperi de la raó, a causa de la delectança singular del coit; l'un pateix una corrupció en observar l'altre o erra en el seu judici per alguna circumstància o delectança que, un cop concebuda desitja ardentment obtenir.
[...]
Els afectats menystenen el desig de menjar i descuren l'hàbit de menjar i beure. Per aquestes causes, doncs, s'afebleixen el membres del cos, sobretot els més flonjos i tous i aquells que són més susceptibles d'afluixar-se, de manera que la cara s'aprima i els ulls s'enfonsen i s'assequen més del que és habitual, llevat que els brollin llàgrimes per la tristesa que han concebut, com quan experimenten l'allunyament de l'objecte desitjat o el seu rebuig. [...] Els afectats, a més, s'entristeixen amb l'absència de l'objecte desitjat, i quan a gran massa d'aire que han inspirat amb una profunda respiració per retenir més temps les recreacions del cor, s'expel·leix juntament amb vapors molt de temps sufocats cap endins, es produeix en ells una intensa emissió de sospirs.

Arnau de Vilanova: Tractat sobre l'amor heroic. Barcelona, editorial Barcino, 2011.


Crec que el metge s'expressa clarament i que la majoria coneixem -o fins i tot hem patit- l'amor heroic i les seues conseqüències. Encara que el mestre no especifica si la simptomatologia pot aplicar-se a les dones, jo penso que és ben possible, però no en tinc proves que vagin més enllà de petites deduccions a partir d'observacions diverses; en tot cas, pot ser que la malaltia no es produeixi amb la mateixa freqüència i intensitat, però no trobo estadístiques que ho confirmin o ho desmenteixin. Continua Arnau de Vilanova advertint dels efectes devastadors en cas de no actuar amb rapidesa:

Si no es fa front amb urgència a aquesta fúria, acaba generant malenconia, sovint deriva ràpidament en mania i, cosa que és més greu, la majoria de vegades els afectats llangueixen fins a caure en perill de mort [...] Així doncs [...] sembla necessari fer front de manera urgent al símptoma en qüestió. [...] Per tant, atès que la causa formal d'aquesta fúria és el pensament intens en un plaer amb la confiança d'obtenir-lo, el seu correctiu serà el recurs directament oposat: no pensar en aquest plaer ni esperar en absolut obtenir-lo.

Tot plegat sembla prou greu i m'atreviria a dir que els diaris, sense esmentar el nom de la malaltia, ens presenten de tant en tant casos que podem identificar perfectament a partir del que hem llegit fins ara. Jo em pregunto com és que no se'n parla pel seu nom. Com és que els ambulatoris d'aquest país no diagnostiquen i, en conseqüència, no existeixen tractaments? Com és que TV3 no ha dedicat cap Marató a un problema que intueixo que afecta una part important de la població en algun moment de la seua vida? Sobre el tractament, que Arnau de Vilanova generalitzava més amunt, arriba a concretar:

Per exemple, serviran les imatges d'aquelles coses que fan tornar odiós l'objecte desitjat: entre altres, mostrar a la vista les lletjors de l'objecte o descriure-les de paraula. I, de fet, les imatges de coses d'allò més plaents i diverses, que proporcionen delectança en qualsevol dels plaers que s'ofereixen als sentits, també imprimeixen en la fantasia imatges que allunyen del pensament intens. Entre aquests plaers s'inclou prendre un bany temperat, conversar amb les persones estimades, contemplar cares belles i agradables, així com l'art de la sexualitat -sobretot si es practica amb joves especialment plaents- a més de les passejades per vergers o prats ufanosos amb una extraordinària varietat de flors, i l'encís de les cançons i dels instruments musicals. Igualment, el son profund allunya l'objecte de l'obsessió. De tota manera, una de les coses més beneficioses i que distreuen més és anar-se'n a indrets allunyats i fins i tot a l'estranger.

Potser aquest darrer paràgraf pot ajudar a entendre el silenci secular de les autoritats sanitàries que com en altres casos segueixen la política de campi qui pugui (i alguns campen prou bé en l'autotractament de l'amor heroic). La veritat és que una vegada identificada la malaltia, el tractament per guarir-la resultaria en alguns aspectes morals -en la cosa pública encara perdura una moral passada de moda- excessivament atrevit; en els aspectes econòmics excessivament onerós, sobretot si a part de proporcionar joves especialment plaents, cal pagar un viatge a l'estranger de durada indeterminada; és clar que tal com van les coses al país, envair els pacients a l'estranger sense pagar-los les despeses no seria un mal negoci. Sigui com sigui, com que tinc molts dubtes, la pròxima vegada que parli amb el meu metge de capçalera li preguntaré què en sap sobre tot plegat, evidentment sense gaires esperances de treure'n res en clar.

algú ho havia de repetir

La majoria de pacients no distingim prou entre medicina i farmàcia, segurament perquè una cosa i altra es barregen en els nostres tractaments (medicaments i la persona que els prescriu, o viceversa) en un tot que suposarà l’èxit o el fracàs que finalment només correspondrà al benestar del nostre propi cos o ment.

Quan estem malalts no ens estem de punyetes i el que volem, més enllà de consideracions sobre el negoci farmacèutic o mèdic és posar-nos bons. Després ja pensarem en els tractaments i recordarem el que sabem o intuïm i que durant la malaltia ens interessa ben poc. Fins i tot agrairem que algú de la professió ens recordi la realitat, que no té cap importància, una vegada més

¿No hay medicamento sin efectos indeseados?
No, cada medicamento tiene su peaje. La Agencia Europea del Medicamento calcula que cada año fallecen en Europa 197.000 personas a causa de efectos adversos. En EE.UU. los efectos adversos son la cuarta causa de muerte, detrás del infarto de miocardio, el ictus y el cáncer; y por encima de la diabetes, las enfermedades pulmonares y los accidentes de tráfico.

Dicen que se inventan cada año nuevas enfermedades.
Sí, sobre todo en relación con la mente y el sexo. Convierten la timidez en enfermedad y la medicalizan. Ahora se han inventado la disfunción sexual femenina: “Padeces disfunción sexual femenina..., no se ría...

De acuerdo.
…Si en los úlitmos seis meses has rechazado una proposión de relación sexual o no has tenido una con satisfacción plena”. Cada vez que se reúne uno de los comités de hipertensión arterial (el estadounidense, el europeo, o el de la OMS) bajan el nivel de presión arterial considerado normal, y lo mismo ocurre con el colesterol.

Explíqueme.
En pocos años se ha disminuido de tal manera el límite de normalidad del colesterol que cada vez hay más población que debe tratarse. En EE.UU. ha aumentado de 3 millones de personas a 25 en 10 años.


Aquí la resta.




Continuant amb la medicina, que no amb la farmacologia –de moment-, aquesta nit he mirat l’estrena de Polseres vermelles, una sèria creada per Albert Espinosa que m'ha semblat interessant i amb molt bon ritme. Li auguro un èxit popular important perquè a més de ser d’hospitals, el realment a tenir en compte és que els protagonistes són joves i tenen càncer.

En qualsevol sèrie, sentir-se identificat amb algú o alguna cosa sol ser garantia d’interès en la continuïtat. Jo, de moment, sóc el professor fumador, que no crec que tingui un gran paper, de fet, avui ni ha aparegut. Per altra banda, m’ha fet reflexionar la teoria que en cada grup hi ha el líder, el que faria de líder si no hi hagués líder, el guapo, la noia... Qui eren els altres dos? Ara no me’n recordo. Bé, he pensat si en els grups de quatre i no de sis, hi ha algú que té més d’un paper. Descarto la noia perquè en el meu grup més estable no n’hi va haver mai. Ara que ho penso, en el meu grup durant uns anys vam ser cinc. Qui devia marxar?

medicines apropiades a tot mal

Acetiscisteína ratiopharm 200 mg sobres EFG.

Espidifen 600 mg granulado para solución oral

Loratadina ratiopharm 10 mg comprimidos EFG

En aquest ordre, aquesta ha estat la bibliografia farmacèutica que he consultat aquests dies, des de divendres, per prescripció facultativa. Trobo que és massa matèria però consenteixo. Espero no tenir necessitat d’acabar-me-la tota.

Malgrat que el meu metge de capçalera, que és el mateix des de fa uns anys, continua tenint una idea summament vaga de qui sóc, cosa que potser cal atribuir més a la meva salut –toco ferro- que a negligència seva, he notat que darrerament s’han produït uns canvis importants en la sanitat pública. Ara, en lloc d’anar directament a la consulta quan et sembla que necessites un cop de mà especialitzat, has de demanar hora amb antelació, bé presentant-te directament bé per telèfon; en el meu cas, concretar la visita em va costar mitja hora de telèfon, que traduït a calés a preu de 902 són... ho veuré en la pròxima factura d’ONO. Ara bé, una vegada aconsegueixes hora, la resta és un plaer. La sala està pràcticament buida, de manera que evités la tensió que et suposava vigilar els intents de colar-se dels espavilats i la possibilitat d’entrar amb uns símptomes identificables i sortir amb una patologia exòtica d’aquelles que només s’agafen en les consultes mèdiques i en els hospitals. Una vegada entres en el despatx del facultatiu, la cosa va com sempre: cinc minutes entre la teva explicació balbucejant, l’auscultació amb el fonendo i el palet a la boca per veure la vermellor de la gola i si en cinc dies no es troba millor, torni.

Tinc la sensació que aquesta vegada el metge no m’ha pres massa seriosament, però no el culpo: se suposa que un pacient ha de mostrar-se més aviat preocupat i que no s’ha de passar l’estona d’espera llegint el diari i fent fotografies com si fos un turista de pas que vol un record d’allò que li sembla singular. Però què voleu, jo a les consultes em poso una mica nerviós i necessito alguna activitat que em distregui dels meus mals, encara que entenc que enregistrar imatges pot donar una mala imatge. I que el doctor em descobrís va ser accidental.

En fi, a veure si demà estic mig en forma, que m’espera una setmaneta intensa, plena d’extres.




















Avui, com cada diumenge, m’he llegit l’article de Sagarra. La veritat és que no sé si Sagarra escriu habitualment en català o en castellà –de fet no sé si escriu alguna cosa d’aquelles que publiquen les editorials-. Ho he pensat quan diu:”... Georges Mostaki del cual presentábamos en sociedad su libro Siete cuentos fronterizos, que la editorial Belacqua acaba de publicar (hay también una edición en catalán, Set contes fronterers, ambas traducidas del francés por Anna Gil Bardají, y que se venden al precio de 10 euros).” Suposo que esmenta primer la versió catalana perquè el diari, no sé si la majoria de lectors, és en castellà.

Són interessants aquests tres quarts de pàgina on Sagarra condensa la vida de Moustaki, esmenta relacions i fa valoracions. Més enllà de la seva lectura, em vénen ganes de comprar el llibre, amb unes històries que endevino senzilles, elementals.

I ara, tarda de diumenge, em ve de gust escoltar una altra vegada Moustaki.


Pour avoir si souvent dormi avec ma solitude,
Je m'en suis fait presque une amie, une douce habitude.
Elle ne me quitte pas d'un pas, fidèle comme une ombre.
Elle m'a suivi ça et là, aux quatres coins du monde.

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

Quand elle est au creux de mon lit, elle prend toute la place,
Et nous passons de longues nuits, tous les deux face à face.
Je ne sais vraiment pas jusqu'où ira cette complice,
Faudra-t-il que j'y prenne goût ou que je réagisse?

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

Par elle, j'ai autant appris que j'ai versé de larmes.
Si parfois je la répudie, jamais elle ne désarme.
Et, si je préfère l'amour d'une autre courtisane,
Elle sera à mon dernier jour, ma dernière compagne.

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.
Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.