L'acte es titulava “La memòria dels objectes” i consistia en la presentació d'alguns objectes que havien pertangut als tres escriptors. Es tractava que els invitats: dos fills de Tísner, una néta de Sales i una filla i una néta de Calders mostressin la seua tria, ens n'expliquessin el motiu i a partir d'aquí ens parlessin dels personatges que representaven. Maria Bohigas, néta de Joan Sales, va disculpar-se a través d'un text per no poder assistir, però en el seu escrit va concretar que es decantava per un telescopi que els lectors del bloc hauran de decidir quina relació té amb l'escriptor i quan i com apareix a Incerta glòria. Després d'una mica de vacil·lació va començar a parlar la filla d'Avel·lí Artís, Mònica -a continuació el seu germà Raimon-; tres objectes: un calidoscopi fabricat pel seu pare que va anar passant entre el públic i que tenia trampa, un vaixell dins d'una ampolla de vidre i una pissarreta on la seva mare anava col·locant les lletres dels encreuats que definia el pare. Tessa Calders va presentar un quadre de Moncada i la néta un holograma emmarcat. A partir d'un determinat moment, les veus individuals dels descendents dels escriptors es van convertir en un diàleg en què també hi va poder participar el públic.
Vam saber les entremaliadures de Tísner i de la seua germana, la tieta Rosa, segons l'anomenava la Mònica, l'esposa de Calders. Vam saber dels dos cunyats sempre atents a les darreres innovacions tecnològiques. Ens van explicar com Tisner pintava habitualment esquerdes amb tinta xina a les parets o a les peces dels banys de les cases on anava, amb gran esglai dels propietaris que no descobrien la impostura. Vam saber que era la Rosa Artís qui feia les bromes familiars amb gran preocupació d'en Pere que, envoltat de tres pantalles de televisió, uns quants aparells de ràdio i uns cascos al cap, enviava alguna filla a vigilar la seva mare. Ens van dir que en Pere era més aviat seriós i patidor, però que va estar encantat quan li van regalar un barret de cowboy amb dos revòlvers amb les pistoleres corresponents i una estrella de xèrif, i com disparava des de la seua terrassa de Llançà i cridava el seu nét, quan se li acabaven les municions, que “marxava corrent com un senegalès a la botiga del poble a comprar més municions”... Em resisteixo a detallar -haver-hi anat- i seguir el fil de les converses que ens feien somriure i riure, ja en parlaran els periodistes amb més detall en aquests diaris que van farcits de notícies del triple centenari.
Es va parlar poc de literatura i molt de família i del temps de la vida i de l'escriptura. En definitiva, va ser com una xerrada on es troben vells amics que deixen de banda la professió per parlar de la quotidianitat i dels sentiments. I això, a vegades, és un exercici important que acaba conduient a entendre una part de l'obra que no s'esmenta o a penes apareix.
Si bé durant l'hora escassa de l'acte no vaig trobar a faltar que gairebé no és parlés de literatura, en acabar vaig anar pujant la Rambla amb la meua companya de seient acabada de conèixer repassant les obres i els autors, fins que vaig descobrir que la meua acompanyant accidental era la mare de dos exalumnes que havia tingut no feia gaire. I es va acabar la conversa literària
Continuo amb el centenari, però com que veig que ja he escrit força, seré breu. El dia anterior vaig assistir a una representació -vuit del vespre- titulada “La màgia d'en Calders”. L'Imma Colomer, per qui tinc una especial simpatia, acompanyada per l'acordionista Dioni Chico dramatitzava 15 contes de Pere Calders d'una manera molt senzilla a l'espai obert del Museu Marés. Una mica més d'assistència que a l'acte d'ahir, potser perquè alguns curiosos que passaven s'hi van afegir. Un espai idoni en una hora màgica, de vuit a nou. Una interpretació excel·lent. Mentre l'actriu anava desgranant els contes, vaig pensar que cada lector té la seua pròpia manera de llegir-los i pensar-los que sovint no coincideix del tot amb la d'altres lectors. Il·lustro aquesta afirmació amb la interpretació d'un conte curt; per cert, fixeu-vos en el moment en què l'Imma Colomer diu la paraula “vantava” i immediatament afegeix un sinònim, que no figura en l'original, és clar, per si de cas algun oïdor dubta del significat del mot.
