un brindis amb aiguardent amb panses

Segur que els barcelonins i els de fora s'hagin fixat alguna vegada en unes plaques que l'Ajuntament ha anat situant a terra, davant de diversos establiments: “En reconeixement als seus anys de serveis a la ciutat”. Les plaques, que he esmentat alguna vegada, incorporen el nom de l'establiment, l'any de la seua fundació i l'any del reconeixement municipal; no sé a partir de quants anys i per quins mèrits es considera que cal col·locar aquest senyal, ni tampoc qui s'encarrega de decidir-ho.

Ahir vaig fixar-me en una placa que indicava un centenari al peu d'una ferreteria de la Rambla de Catalunya. Crec que no hi he entrat mai, però ja em pensava que la cosa venia de lluny i, a més, sempre m'havia cridat l'atenció una de les seues autodenominacions: metal·listeria. De seguida s'entén que una metal·listeria és un negoci antic i que la seua supervivència mereix un respecte. No sé si l'Ajuntament, que ja fa aquestes coses amb molt bon criteri, aquest any li dedicarà un record especial. Tant de bo.







Avui m'he fixat en un altre establiment que també s'afirma centenari, tot i que l'Ajuntament no sembla haver-se'n adonat o potser creu que no ha fet mèrits suficients, o potser és tan petit que els ha passat desapercebut. Em refereixo al “Kiosco la Cazalla”, que encara funciona, en horari irregular, a l'Arc del Teatre. Les darreres vegades que hi he passat hi havia dues noies servint i continuaven tenint un pot de vidre de cazalla ( el bilingüe de l'Enciclopèdia comença dient-ne mara-rates; ja pot ser) sobre el marbre amb moltes menys panses que en la seua millor època. El baret deu haver fet poc servei a la ciutat, però durant anys ha servit, ho puc assegurar, els seus ciutadans i passavolants diversos (regalo l'adjectiu “diversos” al meu amic Lluís, que els col·lecciona). Per què no ha catalanitzat el seu nom després de tants anys, com ho han fet altres establiments? Ha mantingut conscientment alguna fidelitat que no sé?

He continuat carrer endins i he girat a la primera cantonada de la dreta. He estat incapaç de recordar on hi havia la Bodega Bohèmia al carrer de Lancaster (capità general de Catalunya del segle XVIII). Sobre aquest local en parlava fa dos dies el bloc Barcelofília, i jo mateix en vaig dir alguna cosa fa uns anys. Del Lancaster, curtíssim, he passat al Nou de la Rambla i m'he aturat una altra vegada davant del London. Algun dia hi hauria d'entrar, encara que segurament val més que alguns llocs facin la seua pròpia via que ja no és la meua.


El centenari del “Kiosco” i el d'alguns escriptors catalans em fa pensar que en la vida de les persones tot té la seua importància. Si pogués tornat al passat i m'hagués de decidir entre Calders i el bar, i tot el que van comportar en el seu moment, què triaria? Sacrilegi? Una cosa tinc clara, més que el centenari, el que a mi m'interessa és el moment en què els vaig trobar i el temps que hem passat junts.

un llistat, i un altre centenari

L'altre dia, en parlar de Bradbury, se'm va acudir de mirar quines altres obres de ciència-ficció s'havien publicat el mateix any de les dues que citava de l'escriptor. Vaig trobar, entre les que considero que tenen algun relleu, les següents:

1950:
Ray Bradbury: Còniques marcianes
Isaac Asimov: Jo, Robot
Fritz Leiber: ¡Hágase la oscuridad!


1953:
Ray Bradbury: Fahrenheit 451
Fred Pohl i Cyril K. Kornbluth: Mercaderes del espacio
Isaac Asimov: Bóvedas de acero
Arthur C. Clarke: El fin de la infancia
Henry Kuttner: Mutante
Theodore Sturgeon: Más que humano
Clifford D. Simak: Un anillo alrededor del Sol
Alfred Bester: El hombre demolido
Charles L. Harness: Los hombres paradójicos
Ward More: Lo que el tiempo se llevó


Les copio en castellà perquè és la llengua en què les vaig llegir, malgrat que és possible que alguna, no crec que totes, s'hagi traduït al català. Ara estic molt desvinculat de la lectura de ciència-ficció, però crec que la publicació d'obres d'aquest gènere en la nostra llengua, que ha tingut etapes de certa esplendor -remarco “certa”- és escassa. Per cert, no sé si ara, després de tants anys d'existència del gènere, tot els entesos s'acabarien de posar d'acord en la definició de ciència-ficció; jo crec que el concepte era més clar fa unes quantes dècades.

El que sí que tothom acceptaria és que Homes artificials, de Frederic Pujulà, és una novel·la de ciència-ficció i la majoria dirien que aquesta obra, publicada el 1912, és la primera novel·la del gènere escrita en català. Vet aquí, doncs, que aquest any aquesta novel·la fa cent anys i que potser se'n parlarà si realment tira endavant la proposta d'organitzar l'aniversari que va fer l'Antoni Munné-Jordà en l'assemblea de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia el novembre de l'any passat.

Normalment no recomano llibres des d'aquí, només en parlo, però en aquest cas, tenint en compte la distància temporal que no compromet a res, penso que qualsevol lector pot passar una bona estona llegint Homes artificials; anar més enllà, en la valoració de les tesis filosòfiques que presenta l'autor, amb una bona dosi d'humor, ja és cosa de cadascú. Cal dir, a més, que és un llibre que es pot trobar a les llibreries per només 12 euros publicat per Pagès editors l'any 2009.

Ara és quan em tocaria parlar de la novel·la, però com que he anat pensant a incloure algun fragment i el post s'allargaria excessivament, prefereixo deixar-ho per un altre dia. Tot i així no em sé estar de copiar unes línies d'una narració anterior de Frederic Pujulà, que de la mateixa manera que Guillem de Varoic va servir a Martorell per als primers capítols de Tirant lo Blanc -ei, la comparació!- Pujulà l'aprofita en els dos primers capítols d'Homes artificials. El protagonista de la narració, el doctor Pastetes (a la novel·la serà el doctor Pericard) necessita, per realitzar un experiment amb garantia d'èxit, una ciutat en què durant un temps no s'hi presenti ningú de l'exterior. Per tal d'aconseguir-ho, recorre a la premsa:

Vaig adoptar el procediment de la premsa, que cap codi no castiga: vaig enviar mil telegrames en què s'anunciava que s'havia declarat el còlera, la verola i el tifus a Girona: ningú no ho va dubtar, però seguí arribant-hi gent. En vaig enviar mil més en què es deia que en aquella ciutat feien anar a missa per força, i, sense dubtar-ho tampoc ningú, seguí arribant-hi gent. En vaig enviar una dotzena en què s'afirmava que en Franquet i Serra hi llegia versos a la plaça, i des d'aquell dia no hi va arribar ningú més.

Frederic Pujulà: “El Codi de la No-llei, o el radical doctor Pastetes i el sopar de la marquesa intel·lectual” . Revista “Joventut, núm. 207. Barcelona, 28 de gener de 1904.

No sé amb quin goig s'ho devia prendre Franquet i Serra. En fi, la novel·la, que té algun toc d'aquest tipus, és més seriosa.

entre la màgia crèdula i incrèdula

Vaig arribar al Palau de la Virreina quan devien faltar cinc minuts per començar l'acte. A l'ascensor que ens portava a la darrera planta vaig coincidir amb quatre dones una de les quals es queixava que a la porta de la Virreina no hi hagués cap cartell, ni que fos minúscul, que anunciés la xerrada-exposició i que l'acte es realitzés en una de les sales més petites. Totalment d'acord en la primera apreciació i plegat a la realitat en la segona: érem una trentena de persones i sobrava espai. Com és que dels centenars de lectors -deixo els milers al teclat- que té, ara mateix, no ahir -i molts en parlen als blocs-, l'obra de Sales, Calders i Tísner, només se'n van reunir un nombre tan reduït? Les hipòtesis son moltes i diverses, però cadascú sap la seua realitat, potser oculta.





L'acte es titulava “La memòria dels objectes” i consistia en la presentació d'alguns objectes que havien pertangut als tres escriptors. Es tractava que els invitats: dos fills de Tísner, una néta de Sales i una filla i una néta de Calders mostressin la seua tria, ens n'expliquessin el motiu i a partir d'aquí ens parlessin dels personatges que representaven. Maria Bohigas, néta de Joan Sales, va disculpar-se a través d'un text per no poder assistir, però en el seu escrit va concretar que es decantava per un telescopi que els lectors del bloc hauran de decidir quina relació té amb l'escriptor i quan i com apareix a Incerta glòria. Després d'una mica de vacil·lació va començar a parlar la filla d'Avel·lí Artís, Mònica -a continuació el seu germà Raimon-; tres objectes: un calidoscopi fabricat pel seu pare que va anar passant entre el públic i que tenia trampa, un vaixell dins d'una ampolla de vidre i una pissarreta on la seva mare anava col·locant les lletres dels encreuats que definia el pare. Tessa Calders va presentar un quadre de Moncada i la néta un holograma emmarcat. A partir d'un determinat moment, les veus individuals dels descendents dels escriptors es van convertir en un diàleg en què també hi va poder participar el públic.

Vam saber les entremaliadures de Tísner i de la seua germana, la tieta Rosa, segons l'anomenava la Mònica, l'esposa de Calders. Vam saber dels dos cunyats sempre atents a les darreres innovacions tecnològiques. Ens van explicar com Tisner pintava habitualment esquerdes amb tinta xina a les parets o a les peces dels banys de les cases on anava, amb gran esglai dels propietaris que no descobrien la impostura. Vam saber que era la Rosa Artís qui feia les bromes familiars amb gran preocupació d'en Pere que, envoltat de tres pantalles de televisió, uns quants aparells de ràdio i uns cascos al cap, enviava alguna filla a vigilar la seva mare. Ens van dir que en Pere era més aviat seriós i patidor, però que va estar encantat quan li van regalar un barret de cowboy amb dos revòlvers amb les pistoleres corresponents i una estrella de xèrif, i com disparava des de la seua terrassa de Llançà i cridava el seu nét, quan se li acabaven les municions, que “marxava corrent com un senegalès a la botiga del poble a comprar més municions”... Em resisteixo a detallar -haver-hi anat- i seguir el fil de les converses que ens feien somriure i riure, ja en parlaran els periodistes amb més detall en aquests diaris que van farcits de notícies del triple centenari.



Es va parlar poc de literatura i molt de família i del temps de la vida i de l'escriptura. En definitiva, va ser com una xerrada on es troben vells amics que deixen de banda la professió per parlar de la quotidianitat i dels sentiments. I això, a vegades, és un exercici important que acaba conduient a entendre una part de l'obra que no s'esmenta o a penes apareix.

Si bé durant l'hora escassa de l'acte no vaig trobar a faltar que gairebé no és parlés de literatura, en acabar vaig anar pujant la Rambla amb la meua companya de seient acabada de conèixer repassant les obres i els autors, fins que vaig descobrir que la meua acompanyant accidental era la mare de dos exalumnes que havia tingut no feia gaire. I es va acabar la conversa literària


Continuo amb el centenari, però com que veig que ja he escrit força, seré breu. El dia anterior vaig assistir a una representació -vuit del vespre- titulada “La màgia d'en Calders”. L'Imma Colomer, per qui tinc una especial simpatia, acompanyada per l'acordionista Dioni Chico dramatitzava 15 contes de Pere Calders d'una manera molt senzilla a l'espai obert del Museu Marés. Una mica més d'assistència que a l'acte d'ahir, potser perquè alguns curiosos que passaven s'hi van afegir. Un espai idoni en una hora màgica, de vuit a nou. Una interpretació excel·lent. Mentre l'actriu anava desgranant els contes, vaig pensar que cada lector té la seua pròpia manera de llegir-los i pensar-los que sovint no coincideix del tot amb la d'altres lectors. Il·lustro aquesta afirmació amb la interpretació d'un conte curt; per cert, fixeu-vos en el moment en què l'Imma Colomer diu la paraula “vantava” i immediatament afegeix un sinònim, que no figura en l'original, és clar, per si de cas algun oïdor dubta del significat del mot.

Màrius Torres

Em preguntava aquest matí què és la poesia (de vegades, al matí, divaguem amb preguntes inútils) i només se m’acudia el que no és. La poesia no és –pensava- converses balbucients de sofà de psiquiatra, ni pàgines impreses en què el blanc guanya el negre, ni versos heptasíl·labs de rima consonant i creuada, ni jocs d’enginy que esclaten de sobte, ni el riu transparent (o el sol, la lluna, les estrelles, la flor, l’ocell...) que passa i et fa oblidar les hores (o te les recorda), ni la ràbia, teua o pels altres, que portes acumulada, ni la desolació d’una mort o l’alegria d’una vida... O potser sí, qui sap si la poesia és alguna d’aquestes coses. Però si trobes el poeta no et cal preguntar que és la poesia perquè saps que poesia és el que escriu el poeta. Però, com trobes el poeta si no és llegint els seus poemes?

Íntima pau! ¿No és ara que, de dalt de la costa,
contemplo, com un sol emmelangit
a qui ja res del món no demana resposta,
l’ampla planura a punt de cobrir-se de nit?
Paisatge miniat per la claror de la posta,


el meu passat és bell, vist des d’aquest instant!
Com si fos dalt d’un port ara la meva vida,
ja vénen en descens els dies que vindran...
Oh música invisible, seguint la teva crida,
qui pogués sublimar-se al gresol del teu cant!


[...]


És fruit amarg el de la fantasia,
hores tan somiades que ja em sembleu record,
jo tot, ànima i cos, us he de viure un dia,
abans que els meus sentits s’apaguin en la mort.

Màrius Torres: “Tarda i vespre” (fragment)

jornada comercial

El dia 2 em tocava anar a escoltar la Locomora Negra al Palau Robert –quant cabell hem perdut amb els anys!- , però la família és el primer, de manera que de palau a palau, em va tocar el de Pedralbes, on la Generalitat guardonava els establiments comercials de més de 100 anys. La botiga de la família política va nàixer l’any 1868 (just quan aparegué la pesseta) i va pagar a les arques municipals un impost de 47, 650 escuts. L’any 72, l’import de l’impost va ser de 132, 50 pessetes... En fi, deixem de banda els assumptes interns de la pela que no interessen més que a la família i que ara ja són història.

Tarda de calor que s’inicia amb un parlament ben estructurat i sentit de Gemma Puig, la directora general de Comerç (a la dreta del conseller –bonic vestit, el de la Gemma- en la imatge de la capçalera). La presentadora va anunciant els noms de les botigues i la població (al web de la Generalitat la botiga de casa s’ha situat en una comarca que no li correspon –pista per als qui vulguin conèixer quina és-, no ve d’un pam). Aplaudiments tebis cada vegada que puja el representant de l’establiment a recollir el diploma i el cistellet commemoratiu. Em fa gràcia reconèixer la Barrobes de Tortosa, on fa tants anys havia comprat alguna peça de roba. Em molesta el sol i m’intriguen els petits insectes que m’adopten com a llar provisional. Un esquirol salta de branca en branca a contrallum: em sembla que mai no havia vist cap esquirol –vull dir de l’espècie animal- a Barcelona. Al costat de la meva neboda hi ha el propietari d’una botiga que fa 330 anys ininterromputs que funciona, d’abans del Decret de Nova Planta; us ho imagineu? Llàstima que no diguin res de la història dels comerços i que tot sigui anar per feina. Després de les botigues centenàries -o era abans?-, vénen les innovadores, que no sembla que hagin aportat grans innovacions perquè en el comerç, sobretot el petit, més aviat s’ha de parlar de modernització, d’adequació, de resistència... Els donen un cistell una mica més gran i expliquen en què consisteix la “innovació”. I, finalment –o era entremig?- les iniciatives comercial... El sol s’amaga quan fa el parlament de clausura el conseller Huguet, que destaca com la Generalitat ha aconseguit protegir el petit comerç. Els aplaudiments continuen tebis perquè tots saben que si sobreviuen és sobretot gràcies a ells mateixos.

Deixem els seients i anem a les tapes. Es van succeint les plates fredes i calentes, copioses, ben presentades. Els comerciants es fan fotos entre ells i amb el conseller. Plates amb copes de cava i amb refrescos. Un cambrer de feina precària enlluernat per tants centenaris i innovadors pregunta com s’ho pot fer per trobar feina fixa, però no obté resposta. Surto una estona del clos per fer un volt per la resta del jardí que feia anys que no visitava. Curiosa escultura, penoyora del Museu del Padro, d’Isabel II presentant el seu fill Alfons XII, d’Agapit Vallmitjana. Una calma agradable que només trenca una música llunyana no identificable. En voler tornar a entrar, un municipal que no em reconeix em barra el pas, li dic que sóc un centenari: cap problema. Continuen la teca i les converses. Com que no tinc ganes de beure cava ni refrescos edulcorats, demano una cervesa que em porten immediatament; sóc l’únic bevedor de cervesa, sóc un innovador. Fa una estona que un quartet de corda desgrana sota un pi melodies que ningú no escolta perquè ... no parlarem ara de melodies i de cordes. Un cambrer ens fa una foto de família –som vuit- a l’escenari. Són gairebé les nou. Marxem.













Com que no hem abusat de les tapes, ens decidim a acabar la jornada en un local del carrer de Muntaner, a tocar de la Diagonal. Mentre anem fent, creuen la finestra en Mas i la que deu ser la seva dona. Ens mirem d’esbiaixada. En Mas, vist de tan prop, sembla més petit. La Locomotora deu fer estona que ha acabat la seva actuació.

L’endemà tinc curiositat per veure si algun mitjà informa de l’acte, si algun altre blocaire va estar present. A penes alguna informació a la ràdio i als mitjans locals. Els petits comerciants, la saba del país, la seva cotilla, ja se sap, no són notícia, no presenten conflictes greus, prou feina tenen a subsistir. I per molts anys.




P. S. Parlen del tema a l’Àgora d’avui. Generalitats de la Generalitat i dels altres. Trobo a faltar representants del sector. Si jo hagués estat un televident dels que fan preguntes, sempre marginals, hagués demanat a qui em volgués respondre:
1.Com és que es permet que en determinats negocis treballin menors de 16 anys Dels 16 als 18 es pot treballar sempre que hi hagi el consentiment dels pares, etc.).
2.Com és que alguns dependents que treballen a jornada completa només cotitzen a la S.S. pel 50 o el 25% de la seva activitat.

La resposta, cas de donar-me-la, hauria estat que no hi ha prou inspectors per controlar assumptes menors i que si ho volem denunciar...

Estimada Rodoreda

Res, Mercè, que continuem llegint-te i jugant amb les teves paraules. Demà vaig a veure o a escoltar -no ho sé ben bé- Senyores i minyones, ja et diré. Mentrestant vaig repassant.

Sabeu relacionar els començaments de més avall amb les obres següents: Vint-i-dos contes, Viatges i flors, La Mort i la Primavera, Mirall trencat, Aloma, Quanta, quanta guerra..., Semblava de seda i altres contes, Agonia de llum, La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies, La meva Cristina i altres contes?

Amb cinc encerts ja aproveu, però si aconseguiu el ple a l’11 ... Felicitats! A mi la memòria em falla.

Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de a pedra del boig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el cel hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques...

Em vaig haver d’arraconar de pressa perquè venien contra mi potser un miler de cavalls amb soldats al damunt armats amb llances.

Caminaven a poc a poc.

Ens van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat del jardí, i el vigilant ens va trobar a la matinada.

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols.

Veu? –em va dir- en aquesta casa sense res, el meu marit cada any hi plantava les dàlies.

El Vicenç ajudà el senyor Nicolau a pujar al cotxe.

Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia.

-L’amor em fa fàstic!

Freda la nit que se’n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l’aire és a punt per al cant de l’ocell:
l’alba ens espera dellà la collada.

Lentament, Ada Liz comptava els diners que li quedaven.

Mercè Rodoreda (1908-1983)