14.6.12

entre la màgia crèdula i incrèdula

Vaig arribar al Palau de la Virreina quan devien faltar cinc minuts per començar l'acte. A l'ascensor que ens portava a la darrera planta vaig coincidir amb quatre dones una de les quals es queixava que a la porta de la Virreina no hi hagués cap cartell, ni que fos minúscul, que anunciés la xerrada-exposició i que l'acte es realitzés en una de les sales més petites. Totalment d'acord en la primera apreciació i plegat a la realitat en la segona: érem una trentena de persones i sobrava espai. Com és que dels centenars de lectors -deixo els milers al teclat- que té, ara mateix, no ahir -i molts en parlen als blocs-, l'obra de Sales, Calders i Tísner, només se'n van reunir un nombre tan reduït? Les hipòtesis son moltes i diverses, però cadascú sap la seua realitat, potser oculta.





L'acte es titulava “La memòria dels objectes” i consistia en la presentació d'alguns objectes que havien pertangut als tres escriptors. Es tractava que els invitats: dos fills de Tísner, una néta de Sales i una filla i una néta de Calders mostressin la seua tria, ens n'expliquessin el motiu i a partir d'aquí ens parlessin dels personatges que representaven. Maria Bohigas, néta de Joan Sales, va disculpar-se a través d'un text per no poder assistir, però en el seu escrit va concretar que es decantava per un telescopi que els lectors del bloc hauran de decidir quina relació té amb l'escriptor i quan i com apareix a Incerta glòria. Després d'una mica de vacil·lació va començar a parlar la filla d'Avel·lí Artís, Mònica -a continuació el seu germà Raimon-; tres objectes: un calidoscopi fabricat pel seu pare que va anar passant entre el públic i que tenia trampa, un vaixell dins d'una ampolla de vidre i una pissarreta on la seva mare anava col·locant les lletres dels encreuats que definia el pare. Tessa Calders va presentar un quadre de Moncada i la néta un holograma emmarcat. A partir d'un determinat moment, les veus individuals dels descendents dels escriptors es van convertir en un diàleg en què també hi va poder participar el públic.

Vam saber les entremaliadures de Tísner i de la seua germana, la tieta Rosa, segons l'anomenava la Mònica, l'esposa de Calders. Vam saber dels dos cunyats sempre atents a les darreres innovacions tecnològiques. Ens van explicar com Tisner pintava habitualment esquerdes amb tinta xina a les parets o a les peces dels banys de les cases on anava, amb gran esglai dels propietaris que no descobrien la impostura. Vam saber que era la Rosa Artís qui feia les bromes familiars amb gran preocupació d'en Pere que, envoltat de tres pantalles de televisió, uns quants aparells de ràdio i uns cascos al cap, enviava alguna filla a vigilar la seva mare. Ens van dir que en Pere era més aviat seriós i patidor, però que va estar encantat quan li van regalar un barret de cowboy amb dos revòlvers amb les pistoleres corresponents i una estrella de xèrif, i com disparava des de la seua terrassa de Llançà i cridava el seu nét, quan se li acabaven les municions, que “marxava corrent com un senegalès a la botiga del poble a comprar més municions”... Em resisteixo a detallar -haver-hi anat- i seguir el fil de les converses que ens feien somriure i riure, ja en parlaran els periodistes amb més detall en aquests diaris que van farcits de notícies del triple centenari.



Es va parlar poc de literatura i molt de família i del temps de la vida i de l'escriptura. En definitiva, va ser com una xerrada on es troben vells amics que deixen de banda la professió per parlar de la quotidianitat i dels sentiments. I això, a vegades, és un exercici important que acaba conduient a entendre una part de l'obra que no s'esmenta o a penes apareix.

Si bé durant l'hora escassa de l'acte no vaig trobar a faltar que gairebé no és parlés de literatura, en acabar vaig anar pujant la Rambla amb la meua companya de seient acabada de conèixer repassant les obres i els autors, fins que vaig descobrir que la meua acompanyant accidental era la mare de dos exalumnes que havia tingut no feia gaire. I es va acabar la conversa literària


Continuo amb el centenari, però com que veig que ja he escrit força, seré breu. El dia anterior vaig assistir a una representació -vuit del vespre- titulada “La màgia d'en Calders”. L'Imma Colomer, per qui tinc una especial simpatia, acompanyada per l'acordionista Dioni Chico dramatitzava 15 contes de Pere Calders d'una manera molt senzilla a l'espai obert del Museu Marés. Una mica més d'assistència que a l'acte d'ahir, potser perquè alguns curiosos que passaven s'hi van afegir. Un espai idoni en una hora màgica, de vuit a nou. Una interpretació excel·lent. Mentre l'actriu anava desgranant els contes, vaig pensar que cada lector té la seua pròpia manera de llegir-los i pensar-los que sovint no coincideix del tot amb la d'altres lectors. Il·lustro aquesta afirmació amb la interpretació d'un conte curt; per cert, fixeu-vos en el moment en què l'Imma Colomer diu la paraula “vantava” i immediatament afegeix un sinònim, que no figura en l'original, és clar, per si de cas algun oïdor dubta del significat del mot.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Tinc la teoria -fins i tot literària- que la visió que tenim dels escriptors morts que tenen fills i néts és molt diferent dels que van ser concos i no es van reproduir. I en això hi té poc a veure la literatura.

En general crec que els mitjans, sobretot la televisió nostrada, s'haurien d'haver implicat més en tot això.

Pais secret ha dit...

Com que em queden una mica lluny aquests oasis dels que tu gaudeixes a Barcelona em va de perles que en facis crònica.I més d´aquesta família, que sempre m´ha semblat original i avançada a l´època que els va tocar viure (o potser va ser l´època que es va quedar parada i ells van seguir avançant).

Quant a Incerta Glòria, la vaig començar amb fruïció (la primera part em va encantar). Per motius que ja no recordo vaig quedar estancada i ara em costa tornar-hi.

Estic pensant si agafo arrancada i la torno a començar , de cap i de nou fins al final...

miquel ha dit...

Segur que sí, Júlia; encara que al final el que ens importa és la seua obra, de la qual, en el grau que sigui, ens sentim parents.
I també la premsa, que va publicant comentaris, però no fa seguiment dels actes.


Gairebé no ha estat ni una croniqueta, A., però al menys insinuo que van ser moments ben viscuts, absolutament agradables i realment un oasi :-)
Uf, jo avui, fixa't, esperonat per la carta que esmento, he començat a rellegir Incerta glòria, que recordo poquíssim. Ja veurem... Encara farem un club de lectura ;-)

Júlia ha dit...

Incerta glòria cada dia m'agrada més.

Anònim ha dit...

He anat a parar (feliçment) al teu blog, encara no sé com, passant d'un enllaç a l'altre.

Vaig ser a la Virreina i tot va anar tal com ho expliques. M'han interessat els comentaris que fas d'aquell acte. Tinc una opinió semblant.

Pel que fa al conte que relata l'actriu Imma Colomer... És curiós, conec i entenc el significat del verb vantar-se i, en canvi, no conec el sinònim que ha utilitzat per aclarir-ho. He anat diverses vegades endavant i endarrera del vídeo... i no hi ha manera, no entenc què diu. Si algú m'ho vol aclarir, li estaré eternament agraïda.

Laura A.

miquel ha dit...

Potser la llàstima en aquests actes relativament minoritaris, Laura, és que encara no ens atrevim a parlar més entre nosaltres, potser perquè som pocs, però no ens coneixem. I la veritat és que es va anar creant el clima propici per parlar de les nostres relacions amb Calders o amb Tísner i la seua obra. Sigui com sigui, estic segur que tots ens ho vam passar molt bé i que el temps se'ns va fer curt. Una bona inicitiva de la teua homònima Laura B.
El DIEC, com tu, tampoc no reconeix la paraula de la Imma. Espero que en el teu cas no em "xulegis" com diu l'actriu per fer més entenedor el "vantava" :-)
M'agrada que, hàgim coincidit, més o menys, en la valoració de l'acte.