Poeta o advocat?

Al propietario, que reune la condición de poeta i abogado, el paisage frente a su casa le inspiró una poesía titulada precisamentte La llum del vent. El último verso (sic) reza así:

I mirant l’indret ton cor s’eixampla,
I no sap expressar el que ha sentit;
Si el silenci es fa veu sense paraules
I el moment se’t fa etern, vibrant a dins,
És que el bes deixa llum que el vent raspalla
T’ha colpit ja per sempre, oh!, bon amic.

Situada en la zona más alta de la urbanizaión Ses Costes, de Begur, la casa domina uno de los paisajes más espectaculares y hermosos de la Costa Brava...
En este sanctasanctórum, de planta circular y bañado por la luz natural que se cuela por los grandes ventanales que lo circundan, es donde el propietario de la casa se refugia para leer y escribir poesías, buena parte de ellas dedicadas al paisaje costero que avista y los estados emocionales que le suscita. Unos cuantos libros en la librería circular que se halla a sus espaldas, una mesa, una silla, una cuantas pipas y un tabaco aromático es todo lo que necessita, según confiesa, para alcanzar momentos de gran felicidad.
Por si fuera poco, en la noches cerradas y de luna nueva, suele sacar el telescopio y se dedica a escudriñar la bóveda celeste en busca de estrellas y planetas.

Pero muchas veeces en la terraza solárium no hace falta hacer nada. Contemplar, pensar, soñar y meditar es suficiente.

Déu meu, la reencarnació del Maragall de la paraula viva, el diví balbuceig de qui està en pau amb si mateix i contempla la terra i el cel que es faran poesia. La crítica favorable a “La Vanguardia” ocupa dues pàgines (imatges incloses), amb la curiosa circumstància que finalment no sabem qui és el poeta-advocat (o advocat-poeta) perquè la finalitat de l’article és –oh, terrenal vulgaritat!- vendre la seva casa (terreny de 2637 m2; 623 m2 construïts) per 2.680.000 euros.

Alguns dels poetes que passeu per aquí, teniu intenció de canviar de domicili, font d’inspiració assegurada? Va, hipotequeu-vos. Per cert, vosaltres que sabeu més coses que jo sobre la literatura actual, em podríeu desvetllar el nom del poeta? Que quedi en secret el del advocat. Moltes parades i moltes preguntes, però ahir, que era el dia adequat, no vaig poder descobrir l’autor dels versos.

Els gats de Begur

En temps remots, a casa hi havia una gata que, que recordi, va arribar a cadellar una vegada en el segon pis, que en aquell moment era fonamentalment el lloc dels mals endreços. La gata, abans i després, feia la seva vida amb poques molèsties per part de la família, excepte de la meva germana i, sobretot, meves. Anava i venia, passejava pel teulat de casa i de les cases veïnes, però no era gaire amant del carrer, que visitava en comptadíssimes ocasions, segurament quan la litúrgia de la seva religió ancestral, que jo ignorava, li ho exigia. Si bé recordo episodis de la vida de la gata, que es barregen amb les meves vivències, sóc incapaç de rememorar el seu traspàs.

A casa també vam tenir algunes gosses –observeu que parlo en femení-, encara que el seu paper era més concret que el de la gata. No es tractava d’animals de companyia amb uns deures incerts i unes obligacions no reglades, sinó d’animals de caça, sobretot dedicats a la perdiu, per bé que la seva eficàcia en aquest aspecte depenia més de la punteria del caçador que de les seves aptituds naturals i adquirides. Tampoc no recordo els darrers dies de les gosses, totes una mena de pointers moderadament nervioses i enormement dòcils, que confiaven patèticament en els humans de què depenien.

Ja haureu endevinat que la meva preferència se centrava en les gosses, que sempre es mostraven disposades a perdonar les meves marraneries, al contrari de la gata, amb qui vaig tenir topades importants que ara no és el cas de relatar.

En el moment present, en què no tinc cap animal domèstic per voluntat pròpia –excloc els àcars i similars- i puc parlar amb cert distanciament, he de dir que si en un futur n’adopto algun, probablement serà un gos –una gossa, vull dir-, però considero –sé del cert- que una gata, sempre més intel·ligent, s’acostaria més a la meva manera de ser i que la seva independència em crearia menys problemes de consciència, menys sensació d’abús d’una suposada superioritat humana, més una relació d’igualtat.

Sobre la superioritat intel·lectual –deixem de banda la moralitat- dels gats sobre els gossos i la seva independència–i ara no faré cap distinció de gènere- n’he vist una mostra aquests dies a Begur. Els gossos sense amo es veuen perduts, tenen dificultats per alimentar-se en les poblacions i sovint acaben tornant-se salvatges o fan cap a les gosseres, d’on, en el millor dels casos, els treu algun humà de bona voluntat, encara que no sempre conscient de les seves necessitats. Els gats, en canvi sobreviuen perfectament amb dignitat en les mateixes circumstàncies, i no només això, sinó que, com en el cas de Begur, són capaços d’arribar a acords amb les autoritats municipals per tal d’aconseguir unes prestacions alimentàries –no he pogut esbrinar a canvi de què- que en el cas dels gossos serien impensables. Vaig preguntar al gat de la foto com havien aconseguit els felins de la seva població aquests magnífics menjadors comunitaris, però no hi va haver manera d’aconseguir una resposta, únicament una mirada que vaig interpretar com una mena de “saps que passo de tu, fes la teva via”. De fet és sabut que els gats de Begur són refractaris a mantenir contactes amb els forasters, sobretot si no han nascut al Baix Empordà, però per un moment vaig pensar que entre dos aficionats a la gastronomia selecta les barreres de territori i raça desapareixerien. Em vaig equivocar.