Els gats de Begur

En temps remots, a casa hi havia una gata que, que recordi, va arribar a cadellar una vegada en el segon pis, que en aquell moment era fonamentalment el lloc dels mals endreços. La gata, abans i després, feia la seva vida amb poques molèsties per part de la família, excepte de la meva germana i, sobretot, meves. Anava i venia, passejava pel teulat de casa i de les cases veïnes, però no era gaire amant del carrer, que visitava en comptadíssimes ocasions, segurament quan la litúrgia de la seva religió ancestral, que jo ignorava, li ho exigia. Si bé recordo episodis de la vida de la gata, que es barregen amb les meves vivències, sóc incapaç de rememorar el seu traspàs.

A casa també vam tenir algunes gosses –observeu que parlo en femení-, encara que el seu paper era més concret que el de la gata. No es tractava d’animals de companyia amb uns deures incerts i unes obligacions no reglades, sinó d’animals de caça, sobretot dedicats a la perdiu, per bé que la seva eficàcia en aquest aspecte depenia més de la punteria del caçador que de les seves aptituds naturals i adquirides. Tampoc no recordo els darrers dies de les gosses, totes una mena de pointers moderadament nervioses i enormement dòcils, que confiaven patèticament en els humans de què depenien.

Ja haureu endevinat que la meva preferència se centrava en les gosses, que sempre es mostraven disposades a perdonar les meves marraneries, al contrari de la gata, amb qui vaig tenir topades importants que ara no és el cas de relatar.

En el moment present, en què no tinc cap animal domèstic per voluntat pròpia –excloc els àcars i similars- i puc parlar amb cert distanciament, he de dir que si en un futur n’adopto algun, probablement serà un gos –una gossa, vull dir-, però considero –sé del cert- que una gata, sempre més intel·ligent, s’acostaria més a la meva manera de ser i que la seva independència em crearia menys problemes de consciència, menys sensació d’abús d’una suposada superioritat humana, més una relació d’igualtat.

Sobre la superioritat intel·lectual –deixem de banda la moralitat- dels gats sobre els gossos i la seva independència–i ara no faré cap distinció de gènere- n’he vist una mostra aquests dies a Begur. Els gossos sense amo es veuen perduts, tenen dificultats per alimentar-se en les poblacions i sovint acaben tornant-se salvatges o fan cap a les gosseres, d’on, en el millor dels casos, els treu algun humà de bona voluntat, encara que no sempre conscient de les seves necessitats. Els gats, en canvi sobreviuen perfectament amb dignitat en les mateixes circumstàncies, i no només això, sinó que, com en el cas de Begur, són capaços d’arribar a acords amb les autoritats municipals per tal d’aconseguir unes prestacions alimentàries –no he pogut esbrinar a canvi de què- que en el cas dels gossos serien impensables. Vaig preguntar al gat de la foto com havien aconseguit els felins de la seva població aquests magnífics menjadors comunitaris, però no hi va haver manera d’aconseguir una resposta, únicament una mirada que vaig interpretar com una mena de “saps que passo de tu, fes la teva via”. De fet és sabut que els gats de Begur són refractaris a mantenir contactes amb els forasters, sobretot si no han nascut al Baix Empordà, però per un moment vaig pensar que entre dos aficionats a la gastronomia selecta les barreres de territori i raça desapareixerien. Em vaig equivocar.