El que m’agrada d’aquesta fira és que puc remenar i triar entre llibres només en català i especialment que puc veure llibres que ja han deixat d’aparèixer a les llibreries i que per la raó que sigui no vaig comprar en el seu moment. Tenint en compte les vergonyoses proporcions que ocupen els llibres en català, originals i traduccions, en les llibreries barcelonines i d’altres ciutats, transitar per la Setmana del Llibre és un goig, anava a dir precipitadament que és un signe de normalitat, però em desdic, és un signe d’anormalitat, com ho són els doblatges de les pel·lícules gairebé exclusivament en castellà i tantes altres coses que només són possibles quan un territori té estat propi. I que consti que aquí i ara no reivindico res, només constato. Un altre dia podrem parlar de la causa de la diglòssia en les llibreries del país.
Arribats a aquest punt, algú és podria dir: “molt bé, tot el que dius està molt bé (o molt malament), però per què no has anat aquest any a festa de la Setmana de Llibre en Català?” Interessant pregunta.
On sí que vaig anar la setmana passada va ser a la llibreria Bertrand, que ocupa el lloc de la Rambla de Catalunya on abans hi havia el cine Alcázar. Ja sé que ho són totes, però les llibreries grans cada cop em semblen més un negoci com qualsevol altre -i per què no ha de ser així?-, potser pels uniformes dels venedors (es poden dir venedors o s’han de dir llibreters?), per la recta de les caixes: “sisplau, el següent”, per uns punts d’informació –en aquest cas- informatitzats que no veig perquè em serveixen, per les prestatgeries més altes, inabastables a la meva mà (pobre Bladé, qui és capaç de llegir-li els lloms?), per l’espai nu més amunt dels prestatges... En fi, tot plegat, i malgrat els llocs on pots estar-te una estona assegut, cosa que a mi no em cal, em crea un estat d’ànim poc propici a la badoqueria i, si s’escau, a la convers amb els encarregats, habitualment amables, d’atendre les meves necessitats esporàdiques de lector eclèctic. En la Bertrand, de moment, aquesta sensació de fàbrica, de nau industrial moderna, de productes amb data de caducitat, l’he tinguda més propera que en altres llibreries. Segurament a mesura que la vagi trepitjant m’adaptaré més a les seves característiques, quin remei: no puc demanar que aquests locals se semblin a les meves estimades llibreries de vell, que amb la venda de llibres per Internet acabaran desapareixent o atenent a hores convingudes.
Vaig entrar a la Bertrand sense la intenció de comprar cap llibre concret i conscient, a més, que encara tinc cinc o sis llibres a casa que esperen el seu torn, però és inevitable, jo no puc ser
únicament un passejador de llibreria o un lector de préstecs de biblioteca, no és el meu destí, així que molt a contracor –ja sabeu que menteixo- vaig acabar agafant i pagant un únic llibre, una novetat editorial en castellà (reedició de 2009), publicada en anglès l’any 1914: La taberna errante, de Chesterton; em sembla que m’agradarà. Per cert, entre els llibres encara per llegir, tinc L’inici del capvespre, de la Júlia, que a la llibreria ocupava un lloc ben a la vista entre una antologia de la poesia catalana per a ús del batxillerat que trobo molt ben triada i Solitud, així que no es pot queixar....
Mastego uns xiclets de síndria que es regalaven afegits al “magazine” de “La Vanguardia”: 14 unitats que assaboreixo de tres en tres. L’aroma de síndria, aconseguida artificialment, impregna la casa i em transporta a estius d’infantesa de calor intensa i llargues migdiades. Eterns debats familiars: síndria o melò? No és el temps.
