La irrenunciable temptació dels llibres

Tornada a Barcelona a passar uns quants dies abans del comiat final d'aquest estiu del meu sud. Setembre és un bon mes, encara que potser propicia una certa dosi de malenconia per raons que van més enllà del dia que s'escurça i de les rutines que s'allarguen.

Setembre és també aquí, a Barcelona, el mes dels llibres, que comença amb la Setmana del Llibre i acaba amb les parades del llibre antic i d'ocasió del passeig de Gràcia.

La Setmana del Llibre, malgrat que cada any intenta augmentar el volum de material -no sé qui va dir a la ràdio que mai s'havien vist tants llibres junts com aquesta any- i que hi ha xerrades que deuen ser molt aclaridores i estimulants, m'interessa molt relativament. Ahir hi vaig fer un tomb i em vaig entretenir uns estona a la parada de l'editorial Barcino: sóc un clàssic. Xerrada breu amb l'amable venedor. Venen unes samarretes de l'any Llull que no sé si es venen molt o poc, però segur que molt menys, però molt menys, que el model de les de l'ANC d'aquesta convocatòria. Tampoc no és que es venguin gaire les traduccions a l'alemany, l'anglès, l'italià... de les poques obres del fantàstic que té l'editorial. Esclar que Llull ja no té presa i suposo que la Barcino tampoc. Al final vaig comprar Tractats de cavalleria, que comença amb el Guillem de Vàroich i acaba amb Lo cavaller de Ponç de Menaguerra. En arribar a casa el vaig llegir una estona a l'atzar i el vaig deixar a la pila. Què en faré de tants llibre com tinc per llegir? Per què encara en compro?

El dia abans, també al tard, visita ràpida a la llibreria Balmes, molt prop d'on hi ha les casetes de la Setmana. De la llibreria em continua fascinant la porta d'entrada, amb la serp que ofereix la poma vermella. De qui devia ser la idea d'aquesta poma temptadora? Passejada entre les sales sense gent i els prestatges per comprovar que tot continua més o menys igual. Aquest temps aturat contrasta amb l'ambient de la tornada a casa: un passeig de Gràcia que freqüento per pur masoquisme o potser amb l'esperança inconscient i pueril que algun dia es tornarà a civilitzar. Prop del pis, al carrer Mallorca, més de dos-cents ciclistes de tarannà festiu ocupen la calçada de banda a banda, se salten els semàfors, aturen el trànsit, gaudeixen del seu vici virtuós en comunitat. A l'autobús, una noia llegeix un llibre. Jo, després de sopar, llegeixo la carta molt ben argumentada d'una lectora del diari que defensa l'educació dels gossos (alguns) i la compara amb l'educació d'alguns nens. Penso que té raó, però em temo que hi ha comparatives que tenen un punt de perversitat i repasso de memòria què diuen els clàssics sobre el tema. Res, la meua memòria no respon. Ja s'ho faran.

contacte breu

No repetiré que la meua Setmana del Llibre en Català preferida és -era- la que es feia a les Drassanes, però continuo visitant-la allà on es faci malgrat el canvi conceptual i físic dels darrers anys. Aquest vespre m'hi he acostat per primer cop just a punt de tancar les casetes. Encara hi havia recital de poemes en dos escenaris: no he reconegut versos ni autors. He tingut la desgràcia de badar un moment davant d'una exposició de llibres de mida gegantina i se m'ha acostat un venedor molt amable que finalment ha decidit que jo podria ser un comprador dels pomes visuals de Brossa -vora tres pams d'alt l'obra- a molt més bon preu que el Dalí del seu costat; m'ha explicat les excel·lències, que jo segurament ja coneixia, de les pàgines que m'ha invitat a fullejar i que podien ornamentar la meua llibreria per només 900 euros; com que sóc cortès, he mantingut la conversa fins acabar dient-li que si m'havia entretingut davant de la parada era només per admirar la petita escultura de fusta de la A amb la poma vermella al capdamunt; desgraciadament anava amb el pack brossià. M'agradaria conèixer i xerra una estoneta algun dels compradors d'aquestes obres. Els expositors ja anaven tancant i només he tingut temps d'aturar-me un moment en els llibres ebrencs; únicament el darrer poemari de Vergés perquè, segons m'han dit i sap tothom, la resta de l'obra és difícil de trobar -aquesta era precisament la gràcia de les Drassanes, els fons editorials-; tot i així he demanat el preu dels Costums de Tortosa, llibre que durant molts matins em va fer llevar abans de les 7 per poder consultar-lo directament a la meua capital comarcal; com que és més vell, costa menys que el de Brossa, esclar que tampoc no l'acompanya cap regal iconogràfic. A partir d'aquest moment, ja només he fet mirades ràpides fins a la Via Laietana i de tornada, per comprovar, entre altres coses, que les casetes de les llibreries tenien més tendència a respectar l'horari de tancament que algunes editorials petites, on les tertúlies darrere el taulell ignoraven el temps acordat. M'ha sabut greu no veure Paco Camarasa, de la llibreria “Negra y Criminal” -extensíssim fons de novel·la de gènere-, just acabada de tancar encara no sé ben bé per què malgrat que he escoltat i llegit algunes explicacions; a la web és com si no hagués passat res, encara. Demà llegiré la pàgina de la Setmana per veure si a part dels llibres m'interessa alguna altra cosa.

versions

Setembre és, també, mes de llibres. La Setmana del Llibre, que té les parades muntades a l'avinguda de la Catedral i La Firal del Llibre Antic, que no sé si aquest any podrà mantenir-se al passeig de Gràcia a causa de les obres; esclar que cada any hi ha menys parades en aquesta fira i potser acabarà en un piset de noranta metres.

Vaig arribar a la Setmana des de la catedral. Més o menys la panoràmica dels darrers temps: les casetes de fusta i els escenaris de presentacions, recitals, tertúlies... Ja he manifestat altres vegades la meua preferència pel sistema de distribució antic, pel que hi havia a les Drassanes, per exemple, on podies anar resseguint tots els llibres segons matèries i gèneres, de manera que si tenies preferències concretes, podies anar directament al lloc que t'interessava i oblidar la resta. Ara són fonamentalment editorials (individualment o en grup) i algunes -poques- llibreries les que ocupen cada parada del poblat literari. Rebutjades les llibreries, que val més visitar a la seua seu habitual, els sistema té l'avantatge sobre els antics muntatges, que pots anar a veure els fons de les editorials petites, algun material de les quals és de complicada localització en les llibreries.

 

Vaig anar zigzaguejant entre les parades i fullejat algun llibre, escoltant alguns comentaris entre compradors i venedors -més dels segons que dels primers a darrera hora- , sentint sense gaire atenció alguna intervenció en els petits escenaris i identificant algun escriptor famós mentre devia passar pel costat d'altres que amb iguals mereixements no m'eren coneguts.

Després de passar unes quantes pàgines, vaig comprar un recull de narracions que em va interessar a primera vista. Feta la transacció, el venedor em va dir si volia que la coordinadora del conjunt me'l dediqués. Em va semblar molt bé, però potser vaig començar amb mal peu la breu conversa que vam mantenir. Encara que sigui somrient, no es pot anar dient a qui ha tingut cura del llibre que el títol no t'acaba de fer el pes. Ella em va dir que s'ho havien rumiat prou abans de titular, i que no era el que em pensava, que, de totes maneres, la lectura del pròleg m'ho acabaria d'aclarir:

Un títol provocatiu, Elles també maten, que aspira a cridar l'atenció del públic, però que, alhora, vol deixar de banda explícitament qualsevol tòpic o connotació típica de la literatura de dones. No pretenem establir -hi creiem més aviat poc- enfrontaments o comparacions entre escriptors i escriptores, pràctica sovintejada que també considerem indesitjablement reduccionista. No. No hem intentat fer un exercici de literatura criminal femenina, que ja existeix i rutlla molt bé [...] Simplement ens interessa demostrar que les autores catalanes escrivim allò que ens surt de l'ànima, però que si cal matar, matem [...] Ras i curt: quan manifestem obertament que Elles també maten no ens estem referint a les escriptores en general, sinó que al·ludim, particularment, a les autores que escriuen -o poden escriure- en català. Les hem comminat a demostrar que el “negre” fet per dones catalanes està ben viu i han respost com una sola veu, entusiàsticament.

Elles també maten, a cura d'Anna Maria Villalonga, Llibres del Delicte, setembre de 2014 (3^a edició)

Entesos. Tot i així, i confessant que va ser el títol que em va acostar al llibre -i potser el color groc-, encara internament dubto sobre la seua idoneïtat. A partir d'aquí vam estar xerrant una estoneta estrictament sobre temes literaris: gènere negre (ara sovint solen dir criminal), editorials petites, publicitat literària, alguna anècdota, etc.

El recull el formen tretze narracions encapçalades per la de Margarida Aritzeta i closes per la de l'Anna Maria Villalonga, de qui recordo que té un blog (en manté dos més) sobre la matèria que podeu visitar fent un clic aquí. Crec que en la conversa va sortir la Maria Antònia Oliver, creadora de la meua protagonista femenina preferida del gènere en parla catalana, la Lònia. No recordo perquè no té res en el recull.

Encara no puc parlar sobre les narracions, perquè tot just he començat per la meitat, per la Maria Carme Roca, que té una trama molt interessant, divertidament inquietant i un punt equívoca. Esperaré a veure el total

Ja posats, vaig acabar el passeig a la parada de Paco Camarasa, el de Negra y Criminal, de la Barceloneta. Tenia tants exemplars exposats de la Cua de Palla, que ben bé sense mirar títols li vaig preguntar si és que la tornaven a editar. Falsa esperança. De tota manera, el gènere passa un moment dolç, tant, que ja hi ha qui descontent per naturalesa, diu que on anirem a parar.

llibres, ficcions i realitats

Ja han muntat les parades de la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern al passeig de Gràcia. Encara no hi ha els llibres; el de la llibreria Millà em diu que obren el 20. Quina pena que hi hagi tan poca representació del llibre vell, però, tot i així, m'interessa molt més que la Setmana del Llibre en Català que es va acabar el diumenge passat.

Com que vaig estar fora de Barcelona gairebé tota la setmana, només em vaig poder acostar a la Setmana el dilluns. He llegit que han augmentat les vendes respecte l'any passat, però a mi continua sense agradar-me el format dels darrers anys, la distribució del material segons editorials o similars. A penes faig una mirada superficial i ja em canso. Aquest any només em vaig entretenir en dues parades; en la primera per comprovar que únicament s'ha traduït al català una novel·la de Don Wislow: L'hivern de Frankie Machine; en el segon cas, em van aturar a la força: un noi em va preguntar quins gèneres llegia i li vaig dir, per cortesia, que novel·la i poesia; em va explicar que la seua mare era poetessa sense citar-me el nom i, en castellà, em va explicar les excel·lències del Círculo de Lectores, tot molt detallat, però ja m'ho sabia. Suposo que si es té temps i ganes, la gràcia de la Setmana consisteix a escoltar les cada vegada més nombroses actuacions, taules rodones, etc., que acompanyen els llibres, però, esclar, jo sóc cada vegada més un lector i menys un receptor dels entorns dels llibres. Per cert, la samarreta de la setmana valia 2 euros més que la de la Via, i sense metre.

Per cert, ja tinc el darrer llibre (el tercer de la trilogia de la crisi) del comissari Kharitos que es titula Pa, educació, llibertat, reproduint així l'eslògan de l'època en què a Grècia es lluitava contra la dictadura dels coronels. Un crit molt apropiat als temps de la Grècia actual i que potser molts podrien cridar aquí. La novel·la situa l'acció l'any 2014 i fabula una Grècia, però també una Espanya, que ha tornat a la seua antiga moneda. Esclar que quan la va escriure, Màrkaris no podia preveure que Espanya, segons l'inefable Montoro, "va a ser capaz de asombrar al mundo muy pronto". O potser el ministre es refereix al retorn a la pesseta i Màrkaris no és un visionari sinó que està ben informat.

tres (o quatre) gats

Els quatre darrers dies a l'Ampolla em va adoptar un gat. El vaig veure per primera vegada assegut a l'entrada de casa sense atrevir-se a traspassar el llindar de la porta marcat per una cortina. Com que no tenia una idea gaire clara de les seues intencions em vaig limitar a observar-lo i, després, com correspon a les situacions en què algú es presenta a casa encara que no se l'hagi invitat, vaig compartir el sopar, en el seu cas unes restes crues de sèpia que va acceptar sense un sol miol d'agraïment. Bé, un altre dia continuaré parlant de la nostra relació perillosa, sobretot entre les meues mans i les seues urpes.

Just aquells dies, però la història ja va començar la setmana anterior, estava llegint Soy un gato (s'ha traduït al català?), de Natsume Soseki.  Mantinc una relació estranya amb aquest llibre, que recomano i que segur que tornarà a aparèixer per aquí. No sabria precisar perquè vaig començar una novel·la protagonitzada per un gat japonès nacionalista que no té nom, que viu a casa d'un mestre de vocació discutible i que observa i reflexiona sobre els humans. Tampoc no sabria dir per què hi ha moments en què abandonaria definitivament la seua lectura i d'altres en què em té captivat fins al punt de fer subratllats com aquest:

-Me temo que la poesía moderna, al contrario de lo que sucede con los haikus clásicos, no se puede improvisar. Necesita una mayor reflexión, un sentimiento más profundo, y también una fabricación más compleja. Pero una vez que se ha compuesto adecuadamente, su tono exquisito extraído de su más íntimo espíritu, es capaz de conmover el alma más cerril.
-¿En serio? Bueno, a mi no me ha pasado nunca. Yo siempre he pensado que solo el incienso adecuadamente quemado durante el día de los Difuntos es capaz de traer las almas de vuelta a la tierra. ¿De verdad piensas que la poesía moderna és igual de eficaz? -preguntó Meitei mientras descuidaba su juego y se concentraba en tomar el pelo a Toito.

Haikus i poesia moderna... Avui he anat a passejar-me per la Setmana del Llibre. Hi havia quatre gats -o potser menys- fent voltes per les casetes de fusta, cosa que s'entén si es té en compte que la tarda amenaçava pluja i alguns havien protegit els llibres amb plàstics de transparència dubtosa. No sabria què dir sobre la meua visita de gat mandrós que enyora temps passats, així que improviso tres versos:

Sostres de fusta,
un gat creua la plaça:
cauen tres gotes

abans que els llibres es fonguin

Feia una calor insuportable, d'aquelles que enganxen la camisa al cos (encara que ara la majoria porta samarretes) i dibuixa mapes canviants i misteriosos de suor sobre el cotó o el lli. Un ventilador arran de terra era més un símbol que una realitat. Malgrat tot, la gent es passejava inquieta en la semipenombra, alguns amb una Moritz de vidre, i mirava, estripava cel·lofanes, fullejava, tornava a deixar sobre la pila, feia cua amb un, dos, tres, quatre llibres, o més, pagava. Alguns es quedaven a la sala del costat a xerrar o escoltar Samantha de Siena i el seu grup. A quarts de nou del vespre encara hi entrava gent a la cerca d'una oportunitat.

Ahir, i despús-ahir, l'editorial Gustavo Gili va organitzar una venda del seu fons descatalogat (fins i tot algun exemplar de l'any passat) amb rebaixes importants. Llibres, sobretot, de disseny, arquitectura, fotografia, moda... Jo, que potser m'hagués passejat més estona si no hagués estat per la calor que m'inspirava poc, em vaig endur únicament historias de la fotografia española. escritos 1977-2004, de Joan Fontcoberta, 2008. Em va cobrar una noia que em va semblar força jove, i la seua filla -quina felicitat que el llibre sigui un plaer familiar-, absolutament aplicada, em va ficar el llibre en una bossa negra de tela que vaig penjar-me a l'espatlla.

La iniciativa de la Gustavo Gili em va semblar excel·lent: una petita festa per tal d'aconseguir vendre el fons editorial abans de convertir-lo definitivament en pasta de paper. No sé si hi ha altres empreses que quan veuen que els seus llibres ja no tenen cabuda a les llibreries organitzen aquest tipus de vendes, però estic segur que els lectors els ho agrairíem, fins i tot els no lectors que, com als supermercats, de vegades comprem atrets per uns preus irresistibles productes que ens costa de consumir. Se m'acut que aquelles editorials més petites o perifèriques que no tenen l'espai idoni o prou públic potencial en el lloc on tenen la seu podrien, també, organitzar aquestes vendes a Barcelona o en qualsevol lloc que oferís certes garanties d'èxit; amb la publicitat adequada i la complicitat institucionals, és clar. Algú em pot dir que la seua ocasió és la Setmana del Llibre; potser sí, però no tinc tan clar que aquest any, al setembre, pugui veure davant de la catedral molts dels llibres que acabaran destruïts pocs després, malgrat que l'organització parli d'un percentatge del 70 % de fons editorial. Ja en parlarem de tot plegat en el seu moment.

notes del capvespre

Visita gairebé a la posta a la Setmana del Llibre en Català, que aquest anys repetix al Parc de la Ciutadella en format nou: un conjunt de casetes de fusta batejades, trobo que amb excessiva pompa, com la Ciutat de la Lectura, i que més aviat se sembla al llogaret un vivia Asterix amb els altres gals irreductibles, amb les seves places on un espera que en qualsevol moment aparegui Copdegarròtix sobre un escut per iniciar la presentació d'algun llibre. La cosa té la seva gràcia i ja està bé, i fa de més bon passejar que en edicions anteriors, però jo, que sóc un simple lector, preferia les disposicions temàtiques i els ordres alfabètics.

A l'Àgora hi ha la presentació del darrer llibre de Jaume Cabré; l'editor, ja per finalitzar l'acte, diu que la prova del cotó d'un llibre -obra magna, aquest, segons diuen- és la lectura en veu alta. Montserrat Carulla oficia d'intermediària i va desgranant amb veu autoritzada les cinc primeres pàgines. Em deixo transportar per la música de les paraules i a penes sóc conscient que hi ha un assassinat i un violí. Des de la capella castrense arriben les vuit, borda un gos a deshora, les cacatues, tan nombroses aquí, xisclen retirada, una gavina solitària solca el blau indefinit que s'apaga. S'acaba l'acte i m'adono que la meva prova de qualitat passa per la lectura solitària.

Surto del parc sense sentir la intensitat de la tarongina i l'olor de mar que em van acompanyar en algun dels moments dels nou anys que vaig passar al parc que, com sempre, està magnífic, i un no sap si es troba dins o fora de la ciutat.

No dec tenir gaire bon vespre, segurament perquè enyoro els dies una mica més llargs d'un estiu que ja s'acaba, si no per la calor sí pel significat. Enyoro, també, la caseta prop del mar on quan fosquejava com avui, venien quatre o cinc ocells que giravoltaven, s'aturaven al fil de la llum i desapareixien misteriosament entre els pins i les oliveres. Aquests ocells magnífics que la veterinària, aficionada al tema, va dir que potser eren falcons i que jo vaig ser incapaç d'identificar en les guies de la llibreria -aquestes ratlles blanques espectaculars i elegants distorsionades amb un flash que malmet les distàncies i els fa espèntics. Enyoro parlar de tot i de res, i riure, i sorprendre's amb sorpresa real o fictícia, i anar passant la nit al voltant de la taula un estiu més. I el comiat fins l'any que ve, encara que entremig hi hagin paraules sense cares.

I demà faré forà els falcons (?) al vol de la capçalera, però aniré posant altres animals de l'estiu, històries sense paraules, fins que s'acabin o me'n cansi, per fer més suau aquesta transició d'home de ciutat amb recances rurals.

crònica intermitent des del silenci de la nit

Anem, passada la una, al monument de Rafael Casanova, ple d’ofrenes florals. Ara hi ha joves i grans, visionaris i escèptics, clàssics i romàntics, d’aquí i de fora, però em diuen que abans, quan han anat els nostres representants, hi havia unes tanques de contenció, perquè els polítics no es barregessin amb el poble que volia fer sentir la seva veu: Il·lusos! I és que els polítics ja representen les veus dels poble i no els calen ecos ni recordatoris.

Al Fossar –un sol que estavella i amaga la flama- encara queden força patriotes i curiosos. Em miro algunes pancartes: “alliberem-nos del patriarcat”, “capitalisme és crisi”, “29-S vaga general. Des de tots els fronts per la revolució”, “Marina i Lola, us volem a casa”, “Mani qui mani... sempre antiautoritaris!”, “la crisi que la paguin els rics”... Una bandera amb les quatre barres té un escut central amb corona reial i amb la llegenda: “Regne de Catalunya. 1137-1715”. Em sento vell, fora de temps, desinformat, i em faig el propòsit de desentotsolar-me, de sortir més de casa, d’acostar-me a la realitat. En unes taules del passeig del Born, mengen carn i empedrat de cigrons, botifarres i mongetes, i enllesteixen una gran paella –a foc massa lent- que, malgrat la mida, fa una flaire que encomana les ganes de participar. Penso que res no canvia en els aspectes essencials.

De l’Arc del Triomf fins al parc de la Ciutadella, s’estenen les parades de records de la Diada. Em compro una estelada sobre fons groc, d’aquelles que es porten poc, perquè l’antiga ja no resistirà més onzes de setembre, i una motxilla de plàstic de color vermell amb un CAT dins d’un cercle. El sol continua sent excessivament generós.

A la tarda, al parc de la Ciutadella, visitem la instal·lació central de la “Setmana del llibre en català”. Per fi em sembla un lloc idoni que permet l’entrada de tothom: la qui va amb patins, el qui porta la bicicleta plegada, els qui passegen el gos. Me n’enamoro d’un –estelada al coll- que estic segur que té un olfacte finíssim per la literatura de qualitat; si no fos que no conec la mestressa, l’hagués seguit per disparar cada vegada que assenyalava una peça. Compro quatre llibres, cap de ficció.

S’ha fet fosc. Els alès dels joves fan olor d’alcohol i el meu massa olor de tabac. L’estelada encara voleia.

A casa, a la tele, escolto Raimon, que ja s’ha fet gran però que continua incombustible, camisa de foc, recordant qui som i d’on venim. En un intermedi vaig a parar a una tertúlia on un periodista –regalen els títols o és qüestió de misèries personals?- d’Intereconomia, a propòsit d’unes multes als comerços que no retolen en català diu que en un moment determinat els parlants del llatí decidiren deixar de fer-lo servir, diu que doncs això. Podria discutir la qüestió de les multes, però la ignorància bàsica o la mala fe em supera i encara més que cap dels contertulians li saltés a la jugular. No hi ha res a fer. No tenim res a veure.

Acabo de sentir Raimon: sóc a casa. En una finestra d’un pis de l’altra banda del pati veig, a contrallum, un noi que balla amb una nina de plàstic que porta una capa amb les quatre barres. Escric una estona en silenci.

la Setmana del llibre en Català (assaig de protesta des de casa)

M’havia semblat sentir, potser a la ràdio, que la Setmana del llibre en Català canviaria aquest any de data i de lloc. El canvi de lloc ja l’esperava, però he confirmat la data i, efectivament, serà a partir del 10 de setembre, aprofitant la Diada, etc. al parc de la Ciutadella, on se suposa que passarà molta gent, etc.. El lloc no m’importa gaire mentre pugui arribar-hi fàcilment i ràpidament –encara que la meu seu preferida continuarà sent la de les Drassanes-, però no acabo de veure clara la data, per molt que els organitzadors hagin fet números, que mai se sap si sortiran, i hagin acordat que després d’unes vacances relaxades i amb una certa eufòria nacionalista, l’augment de vendes serà notable, sobretot en un lloc de pas com el triat. Una altra qüestió que m’agradaria saber és quina serà la proporció entre llibres de fons i novetats editorials, perquè les novetats ja les miro a les llibreries.

Tot plegat, quina festa del llibre ens quedarà a l’hivern? Per què ens treuen la possibilitat de passejar-nos entre llibres –també de comprar-ne-, d’escoltar alguna presentació, de gaudir d’alguna exposició, en aquests mesos freds en què era un plaer trobar aquest petit oasis ciutadà de cultura? Que amb el fred la gent va per feina i no s’atura? Doncs que muntin unes parades de xocolata calenta per als més llépols i cigalons amb perfum de rom per als amants de les coses fortes; tot a preu de cost, és clar. O que s’inventin qualsevol altre estímul, que per això se suposa que llegeixen i fan servir la imaginació.

De tota manera, el que realment no m’agrada és que aquesta setmana coincideixi pràcticament amb la Fira del llibre antic i d’ocasió que sol començar a Barcelona a finals de setembre i que és la meva preferida, encara que d’uns anys ençà he notat una minva de l’esplendor d’altres temps. A veure si ens entenem, per molt consumista que sigui, el meu pressupost és limitat i em fa l’efecte que no faré en una mateix mes les despeses que abans feia en dos dates allunades. Bé, no és que ho imagini, n’estic segur. I deixo a part el fet que els plaers en dosis excessives acaben avorrint (menteixo, tots ho sabeu, però...) És clar que si els organitzadors pensen en el lector accidental...

M’ha semblat que no sóc l’únic a estar en desacord amb la nova data, però tot i així, no he introduït cap virus al web de la Setmana del Llibre que, segons Google, pot espatllar l’ordinador si ens atrevim a entrar-hi. Jo dic el que penso, però sempre hi ha el lector emprenyat i poc dialogant: és cosa del país.

Annex

Assessoria subministrada per Google
Navegació segura
Pàgina de diagnòstic per a http://www.setmanallibre.cat/

Quin és l'estat actual de www.setmanallibre.cat?
Aquest lloc està a la llista de llocs sospitosos. Si visites aquest lloc pots malmetre el teu equip.
Durant els darrers 90 dies, part d'aquest lloc es va marcar 1 vegades per activitat sospitosa.

Què va passar quan Google va visitar aquest lloc?
De les 2 pàgines que hem provat durant els darrers 90 dies, hem detectat 1 pàgines des d'on es baixa i s'instal·la programari maliciós sense el consentiment de l'usuari. L'última vegada que Google va visitar aquest lloc web va ser el 2010-02-15 i l'última vegada que s'hi va detectar contingut sospitós va ser el 2010-02-15.
Malicious software includes 1 scripting exploit(s), 1 exploit(s).
Hi ha programari maliciós allotjat a 1 dominis, inclosos els dominis: panoli.net/.
Sembla que 1 dominis actuen com a intermediaris a l'hora de distribuir programari maliciós als visitants d'aquest lloc, inclosos els dominis: cambrallibre.cat/.
This site was hosted on 1 network(s) including AS20718 (AS_ARSYS).

Aquest lloc web ha actuat com a intermediari, fet que ha provocat un augment en la distribució de programari maliciós?
Durant els darrers 90 dies, sembla que www.setmanallibre.cat no ha actuat com a intermediari en la infecció de cap lloc web.

Aquest lloc web allotja programari maliciós?
No, durant els darrers 90 dies aquest lloc no ha allotjat programari maliciós.

Com ha passat?
En alguns casos, és possible que un tercer afegeixi codi maliciós per legitimar llocs web, la qual cosa pot provocar que es mostri un missatge d'advertència.

Passos següents:
· Torna a la pàgina anterior.
· Si ets propietari d'aquest lloc web, pots demanar una revisió del teu lloc web amb les Eines per a administradors web de Google. Trobaràs més informació sobre el procés de revisió al Centre d'ajuda per a administradors de web de Google.

Pots optar per accedir al lloc pel teu propi compte i risc. No obstant això, has de tenir en compte que, en general, el programari maliciós s'instal·la sense que ho sàpigues o l' autoritzis quan visites aquests llocs, i pot incloure programes que poden esborrar informació del teu equip, robar informació personal com contrasenyes i números de targeta de crèdit, o alterar els resultats de les cerques que fas. Per obtenir més informació sobre aquest tipus de llocs, visita la pàgina StopBadware.org (en anglès).

petita crònica i no

Enguany no faré la meva croniqueta anual de la Setmana del Llibre (d'altres en parlen i parlen i parlen i parlen i parlen i parlen i parlen, i parlen i parlen i parlen i parlen i encara d'altres que ara no recordo o no sé), potser l’any que ve. Com que només sóc lector, m’interessa molt relativament tot el material discursiu sobre els motius del canvi de ciutat i altres detalls de l’esdeveniment que no acabo d’entendre. Sembla que la Setmana, segons diu Albert Pèlach, president de la festa, ha estat un èxit: “la resposta ha estat extraordinària i molts (?) ens sentim en deute amb Sant Cugat”. S’han superat les previsions inicials: “Hem arribat al 50 % dels públic que ens visitava a Barcelona”. Fantàstic! En total, 15.000 llibres venuts de més de 7.000 títols diferents, amb uns 50.000 visitants; és a dir, una mitjana de 0,3 llibres per cap. En Jordi afegeix que el 60 % dels visitants no eren de Sant Cugat. Ostres, és que ara demanen el gentilici abans d'entrar? No sé quins llibres han triomfat ni perquè els fons bibliogràfic va disminuint en lloc d’augmentar.

El que m’agrada d’aquesta fira és que puc remenar i triar entre llibres només en català i especialment que puc veure llibres que ja han deixat d’aparèixer a les llibreries i que per la raó que sigui no vaig comprar en el seu moment. Tenint en compte les vergonyoses proporcions que ocupen els llibres en català, originals i traduccions, en les llibreries barcelonines i d’altres ciutats, transitar per la Setmana del Llibre és un goig, anava a dir precipitadament que és un signe de normalitat, però em desdic, és un signe d’anormalitat, com ho són els doblatges de les pel·lícules gairebé exclusivament en castellà i tantes altres coses que només són possibles quan un territori té estat propi. I que consti que aquí i ara no reivindico res, només constato. Un altre dia podrem parlar de la causa de la diglòssia en les llibreries del país.

Arribats a aquest punt, algú és podria dir: “molt bé, tot el que dius està molt bé (o molt malament), però per què no has anat aquest any a festa de la Setmana de Llibre en Català?” Interessant pregunta.

On sí que vaig anar la setmana passada va ser a la llibreria Bertrand, que ocupa el lloc de la Rambla de Catalunya on abans hi havia el cine Alcázar. Ja sé que ho són totes, però les llibreries grans cada cop em semblen més un negoci com qualsevol altre -i per què no ha de ser així?-, potser pels uniformes dels venedors (es poden dir venedors o s’han de dir llibreters?), per la recta de les caixes: “sisplau, el següent”, per uns punts d’informació –en aquest cas- informatitzats que no veig perquè em serveixen, per les prestatgeries més altes, inabastables a la meva mà (pobre Bladé, qui és capaç de llegir-li els lloms?), per l’espai nu més amunt dels prestatges... En fi, tot plegat, i malgrat els llocs on pots estar-te una estona assegut, cosa que a mi no em cal, em crea un estat d’ànim poc propici a la badoqueria i, si s’escau, a la convers amb els encarregats, habitualment amables, d’atendre les meves necessitats esporàdiques de lector eclèctic. En la Bertrand, de moment, aquesta sensació de fàbrica, de nau industrial moderna, de productes amb data de caducitat, l’he tinguda més propera que en altres llibreries. Segurament a mesura que la vagi trepitjant m’adaptaré més a les seves característiques, quin remei: no puc demanar que aquests locals se semblin a les meves estimades llibreries de vell, que amb la venda de llibres per Internet acabaran desapareixent o atenent a hores convingudes.

















Vaig entrar a la Bertrand sense la intenció de comprar cap llibre concret i conscient, a més, que encara tinc cinc o sis llibres a casa que esperen el seu torn, però és inevitable, jo no puc ser únicament un passejador de llibreria o un lector de préstecs de biblioteca, no és el meu destí, així que molt a contracor –ja sabeu que menteixo- vaig acabar agafant i pagant un únic llibre, una novetat editorial en castellà (reedició de 2009), publicada en anglès l’any 1914: La taberna errante, de Chesterton; em sembla que m’agradarà. Per cert, entre els llibres encara per llegir, tinc L’inici del capvespre, de la Júlia, que a la llibreria ocupava un lloc ben a la vista entre una antologia de la poesia catalana per a ús del batxillerat que trobo molt ben triada i Solitud, així que no es pot queixar.

...

Mastego uns xiclets de síndria que es regalaven afegits al “magazine” de “La Vanguardia”: 14 unitats que assaboreixo de tres en tres. L’aroma de síndria, aconseguida artificialment, impregna la casa i em transporta a estius d’infantesa de calor intensa i llargues migdiades. Eterns debats familiars: síndria o melò? No és el temps.

aproximació del primer dia

M’encorbo per veure les lletres en els lloms dels llibres de la Bernat Metge. No m’adono que s’ha aturat una noia al meu costat fins que em demana si em pot fer algunes preguntes. Em diu que és d'"El Punt" i pren notes en un bloc vertical amb espiral a la part superior. Em tracta de vostè: no hi estic acostumat, però consento. No sé si les preguntes i les respostes –i l’ordre de l’interrogatori- han anat exactament així; jo no me les apunto i la memòria cada dia és més selectiva.

-Ha entrat perquè passejava per aquí o ha vingut expressament?
-He vingut expressament, com cada any.
-Què li sembla que aquest any s’hagi muntat el saló aquí?
-No m’importa. Em fixo més en el continent que en el contingut (mentida a mitges). Sembla que a la plaça de Catalunya fan obres. De totes maneres a mi, m’agradava més a les Drassanes.
-No, és que és un indret molt cobejat, per això l’han traslladat.
(Més de mitja plaça de Catalunya està tancada per canvi de paviment –suposo-)
-Ha vingut a comprar novetats?
-Ja veus on m’has trobat –li responc assenyalant els llibres de la Metge, i sempre amb un somriure-. Per cert, tu saps (em permeto tutejar-la) com estan distribuïts els llibres, perquè jo em faig un embolic; fixa’t –assenyalo un prestatge de l’altra banda- un assaig al costat d’una novel·la...
-Potser per col·leccions... Ja li vaig fer aquestes preguntes l’any passat?
-No, segurament la meva cara és molt comuna.
-...
-...

He arribat a la Setmana del Llibre en Català, situat aquest any a la plaça de la Catedral, cap a les set i m’hi he passat una hora amunt i avall i tornant a començar a ritmes diferents. Música de fons i les paraules que s’acostaven i s’allunyaven d’Andreu Martín i d’altres, asseguts davant d’un públic que anava i venia. He començat per la literatura infantil (una mare asseguda amb un nen parla pel mòbil i assegura que està a la vora de la catedral, ... sí la la catedral del costat de la via Laietana) i he anat seguint un ordre que suposo que té una lògica, però que no acabo de copsar del tot; no sé si la feina de retolar els prestatges és massa complicada. De tota manera, és un goig trobar llibres que ja no es veuen a les llibreries i n'hagués comprat més si no fos que el cap em deia que no em precipités. Li he fet cas i només n’he triat tres, tot i que tinc la sensació que la raó sovint és la meva enemiga.

A la sortida, abans de passar per la caixa, coincideixo amb el president Pujol. Crec que la majoria de vegades que ens hem vist –l’he vist en carn i ossos- ha estat mirant llibres. Mentre pago, veig que la noia del "Punt" està parlant a l’altra caixa, acabant la seva feina, sense cap llibre a la mà. Coincidim a fora, ja negra nit.

Ja has acabat? –pregunta estúpida.
-Sí, ara vaig a passar les notes.

Ens acomiadem.

Sembla que demà firmarà llibres en Jesús Tibau, company blocaire tortosí. Si puc, m’allargaré una altra vegada al Saló per saludar-lo i per sortir amb algun llibre més.

El diumenge al matí –ja no hi aniré-, faran un dictat amb autocorrecció amb un text de Pep Coll. Si participen els germans Carod, el premi- hi ha premi?- segur que serà per a ells. Fa quatre dies em llegia les paraules d’una nena de 12 anys que després de caracteritzar en detall els pares de la protagonista d’un llibre d’en Pep Coll, la Bet, concloïa:

La mare és una dona molt simpàtica i el pare és un vago total. La mare i el pare s’estimen i això fa que la família vagi bé.

Doncs això. Ai, l’amor, l’amor!

Acabo així, encara que no vingui a compte. Bé, no, m'ho deixava: he de suposar que l'escrit del contenidor no és un misssatge electoral subliminal

.

Barcelona tremola

Barcelona tremola! Barcelona tremola? Barcelona, tremola! Els organitzadors de la Setmana del Llibre en Català, per boca de l’Ernest Folch, han amenaçat de traslladar la Fira fora de Barcelona si la ciutat no garanteix la mateixa situació que aquest any: "per al respecte al llibre en català i a la llengua catalana i perquè movem milers de persones. Ser enmig de la ciutat és una aposta estratègica a la qual no podem renunciar". Sembla que Assumpta Escarp, consellera de l’Eixample, deia que per al proper any caldria buscar un lloc “més clar i permeable” i que no pensava que “la millor solució sigui la ocupació de la via pública”. Per altra banda, Xavier Bosch deia l’altre dia a l’”Avui”: Res no convidava a entrar-hi als passavolants. Calia estar per la causa per anar a la Setmana del Llibre en Català de la plaça de Catalunya. Per fer-hi cap, calia tenir consciència que allà dins hi havia condensada la nostra cultura sobre paper. I, sovint, els que encara n'estem convençuts, de llibres en català en comprem durant tot l'any a les llibreries i no se'ns escapa una obra que vulguem tenir. A més a més, a les llibreries el material sol estar en més bon estat que molts dels volums que he fullejat". I avui mateix afegia Ada Castells, en aquesta 25a edició, rècord de vendes, parlant dels més venuts: "En aquesta 25a edició, els lectors han comprat 26.150 exemplars i a la seu central de la Setmana, on només hi ha llibres de fons per no competir amb les llibreries, els best sellers han estat Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies; Un home de paraula, d'Imma Monsó; L'església del mar, d'Ildefonso Falcones; Un crim imperfecte, de Teresa Solana, i Vuitanta-sis contes, de Quim Monzó, autor que ha estat honorat amb el premi Trajectòria. Pel que fa a les novetats, els llibres més venuts a les 150 llibreries que han participat a la Setmana són Escolta la meva veu, de Susana Tamaro; El preu de ser catalans, de Patricia Gabancho; Viatges per l'Scriptorium, de Paul Auster; Deixeu estar els nens, de Donna Leon, i 39+1+1, de Sílvia Soler. "

Tot plegat, i moltes altres coses, em sembla el joc dels disbarats. Si s’és capaç de moure milers de persones, no cal que la Setmana se situï en el quilòmetre zero de Barcelona, només cal que vagi una mica més avall, a les Drassanes, per exemple, un lloc força ben comunicat on els individus que, a part de respectar el llibre en català, tenen la intenció de comprar-ne algun, segur que hi podrien arribar sense haver de canviar-se de sabates al mig del camí. Als qui, més que respectar el llibre en català, ens agrada llegir, anirem on calgui –ep, que no sigui massa lluny- per posar-nos-hi en contacte. És clar que per comprar Si menges una llimona sense fer ganyotes o alguns dels altres llibres més venuts –llibres de fons?- no ens calia trepitjar la carpa, només calia que entréssim en la llibreria-papereria de la cantonada, perquè, quin dels llibres més venuts aquests dies no es troba en qualsevol de les llibreries més humils del país en aquest moment?

Ja em sembla bé que la gent es preocupi del seu negoci i que intenti guanyar-se la vida dignament, fins i tot en un camp tan difícil i arriscat com el de la cultura, que alguns confonen amb literatura, però que no ens expliquin històries de dignitats barrejades amb estratègies comercials a baix preu. Potser ja va sent hora que muntin un tinglado que no sembli un magatzem i on els dependents contractats per a l’ocasió s’estiguin per la feina en lloc, per exemple, de prendre notes en la taula rodona de torn de la “sala d’actes” amb una cabuda ridícula. A veure, també, si arriba un moment en què ja no caldrà muntar una Setmana per a passavolants perquè tothom tindrà la possibilitat, l’estímul i la necessitat de comprar llibres sense esperar que una vegada a l’any s’hagi de trobar, mentre va passejant, l’oportunitat d’entrar sense cap esforç en una macrollibreria –no tant- desordenada i amb mancances importants. Evidentment, la tasca d’aconseguir lectors no és només, ni primordialment, dels llibreters i editors, però també una mica. I per últim, a la regidora de l’Eixample, i amb permís de Permanyer: quines històries explica de la via pública? Si els únics habitants fixos del mig de la plaça de Catalunya són els coloms, o potser l’envelat crea una mala imatge entre els turistes que vénen a celebrar comiats de solter/soltera i es volen fer una foto entre els colúmbids

Ah, i m’agradaria saber quina ciutat ha ofert un lloc cèntric al senyor Folch que proporcionarà més visitants que, per exemple, les Drassanes de Barcelona? No m’atreveixo a deixar anar cap hipòtesi entre les catalanes, però, potser Frankfurt per l’any que ve? Em temo que el senyor Folch juga poc al pòquer: la seva catxa no cola.

P. S. Sempre em pregunto com aconsegueixen saber el total de visitats en aquests esdeveniments que duren més d'una setmana. 205.000 visitants. Els compten els repetits?

ball de saló

Arribo passades les set i a penes tinc una hora per passejar-me per l’envelat de la plaça de Catalunya. A primera vista, està com cada any però amb menys llibres, cosa que atribueixo al fet que jo hi vaig quan només queden tres dies per plegar.

M’entretinc en la part de narrativa en català, amb els autors per ordre alfabètic. Agafaria uns quants llibres més d’aquells que ja no es troben en les llibreries –el Llibreter en parlava ahir des de la perspectiva professional-, però em reprimeixo. Mentre avanço a ritme irregular, vaig fent algunes modificacions menors, per exemple, canvio de lloc La teranyina, de Cabré que tapava Carn d’olla: em sembla que encara és més fàcil trobar el primer llibre que el segon; faig el mateix amb les Passions romanes de la M. P. Janer que amagaven el primer volum de l’Obra completa de S. J. Arbó (L’inútil combat, Hores en blanc i Narracions del Delta) que crec mereix una oportunitat. Estic temptat de comprar el volum de la Mercè Rodoreda que inclou Sóc una dona honrada? (1933) i Del que un no pot fugir (1934), publicat per La fundació M. R., però el meu interès de lector normal guanya la meva temptació investigadora i el deixo sense ni tan sols fullejar. Una mica abans m’he preguntat el motiu de veure només el primer volum de La febre d’or: la gent s’ha interessat únicament pel desenllaç o bé la llibreria que l’ha portat ha perdut l’altre volum pel camí? Mentrestant ja porto uns quants llibres a la mà.

Se m’acaba el temps previst, així que vaig passant ràpidament per algunes de les altres seccions. A la de novel·la històrica en català no veig L’orfeneta de Menargues, però hi ha un exemplar d’El nom de la rosa, molt més interessant, encara que desconec possibles avantpassats catalans d’Umberto Eco. Traduccions de l’anglès al català, del portuguès al català, de l’alemany al català (amb una vitrina amb les traduccions del català a l’alemany –Fira de Frankfurt a tocar-)... Busco i no trobo en la secció de novel·la policíaca i similars (aquesta separació en gèneres –alguns sí i d’altres no- em desconcerta). Vaig cap a la poesia, però no m’aclareixo perquè no entenc el criteri de col·locació dels llibres. Què fa La narrativa i la prosa a Mallorca a l'inici del segle XX a Monografies locals. Són prop de les vuit i m’aturo un moment a escoltar el que diu Joan Portell (suposo) en la taula rodona “Com fer els teus fills lectors” (amb l’exemple, com sempre, o esperant un miracle, em dic jo mentalment). Té una intervenció breu que no em sembla especialment interessant –tot i que hi ha qui pren notes-, potser perquè va parlant de la búsqueda de literatura infantil a través de Google mentre va assenyalant i comentant webs que apareixen en la pantalla que té al darrere i no parla de la meva sobre el tema, encara que el punter del ratolí l’acarona en més d’una ocasió. Unes quantes voltes més sense gairebé fixar-me en els llibres i decideixo anar a la caixa: Històries de la mà esquerra, el primer llibre de narracions de Moncada, La glòria del doctor Larén, la novel·la que Calders va publicar als 24 anys, editada el 1936 i reeditada l’any 1994, En Patufet, cent anys. La revista i el seu impacte, recull de les intervencions del simposi sobre la revista celebrat l’11 de març de 2004 –sí, el mateix dia de l’atemptat-, Timbuktú, de Paul Auster, no sé per què encara no llegida. En fi, que m’he decantat per clàssics moderns, cosa segura. Em sembla que hauré de tornar demà o demà passat a veure si em decideixo per alguna cosa més actual.

En sortir de l’envelat, que no acabo d’entendre del tot, passo per la Catalònia perquè vull comprar Catalana i criminal. La novel·la detectivesca del segle XX. Com que no recordo bé el títol, he de recórrer a l’ajuda de Jordi Valls, que em localitza el llibre fàcilment. Volia fullejar el darrer llibre de l’Espinàs, Relacions particulars, una mena de memòries dels altres, però he de marxar perquè encara és el dia de la dona i la Joana no em perdonarà que, especialment avui, no li tingui el sopar a taula a l’hora en punt.

Mentre faig les dues parades de metro que em porten a casa, tinc temps de fer-me una idea del contingut del llibre –quantes voltes per definir el que és novel·la negra, i encara no sé si queda clar- d’Adolf Piquer i Àlex Martín. Ja en parlarem, potser.

rigorós laberint informatiu

Va arribar un moment en què vaig pensar que el meu intent de comprar El libro de los fracasos heroicos (The (Incomplete) Book of Failures)seria un fracàs. Vaig arribar aproximadament a les vuit a “La casa del llibre” del passeig de Gràcia amb la intenció de preguntar directament per l’obra. Com la majoria de vegades, vaig entrar per la porta que dóna directament a la minsa secció de literatura catalana i em vaig aturar un moment a mirar les novetats. Dues dependentes o llibreteres (mai no he sabut establir ben bé les diferències) estaven ordenant llibres, però sobretot s’estaven explicant els inconvenients de fer un horari de treball tan poc raonable que, entre altres coses, no els permetia seguir amb normalitat les activitats extralaborals, es queixaven especialment d’haver de treballar en dissabte, de no tenir dos dies seguits de festa. En fi, no detallaré la seva conversa per dues raons: no la puc reproduir textualment i no em sembla correcte aprofitar-me de la confiança que les noies, inadvertidament, van dipositar en la meva persona d’aparença despistada. Val a dir que en aquell moment em va semblar més interessant escoltar-les que interrompre-les per preguntar on podia trobar el meu caprici. Finalment, vaig aprofitar una pausa per interrogar la que em queia més a la vora. Després de mirar l’ordinador i comprovar que el llibre existia, la dependenta-llibretera em va dir que el llibre el podia trobar en la secció d’història o en la de llibres d’humor, que tornés a preguntar en el punt d’informació que hi havia a la dreta de la caixa. Em va semblar que l’ordinador de la dreta-dreta de la caixa s’especialitzava en còmics o en art –no n’estic segur-, així que vaig optar per anar a l’ordinador de l’esquerra, on, després de la consulta pertinent, l’amable noia rossa amb ulleres em va confirmar la pertinença del llibre bé a història bé a humor i em va encaminar a l’ordinador (punt d’informació) d’unes 12 passes davant-dreta de la caixa amb el consell que m’esperés fins que arribés l’encarregat d’aquell punt. Al cap d’una estona qui va arribar va ser una altra noia que finalment es va veure capaç de buscar-me el llibre. Ella davant i jo seguint-la vam fer una passejada circular que va anar estretint-se – per un moment la vaig perdre de vista- fins que -era una professional- va descobrir el llibre en els baixos d’una taula. No us podeu imaginar com li vaig agrair mentalment.

Però en anar a pagar encara m’esperava una sorpresa agradable. La caixera –potser també dependenta-llibretera- es va fixar en el meu exemplar i va observar que tenia dues pàgines que semblaven despreses.
-Senyor –em va aconsellar-, hauria d’anar a canviar el llibre.
Li vaig haver d’assegurar que no calia, que em semblava que tots els exemplars tenien aquelles pàgines soltes, que tractant-se d’un llibre sobre els fracassos era normal que s’haguessin equivocat en alguna cosa. Aquelles dues pàgines no estaven numerades i eren simplement una fe d’errates, ben especial, és cert: s’havien omès dues pàgines senceres de la introducció, que eren precisament aquelles. No estic segur que jo m’expliqués bé perquè la caixera va fer una cara estranya, però devia pensar que el client sempre té raó, sobretot si s’emporta una unitat defectuosa, i va accedir a cobrar-me sense insistir que repassés atentament l’exemplar. En tot cas sempre tinc quinze dies per fer la devolució que es realitzarà “en el mateix mitjà de pagament en que (sic) es va fer la compra.”

I ara m’adono que encara no he parlat del llibre d’Stephen Pile ni dels altres dos, fins al total de 50, 70 € -déu meu, com s’encareix la tinta sobre el paper, ni que fos tinta xina!-, que vaig comprar. Que ja en parlaré un altre dia de tot plegat? Vosaltres maneu, però us asseguro que podria continuar.

P.S. Al mig de la plaça de Catalunya ja s’han disposat les carpes que obriran el dia 1 de març perquè puguem fullejar els exemplars de la Setmana del llibre en català. En Permanyer encara no s’ha queixat de la intrusió en aquest espai públic emblemàtic. Bé, caldrà anar a buscar provisions per tal de contrarestar la llarga Quaresma d’abstinència en altres camps, tot i que això de la Quaresma em fa l’efecte que és una llegenda urbana o vaticana. Mentrestant, la Clara ens parla al seu bloc de l’anunci de la Setmana a Catalunya Ràdio, que sembla que ara ja ha desaparegut (l’anunci, no Catalunya Ràdio). La imatge que trobo a la pàgina del gremi no em sembla especialment engrescadora, té alguna cosa d'amenaça de préstec hipotecari.