17.3.09

petita crònica i no

Enguany no faré la meva croniqueta anual de la Setmana del Llibre (d'altres en parlen i parlen i parlen i parlen i parlen i parlen i parlen, i parlen i parlen i parlen i parlen i encara d'altres que ara no recordo o no sé), potser l’any que ve. Com que només sóc lector, m’interessa molt relativament tot el material discursiu sobre els motius del canvi de ciutat i altres detalls de l’esdeveniment que no acabo d’entendre. Sembla que la Setmana, segons diu Albert Pèlach, president de la festa, ha estat un èxit: “la resposta ha estat extraordinària i molts (?) ens sentim en deute amb Sant Cugat”. S’han superat les previsions inicials: “Hem arribat al 50 % dels públic que ens visitava a Barcelona”. Fantàstic! En total, 15.000 llibres venuts de més de 7.000 títols diferents, amb uns 50.000 visitants; és a dir, una mitjana de 0,3 llibres per cap. En Jordi afegeix que el 60 % dels visitants no eren de Sant Cugat. Ostres, és que ara demanen el gentilici abans d'entrar? No sé quins llibres han triomfat ni perquè els fons bibliogràfic va disminuint en lloc d’augmentar.

El que m’agrada d’aquesta fira és que puc remenar i triar entre llibres només en català i especialment que puc veure llibres que ja han deixat d’aparèixer a les llibreries i que per la raó que sigui no vaig comprar en el seu moment. Tenint en compte les vergonyoses proporcions que ocupen els llibres en català, originals i traduccions, en les llibreries barcelonines i d’altres ciutats, transitar per la Setmana del Llibre és un goig, anava a dir precipitadament que és un signe de normalitat, però em desdic, és un signe d’anormalitat, com ho són els doblatges de les pel·lícules gairebé exclusivament en castellà i tantes altres coses que només són possibles quan un territori té estat propi. I que consti que aquí i ara no reivindico res, només constato. Un altre dia podrem parlar de la causa de la diglòssia en les llibreries del país.

Arribats a aquest punt, algú és podria dir: “molt bé, tot el que dius està molt bé (o molt malament), però per què no has anat aquest any a festa de la Setmana de Llibre en Català?” Interessant pregunta.

On sí que vaig anar la setmana passada va ser a la llibreria Bertrand, que ocupa el lloc de la Rambla de Catalunya on abans hi havia el cine Alcázar. Ja sé que ho són totes, però les llibreries grans cada cop em semblen més un negoci com qualsevol altre -i per què no ha de ser així?-, potser pels uniformes dels venedors (es poden dir venedors o s’han de dir llibreters?), per la recta de les caixes: “sisplau, el següent”, per uns punts d’informació –en aquest cas- informatitzats que no veig perquè em serveixen, per les prestatgeries més altes, inabastables a la meva mà (pobre Bladé, qui és capaç de llegir-li els lloms?), per l’espai nu més amunt dels prestatges... En fi, tot plegat, i malgrat els llocs on pots estar-te una estona assegut, cosa que a mi no em cal, em crea un estat d’ànim poc propici a la badoqueria i, si s’escau, a la convers amb els encarregats, habitualment amables, d’atendre les meves necessitats esporàdiques de lector eclèctic. En la Bertrand, de moment, aquesta sensació de fàbrica, de nau industrial moderna, de productes amb data de caducitat, l’he tinguda més propera que en altres llibreries. Segurament a mesura que la vagi trepitjant m’adaptaré més a les seves característiques, quin remei: no puc demanar que aquests locals se semblin a les meves estimades llibreries de vell, que amb la venda de llibres per Internet acabaran desapareixent o atenent a hores convingudes.

















Vaig entrar a la Bertrand sense la intenció de comprar cap llibre concret i conscient, a més, que encara tinc cinc o sis llibres a casa que esperen el seu torn, però és inevitable, jo no puc ser únicament un passejador de llibreria o un lector de préstecs de biblioteca, no és el meu destí, així que molt a contracor –ja sabeu que menteixo- vaig acabar agafant i pagant un únic llibre, una novetat editorial en castellà (reedició de 2009), publicada en anglès l’any 1914: La taberna errante, de Chesterton; em sembla que m’agradarà. Per cert, entre els llibres encara per llegir, tinc L’inici del capvespre, de la Júlia, que a la llibreria ocupava un lloc ben a la vista entre una antologia de la poesia catalana per a ús del batxillerat que trobo molt ben triada i Solitud, així que no es pot queixar.

...

Mastego uns xiclets de síndria que es regalaven afegits al “magazine” de “La Vanguardia”: 14 unitats que assaboreixo de tres en tres. L’aroma de síndria, aconseguida artificialment, impregna la casa i em transporta a estius d’infantesa de calor intensa i llargues migdiades. Eterns debats familiars: síndria o melò? No és el temps.

8 comentaris:

Gatot ha dit...

per una vegada, i sense que serveixi de precedent, et diré que tinc una opinió una mica més fonamentada que sobre el tema del pa, en referència a tres o quatre frases on constates realitats: durant tres anys i mig vaig materialitzar un somni de joventut i vaig regentar la meva pròpia llibreria.

tinc les meves conviccions a partir de la experiència real, tant del tracte amb clients com de la relació amb proveïdors... probablement aquestes conviccions estiguin degudament alterades per la realitat que un negoci romàntic havia de ser necessàriament catastròfic econòmicament... però, si algun em faig gran, no descarto ressucitar-lo...

a primers d'aquest mes vaig fer un post (jo encara faig postus), on vaig penjar un youtube que vaig pensar que agradaria a una persona; quan mirem de fer regals sovint som massa egoistes i pensem més en nosaltres que en els altres;
te'l deixo aquí si no l'has vist, perquè potser, només potser, l'estètica i l'ambient et facin pensar en un possible futur llibrerístic no tant uniformat...

http://www.youtube.com/watch?v=0iM1alyOR8w

bona nit i feliç lectura
(i petons i llepades llibreteres! no t'em queixéssis!)

Júlia ha dit...

Mercès per les al·lusions, i fins i tot hi poso ela geminada, encara que ja saps que li tinc mania a la grafia del punt volat. Un honor està entre aquests dos llibres, certament.

La veritat, dec ser nostàlgica, però des que va marxar de les Drassanes ja no ha estat el mateix, per a mi, la Setmaneta. Allà m'hi passava llargues estones, hi entrava diverses vegades, hi trobava fons esgrogueïts amb llibres descatalogats... Les barraquetes de fira de la Plaça de Catalunya ja no m'agradaven, tampoc.

No he anat a Sant Cugat per manca de temps i de motivació, la veritat. Tampoc he anat encara a la macrollibreria aquesta, tinc por de perdre'm per allà.

Júlia ha dit...

Volia dir 'un honor ser entre...' No es pot córrer.

mina. ha dit...

Jo tinc bons records, de petita, de la Setmana del Llibre: veure tal acumulació de "fato" que no em podia acabar, voler quedar-me allà a passar la setmana sencera...

Veiam, lo més decebedor va ser constatar que no havien bolcat el fons autèntic a les prestatgeries, i que l'espai era petit. Buscava una novel·leta catalana, escrita originalment en català de fa set anys per regalar-la al meu acompanyant i no hi va haver manera, i això que jo l'havia comprada a la meva llibreria de referència, l'Aranya, de Cerdanyola, feia tot just dos mesos (encàrrec previ, això sí).

Conec Sant Cugat perquè hi he viscut i no em fa cap mandra anar-hi i tornar-me'n: a més, vaig viure a tocar de la plaça del Monestir, o sigui que podria haver-me fet passar del barri. Ningú em va preguntar el gentilici, però en part jo també era d'allí. No sé què hauria contestat, si m'haguessin fet participar a l'enquesta amb mostra aleatòria que deuen haver fet.

pere ha dit...

Un curt magnífic, gatot, i malgrat tot és possible que les realitats superin les ficcions o que le ficcions siguin realitat, o les realitats ficcions, és a dir, tot és u.
Fa uns quants anys vaig ser testimoni de com una llibreria s'aixecava amb amor en un poble que tenia prou lectors per donar-li vida sobrada. Tenia tot el que es podia esperar, era acollidora, amable, diligent... Va plegar la llibreria, va marxar la llibretera; mai més no n'he sabut res. El poble -ple de prosa (sóc injust)- continua.
Quan ets facis gran i tornis al vell (bell) ofici de llibreter, fes-me un senyal.
Bona nit, Gatot, nomé faltava que em comencessin a agradar les teves llepades. ;-)


De res, Júlia, em va fer gràcia veure't tan ben acompanyada.
Tens raó quant a les Drassanes, però una vegada posats, l'entorn pot arribar a desaparèixer (o quasi) sempre que el contingut sigui prou estimulant, i això em temo que ha nat minvant.

A mi, mina, que era força més gran, em passava el mateix, tot i que com a la Júlia, m'agradava repetir, "no acabar-m'ho" el primer dia.
Ja veus, en el meu cas també hi ha certa perplexitat del tomb que ha donat la Setmana i ho trobo decebedor, ara, no faré cap manifest: és cosa seva.
(crec que he dit poques vegades la veritat en les enquestes: sóc un subjecte poc fiable, massa literari malgrat l'aparença)

Montse ha dit...

A mi enguany m'ha passat el mateix que a la Júlia, pel que fa a la setmana del llibre: manca de temps i de motivació.

Pel que fa a Bertrands: procuraré no posar-hi els peus i, menys, gastar-me'ls-hi: tinc pensada una entrada sobre la qüestió, allí ja alliberaré tots els meus pensaments i idees (dimonis?) sobre el món de les llibreries actuals i de l'edició en general. Negoci pur i dur i els quartos per als "capos". La resta de l'engranatge (traductors, correctors i revisors...) uns pringats.

Cada vegada em repel·leix més Sant Jordi. Cada vegada em repel·leixen més aquests macroespais.

pere ha dit...

Potser ens fem grans, Montse (parlo per mi en plural majestàtic, és clar), i ara toca això, com tantes altres coses, però potser també és l'hora d'exigir. A la fi, no som molts més els lectors que els editors, els llibreters i altres col·lectius que estem en contacte amb el llibre? Que tremolin les minories!

Gatot ha dit...

la meva religió - la poca fe que puc tenir en la meva coherència- m'impedeix de fer promeses, Pere, però no em costaria gaire -penso ara- fer-t'ho saber si algun dia hi puc tornar...

la teva injustícia em recorda que som injustos els observadors... els pobles són prosaics i plens de poesia alhora... i potser és només que no sabem llegir-la...

em sap greu si mai et comencen a agradar les meves llepades, perquè diuen que són adictives, però ja se sap... ningú no és perfecte...

petons i llepades ben sinceres!
(mecatxis la foto de capçalera d'avui... creia que el googlemaps no tenia tanta definició com per veure el pati de casa...)