Al matí faig la primera visita de l'any a la platja en una iniciativa que comprovo que ha compartit molts gent -simpàtics gossos aixecadors de sorra i espolsadors d'aigua salada inclosos-. Fem un passeig fins a la desembocadura del Ter, que des de la història de la sequera em miro amb uns altres ulls, i m'admira que un riu que allí on s'ajunta amb la mar -ratlla de xocolata ondulant que marca una frontera sense duanes- jugui una parella amb raquetes amb l'aigua poc més amunt dels genolls. Acostumat a la força de l'Ebre en el seu tram final, el Ter em sembla un corrent de joguina, i realment ho és per una colla de nens que persegueixen un peix amb resultats poc satisfactoris.
A l'altra banda, més freda, la mar em distreu amb amb el joc de dos estels que canvien de rumb esbojarrats sempre a punt de barrejar el seus fils, però que no ho arriben a fer per la incomprensible voluntat de l'atzar o per la perícia dels dos patinadors que amb els canvis de direcció queden suspesos per un instant sobre les ones. (Fa un moment m'he llegit les tangues de la Gemma, però són unes altres tangues, amb futur).
De tornada al poble, després de dinar, se'm presenta una tarda i una nit musical. Em criden les notes de les sardanes. En un primer moment, la cobla bufa en va: encara és massa aviat i els únics espectadors són de fora. Un negre, potser gambià, assegut en un bancal, segueix perfectament amb un palet el ritme que marquen els instruments. Uns altres dos estan a punt de donar-se les mans per iniciar la dansa, però al final els deu fer vergonya perquè ja ha començat el ball la primera colla autòctona i ells encara no es veuen capaços de reproduir els moviments. Quan torno de comprar s'han format cinc anelles; no em sembla veure ningú de menys de quaranta entre els olímpics.
A la nit, comença el ball a la plaça d'Espanya -encara es diu així?- amb una de les magnífiques orquestres del país, La Blanes, amb un repertori extensíssim que comença amb música clàssica cantada i instrumental, inclòs algun fragment d'òpera i de clàssics catalans. La segona part comença passades les dotze i és la música ballable que m'acompanya en aquest moment en què estic a punt d'acabar d'escriure aquesta nota. La Joana m'ha dit que deixi el balcó ben obert mentre s'adorm: una picolissima serenata....; dame tu amor, oh, oh, oh, oh...; será maraaaviiillooossooo...; ai, ai, ai, ai, canta y no llores...
M'hauria de posar a fer alguna cosa de profit. Mirar si aconsegueixo configurar l correu? Un pròleg? El sindicat de policies jueus? ...?
