M’assabento pel diari de la mort (investigaran detalls) de Michael Jackson. Encara que la seva música, i tota la resta, no m’agafà en el meu millor moment musical, l’he anat seguint. La seva mort m’ha sotragat: ja era un mite, el creia immortal, potser ja és immortal. El mateix diari m’informa de la mort de Farrah Fawcett. Menys espai. Feia temps que se sabia que tenia un càncer. També l’he seguida esporàdicament.
Les nou ben tocades:
La pitjor nota de les PAU correspon a Química. Ja fa anys que és així. Els diaris no expliquen si els resultats són deguts a la ineficàcia dels professors, a la desídia dels alumnes o al tipus de proves dels examinadors. L’any que ve tampoc no en diran res. Els resultats numèrics de la prova de llengua catalana, malgrat Carner i la Iliada, són lleugerament superiors als de l’any anterior.
Les dotze:
Vaig al FNAC (mai no sé si he d’apostrofar), a la secció de música francesa. Just a l’inici de l’escala mecànica de baixada hi ha una pila de discos de M. J., Kink of pop, que es venen a 14, 95 euros. La noia que m’atén a la caixa se sembla a la Janis Joplin, però té els pits més grans amb rierols subtils blavencs.
Migdia passat i primera hora de la tarda:
Experts i inexperts, Cuní inclòs, parlen de M. J. i F. F. En el segon cas, li retreuen tímidament que es prestés a ser gravada durant la seva malaltia. De M. J., mostren imatges de tot el món: iconografia disparada, tots els detalls, totes les idolatries, totes les hipòtesis.
Tornen a parlar de dues adaptacions teatrals d’obres literàries: El quadern gris i La ruta blava. No m’interessa gaire el teatre i encara menys les adaptacions literàries, tot i així tinc curiositat per conèixer la tria. No descarto assistir a les representacions.
Fa uns dies, ja a la matinada, van passar un reportatge sobre La ruta blava (en Sagarra junior n’havia parlat al diari) que suposo que va mirar molt poca gent, entre altres coses perquè van programar-lo molt tard. Per què? Ho ignoro. Deixo el vídeo aquí, convençut que el mirarà poca gent: sóc optimista.
A partir de les set:
Baixo Rambla avall fins arribar a la mar. Torno a pujar. Conec i desconec el que passejo. Els lleons de Colom tenen turistes als lloms. Les terrasses, plenes: un turista solitari es mira perplex un llenguado amb acompanyament, el peix sembla conformat. Al Liceu hi ha cua. Veig per primera vegada l’estàtua humana d’un pollet: patètic el groc artificial i la sensació que no creixerà. Una noia passeja un ram de flors en la seva bicicleta: magnífic ram i magnifica noia. Uns nuvis pugen en un Cadillac davant de l’Ajuntament i emprenen un destí ignorat. A la plaça de sant Felip Neri, un jove toca la guitarra, un gos udola, la font no raja, els de l’hotel prenen l’aperitiu. Una altra guitarra al principi del carrer de la Pietat, ningú no s’atura. Bombolles gegantines al costat de la catedral; veig una monja famosa que s’atura i somriu, no recordo el seu nom. Trobo la C. que em diu que avui ha llegit el tema de les oposicions; m’assegura que tenia el pressentiment que li tocaria Bernat Metge: està contenta... El dia no vol morir, la nit s’acosta. Em sembla bé.
Més tard:
La Joana s’adorm al sofà.
P. S. Finalment he pogut recordar el nom de la monja: Teresa Forcades, doctora en Teologia, Master of Divinity per la Universitat de Harvard i moltes altres coses. M'encanta aquesta monja, preclara, sempre en equilibri entre la religió i el laïcisme.
