intermitències d'un preludi d'estiu

Entre la falta de costum que fa que la calor sembli més intensa i la tranquil·litat de tenir uns dies per endavant amb poques obligacions, el cos i la ment se'm relaxen, van al ritme lent que marca el pas del sol i sembla que només estiguin disposats a agafar fragments de la realitat.

Al matí faig la primera visita de l'any a la platja en una iniciativa que comprovo que ha compartit molts gent -simpàtics gossos aixecadors de sorra i espolsadors d'aigua salada inclosos-. Fem un passeig fins a la desembocadura del Ter, que des de la història de la sequera em miro amb uns altres ulls, i m'admira que un riu que allí on s'ajunta amb la mar -ratlla de xocolata ondulant que marca una frontera sense duanes- jugui una parella amb raquetes amb l'aigua poc més amunt dels genolls. Acostumat a la força de l'Ebre en el seu tram final, el Ter em sembla un corrent de joguina, i realment ho és per una colla de nens que persegueixen un peix amb resultats poc satisfactoris.

A l'altra banda, més freda, la mar em distreu amb amb el joc de dos estels que canvien de rumb esbojarrats sempre a punt de barrejar el seus fils, però que no ho arriben a fer per la incomprensible voluntat de l'atzar o per la perícia dels dos patinadors que amb els canvis de direcció queden suspesos per un instant sobre les ones. (Fa un moment m'he llegit les tangues de la Gemma, però són unes altres tangues, amb futur).



















De tornada al poble, després de dinar, se'm presenta una tarda i una nit musical. Em criden les notes de les sardanes. En un primer moment, la cobla bufa en va: encara és massa aviat i els únics espectadors són de fora. Un negre, potser gambià, assegut en un bancal, segueix perfectament amb un palet el ritme que marquen els instruments. Uns altres dos estan a punt de donar-se les mans per iniciar la dansa, però al final els deu fer vergonya perquè ja ha començat el ball la primera colla autòctona i ells encara no es veuen capaços de reproduir els moviments. Quan torno de comprar s'han format cinc anelles; no em sembla veure ningú de menys de quaranta entre els olímpics.



















A la nit, comença el ball a la plaça d'Espanya -encara es diu així?- amb una de les magnífiques orquestres del país, La Blanes, amb un repertori extensíssim que comença amb música clàssica cantada i instrumental, inclòs algun fragment d'òpera i de clàssics catalans. La segona part comença passades les dotze i és la música ballable que m'acompanya en aquest moment en què estic a punt d'acabar d'escriure aquesta nota. La Joana m'ha dit que deixi el balcó ben obert mentre s'adorm: una picolissima serenata....; dame tu amor, oh, oh, oh, oh...; será maraaaviiillooossooo...; ai, ai, ai, ai, canta y no llores...

M'hauria de posar a fer alguna cosa de profit. Mirar si aconsegueixo configurar l correu? Un pròleg? El sindicat de policies jueus? ...?

melodies

Una pausa d’encara no quatre dies a l’espera de dies més curts però de temps més llarg. Quatre dies de llevar-se quan el sol ja comença a senyorejar i els matiners tenen la feina feta. Quatre dies d’anar a banyar a la Gola, on les gavines semblen coloms i s’atreveixen a fer vols de reconeixement i a planejar suaument per picotejar les restes deixades per turistes i autòctons en aquest delta del Ter que, més petit, més casolà, recorda en tantes coses el de l’Ebre; al fons, el botó de roda planià sobre el qual giren els empordans, ara amb vent de llevant durant el dia i amb tramuntana, també suau, a la nit.


















Tarda a l’Escala, anant cap a la mar pel carrer on una placa en una casa amb un pati secret ens recorda que va viure Víctor Català o la Caterina Albert i Paradisi, que des del darrer pis devia contemplar el Montgrí, llunyà i proper, i també la mar, a tocar, però potser més llunyana que la muntanya: solituds del capvespre amb el sol baix que traça una ratlla que no se sap si és meta o frontera. Al final del carrer –alguns en dirien el principi- una cobla immòbil, record o ornament, haiku o tanka, no pot competir amb el soroll amortit de les ones ni amb “els pajaritos” –encara?- d’un músic romanès que amenitza amb el seu acordió el sopar de menjadors de paelles i macarrons i bevedors de sangries vinguts d’arreu d’Europa.





















Tardes de Torroella –el castell omnipresent- , on els músics assagen el concert de dintre d’una estona o de la nit. A can Quintana, Joan Francesc Mira disserta sobre “Almansa 1707: després de la batalla” mentre mandrejo a l’ombra concertant un sopar. A la nit, a l’església, “La festa de l’arxiduc” (el concert ens permetrà conèixer músiques de compositors de gran nivell relacionats amb la casa d’Àustria): tampoc no hi sóc present. L’endemà, a la plaça de Pere Rigau (la del peix), Javier Vaquero (Baquero al programa) Group presenta la seva música, entre el flamenc i el jazz. Mitja plaça l’ocupen les cadires disposades pel concert, l’altra mitja, les taules del bar. Darrere l’escenari es poden veure les caixes de fusta de fruites i verdures de la botiga de la cantonada; darrere les cadires, una corrua incessant de gent que va i ve per un dels carrers més transitats del poble; pel carrer del costat, el moviment és més discret. Javier Vaquero va desgranant les melodies del seu disc El sol y la luna mentre la gent s’aixeca i s’asseu, xerra i beu, s’atura i continua el seu pelegrinatge de vacances. A diferència del que em passa a mi quan en la meva feina observo que el públic no està atent, els músics no semblen perdre la concentració en cap moment. Tant en el seu cas com en el meu, el públic no ha de pagar entrada per escoltar-nos: les institucions se’n fan càrrec del nostre sou. En fi, que us deixo amb unes quantes notes de la seva Mediterranea que us recordaran els soroll de les onades o el d’un mercat: a la fi, la nostra mar té una mica de tot.




Més tard, com cada nit, inevitablement, volgudament, una mica de Pla.