reflexos en l'espai-temps

Si ai perdut mon saber
qu'a penas sai on m'estau,
ni sai d'on ven ni on vau,
ni que·m fau le jorn ni·l ser;
e soi d'aital captinensa
que no velh ni posc dormir,
ni·m plai viure ni morir,
ni mal ni be no m'agensa.

Ponç d'Ortafà



No recordo exactament de què parlava, segurament d'amor, de l'amor del XII i XIII., però no importa el temps, les idealitzacions de l'amor sempre han estat semblants, i els enamorats tímids o atrevits que han de fer mèrits per aconseguir el que volen, i satisfaccions i decepcions, fidelitats, indiferències i traïcions...

De sobte, vaig ser conscient d'una cara que em mirava fixament; aïllada al final de l'aula, sobresortia sobre la resta de caps, difuminada i gairebé etèria amb el seu cabell blanc i el rostre pàl·lid. Semblava que més que interessar-se pel que jo deia, repetit tantes vegades amb lleugeres variacions, s'interessava per mi, com si volgués descobrir qui o què era jo realment.

Van passar uns segons, o potser unes dècimes, abans que em reconegués observant-me des del reflex del vidre de la finestra. Vaig girar la vista, no tenia res a dir-me, o a dir-li, perquè ell no era jo, o potser perquè era jo. Un altre dia, potser en un altre lloc, podríem compartir alguna cosa; encara no era el moment.



PS: La meva neboda de nou anys es reafirma en el seu desig:
-Quan sigui gran vull anar a Roma.
-Per què? -li preguntem per si ho ha oblidat.
-Perquè hi ha en Bojan.


Una alumna de 15 anys amb qui mantinc una certa complicitat amb “El convidat” em recorda entre consideracions sobre l'espai i el temps a la narrativa:
-Aquesta nit li toca a Bojan. És guapíssim!
Se sent els sospirs sincronitzats de més de mitja classe i es respira un sentiment d'admiració per l'atreviment de verbalitzar el desig.

I una altra vegada comprovem que Bojan és alguna cosa més.