Entro per la porta de
més avall. La foscor i la sensació d'humitat i de brutícia no ha
canviat des del meu passat remot en la memòria. Quan arribo al
passadís central, just davant de l'entrada principal, em trobo uns
basquets vermells de plàstic que fan de tauletes amb gots de
transparència opaca plens de sucs i de trossos de fruites que
barren la meitat del pas; les venedores anuncien els productes i
conviden a la compra. Em ve al cap l'episodi de Jesús fent fora els
mercaders del temple i m'entren ganes d'imitar-lo, però s'imposa la
veu del meu altre jo s'imposa i em recorda que no estic en cap temple
sinó justament en un mercat , el més sagrat de la ciutat, on els
venedors tenen tot el dret a organitzar-se com vulguin.
He entrat amb la
intenció de comprar gínjols a la primera parada, que és l'únic
lloc de Barcelona on sé que en tenen. Just quan hi arribo, una noia
els està retirant, però encara sóc a temps de preguntar el preu i
de demanar-ne un quart. El preu és exageradament alt, com si es
tractes d'una espècie protegida escassa i exòtica; l'estat del
producte és divers: alguns fruits tenen un grau de maduració
excessiu, la majoria estan massa verds, molt pocs estan al punt. En
una altra ocasió hagués discutit sobre l'assumpte, però sé que la
venedora no el coneix i vull estalviar-me que em digui qualsevol
bestiesa. Pago i surto amb la meua bosseta de paper; podria dir que
content com un gínjol si no fos que...
Tasto tres gínjols...
Mmmmm! Procuraré administra-los bé sense esperar el miracle de
trobar-los perfectes; a la fi, la perfecció és avorrida.
