ginjolejant

Entro per la porta de més avall. La foscor i la sensació d'humitat i de brutícia no ha canviat des del meu passat remot en la memòria. Quan arribo al passadís central, just davant de l'entrada principal, em trobo uns basquets vermells de plàstic que fan de tauletes amb gots de transparència opaca plens de sucs i de trossos de fruites que barren la meitat del pas; les venedores anuncien els productes i conviden a la compra. Em ve al cap l'episodi de Jesús fent fora els mercaders del temple i m'entren ganes d'imitar-lo, però s'imposa la veu del meu altre jo s'imposa i em recorda que no estic en cap temple sinó justament en un mercat , el més sagrat de la ciutat, on els venedors tenen tot el dret a organitzar-se com vulguin.

He entrat amb la intenció de comprar gínjols a la primera parada, que és l'únic lloc de Barcelona on sé que en tenen. Just quan hi arribo, una noia els està retirant, però encara sóc a temps de preguntar el preu i de demanar-ne un quart. El preu és exageradament alt, com si es tractes d'una espècie protegida escassa i exòtica; l'estat del producte és divers: alguns fruits tenen un grau de maduració excessiu, la majoria estan massa verds, molt pocs estan al punt. En una altra ocasió hagués discutit sobre l'assumpte, però sé que la venedora no el coneix i vull estalviar-me que em digui qualsevol bestiesa. Pago i surto amb la meua bosseta de paper; podria dir que content com un gínjol si no fos que...

Tasto tres gínjols... Mmmmm! Procuraré administra-los bé sense esperar el miracle de trobar-los perfectes; a la fi, la perfecció és avorrida.

aquest diumenge, ball de disfresses

Entro un moment al mercat a comprar els llegums de dinar. M'explico amb els dits: n'aixeco quatre i assenyalo els cigrons. Feta la pesada, els mateixos quatre dits i indico les llenties. Ni una paraula, només somriures compartits perquè la música ens impedeix qualsevol altra comunicació. En un petit clar entre parades ballen dues de les meues verduleres, la pollera, altres paradistes reconegudes però no freqüentades i alguns no identificats. S'acaba el ball i és la diàspora. Suposo que de tant en tant es tornaran a trobar en una dansa ancestral que per un moment dissiparà qualsevol pensament que no sigui el de la pertinença al clan.

Ah, els mercats! L'últim reducte genuí del comerç tradicional on conviuen tots els aliments. Un clos que, pràcticament desaparegudes les petites botigues de barri -sí, cert, algunes reconvertides per gent d'altres països il·luminen un tall de carrer fins a altes hores- els compradors van substituint pels supermercats, per les grans superfícies, per les complicitats escasses, pels silencis que només es trenquen en arribar a la caixa.

Llarga vida als mercats!

P. S. Aquesta nit, just abans que a la tele entrevistessin l'impassible, sensible i impacient Junqueras, tornava a casa i just davant meu anava una parella disfressada. Ell, tot vestit de blanc, amb unes ales esteses més aviat curtes i amb alguna ploma despenjada; ella, amb vestit llarg, de negre absolut, portava una dalla. Les mans agafades. M'ha semblat una composició entendridora que segur que algú devia batejar com L'àngel de la mort.

el pes del paper

L'abellot d'ahir em recorda que fa uns dies em va trucar una senyora en nom de la Gran Enciclopèdia per oferir-me uns suplements de la Història Natural dels Països Catalans, una obra a la qual em vaig subscriure en el moment de la seua aparició i que ara grogueja en un prestatge, tot i que de tant en tant m'agrada fer-li alguna mirada.

Li vaig dir que no m'interessava, és a dir, que malgrat els avantatges de pagament que m'oferia pels dos nous volums, el meu interès de consulta es trobava en altres camps i preveia que difícilment tornaria a la història natural i, a més, que els 15 volums que ja tenia m'eren suficients. La senyora em va voler convèncer de la necessitat d'ampliar la Història amb arguments diversos, entre altres l'habitual en aquests casos de les excel·lents fotos dels llibres. L'argument definitiu, copiat potser d'una carta que Alfons el Magnànim va escriure a Cosme de Mèdicis agraint-li el regal d'un còdex, m'assegurava que amb aquests volums augmentarien el meu patrimoni. Potser es referia al meu patrimoni cultural, no ho sé, però en els temps que corren vaig pensar immediatament i únicament en el meu patrimoni econòmic i em vaig atrevir a dir-li que el paper era un patrimoni a la baixa, per molt que veiéssim camionetes que amb freqüència s'aturen al costat dels contenidors per fer-se amb uns quants quilos de paper de format divers. A partir d'aquí la conversa va deixar de tenir futur. Espero no haver estat massa dur en un tema en què ella i jo ens guanyem, o ens hem guanyat, la vida i segurament ens ha aportat moments de felicitat intensa.

És veritat que el patrimoni cultural, intel·lectual i sentimental dels llibres ha estat i és important per a mi, però en l'aspecte econòmic, l'adquisició d'aquest patrimoni ha estat ruïnós. No em queixo, ha estat una tria sovint conscient i la repetiria, encara que actualment internet m'estalviaria una part substanciosa de les despeses que vaig fer. Actualment, si volgués vendre la casa on visc, em donarien, tot i la crisi, força més diners del que em va costar, fins i tot pel cotxe en trauria alguns calerons, o per les càmeres fotogràfiques; qui sap si també podria vendre els testos amb els ciclàmens. Dels centenars de llibres en trauria, amb sort, ben poca cosa; en alguns casos, no els voldrien ni regalats, a nos ser per transformar en masses informes de cel·lulosa.

Penso ara mateix en dipòsits de llibres que tinc pel barri. N'hi havia un, minúscul, al mercat de la Concepció, on els compradors d'aliments materials podien agafar o intercanviar qualsevol llibre, evidentment, no hi havia ningú que vigilés res perquè és sabut que la lectura no té preu. Aquell espai petit ara s'ha reconvertit i allotja l'oficina que es fa servir per centralitzar les comandes a domicili. Al Mercat de L'Abaceria Central, a Gràcia, hi ha una parada on s'amunteguen els llibres vells i nous: qualsevol llibre per un euro i hi ha una guardiola per deixar la moneda; s'agafen llibres? Crec que sí. Es deixa la moneda? No ho sé. Al Punt Verd permanent de la Sagrada Família, deixen a l'entrada un carro metàl·lic com els dels supermercats amb uns quants llibres per donar-los una darrera oportunitat; la darrera vegada que hi vaig anar vaig estar a punt d'emportar-me un Mecanoscrit del segon origen en força més bon estat que el meu, però vaig pensar que algun estudiant potser encara el podria fer servir. Podria continuar amb més dipòsits. Fa dues setmanes, al costat d'un contenidor d'escombraries situat al xamfrà del carrer Rosselló amb el passeig de Sant Joan, vaig veure dos pilonets de llibres en força bon estat que no em va semblar que suscitessin cap curiositat. Hi vaig fer una mirada i una tria. Ara tinc a casa, encara per llegir, tres llibres nous de la col·lecció “Diàlegs a Barcelona”. Tinc especial curiositat per llegir la conversa entre Jordi Llovet i Josep Maria Civit, publicada l'any 1989, per bé que ja he tafanejat el final:

JOSEP MARIA CIVIT. I farem plans per retirar-nos junts i fer vida de grans senyors.
JORDI LLOVET. ¿A la Garrotxa? ¿A l'Empordà? ¿Al Baix Camp?
JOSEP MARIA CIVIT. ¡A l'Eixample! A la Rambla de Catalunya, entre Mallorca i Provença!
JORDI LLOVET. Vés buscant pis, que jo aniré fent gran la biblioteca...

Quin final més curiós. Una mica més de vint anys més tard, Jordi Llovet va donar els llibres de la seua biblioteca a la UPC, que era l'única que reunia les condicions que ell volia, és a dir, que es mantingués la unitat dels llibres que havia anat recollint al llarg de la seua vida... i li van donar una medalla.
 




Per on es dispersaran els llibres sense història de la meua modesta biblioteca?