ginjolejant

Entro per la porta de més avall. La foscor i la sensació d'humitat i de brutícia no ha canviat des del meu passat remot en la memòria. Quan arribo al passadís central, just davant de l'entrada principal, em trobo uns basquets vermells de plàstic que fan de tauletes amb gots de transparència opaca plens de sucs i de trossos de fruites que barren la meitat del pas; les venedores anuncien els productes i conviden a la compra. Em ve al cap l'episodi de Jesús fent fora els mercaders del temple i m'entren ganes d'imitar-lo, però s'imposa la veu del meu altre jo s'imposa i em recorda que no estic en cap temple sinó justament en un mercat , el més sagrat de la ciutat, on els venedors tenen tot el dret a organitzar-se com vulguin.

He entrat amb la intenció de comprar gínjols a la primera parada, que és l'únic lloc de Barcelona on sé que en tenen. Just quan hi arribo, una noia els està retirant, però encara sóc a temps de preguntar el preu i de demanar-ne un quart. El preu és exageradament alt, com si es tractes d'una espècie protegida escassa i exòtica; l'estat del producte és divers: alguns fruits tenen un grau de maduració excessiu, la majoria estan massa verds, molt pocs estan al punt. En una altra ocasió hagués discutit sobre l'assumpte, però sé que la venedora no el coneix i vull estalviar-me que em digui qualsevol bestiesa. Pago i surto amb la meua bosseta de paper; podria dir que content com un gínjol si no fos que...

Tasto tres gínjols... Mmmmm! Procuraré administra-los bé sense esperar el miracle de trobar-los perfectes; a la fi, la perfecció és avorrida.

els misteris dels gínjols

L’Arare i la Zel em posen en un compromís del qual em temo que no em serà fàcil “descabollir”: Em pregunten per què es diu “content com un gínjol”. Els podria respondre amb una història més o menys enginyosa, més o menys convincent, més o menys versemblant. Sé que ho podria fer –i no descarto la solució a l’enigma en un futur pròxim-, però he decidit que encara no és el moment, que, com en tots els misteris importants, com el de la Trinitat o la Virginitat, per arribar a la solució s’han de seguir uns passos, una litúrgia, uns requisits previs, i encara.

Les condicions són aquestes:

Se sabrà l’origen de la frase “content (alegre) com un gínjol” quan algú doni resposta a aquests altres enigmes, no per menys coneguts menys consistents. Per què es diu, si és que encara és així?:

Córrer com un gínjol (empordanesa expressió, i no em digueu que no l’heu sentida mai)

Com ara plouen gínjols (valenciana expressió, segons diuen)

Més rodó que un gínjol és una locució absolutament falsa que no inclouré en els requisits previs.

I quant al refrany més val gínjol a la mà que poma a l’arbre, em sembla una proposta tan equivocada en detriment del gínjol, i tenint en compte l’estat de les pomes darrerament, que no perdré el temps en cap consideració.

Queda dit.

Afegeixo que qui mai hagi menjat gínjols –una mica de dolç, una mica d’amarg, una mica de record d’infantesa- tindrà l’oportunitat de tastar-los, si no s’han pansit, en la tertúlia presencial que em sembla que farem el dia tres d’octubre a la qual sou tots convidats, fins i tot tu, que no en coneixes l’existència.

Per cert, que consti que jo en dic arínjols, encara que això ara no tingui cap importància.

imatges de festa (foc i terra)

Em trobo inesperadament amb uns diables mínims, irrisoris, dos pams de terra. La fascinació del foc és misteriosa i en el meu cas, malgrat el desgrat que em produeix el fum i el soroll, té una atracció inefable i perillosa que de cap manera faré pública. M’empaiten les espurnes, s’escampen subtils i lleugeres pel cap, pels braços, per la camisa de fil i pels texans. Em faig enrere i endavant en una dansa no assajada, insòlita, sempre improvisada.

Sardanes a la plaça de Sant Jaume. Interpreta la cobla Sabadell una d’aquelles melodies que fan exclamar els dansaires quan arriben els llargs. Un bàrbar del nord, prim, cara vermella, increpa en alemany la rodona més propera. Va begut. La música agafa més potència. Crespó negre a la Generalitat i a l’Ajuntament, però continua la festa. Són les vuit passades i el responsable de l’escenari fa callar la cobla: no sap que sempre es repeteix una sardana. El director dels músics li demana explicacions pel micro; l’altre s’absté; mana el rellotge i s’ha acabat la història. El públic increpa l’home de negre. No hi ha resposta. Els diaris demà no en parlaran perquè les petites incompetències incruentes no són notícia.

Al mercat de la Boqueria trobo els primers gínjols de la temporada; em diuen que els van portar ahir. És la meva fruita preferida: una mica dolça, una mica amargant, una mica record d’infantesa.

Prop de les nou. L’estand monogràfic de la Fira del Llibre situat a la Gran Via va de literatura infantil. Li faig una ullada. Decebedor. Quin desordre! Quantes mancances! No basta col·locar llibres, cal saber per què se situen d’una manera i no d’una altra, i quins es trien, és clar. A més, de què valen els llibres que no es poden tocar, que no es poden fullejar?

Les parades van estenent les cortines. Els guàrdies es passaran la nit amunt i avall, en vetlla -xerreres interminables, silencis llarguíssims-, sense llegir, vigilant que ningú no s’emporti una lectura de franc ni robi el cartell de la fira, que cada any és més minúscul, més insignificant.

Tombo pel carrer (de) València. Continua la festa.