Avui, però, cinc anys després d’aquesta mort dolguda i prematura, li retrec a Jesús Moncada que ens deixés sense haver acabat la novel·la que estava escrivint sobre la Barcelona de 1888 a 1970. Per què eres tan lent, Jesús? Sí, ja ho sé, calia arrodonir les teves històries, no ens volies deixar qualsevol cosa. Hores i hores a casa fent i refent els teus textos i entremig anar a passejar amb el Rom i després amb la Samba, animals còmplices que et servien d’excusa quan no contestaves al telèfon.
En fi, Jesús, que potser algú publicarà la setantena de pàgines que vas enllestir de la teva darrera novel·la. Si és així, les llegirem, però no dubtis que tots preferím que encara fossis entre nosaltres, escrivint, passejant pel barri, creuant la Diagonal, esperant que se t'acudís el que volguessis donar-nos.
Avui, ara, a mitjanit, he triat per recordar-te, una de les poques proses barcelonines que vas escriure, la del dia en què et van donar el primer Creixells (o Crexells), un parèntesi agradable que no et va impedir continuar la teva quotidianitat i que no sé quantes vegades devies corregir abans de donar-la, per obligació plaent, a la revista de l’Ateneu. Se’t recorda Moncada. Se’t troba a faltar, Moncada, encara que avui els diaris parlaran en les portades –el futbol és el primer- del nou president del Barça i només seràs portada d’alguns blocs –o blogs, que la llengua continua viva, encara que quedi poca gent que la treballi com tu ho vas fer-. Demà ja et diré com ha anat la cosa, encara que no crec que et preocupi gaire perquè tens millors coses a fer que entretenir-te llegint què diem de tu.
Senyor president: quan arribo a casa, el meu gos, el Rom, em renya. Intento justificar-me, explicant-li per què no he pogut treure’l a passeig a l’hora acostumada. Li dic que aquest vespre, i sense haver-ne tingut nassada, he hagut de fer cap en un tres i nores al saló d’actes de l’Ateneu on havia de recollir el Premi Joan Creixells, atorgat a la meva novel·la Camí de Sirga. I que després, amb en Sergi Pàmies, l’Oriol Castanys i el Carles-Jordi Guardiola, he fet via de seguida cap a casa. Però ell no para de rondinar. Amb prou feines tinc temps d’antostar provisionalment l’estatueta d’Apel·les Fenosa entre una gerra de terrissa i les restes d’una bomba de morter de la batalla de l’Ebre, que conservo en un prestatge. Eixim. Seguint l’itinerari de sempre pels carrers deserts, plens de papers convocant a la vaga general del dia catorze, fem cap a la plaça del Diamant. D’ença del migdia, hi ha una novetat: al monòlit erigit en un dels angles, amb una inscripció en una placa de marbre per recordar que el lloc va inspirar la novel·la de la Mercè Rodoreda, apareix una pintada nova, indesxifrable, encara fresca. La pintura, blanca, no ha afectat la placa per una raó ben senzilla: fa setmanes que el marbre no hi és. Primer l’embrutaven amb pintades; al cap d’un temps, el van escantellar; més tard, van trencar-ne gairebé la meitat; finalment va desaparèixer.És gairebé mitjanit. Un pèl malenconiosos, el Rom i jo tornem sense pressa a la vida quotidiana.
“Després del Creixells”, dins "Ateneu. Revista de Cultura", 16, 4t trimestre de 1988, dins, a la vegada, de Cabòries estivals, febrer de 2003.
