ara que fa deu anys

Vaig llegir que a les proves literàries de la Selectivitat van posar dos cafès, el de la Marina i el de la Granota. Passo de llarg del de la Marina i entro en el de la Granota. El temps és un buf. Ja fa deu anys de la mort de Jesús Moncada, que vaig saber en una hora d'esbarjo a l'institut, i encara el veig en un crepuscle de Sant Jordi firmant i dibuixant dedicatòries a la Gran Via, davant de la llibreria Ona.

Vaig recordant el vell Cafè:

Allò del Florenci va començar que ja es volia fer l'horeta d'anar a dinar -em digué el vell Cristòfol a la Granota mentre bevíem cafè, abans d'encetar la partida de botifarra.

“Un barril de sabó moll”

Continuo uns dies més tard:

L'autocar de línia, aquell autocar que hauria valgut més que mai no hagués arribat a la vila -segons una testimoni a la qual calgué revifar amb aigua del Carme, ja que li vingueren basques i es desmaià d'horror durat el procés, en recordar els esdeveniments- carranquejava per la cinta negrosa de carretera...

“Guardeu-vos de somiar genives desdentegades”

M'imagino els nois i les noies, jovenets, llegint les paraules de Moncada: el Cafè, la botifarra, l'aigua del Carme...? Els ha guiat algú entre aquestes peces arqueològiques per a la majoria? Potser tampoc calia. A la fi, cada generació fa la seua lectura i només cal la guia de l'autor. I que sigui per molts anys, Jesús Moncada.

alfa i omega (cicle en minúscula)

L'endemà d'arribar anem a dinar a Rafa. Tinc sort de compartir la paella amb la Joana perquè amb segons qui ens haguéssim disputat aferrissadament els darrers grans d'arròs. A la taula del costat hi ha una parella amb amb una nena d'11 o 12 anys. L'home i la dona parlen de versos castellans, dels de Machado, sobretot, però també de petits costums quotidians i d'intimitats intranscendents. És difícil endevinar quan temps fa que es coneixen. Ell és més gran, de parla catalana; la nena és filla seua; ella, més jove, sembla que ha viscut força temps -potser hi va nàixer- a Madrid, i xerra molt més que l'home. La dona, just abans de deixar la taula diu que vol començar a llegir un llibre que es diu Calaveres..., no se'n recorda de l'adjectiu. L'home pensa que les calaveres són insòlites. Aquest és el moment adequat per a intervenir, però la meua educació m'impedeix participar en la conversa. Em sap greu, perquè no és fàcil trobar algú amb qui poder parlar de literatura... L'home, la dona i la nena aniran ara a Les Oliveres, a menjar un gelat. Com que la Joana i jo no som gaire de gelats,  ho deixem córrer.


El dia abans de tornar surto una estona a la fresca. En altres temps, a les dues de la matinada encara hi havia moviment als jardins de les cases dels veïns, però fa temps que s'ha acabat la vida del carrer, les anades i vingudes, els jocs de cartes... Escolto danses i contradanses de Beethoven -curtíssimes- i per un moment em sembla que les fulles de l'acàcia i de la morera segueixen els moviments de la música, encara que comprenc que és més un desig que una realitat en una nit absolutament quieta només distreta pel vol erràtic d'un vell rat-penat que busca insectes inexistents a la vora del focus de la farola i per un tren de mercaderies amb destí desconegut. Abans d'anar a dormir llegeixo unes quantes pàgines de la segona novel·la de Vikas Swarup sense tenir clar, encara, si es tracta d'una obra policíaca o d'una estranya producció de Bollywood.

estremida memòria

Avui he anat a la Virreina a escoltar diversos familiars de Sales, Tísner i Calders que mostraven diversos objectes que pertanyien als escriptors i que eren el punt de partida per parlar-ne. Una hora deliciosa de la qual potser en diré alguna cosa demà. Tessa, la filla de Pere Calders, només havia dut un objecte, una tria que podia semblar sorprenent pensant en la multitud d'objectes que deu guardar relacionats amb el seu pare. Tessa Calders ens ha mostrat un quadre de Jesús Moncada que aquest va regalar a Calders amb motiu de la seua jubilació i n'ha explicat el motiu de l'elecció. El primer que he pensat és que demà, és a dir el 13 de juny, es complirien set anys de la mort de Moncada, un dels meus escriptors preferits, no només per la coincidència del dia de naixement, amb uns quants anys de diferència, sinó perquè les seues proses... Va, no vull embrancar-me en consideracions literàries sinó únicament dedicar-li un record que, evidentment, ha de passar per un text seu i la confirmació de la relectura dels altres.

I vet aquí la seua principal font literària, i no desvetllo cap secret:

Ignoro per què no va engolir-me quan una rampa a la cama esquerra va deixar-me gairebé paralitzat enmig de les seves aigües, encara massa fredes, el maig del 52. em tenia a la seva mercè. Podia haver-se venjat del mocós entremaliat que li llançava còdols o li pispava descaradament les madrilles amb la canya de pescar, i que aleshores pretenia travessar-lo nedant per primera vegada. No va fer-ho. Renuncià a rabejar-se amb el milhomes temerari que intentava superar abans d'hora una prova sota la qual perdurava sens dubte un ritu ancestral: passar l'Ebre nedant (en aparença una simple emulació entre els adolescents de la vila) devia suposar en altres temps haver adquirit la capacitat de sobreviure en un món lligat íntimament al riu, una força benèfica però també maligna, contra la qual el nadó -i jo no vaig ser cap excepció- encara era protegit secretament amb pràctiques màgiques, paral·leles a la cerimònia cristiana del bateig.
Potser encara m'emparaven aquelles forces misterioses... El fet és que l'Ebre no se'm va empassar: va portar-me suaument a la vora i em deixà en una glera. Mentre em refeia de l'esglai, estirat de bocaterrosa sobre els còdols calents, la nostra relació va canviar. Sota la pell verda, lluminosa i alegre de l'aigua, acabava de sentir l'estremidora presència del regne tenebrós on segurament naixia la cega turbulència de les riuades o la força sinistra que ofegava homes i bèsties. Vaig aprendre a respectar-lo.
L'he conegut enfurit i calmós, afeblit per la secada, adornat amb les gavines hivernals, emplomallat de boires, fustigat per les xurriaques del cerç o arrissat per les garbinades denses, amb vagues sentors de mar, que tibaven antany les veles dels llaüts.
Vaig robar-li barbs, carpes, llefiscoses anguiles. Les seves aigües van lligades als meus estius més bonics, però també al record de l'amic -menys afortunat que jo- que va sepultar en un punt ignorat del seu llit fangós, vaig navegar-lo.
Als cafès i als molls de l'antiga Mequinensa, n'escoltava, embadalit, gràcies i traïdories contades pels vells patrons. La meva geografia va començar amb noms lligats al seu curs: Faió, Riba-roja, Flix, Miravet, Tortosa, Amposta...
Fa mols anys que visc a Barcelona. Malgrat la separació, el tinc sempre present, em dolen les barreres que el tallen, la contaminació que l'emmetzina, els peixos que se li moren a les entranyes... Em passo mesos sense veure'l. Tanmateix, quan hi torno, en tinc prou d'albirar-lo a la llunyania perquè la memòria se m'ompli de llaüts, de tripulacions esvanides, d'antics viatges, i, en un plec molt profund de mi, senti un estremiment...

Jesús Moncada: “Memòria de l'Ebre”, dins Cabòries estivals.

pagar per votar o les propostes del premi Crexells o lectures d'estiu

Potser recordareu que Jesús Moncada, en l’article –reproduït aquí- que va escriure per a la revista de l’Ateneu amb motiu de la concessió del premi Crexells a la seva novel·la Camí de sirga parlava del premi “Joan Creixells”. L’any 98, quan li tornaren a donar el premi per Estremida memòria, Moncada insistia a esmentar el premi “Joan Creixells”. I és que l’escriptor, i ningú de l’Ateneu li va esmenar l'article, pretenia, com tants altres normalitzar un nom que ningú no pronuncia com sembla que indica la grafia original. No conec ningú que digui Creksells, seria una barbaritat. No obstant això el cognom perdura en la seva forma primitiva, i jo em pregunto, i no em responc, si no caldria actualitzar aquells noms que es presten a confusió per als desconeixedors de la tradició fonètica o a embolicar la troca (també fonètica) en el cas dels respectuosos de la literalitat.

Parlant del premi Crexells (llegiu com si s’escrivís Creixells), darrerament ha canviat el sistema de tria del llibre guanyador a través d’un sistema mixt en què intervé un jurat i els socis de l’Ateneu en una segona fase. Ara hi ha una selecció prèvia de tres obres i durant un temps els socis que vulguin participar poden votar qualsevol de les tres. Finalment, el 22 de juny, és a dir, dimarts que ve, es donarà a conèixer el llibre guanyador en una revetlla anticipada de Sant Joan a la qual podeu assistir, em sembla. Enguany ja és massa tard, però si per a la pròxima edició del premi, algú vol dir que ha estat membre del jurat popular, només cal que es faci soci de l’Ateneu a través d’una quota que no dubto que està a l’abast de totes les butxaques i que comporta múltiples avantatges, com el de passar les tardes bevent una cervesa o prenent un cafè fora o dins del jardí romàntic de la institució segons el temps. Ah, sí, són 324 €, encara no un euro diari.

Aquest any les obres finalistes són Contes russos, de Francesc Serés, Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès i El vigilant i les coses, de Pasqual Farràs. Per quin apostaríeu vosaltres? Jo només tinc –bé, és de la Joana- el segon llibre, encara per llegir, que espero que sigui una bona lectura per aquest estiu, sempre amb tants propòsits lectors que després no s’acompleixen perquè badoqueries diverses m’ocupen més temps del previst, de la qual cosa, és clar, no em penedeixo.

En fi, per si voleu seguir una mica el que s’ha dit sobre els llibres a l’Ateneu amb les intervencions dels seus autors incloses, us deixo l’enllaç al bloc (que no blog) del premi.

Per acabar, no sé si us pot agradar, però us recordo que Alfaguara va publicar l’any 2005 Poesia Completa, de José Saramago. No puc assegurar que en aquest moment encara es trobi a les llibreries, però segur que el reeditaran.

Sandro Rosell? Sisplau!

Mentre escric aquest apunt, Sandro Rosell, el candidat més votat en la història dels presidenciables del Barça, està a punt de fer una declaració institucional, o potser ja l’està fent. Mentrestant, jo estic escrivint –avui, diumenge, que és el meu pitjor dia en època laboral, i segons com en l’altra- un fragment del discurs de Rusiñol en l’anomenada 3a festa modernista:

Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, an aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida...

Tinc la sensació, com en moltes altres ocasions, que avui sóc modernista, potser una mica més modernista, i no sé si això és bo o dolent. Avui, sense pensar-m’ho més i sense intentar justificar el discurs, dono les gràcies als qui ens hem trobat en aquest cau obert a tothom i encara poc freqüentat dels blocs per parlar i acompanyar Jesús Moncada. Quin goig! Demà... Disculpeu que no continuï, però és que encara he de preparar algunes coses per demà.

Deixeu-me que us saludi, amics i amigues, per permetre’m el plaer de viatjar amb vosaltres, encara que hagi estat en silenci, i, sobretot, amb Jesús:

Jesús, Júlia, Xavier, Allau, Pilar, Kika, Francesc, Rita, Elvira, Quim, Gabriel, Carme, Puigmalet; més Puigmalet, Víctor, Eulàlia i Lluís (i més Lluís),  SM, Ricard, Ferran, Roser, Llibreter, Carles, McAbeu, Cèlia, Rafel, Gamoia, Ginjol, Anton, Jacme, Iruna (que s'avança al dia), Zel, Penjoll, Kweilan, Pau, Mon, Xavier, Neus, Ignasi, Francesc, Girbén, Emidgi, Veí, Joana, Arare, Teresa, Tondo , Massip ...

I si em deixo noms, no m’ho tingueu en compte, digueu-m’ho, que també m’agradarà pujar en la vostra barca, n’estic segur.

Ah, sí, Sandro Rosell. No s’hi pot fer res: és el que hi ha.

Jesús Moncada, també a Barcelona

Em pregunto per què en Jesús va escriure tan poc sobre Barcelona, la ciutat on vivia des de 1966 i on va passar més anys que a la seva Mequinensa .Tinc les meves teories que ara no és el moment de desenvolupar. Ep, no li ho retrec! M’imagino que en arribar aquí hagués començat a teclejar sobre la ciutat; només de pensar-hi m’esborrono. Imaginar l’absència de tantes pàgines excel·lents i que m’han fet passar alguns dels meus millors moments com a lector em resulta inconcebible.

Avui, però, cinc anys després d’aquesta mort dolguda i prematura, li retrec a Jesús Moncada que ens deixés sense haver acabat la novel·la que estava escrivint sobre la Barcelona de 1888 a 1970. Per què eres tan lent, Jesús? Sí, ja ho sé, calia arrodonir les teves històries, no ens volies deixar qualsevol cosa. Hores i hores a casa fent i refent els teus textos i entremig anar a passejar amb el Rom i després amb la Samba, animals còmplices que et servien d’excusa quan no contestaves al telèfon.

En fi, Jesús, que potser algú publicarà la setantena de pàgines que vas enllestir de la teva darrera novel·la. Si és així, les llegirem, però no dubtis que tots preferím que encara fossis entre nosaltres, escrivint, passejant pel barri, creuant la Diagonal, esperant que se t'acudís el que volguessis donar-nos.

Avui, ara, a mitjanit, he triat per recordar-te, una de les poques proses barcelonines que vas escriure, la del dia en què et van donar el primer Creixells (o Crexells), un parèntesi agradable que no et va impedir continuar la teva quotidianitat i que no sé quantes vegades devies corregir abans de donar-la, per obligació plaent, a la revista de l’Ateneu. Se’t recorda Moncada. Se’t troba a faltar, Moncada, encara que avui els diaris parlaran en les portades –el futbol és el primer- del nou president del Barça i només seràs portada d’alguns blocs –o blogs, que la llengua continua viva, encara que quedi poca gent que la treballi com tu ho vas fer-. Demà ja et diré com ha anat la cosa, encara que no crec que et preocupi gaire perquè tens millors coses a fer que entretenir-te llegint què diem de tu.

Senyor president: quan arribo a casa, el meu gos, el Rom, em renya. Intento justificar-me, explicant-li per què no he pogut treure’l a passeig a l’hora acostumada. Li dic que aquest vespre, i sense haver-ne tingut nassada, he hagut de fer cap en un tres i nores al saló d’actes de l’Ateneu on havia de recollir el Premi Joan Creixells, atorgat a la meva novel·la Camí de Sirga. I que després, amb en Sergi Pàmies, l’Oriol Castanys i el Carles-Jordi Guardiola, he fet via de seguida cap a casa. Però ell no para de rondinar. Amb prou feines tinc temps d’antostar provisionalment l’estatueta d’Apel·les Fenosa entre una gerra de terrissa i les restes d’una bomba de morter de la batalla de l’Ebre, que conservo en un prestatge. Eixim. Seguint l’itinerari de sempre pels carrers deserts, plens de papers convocant a la vaga general del dia catorze, fem cap a la plaça del Diamant. D’ença del migdia, hi ha una novetat: al monòlit erigit en un dels angles, amb una inscripció en una placa de marbre per recordar que el lloc va inspirar la novel·la de la Mercè Rodoreda, apareix una pintada nova, indesxifrable, encara fresca. La pintura, blanca, no ha afectat la placa per una raó ben senzilla: fa setmanes que el marbre no hi és. Primer l’embrutaven amb pintades; al cap d’un temps, el van escantellar; més tard, van trencar-ne gairebé la meitat; finalment va desaparèixer.

No hi ha ningú fora de nosaltres. Asseguts a la muralleta, el Rom i jo contemplem el monòlit, ara anònim, transformat en monument a la incivilitat. Després, procurant esquivar vidres d’ampolles trencades escampats per terra i una xeringa sinistra llençada a la vorera, reprenem el camí de casa. Així, senyor president, tanquem el parèntesi obert fa unes hores en la tarda d’aquest dilluns, dotze de febrer, parèntesi entranyable pel qual vull reiterar el meu agraïment a l’Ateneu i al jurat del Premi Joan Creixells.


És gairebé mitjanit. Un pèl malenconiosos, el Rom i jo tornem sense pressa a la vida quotidiana.

“Després del Creixells”, dins "Ateneu. Revista de Cultura", 16, 4t trimestre de 1988, dins, a la vegada, de Cabòries estivals, febrer de 2003.

i Jesús Moncada, què?

No és veritat, com afirmen alguns dels meus detractors, que sóc un incondicional de Jesús Moncada perquè vam nàixer el mateix dia d'un mes de desembre, encara que en anys diferents; ell sempre em portarà un avantatge considerable. Tampoc és cert, com diuen d’altres, que si m‘agrada Moncada és perquè compartim denominació d’origen i, per tant, vivències similars de la terra petita; jo, malgrat ser ebrenc, a diferència d’ell vaig viure la meva primera infantesa sense conèixer el riu. Uns quants diuen que l’admiració que sento per Jesús és deguda al fet que en bona part ens uneixen les mateixes isoglosses, aquestes línies subtils i estranyes que fan giragonses inexplicables i comuniquen aigua dolça i mars, planes i muntanyes; ah, la llengua...!

Potser sí que m’agrada Moncada per com descriu i narra el seu temps –i els anteriors- amb una llengua precisa i suggeridora, però, deixem-nos d’històries, Jesús Moncada és bo, boníssim, un excel·lent escriptor, més enllà de qualsevol consideració particular. Qui l’hagi llegit i no s’ha enamorat dels seus textos i no n’hagi volgut més i més... No vull ofendre ningú.

Fora digressions. Si avui escric això, és per recordar que el diumenge, dia 13 de juny, farà cinc anys que Jesús Moncada ens va deixar definitivament orfes de noves històries, i el trobo a faltar. Se m’ha acudit que, com hem fet en el cas d’altres escriptors, poetes preferentment –no és Moncada un poeta?-, el dia 13 li podríem dedicar un record en els nostres blocs. Res, alguna coseta per deixar constància que ell no es troba perdut en el temps sinó que continua en el nostre temps, al menys en el de les lectures, que és també el temps de la nostra vida (i si algú encara no el té a la seva vida, és un bon moment per començar).

Dit tot això, confesso la meva inhabilitat per organitzar, coordinar i donar fe. Així que si aquesta modesta proposta té algun èxit, ja ens veurem el diumenge. Mentrestant, i per anar fent boca (o ploma), us convido a fer un vol per aquest formidable web que s’inaugurarà oficialment el dia 9; ja sabeu que als blocs sempre ens avancem als esdeveniments.

inanitats (IV)

Visita ràpida a Benisssanet en una tarda de calor intensa que comença a declinar. A la plaça principal –el poble està ple de placetes irregulars- pregunto a una noia que ha aturat la seva bicicleta a la vorera si em sap dir on puc veure l’exposició sobre Bladé, fill del poble. La noia s’ho pensa i, com que no ho té clar, em diu que pregunti a unes dones més grans assegudes en cadires de boga a la porta d’una casa que intenten aconseguir els beneficis d’una brisa inexistent, però que, com a mínim, comparteixen el final del dia amb històries altres cops explicades i es distreuen amb les novetats del poble i amb la presència dels pocs forasters molestos o estimulants que de tant en tant s’acosten. La portaveu del grup em diu que ara fan vacances, però que si vull saber alguna sobre Bladé puc llegir el text a la placa metàl·lica, que m’assenya, de la plaça . Unes informacions amb imatges gravades que hi ha a tots els pobles d’aquestes comarques i que remarquen els llocs i els personatges més importants de cada indret. Al costat de la biografia de Bladé, em sorprèn el text dedicat a Montcada, nascut riu amunt. És clar que Moncada ja s’ha convertit en un mite de l’Ebre.

Passejo pel poble una estona i no em crida especialment l’atenció: tot es massa nou. Enlloc trobo vestigis de la literatura de Bladé. Potser si em quedés dues hores, un dia, una setmana, un mes, tot un any, podria seguir la seva literatura, el seu pensament, l’essència i els detalls del lloc. No en faré la prova, entre altres motius perquè tinc la seguretat de la impossibilitat de veure Benissanet amb els mateixos ulls que Bladé i perquè Bladé parla d’un temps en què encara era possible, encara existia, la singularitat. No em decep la meva mirada: era previsible. Sé que la realitat del poble que conec l’hauré de trobar a través de les pàgines de Bladé i que qualsevol acostament sense la seva mediació seria inútil o, com a mínim, ben diferent. Ho entenc i al mateix temps em dol. I em dol que l’escriptor em faci ser injust amb el poble que a penes trepitjo una tarda d’estiu amb nit de compromisos.

La gent sopa amb els balcons oberts, i havent sopat treu les cadires al carrer per prendre una mica la fresca, abans d’anar a dormir. Els xicots se’n van a nadar al riu, a la llum de la lluna. De vegades són famílies senceres les que entre a l’aigua. En aquells temps –els meus- les noies es banyaven vestides amb una bata o amb camisa de dormir. L’aigua els feia una carícia goluda i la nit s’omplia de rialles secretes i desmaiades.
A mitjanit, a l’estiu, el poble de Benissanet, blanc i cansat, sembla cuit com un moniato.


Artur Bladé i Desumvila. Obra completa, volum 1. Cossetània Edicions

No hi puc fer res, Víctor Amela em va distreure i em va transportar una altra vegada a la lectura d'Artur Bladé. Sembla que l’Obra completa s’allargarà durant els propers anys -no recordo els volums que tindrà finalment- fins que tothom arribi a conèixer uns dels autors espiritualment més gratificadors –és aquesta la paraula?- de la literatura del país i se’ n’enamori –és veritat, com deia l’altre dia l’Emili Manzano, que els amors tenen una durada mitjana de dos anys?-.

Potser us heu fixat que encara que algunes vegades parlo de llibres, rarament us suggereixo que els llegiu. La lectura és una experiència tan personal que qualsevol intent d’objectivar-la està abocat al fracàs si la persona de qui es busca la complicitat no participa d’aquell estat d’ànim misteriós, d’aquelles experiències lectores comunes que fan que el text es vivifiqui de manera semblant. En el cas de Bladé, però, estic convençut que hi ha d’haver un moment -no sé quin, quan ni on- en què qualsevol persona, sigui quina sigui la seva sensibilitat o la seva experiència lectora, tindrà la ment o l’esperit a punt per connectar amb l’autor, per comprendre’l, per gaudir de les seves perspectives, per arribar a passejar pel món que narra i descriu. Així que, sense que serveixi de precedent, llegiu Bladé, comenceu pel primer llibre de la seva Obra completa, o per on us sembli.. Això sí, espereu el moment en què no us importi relativitzar la vostra vida, en que us sembli que podeu començar a llegir amb el cor moderadament tranquil, disposat a acceptar les ironies benignes, les intencions clares, les recances superades.



















Pugem per l'Ebre,
Benissanet descansa.
Bladé, Moncada...

la vida dels fantasmes

Destrucció i creació, i a l’inrevés. No s’entén, no existeix, un procés sense l’altre. L’embassament va deixar sota les aigües de l’Ebre l’antiga població de Mequinensa, que va renàixer més amunt. Potser amb un gest de rebel·lia per la seva desaparició, en el nou poble no es van recuperar els noms antics dels carrers, que ara tenen nom de lletres, el carrer Q, per exemple, i no sé si també de números, talment Nova York.

Jo no sé dir si sense la destrucció del poble vell hagués estat possible la literatura d’un dels prosistes, dels explicadors d’històries, més interessants de la literatura catalana –i dic de la literatura catalana i no del segle XX conscient del que vull dir-. Em fa l’efecte, sé, que els contes i les novel·les de Jesús Moncada sorgeixen, en bona part, de la necessitat de recuperar els éssers que van ser ofegats sota les aigües i es van convertir en fantasmes desitjosos que algú els rescatés per poder, finalment, descansar tranquils, de deixar constància de l’antiga Mequinensa que el progrés (?) va destruir, amb la diàspora subsegüent. Però com que Moncada no era un historiador ni un antropòleg, la recuperació de la seua Atlàntida va ser a través de la ficció, d’una ficció que és possible que ens doni més notícies dels temps antics del que ho puguin fer els llibres que repassen el passat d’una manera pretesament objectiva. En els contes de Moncada apareix no només el poble antic com un marc geogràfic, cosa que tindria un mèrit relatiu, sinó que se’ns explica i se’ns suggereix una manera de viure i d’entendre la vida. Tampoc no tindria cap mèrit això si no fos perquè aquesta recreació va més enllà de la plasmació d’un món passat i ens endinsa en aquest món amb una prosa de primera categoria, lèxicament molt rica, estructuralment molt ben travada, amb un domini excel·lent de la tècnica del conte que fa que el lector vagi seguint impacient el desenvolupament de les seves històries fins arribar a la sorpresa final, algunes vegades pressentida. Però Moncada encara va més enllà, perquè aconsegueix que el que comença com una anècdota, amb uns personatges i uns fets concrets, es converteixi en una història que agafa valor universal en la mesura que els valors i els sentiments que escriu i descriu són els que tenim tots els humans, més enllà de les possibles concrecions.

Tot el que acabo de dir es pot aplicar a Històries de la mà esquerra, el seu primer recull de contes, publicat l’any 1981. És veritat que posteriorment les històries de Moncada han sofert un procés que ha fet que hagi desaparegut el tremendisme –ben efectiu, per altra banda- d’algunes d’aquestes primeres narracions, que s’hagi suavitzat la presència de la mort a partir d’una ironia que ja estava present però que encara no tenia un domini total de la narració, que la interacció entre el món dels morts i dels vius no fos tan directa, tan inquietant, que l’humor agafés nou matisos sense abandonar les manifestacions anteriors.

Com diu Calders, company de feina en un doble sentit i amic de Moncada, en el pròleg del recull, algunes d’aquestes narracions poden figurar amb ple dret en les antologies de narracions de la literatura catalana. Jo m’atreveixo a afegir que si no s’hi troben és que algú ha fet la seva feina malament. I, si em permeteu ser moderadament hiperbòlic, afegiria que si els organitzadors de la Fira de Leipzig o de Frankfurt fan les coses tal com cal –encara hi són a temps?- és imprescindible que convidin Jesús Moncada (i Pere Calders). Estic segur que els seus fantasmes no tindrien cap inconvenient a assistir-hi i fins i tot posarien en evidència altres fantasmes, encara que, ben mirat, aquest no era el seu estil.