13.6.10

Jesús Moncada, també a Barcelona

Em pregunto per què en Jesús va escriure tan poc sobre Barcelona, la ciutat on vivia des de 1966 i on va passar més anys que a la seva Mequinensa .Tinc les meves teories que ara no és el moment de desenvolupar. Ep, no li ho retrec! M’imagino que en arribar aquí hagués començat a teclejar sobre la ciutat; només de pensar-hi m’esborrono. Imaginar l’absència de tantes pàgines excel·lents i que m’han fet passar alguns dels meus millors moments com a lector em resulta inconcebible.

Avui, però, cinc anys després d’aquesta mort dolguda i prematura, li retrec a Jesús Moncada que ens deixés sense haver acabat la novel·la que estava escrivint sobre la Barcelona de 1888 a 1970. Per què eres tan lent, Jesús? Sí, ja ho sé, calia arrodonir les teves històries, no ens volies deixar qualsevol cosa. Hores i hores a casa fent i refent els teus textos i entremig anar a passejar amb el Rom i després amb la Samba, animals còmplices que et servien d’excusa quan no contestaves al telèfon.

En fi, Jesús, que potser algú publicarà la setantena de pàgines que vas enllestir de la teva darrera novel·la. Si és així, les llegirem, però no dubtis que tots preferím que encara fossis entre nosaltres, escrivint, passejant pel barri, creuant la Diagonal, esperant que se t'acudís el que volguessis donar-nos.

Avui, ara, a mitjanit, he triat per recordar-te, una de les poques proses barcelonines que vas escriure, la del dia en què et van donar el primer Creixells (o Crexells), un parèntesi agradable que no et va impedir continuar la teva quotidianitat i que no sé quantes vegades devies corregir abans de donar-la, per obligació plaent, a la revista de l’Ateneu. Se’t recorda Moncada. Se’t troba a faltar, Moncada, encara que avui els diaris parlaran en les portades –el futbol és el primer- del nou president del Barça i només seràs portada d’alguns blocs –o blogs, que la llengua continua viva, encara que quedi poca gent que la treballi com tu ho vas fer-. Demà ja et diré com ha anat la cosa, encara que no crec que et preocupi gaire perquè tens millors coses a fer que entretenir-te llegint què diem de tu.


Senyor president: quan arribo a casa, el meu gos, el Rom, em renya. Intento justificar-me, explicant-li per què no he pogut treure’l a passeig a l’hora acostumada. Li dic que aquest vespre, i sense haver-ne tingut nassada, he hagut de fer cap en un tres i nores al saló d’actes de l’Ateneu on havia de recollir el Premi Joan Creixells, atorgat a la meva novel·la Camí de Sirga. I que després, amb en Sergi Pàmies, l’Oriol Castanys i el Carles-Jordi Guardiola, he fet via de seguida cap a casa. Però ell no para de rondinar. Amb prou feines tinc temps d’antostar provisionalment l’estatueta d’Apel·les Fenosa entre una gerra de terrissa i les restes d’una bomba de morter de la batalla de l’Ebre, que conservo en un prestatge. Eixim. Seguint l’itinerari de sempre pels carrers deserts, plens de papers convocant a la vaga general del dia catorze, fem cap a la plaça del Diamant. D’ença del migdia, hi ha una novetat: al monòlit erigit en un dels angles, amb una inscripció en una placa de marbre per recordar que el lloc va inspirar la novel·la de la Mercè Rodoreda, apareix una pintada nova, indesxifrable, encara fresca. La pintura, blanca, no ha afectat la placa per una raó ben senzilla: fa setmanes que el marbre no hi és. Primer l’embrutaven amb pintades; al cap d’un temps, el van escantellar; més tard, van trencar-ne gairebé la meitat; finalment va desaparèixer.

No hi ha ningú fora de nosaltres. Asseguts a la muralleta, el Rom i jo contemplem el monòlit, ara anònim, transformat en monument a la incivilitat. Després, procurant esquivar vidres d’ampolles trencades escampats per terra i una xeringa sinistra llençada a la vorera, reprenem el camí de casa. Així, senyor president, tanquem el parèntesi obert fa unes hores en la tarda d’aquest dilluns, dotze de febrer, parèntesi entranyable pel qual vull reiterar el meu agraïment a l’Ateneu i al jurat del Premi Joan Creixells.


És gairebé mitjanit. Un pèl malenconiosos, el Rom i jo tornem sense pressa a la vida quotidiana.

“Després del Creixells”, dins "Ateneu. Revista de Cultura", 16, 4t trimestre de 1988, dins, a la vegada, de Cabòries estivals, febrer de 2003.

12 comentaris:

Júlia ha dit...

Ara penjo la meva contribució encara que admeto que sóc poc moncadiana (de moment).

F.Puigcarbó ha dit...

Curiosaqment, el pis on vivia a Barcelona un cop ja situat, (en la primera época pintava quadres a preu fet amb el seu amic), doncs bé, aquest pis li va llogar sembla una Senyora que es deia Sales i que era la vidua d'una fabricant d'anís, el que pasa és que no he acabat de trobar més que el titol i no el text sencer. Ah! al meu bloc, al banner de la dreta hi he afegit el link d'un conte d'en Moncada: NIT D'AMOR DEL COIX SILVERI.

Puigmalet ha dit...

A Cabòries estivals hi ha més d'una prosa volandera situada a Barcelona, però la cosa no passa d'articles, esclar. Potser si sabéssim tractar millor els nostres escriptors Moncada hagués tingut més temps per a la novel·la.

Un emotiu apunt, Pere, i una bona idea, l'homenatge.

vpamies ha dit...

Pere, gràcies per convocar-nos a fer memòria de Jesús Moncada.

Molts reconeixem la descripció que fa de la Plaça del Diamant. I un cop més hi resta el record de la brutícia, de la deixadesa i del vandalisme de la gent. Trist record de Barcelona! Potser per això se'n va estar de parlar-ne gaire!

Allau ha dit...

És intrigant aquest detall del creuament de la Diagonal, com si en Moncada fos l'home invisible que només es materialitzés en aquell lloc.

Albert B. i R. ha dit...

Gràcies per a recordar una figura que, sincerament, no coneixia gaire. El món blocaire fent la feina que els altres no fan!

Allau ha dit...

Pere, algú que s'afegeix a l'homenatge:

http://perurealfonso.wordpress.com/2010/06/13/atlatlahucan-del%C2%A0ebro/#comment-1527

Carles ha dit...

Tot i que me n'he assabentat avui mateix, de la idea, m'hi apunto amb entusiasme, i el compromís d'ampliar les lectures moncadianes.

SM ha dit...

No sé si prefereixo que la novel·la barcvelonina se li hagués quedat inacabada. Prefereixo imaginar-me'l en els seus escenaris habituals.

Gràcies Pere pel toc d'alerta que ha transformat avui la catosfera en un oasi moncadià! Com a instigador que ets, faràs una llista dels (nombrosos) participants a l'homenatge?

pere ha dit...

Tot arribarà, Júlia :-)

Sempre he pensat, Francesc, que les històries d'en Moncada tenen pòsits d'anís: dolçor i força; encara que a vegades el color era negre.

Cert, Puigmalet, ben poca cosa barcelonina. Ja intentaré esbrinar-ne el motiu.
No sé què dir-te sobre el tracte als escriptors; no sé si han de tenir un tracte especial respecte els altres contribuents per part de les administracions; crec que som els mateixos lectors qui hem de contribuir al seu nom i la seva economia.
Gràcies, doblement.

Gràcies a tots per participar-hi, Víctor, i especialmenta tu per fer-te'n ressò directament.
No, no, no era aquesta la causa de la manca de Barcelona en la seva obra. A veure si més endavant puc lligar raonablement les meves teories sobre l'assumpte; però una mica de raó, potser la tens.

Gràcies, Albert, a tu i a tots els blocaires, jo només he recordat una data, vosaltres heu construït i reconstruït Moncada des de la vostra literatura.
Els altres ja s'ho faran.

Apuntat, Allau. Gràcies.


Endavant Carles, en el pròposit ja acomplert i en el de futur :-)

Ostres, SM, el que dius és gairebé un pecat, però t'entenc.
Realment he gaudit de la festa. Miraré de fer un llistat que segurament serà força incomplet.

vpamies ha dit...

T'ajudarem a completar-lo, Pere, no pateixis. :-)

pere ha dit...

Compto amb la teva experiència, Víctor ;-)