evasions

I el ponent dolcíssim* que esmentava ahir es va convertir en un vent de malvestat. I la vida, malgrat tot, continua, com pot ser d’altra manera?

La xurri em va migrobar, no sé ben bé el dia, unes fotos magnífiques –mèrit seu i no meu-, una de les quals ara forma part del meu perfil. La mà m’amaga els ulls i part de la cara i penso que com puc parlar amb els altres d’aquesta manera, sobretot sense fixar els ulls en els altres ulls. Resistiré molt de temps així? Em neguitejo: tan prop i tan lluny!

Avui m’evadeixo, o potser no, sempre els dubtes:




* Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...
Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t'has esllanguit per terra
amb els ulls admirats...

Ai, la Mort, i que n'ets d'embellidora!
Aquell teu primer vel, quan el llançares
damunt de l'hèroe en flor, tots somriguérem
sota els plors estroncats, que una serena
va començar a regnar en el pit i el rostre
del moribund. L'alè anava i venia
suaument emperesit, fins que esperàrem...
I no tornà... Llavores esclataven
més alts els plors al Cel... Ell ja no hi era...
Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...
Joan Maragall