dimecres de cendra

Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris

Qui portarà avui la cendra de la creu al front? Qui recordarà que serem pols? Si som immortals!

Quin poeta modern, vull dir de menys de trenta, posa-li quaranta, farà avui versos sobre la cendra? Oh, sí, sobre el pas del temps, sí.

M'agraden, sense exagerar, els poemaris que adequen els sesu versos al pas de l'any, a les sensacions, a les reflexions que els dies i les seues celebracions suggereixen en el poeta, a vegades nómés una excusa, un pretext. Sé alguns poemes dels dimecres de cendra, molts menys, esclar, que de Nadal. Avui n'he llegit uns quants: Verdaguer, Maragall, Carner... Maragall, sempre tan vital... El primer poema és de 1896; el segon, de 1911, l'any de la seua mort.


No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb mementos
ton front rosat i pur.

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,

que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaïms — que no són pols ni cendra.

-------------------------------------------------------------------



¡Oh Dimecres de Cendra que estens
tes boires rosades
damunt la ciutat dels meus pensaments,
com damunt de l’altra de vies poblades!
En aquesta alguns raigs somrients
del sol de febrer
posen alegria.
Mes boires somriuen passades també
d’un raig de poesia.

És aquell etern tornar a començar,
és la joventut sempre renovada.
De dins la boirina del massa pensar
salta una paraula
tota il·luminada
amb un sentit nou: la boira es desfà.
Tot el pensament reprèn arrencada.

Aquesta paraula un dia et prendrà
a tu, també a tu, veient-la estampada;
i a tos ulls sorpresos també brillarà
en aquell moment com tot just creada.

Seré jo que hauré entrat de traïdor
dins de casa teva quan menys te’n temies,
i que m’hauré estat allà en la foscor
per dies i dies,
fins que una vegada, veient-te tot sol
en la teva cambra reclòs en tristesa,
te saltaré a sobre com un raig de sol
amb el meu etern crit de jovenesa.
Te’m ficaré als ulls, te’m ficaré al cor.
Mon brillant punyal fins a les entranyes
t’entrarà, donant-te la vida amb la mort.

invocació fora d'hora a Joan Maragall

Em sap greu no poder enllaçar l'article d'Oriol Pi de Cabanyes llegit avui al diari. El titula 'Liberals' i comença dubtant que hi hagi autèntics liberals a Espanya i que n'hi hagi hagut. És molt possible, jo en sé ben poca cosa de l'assumpte. Bona part de l'article gira a l'entorn d'una carta que Joan Maragall va escriure a Ortega (un dels no liberals).

Deixant de banda, l'article, em centro en el text de Maragall. La carta que va escriure Maragall a Ortega la va motivar un article del filòsof publicat a “El imparcial” que Maragall va llegir en un número endarrerit de “La Catalana”. La primera reacció del poeta no va ser escriure Ortega per comentar el seu article, sinó de fer un article ell mateix per publicar a la premsa catalana; però al final, ja acabat l'article, va decidir no donar-lo a conèixer perquè: Empecé con intención de artículo, pero luego me tomó un tono lírico y finalmente vi que no había hecho cosa de provecho para el público. Les paraules que acabo de copiar pertanyen a la carta introductòria escrita a Ortega el 29 de juny de 1910 en què Maragall li adjunta l'article de quatre pàgines que no va veure la llum pública fins anys després.

D'aquestes pàgines, avui Pi de Cabanyes en transcriu alguns paràgraf en què es parla del catalanisme i de la seua pervivència malgrat tots els contratemps: El catalanismo no puede desaparecer, no os hagáis ilusiones... Un dels pilars -les darreres setmanes força diluït- del catalanisme, Maragall hi insisteix,  és la llengua. Jo n'estic d'acord, i també que la llengua ha estat un dels aspectes més incompresos del país, i que sense la llengua no som; però la carta (l'article) és més complexa.

Repeteixo que sento no poder enllaçar (no el vull copiar) el text de Pi de Cabanyes i agrairia si algú ho fa, però la qüestió no és aquesta, sinó el fet que les citacions, quan són parcials, no sempre són imparcials o, més ben dit, sempre són parcials. En l'article, Maragall fa unes quantes afirmacions que des del catalanisme no reclamen precisament la independència:

La cuestión catalana és la cuestión ibérica y mientras no se trate paralelamente la relación entre la España castellana y Cataluña, con relación entre la España castellana y Portugal, no creo que se pueda no creo que se pueda decir cosa de algún fundamento. Porqué no se ha hecho ya así? Por la ilusión de que lo de Portugal está ya definitivamente resuelto. Y no lo está. La separación ha sido tan poco una relación por aquel lado, como la absorción por e´ste. La integridad espiritual ibérica, padece igualmente de una y otra, y mientras la unidad peninsular no se constituya conforme a la naturaleza de la península, no habrá sino una miseria nacional para Lusitania, convulsiones o postraciones para Cataluña, y vanos esfuerzos por parte del Estado español para ser algo en el mundo.

Esta es la verdadera cuestión previa; no la cultura, no la economía, no la política, no nada más que la integración de toda España en sí misma del modo adecuado a su naturaleza, del modo más adecuado a una civilización ibérica: de ésta ha de brotar, y solo de ella pueden brotar, cultura, riqueza, libertad, una figura nacional en el mundo, el ser una cosa de Europa. Mientras esto no sea, nada más nos aprovechará, no sabremos porqué, y será por eso: porqué vivimos contra naturaleza.

[...]

No me entendéis. Dios mío, que no daría yo para que me entendierais, por que nos entendiéramos en castellano, en catalán, en lusitano?

No me habléis más de si la solidaridad catalana vive o está muerta; no me habléis más de civilización, ni de cultura, ni de ideales comunes superiores, ni me habléis, en una palabra de España, si antes no habéis encontrado la manera de dármela tota, íntegra, natural, alma y cuerpo, trina y una, como su lengua, como su espíritu que quiere volar libre del Mediterráneo al Atlántico, sin obstáculos, sin fronteras, pero también -entendedlo- batiendo todas, todas, todas sus alas.


Ah, si haguessin fet cas de Maragall en aquell moment! Em temo que ara ja es massa tard, malgrat els tebis pronunciaments d'algun manifest o les amenaces constitucionals d'algun altre firmat per hereus de la socialdemocracia i el liberalisme... O no? Ja veurem com se'n sortirà el proper govern de la Generalitat, però 102 anys després, la qüestió catalana continua igual a Madrid; bé, potser una mica pitjor.


L'article sencer de Maragall es pot llegir aquí.

diumenge de resurrecció entre Barcelona i Torroella

Em va saber una mica de greu fa dos diumenges allunyar-me de Barcelona perquè tenia pensat que el cap de setmana podria anar a passejar-me per la poètica de la ciutat, sobretot per aquells llocs oberts -que pocs!- en què pots entrar i sortir sense que la presència o absència la noti ningú. No va poder ser i vaig assumir les meves obligacions amb molt de gust.

Al nord, però, m'esperava una sorpresa que em va compensar la meva pèrdua poètica ciutadana. La meva fillola, segurament esperonada per la seva mare, em va recitar només veure-'m un poema de Maragall. L'anaven assajant a l'escola -que fantàstic aquests estímuls escolars!- i ella, malgrat que encara li quedaven dies per recitar-lo, ja se l'havia après i suposo que l'anava deixant anar amb un acompanyament gestual intens a qui volgués escoltar-la. Jo, evidentment, vaig ser un receptor entusiasta i fins i tot li vaig aclarir el seu únic dubte -bàsic- lèxic: “aimia”. Devia ser per la meva predisposició que l'endemà, el dia de la seva primera comunió, una vegada acabat el dinar i mentre la resta parlaven en prosa, va tornar a recitar-me el poema, i una altra vegada, i encara més, perquè la tramuntana, per donar més versemblança als versos, ens espatllava la gravació. Fins i tot vam fer proves, que no incloure, amb dues de les seves amigues, ara anant cap al nord, ara cap al sud...


Més d'una setmana després, he anat a veure l'exposició sobre Maragall al Palau Moja: “L’exposició és una aproximació a la paraula il·luminada que el poeta Joan Maragall (Barcelona 1860-1911) ens ha deixat perquè la retrobem, cent anys després, com un «etern crit de jovenesa». Amb els seus mots, coneixem la rebel·lió juvenil contra la mentalitat burgesa i descobrirem el naixement de la seva passió per la poesia, una poesia que, de la mà de Goethe, s’entrelliga amb la seva experiència vital, amb els seus amors i les seves esperances...”
Columnes il·luminades entre la foscor -tanta foscor!Per què tantes exposicions tenen l'entorn tan fosc, per centrar l'atenció?- de la sala amb miralls amb les paraules del poeta: versos i proses. Vídeos il·lustratius i complementaris de mida insignificant, una reproducció (?) del menjador de la casa de Sant Gervasi amb uns diaris a la taula i imatges a les parets, edicions primerenques en les vitrines, una enquesta, discutible a la sortida, 22 preguntes per veure si la gent havia estat atenta: “Com definiries la poesia de Joan Maragall? a) Poesia intimista b) poesia modernista c) Maragallades. A quin moviment intel·lectual va pertànyer Joan Maragall: a) El Renaixement b) La Renaixença c) El Romanticisme... De quina estranya malaltia va morir...”

No és fàcil fer una exposició sobre un escriptor, sobretot si és mort i no pot intervenir en el muntatge, perquè, a la fi, què es pot mostrar a part del seus llibres si la seva paraula, la d'ell vaga en l'aire? Com pot reviure la paraula, i la pròpia vida, en una exposició -els seus llibres els podem llegir en molts altres llocs? Com es pot estimular els que ja coneixen l'autor i aquells que el desconeixen a passar una llarga estona amb ell? Em sembla que al Palau Moja no ho acaben d'aconseguir. Segurament el recitat de la meva fillola al costat de la columna en què es pot llegir La ginesta tampoc no aconseguiria grans resultats, però, ¿no és a través dels qui encara els reciten als qui els volen escoltar com tornen a viure els poetes a més de en la lectura personal?

La ginesta altra vegada
la ginesta amb tanta olor,
És la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
l'estisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vímet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

el pensament polític de Maragall (un detall)

No segueixo gaire de prop, ni ho faré, la campanya que es clourà el 28. De fet, de les campanyes dels darrers anys només m’han interessat alguns aspectes marginals, anecdòtics, perquè crec que qualsevol cosa que volia saber dels candidats ja la coneixia abans de la carrera final, sovint més aviat penosa. Si de cas es produeix un fet espectacular, o simplement que presenti novetats, estic segur que se’m comunicarà. Quant als partits polítics que tenen possibilitats d’obtenir parlamentaris, crec que ja els conec prou i poc o molt han tingut responsabilitats de govern, i els que encara no n’han tingut a Catalunya, ja es pot suposar que no tenen res a veure amb el meu pensament.

I els partits que es presenten, nous o vells i que encara no han obtingut mai cap representant? Bé, dels nous ja en faré una mirada, encara que segur que ho tenen difícil.

És curiós com en la política pràctica, la dels fet i la dels resultats, les intervencions poden anar canviant segons les necessitats reals o fictícies de la societat, en canvi, molts aspectes ideològics de fons semblen immutables, tot i que no sé si actualment gaires partits estarien disposats a subscriure alguns detalls de les paraules de Maragall d’ara fa cent anys:

Penseu que som molts pels qui a gran qüestió prèvia és aquesta: Catalunya. Procureu que no hàgim de plorar tots massa tard l’oblit d’aquest fet viu de part dels directors de la mecànica política, massa preocupats potser per passions personals amb les que Catalunya no té res a veure.

Carta de Joan Maragall a Pere Corominas (8 de març de 1910)

Deixeu, doncs, que cadascú faci sa via com li inspiri son amor a Catalunya; i en quant an aquest, vigili’l cadascú en si mateix i no en els altres, que cadascú ne donarà compte: no us llenceu tan fàcilment l’anatema, que en aquesta iglésia no hi ha més Póntifex que el poble de Catalunya: ell és l’únic que pot dir en definitiva quins són els seus i quins han deixat d’ésser-ho. Allà on hi hagi lloc per combatre-us, combateu-se enhorabona els principis, mai les persones; que prou falta li fan a Catalunya els seus prestigis personals en cada una de les tendències polítiques; i cada un que ensorreu l’ensorrareu per Catalunya, i us privareu vosaltres mateixos d’un company en l’obra comuna d’exaltació de la pàtria.
I per això mateix us dic que així com us és lícit combatre-us en nom dels principis polítics allà on no sofreixi contradicció la causa essencial de Catalunya, així mateix fora vergonya per tots combatre-us de cap manera o dividir-vos allí on l’abominable encasellament centralista se presenti contra Catalunya en batalla.

Carta de Joan Maragall a Pere Corominas (23 d’abril de 1910)

llengua, nació, individu

Em preocupa, o potser només em disgusta, que el terme diglòssia hagi quedat mig –molt? totalment?- oblidat i que sovintegi el terme bilingüisme. Em preocupa perquè és possible –no ho sé, no tinc dades estadístiques, de les quals desconfiaria- que la tendència sigui el bilingüisme, és a dir, la pèrdua de consciència del paper del castellà i del català en la nostra societat.

Em preocupa que el doble debat Montilla-Mas (ara parlarem en castellà i ara en català) hagi aixecat una llevantada suau però insistent en què es valora positivament la “valentia” de la proposta de l’encara president (vegeu, per exemple, l’article de la Rahola –i no enllaço altres reaccions), superheroi de la normalitat (qui aspira a la normalitat en temps anormals? És clar que l’altre...).

Em preocupa, una vegada més, la dèria d’alguns d’explicar-se a Espanya des d’Espanya en espanyol. No podem actuar com els països normals, encara que no ho siguem?.

Em preocupa, si és que és així, que encara hi hagi una quantitat important –compte, dic important- de gent que se suposa que no entén el català (compte, dic no entén), que votarà en les nostres properes eleccions.

Em preocupa que un dels arguments per al doble debat (per què no sèxtuple?) , sigui simplement el de la comoditat de la tria d’una cadena de televisió. Per cert, els sistema dual de les televisions permet la tria de llengües, si bé és cert que es perd l’èmfasi de l’original, cosa que segurament pot beneficiar algun dels candidats i perjudicar l’altre.

Tot això que em preocupa, o potser em disgusta, no em treu la son ni m’espatlla el son perquè ni un ni altre candidat comptaran amb el meu vot.

I, com faig sovint, acabo amb una doble postil·la literària, d’un poeta-polític i d’un polític-poeta que parlen de somnis que algun dia seran –tornaran a ser- més reals que la política utilitarista que rau rere el patètic enfrontament i les reaccions diverses que han originat aquest apunt. Com que toco de peus a terra, no reclamo res que vagi més enllà del somni, de moment.

Ara sabreu el meu somni. Per a mi la nació és la llengua. No dic l’Estat, ni tampoc dic la pàtria, és la llengua: dic la nació; és a dir, lo nadiu social, com us ho diré? L’esperit d’un poble. ¿Hi ha alguna cosa exterior que vingui més de dret de l’esperit que el parlar? Els que naturalment s’entenen parlant per fora és que són tots un per dintre...

Carta de Joan Maragall a Pere Corominas (fragment). 12 de juliol de 1907.


L’home només té una llengua pròpia, com només té una ànima i només té un cos. Quan seràs gran aprendràs altres llengües i les parlaràs, però no hi pensaràs: perquè de llengua nostra, fill meu, només n’hi ha una.
[...]
Mira, fill meu, per totes les terres de la més gran Catalunya s’estén la nostra llengua, en rica varietat de formes dialectals. Però la llengua és una, com la pàtria és una.

Pere Coromines: “El Poble Català” (fragment), 1 de novembre de 1916.

l'esponteneïtat anul·la la sinceritat?

Acabo la sèrie sobre els fets de maig amb un fragment no de Maragall sinó del prologuista d’aquest volum de l’Epistolari, Carles Soldevila.

Llegiu, per exemple, les cartes on descriu els fets que va engendrar la primera festa del Primer de Maig. (1890). Un sarcasme brutal les anima; hi ha una barreja d’aristocratisme olímpic i de contrarietat casolana; hi ha l’odi contra el ramat i alhora la rebequeria del senyoret aviciat que veu torbades les seves distraccions favorites...
Evidentment aquestes tres cartes, on parla d’un conflicte social, són excessivament espontànies per ésser sinceres. I no sé si aquesta frase explica ben bé el meu pensament. Al meu entendre, tota opinió digna d’aquest nom és el resultat d’un mínim d’operacions mentals que Maragall, en el complet abandó d’aquesta correspondència, no sempre es prenia el temps necessari per fer. En aquestes tres cartes que ara comento, per exemple, es veu ben bé que registrava amb una fidelitat maquinal totes les seves impressions, sense provar, poc ni molt de jerarquitzar-les.

Joan Maragall. Epistolari I. Obres completes, vol. IV . Barcelona, Sala Parés Llibreria, 1930. Pròleg de Carles Soldevila.

En llegir el que anava dient Soldevila pensava: però si és tot el contrari, precisament perquè el que diu és espontani és sincer. Després em vaig adonar que Soldevila té raó, almenys una part de raó. La qüestió és que a vegades costa destriar espontaneïtat de sinceritat i concloure que és el que preferim: tenim tan poc temps per a pensar.

Maragall: una mica més de burgesos... realitats i desitjos.

No puc deixar a mitges els escrits maragallians sobre la vaga, així que afegiré uns quants fragments del pensament i les sensacions de l’escriptor, tot i saber que qualsevol tria d’un tot sempre és una traïció. Al menys deixem que Barcelona torni a la normalitat. No valoro els fragments, simplement els mostro, en dono publicitat.

Situo sintèticament el personatge. En aquest moment Maragall té 29 anys; té acabada la carrera de dret i, com es pot llegir en el darrer fragment, decideix exercir-la de mal cor. Ha publicat alguns poemes i textos diversos, però encara no el seu primer recull de poemes. Aquest mateix any, la seva vida canviarà substancialment en entrar a treballar al “Diario de Barcelona”. Un any més tard es casarà amb Clara Noble, que aleshores devia tenir 18 anys, i que es al·ludida en un dels fragments.

3 de maig de 1890

... i avui tropa a l’Audiència, al Liceu, a la plaça de Catalunya, a la de Tetuàn, parejes de cavalleria pel mig de la Rambla... I jo disfruto perquè ja m’emprenya la insistència de la plebe, que destorba, desentona, preocupa, priva de pensar, i t’ho confesso, estic pel despotisme il·lustrat. Avui fa un dia magnífic, la coloraina dels uniformes llueix al sol com l’acer de les armes, i contrasta amb les bruses blau fosc i gorres negres i suades dels obrers.

4 de maig

Aquí en mon quartet, davant ma taula, amb mos llibres (sobretot una gramàtica inglesa que he comprat fa poc) lo piano los quadros, lo retrato de Goethe (qual adquisició fou fruit de lentusista desvetllament de mon esperit) amb lo pensament balancejant-se’m entre tu i “the fairy” que és com anar d’una delicadesa a una altra, me sento feliç i tendrament commòs, i menyspreo la porqueria que s’agita pels carrers. ¡Pobreta C.! se deu estar ben tancadeta a casa seva, tremolant a los udols salvatges que fan d’aquells encontorns lo centre de llurs bestieses i em priven de veure-la i s’atreveixen a torbar sa tranquil·litat! ¡los imbècils! ¡los estúpids! ¡que els ametrallin, que els trinxin, que els escombrin com escombraries! ¡canalles!

7 de maig

Ahir tornà a obrir-se el Liceu i començaren a dir que posarien un petardo (diumenge passat n’estallà un a Foment que féu insignificants desperfectes i cap desgràcia)...

Vaig entrar-hi al final del primer acte...: lo teatre estava poc menys que ple amb força noies amb vestits clars, i florits barrets d’estiu. ¡Quina barra! Vaig pensar. Avui los burgesos representen lo paper dels aristòcrates francesos d’ara fa cent anys, i com hi ha món, creia que eren més pusil·lànimes. Quan encara hi ha molts oficis en vaga (en Blanco los va fent transigir d’un a un) i los anarquistes campen pertot, se necessita valor per anar-se’n de frac amb dones i cotxe, el cor de la burgesia barcelonina, a lo lloc que ha de saltar primer a la vista dels que ens volen mal, i allí estar quatre hores galantejant, fent brometa, aplaudint i xiulant...

27 de maig

... sembla que definitivament seré advocat tota la vida. Ai! Renoi! Jo que volia ser poeta com Byron o Heine i t... dones casades que m’estimessin i tenir una cara “ombrageuse” i u front “reveur” i córrer món  i no viure més que per la Bellesa i l’Art! Ah! Barcelona, Barcelona, ciutat burgesa, humida, aplanadora, ah burgesia, ah muretons i flassades, gènero tou i de poca consistència, ah mitjania, en riquesa, en posició, en tot, ah! Símbol de tota mitjania, tu Barcelona m’has  ben fotut!!!... I en mig de tot n’haig de donar gràcies a Déu i em resigno a ésser barceloní en tota la força i extensió de la paraula. Ja tenia raó en Peio ¡¡que en som de fenicis!!!


Em sembla una llàstima que durant aquest any no es faci una bona edició de la correspondència epistolar de Maragall, sigui en una sèrie de volums –900 cartes són moltes- amb el material agrupat per corresponsals o, i faig dues propostes heterodoxes complementàries que m’interessarien molt, per temàtiques (política, societat, literatura...) o per cronologia (cartes de 1890, 1891...).  L’execució d’aquestes dues propostes hauria de ser el fruit d’un treball seriós amb valoració inclosa. Sigui com sigui, penso que l’estudi complet, exhaustiu,  de la literatura de Maragall ha de tenir en compte tota la seva producció epistolar.

Maragall: els burgesos, els obrers i els antisistema

Es queixa –i més coses- la Júlia de les parcialitats dels anys-aniversari, del que es podria fer i no es fa, de la presentació dels personatges, la seva obra i la seva època sense la complexitat i les contradiccions reals. No m’endinsaré ara en la discussió, sinó que deixaré anar una mica de Maragall, tot recordant que fa un temps que em vaig proposar celebrar el seu Any amb alguns fragments del seu epistolari i ja mig tenia abandonat el projecte. Volia continuar amb la seva vida familiar, però el que he llegit a casa la Júlia m’ha fet triar una altra faceta.

D’un escriptor, el que ens interessa més, al menys crec que hauria de ser així, és la seva obra; però sovint no ens podem estar de voler saber de la seva vida i de la seva personalitat que, per altra banda, contribueixen a explicar la seva obra. Passat el temps, una de les fonts d’informació més interessants sobre el personatge és, si es conserva, la seva correspondència. Les cartes personals ens permeten arribar sense excessius filtres a l’interior d’una persona, en la mesura que això és possible. En el cas de Maragall, l’extens epistolari que es conserva mostra un home complex, contradictori, apassionant i també amb unes constants poc canviants al llarg del temps. Estaria bé que algú durant aquest any fes servir les cartes d’una manera creativa, o no, per acostar el personatge al lector i al públic. Ja es veurà.

No sé si el fragment –gairebé la carta sencera- que deixo a continuació, adreçat al seu amic Antoni Roura ara fa 110 anys, ens pot portar a recordar algun aspecte de la darrera vaga general i a reflexionar sobre la relativa importància del pas del temps en la història del comportament humà.


Noi, la cosa s’emmascara, que diu en Raventós, que l’he trobat avui amb barret de copa, tot atzarat. I efectivament, avui los “huelguistas” cohibeixen els que volen tornar al treball, xiulen a la Guàrdia Civil, que de tant en tant dóna alguna carga, més o menys de per riure, i els burgesos estem tan aterroritzats que no fem més que demanar l’estat de siti [...] No surten diaris i estem incomunicats amb lo resto del món i amb nosaltres mateixos; jo no sé què passa a Sans?!! –No ho sé: i d’aquí ve el pànic.
¿Saps qui té la culpa, de tot això? L’Emperaire d’Alemanya. Fa un quant temps va convocar una conferència internacional per a tractar la qüestió social de la classe obrera, de reglamentació del treball per l’Estat, és a dir, de socialisme pur. La Internacional se va desvetllar i manà que tots los obrers del món, excepte los de Camarines, se declaressin en huelga, per a demanar als seus respectius governs la imposició de la jornada legal de vuit hores: lo dia senyalat fou lo primer de Maig, i l’objecte, tal com se va anunciar, només fer present aquesta pretensió, i tornar l’endemà al treball: però un cop al carrer, s’han encarinyat amb això de passejar-se pertot fent lo “papu”; los anarquistes s’hi ha barrejat, i ara molts oficis ja volen les vuit hores de treball des d’ara mateix, i aquests oficis no volen deixar treballar els altres, i los anarquistes criden “morin los burgesos” i quan un oficial de la guàrdia civil crida “¡preparen!” apreten a córrer fins a perdre’s de vista. I los obrers se passegen fomuts de fàstic, no sabent què fer, com nosaltres quan fèiem campana. Però lo més bonic és l’alarma dels burgesos... Durant los últims dies d’Abril se va estendre un pànic tan horrorós que semblava que vingués la fi del món; los uns compraven vint o trenta pans, vàries arroves de patates, bacallà i altres porqueries; los altres feien forrar les portes i compraven armes, i altres fugien sense saber a on, altres per animar-se se n’anaven a veure arribar la tropa, i quan comptaven força soldats, força cavalls i sobretot força canons, ¡ah! allò els posava bé el ventre, i ja temien menys al “treballador”, al barbre de la nostra època, al que vol capgirar l’ordre social, al que posa petardos i renega, i mira de reüll al “senyor”, al que vol disfrutar de lo que nosaltres disfrutem... ¡Que l’afusellin, que el trinxin, que el fotin! -Prô l’obrer català és sensat, diem després los burgesos per a tranquil·litzar-nos –i està molt més ben tractat que en altres nacions: no faran res, només una quants caps calents, estrangerats, que ho vénen a enredar tot, que els entabanen... Noi, me’n vaig a veure que passa, em sembla que avui nos posaran en estat de siti; a casa me posen obstacles a sortir al carrer; jo ho tiro pel ridícul i llavors diuen: Vés, prô no passis per la Rambla. ¡No passar per la Rambla! ¡No veure lo pla de la Boqueria! ¡No jugar a l’ajedrez a l’Ateneu! No pot ser. Ademés a mi los treballadors no em fan por, són sensats, estan bastant alegres i tranquils, no s’exalten, són honrats, i no em fan por sobretot perquè la “tropa” els farà por a ells. Tots som uns fenicis.

Carta de Joan Maragall a Antoni Roura (2 de maig de 1890)

Clara Noble (1)

Vaig veure a Sabadell una placa que indicava la casa pairal de Rosa Gorina, mare del poeta Joan Maragall. Vaig pensar que no sabia res de la mare de Maragall i ben poc del seu pare. I tampoc no sabia res de la seva esposa, Clara Noble. Ni tan sols coneixia el segon cognom. Que el seu pare era d’origen anglès (Noble de cognom?), un comerciant que es va quedar a viure a Andalusia i allà va conèixer la seva mare? Quants germans tenia? On va nàixer ella? Com i on la va conèixer Maragall quan tenia tot just 15 anys? Què va veure el poeta en aquella noieta, encara adolescent? Com va anar el festeig? I després, tota la vida fins que va ser enterrada al cementiri de sant Gervasi.

Segur que els descendents de Joan Maragall em podrien respondre moltes preguntes o potser hi ha una aproximació biogràfica que no conec. Potser durant aquest any Maragall que s’acaba d’encetar oficialment algú, a més de parlar de l’escriptor, parlarà de la seva esposa. Cal? Cal parlar de les esposes dels poetes? No ho sé. Però a mi m’intriga saber qui hi havia darrere i dins de les imatges que conec. Mentre no tingui més notícies, vaig seguint Clara Noble a través de la correspondència del seu marit, i el marit a través del que diu d’ell i de la seva esposa, ben poca cosa, o no.

... i a casa per medi d’uns parents me volen fer conèixer una pubilla molt rica... això és horrorós, però a l’estiu se donarà la batalla, i lo dia que faci trenta anys vull estar lligat a una o altra, encara que no siga més perquè no m’emprenyin.

Carta a Anton Roura (16 de maig de 1890)

Antes d’ahir va fer dos anys que férem plegats aquella excursió a les muntanyes veïnes. Aquell dia vaig dir-te que em casaria amb una de dos dones, o aquesta o aquella altra, i ja veus si he tingut paraula, al cap de dos anys si no sóc casat amb aquesta espero que no se’n falti gaire. Cada dia estic més enamorat... i ... prô aquesta conversa ja se’t fa pesada.

Carta a Anton Roura (octubre de 1891)


D’aquí a quinze dies me caso: no et vull explicar lo tragí de mobles, alfombres, amonestacions, passos, presentacions, plats i olles etc., etc., en què estic ficat, però per sobre de tot resplendeix la meva dolça coloma que serà meva del tot l’endemà passat de Nadal.

Carta a Anton Roura (desembre de 1891)

La vida de casat me prova bé: tinc un piset molt mono, i una muller adorable; i a pesar de que segueixo creient (a soles i per a tu) que jo no havia nascut per a casat, m’hi trobo bé. Avui no tinc més temps. Vaig rebre la segona de canvi. Ja t’escriuré llarg: Tu fes-ho sempre. Adéu. Les cartes dirigeix-les: Lauria, 2, 1.er

Carta a Anton Roura (5 de febrer de 1892)

Bueno, veniu a casa una tarda, home! Si fa mal temps preneu un tramvia de la bandereta vermella i us deixa a la porta de casa, que ni que anéssiu amb cotxe propi: si fa bo veniu prenent el sol. Si veniu a quarts de tres prendreu el cafè amb nosaltres. Si no voleu cafè o si no voleu venir a aquesta hora, vingueu a una altra; pro veniu: sóc a casa fins a quarts de sis. És ben pesat no veure mai als amics. No ho cregueu que l’amor conjugal siga tan absorbent: al contrari, crida a tots los altres afectes.


Carta a Josep Soler i Miquel (25 de febrer, 1 tarda, 1892)

maragallianes (I)

Vaig llegint nou i vell a ritme lent. De nou, el llibre de Pius Alibek (acabo d’arribar al moment que el fan fora del seminari. Un dels aspectes més interessants, encara que pugui sembla paradoxal, és comprovar que els humans i les seves manifestacions són semblants a tot arreu). De nou, rellegeixo l’Epistolari de Maragall, dos volums de Sala Parés Llibreria, dels anys 1930 i 1931, prologats respectivament per Carles Soldevila i Carles Rahola.

Se m’ha acudit que, tot i que es pot llegir l’epistolari Maragall aquí (magnífica iniciativa), podria anar pujant de tant en tant algun fragment de les seves cartes. Textos gairebé sempre entusiastes i que ens presenten un personatge amb una multiplicitat de facetes, una sinceritat (potser relativa) que costa més de trobar a les seves obres. He pensat en una tria sense tenir en compte cronologia ni equilibri de temes, és a dir, al meu aire. Que aquesta autoproposta tingui o no continuïtat dependrà d’imponderables (fa un temps vaig començar un bloc amb textos de Pla que ara es troba no sé si aturat o mort).

Començo amb una carta a Antoni Roura, amic seu des de la Facultat, nascut el mateix any i mort un any abans, amb qui va mantenir una extensa correspondència. Tots dos tenien trenta anys en aquest moment. Fa uns quatre anys que ja vaig pujar aquest fragment (ara ampliat) al bloc. Des que el vaig llegir per primera vegada, vaig pensar que –perdoneu la immodèstia- Maragall i jo teníem al menys un aspecte en comú, cosa que per altra banda imagino que compartim amb molta altra gent, per a desgràcia o vergonya meva (nostra), amb la majoria dels polítics, per exemple.

El Sr. Martí va venir a proposar-me ser el secretari particular d’en Mañé, i lo seu portaveu en la redacció del diari. De moment la cosa no em va agradar per la falta d’afinitat entre les meves idees i les del “Diari”; però ben pensat vaig pensar que en quant a tenir idees, jo no en tenia gaires i que lo mateix Diari no es podia ben assegurar que en tingués massa; quedava l’olor de ranci d’aquella Redacció, però ¡un s’ha de fer a tantes menes d’olors en aquest món! Ademés. Era qüestió d’un parell o tres d’hores diàries, i en quedaven vint-i-una per desinfectar-se. Lo Pep Soler me parla de Goethe, de pudor intel·lectual... això ja era quelcom, però en canvi m’atreia especialment lo conèixer amb intimitat el gran Pontífice dels burgesos i aquell grapat d’escriptorets mesquins que fan moure la gran potència de Barcelona, lo “Diari d’En Brusi”. Lo Pep deia que això és un excés d’amor al document humà... però ¡és tan bonic viatjar per les regions de les idees, conèixer caràcters i institucions, haver-hi estat! Ademés jo conec que estic ara en l’últim període de la meva formació definitiva, i en aquest cas mai sobren elements si un té ànim per a combinar-los i prendre’n allò que se’n necessiti; ademés són 26 duros cada mes, que, afegits a lo que me toqui de can Brugada, me constitueixen en una espècie de posició independent; potser aniré una mica carregat de feina, puix cada dia me trobo més ficat en lo despatx ans al·ludit, prô d’altres n’hi ha que treballen més, sóc a la flor de la vida, i comprenc que l’acció és també una nota d’harmonia d’ella. Si no treballo ara que acabo de fer trenta anys ¿quan treballaré? I com a última consideració sempre sóc a temps de deixar allò que no em convingui o no m’agradi.


(foto de Maragall l'any 1890)

a raig

No diré que em preocupa excessivament perquè assumeixo que els fets són els que són i que tots, jo el primer, podem adduir que són temps de presses encara que no sigui fàcil de concretar on anem amb tanta pressa, però...

Però el que em sembla curiós –utilitzo el mot com un eufemisme de connotacions genèriques- és dir que les nostres faltes d’ortografia i els nostres trontollaments estructurals o conceptuals queden compensats per la frescor i sinceritat (?) i la immediatesa inevitable que exigeixen els nostres apunts blocaires. Jo, ni que sigui per edat, reivindico els mustis, els lents, els reflexius no necessàriament encertats en les seves reflexions. I si algú, a causa dels temps, té una mica de mala consciència perquè s’adona que no pot comunicar amb l’elegant Times new roman el que li surt del cervell sense cometre transgressions lingüístiques no premeditades, sempre és a temps de deixar fixades les seves consideracions de “rabiosa” actualitat a traves de l’oralitat més immediata; jo me l’escoltaré amb molt de gust. Reivindico la llengua oral en directe o a distància amb tota la seva multiplicitat i llibertat i reivindico la llengua escrita tan transgredida com es vulgui, fins al punt de fer-la inintel·ligible (que no sol ser el cas), sempre que sigui el fruit d’una tria conscient i no el resultat d’un vessament mental espontani , i campi qui pugui, exposat en negre sobre blanc (o els colors que sigui, que amb això dels blocs les opcions de lletra i fons són gairebé infinites).

En fi, no em feu gaire cas i sigueu comprensius, que aquesta meva dèria de deixar cada dia quatre ratlles al bloc em porta a escriure d’una manera poc elegant i irreflexiva –pur vessament mental espontani-, ben bé a raig, com ho feia Maragall. És clar que si ho penso bé, cosa difícil perquè el temps se m’escola sense pietat i pretenc ser immediat, fresc, interactiu i amb ganxo, no sigui cosa que em quedi obsolet –i, a més, no sóc professional pagat-, potser Maragall tampoc no escrivia gaire a raig:


...Pareu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística.
Llavors, poetes, se us tornarà expressiva per si mateixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar l’aparició d'aquestes paraules, i desprès en dir-les tal com elles li han esclatat. L'acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en l'obra poètica, però en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d’ésser reprimir el desig prematur de parlar, la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer és dir el que es pensa per voluntat de dir-ho, el segon és dir-ho per una necessitat d’expressió forta, però no prou encara per a determinar per si sola l'expressi mateixa: aquest és el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produint l'avort poètic; el tercer grau, que és el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví balbuceig brollat a través del poeta amb aquell mateix ritme originari que ell sentí en la forma que l’encisà reveladora, que el penetrà i es féu d 'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment...

Joan Maragall: “Elogi de la poesia” (22/11/1907)

genètica Maragall

No hi ha més de 150 persones amb el cognom Maragall, segons es pot consultar a Idescat, i tot i així, és notable l’enrenou que provoquen en el país –petit- alguns dels seus posseïdors. Potser l’origen de tot plegat cal buscar-lo en uns versos de l’avi que ja deuen formar part de la genètica familiar, perquè la literatura, que ningú no ho dubti, crea caràcter.

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
serà home sobrehome,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.

Joan Maragall: “El comte Arnau”, dins Visions i cants (1900)

Després va venir la continuació del poema a Enllà (1906) i a Seqüències (1911), però sembla que el darrer dels Maragall en política activa encara es troba a un pas d’Enllà i a dos de Seqüències.. Mentrestant, li recordaria a l’Ernest Maragall que si bé és possible que el seu partit ja no tingui un projecte del país que molts volem–és alguna cosa més enllà dels seus habitants un país o és cada vegada més una entelèquia?- hi ha altres partits que diuen que en tenen i, en tot cas, sempre se’n pot inventar un de nou, de partit i de país. Per altra banda, segons ens ha dit i ha defensat, ell té un projecte d’Educació; i què és un projecte educatiu més que la base d’un projecte de país –sempre que es consideri, repeteixo, que encara existeixen els països-? Tan poca fe té en el seu projecte educatiu que no li importa deixar-lo a mitges?

Tinc curiositat per veure que com anirà l’any que ve la commemoració del centenari de la mort de Joan Maragall. Pot ser una cosa espectacular: tantes idees, tantes imatges, tants camins en una societat de canvi! Tantes preguntes i respostes encara vàlides i a discutir que va plantejar un home que aspirava a ser lliure. Imagino com bulliran els blocs que bullen amb els aniversaris. O no? O ens agafarà l’ensopiment de la realitat més immediata on tot comença i tot s’acaba?

ritmes llatins

Quan arribo hi ha dos alumnes esperant-me. Obro la porta. Seuen. Els altres van arribant lentament de la classe d’educació física, amb el cos cansat, però relaxat. Mentre s’acaba d’omplir l’aula vaig escrivint quatre versos a la pissarra:
... que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.

És la una, només els queda una hora de classe abans de la pausa del dinar. És la tercera vegada que ens veiem aquest curs, una al setembre i dues aquest mes. Mentre jo no hi era han repassat tota la Renaixença: han passat pel romanticisme, han definit la represa renaixentista, saben obres i autors, han llegit alguns textos, coneixen les lletres d’alguns poemes... N’hi ha prou amb les lletres?

Els dic que dedicarem dues sessions, potser tres, a la mètrica, a la versificació. La meva feina és només guiar-los –sempre des de la subjectivitat-, donar-los materials per a la reflexió, arribar a algunes conclusions, les seves i les meves. Comencem amb una mena de recreació de ficció antropològica que ens porta al principi de la humanitat i a la seva necessitat de comunicar-se: potser sons guturals; més tard, paraules que expressen necessitats primàries; algú que, amb signes icònics, deixa constància del temps; passem ràpidament pels segles fins arribar a l’escriptura grega, després a l’alfabet llatí, minories il·lustrades que dominen els signes, igual que durant l’època medieval...; parlem de la necessitat, no només utilitària sinó estètica, de comunicar; fem un gir i ens centrem, concretem, deixem de banda el concepte de poesia, tan complicat, i parlem dels versos. Per què en un moment determinat algú decideix fer versos? Diverses respostes, però una de les més satisfactòries –jo dirigeixo i coordino- és que en un temps de no lectors la manera més efectiva que tenien aquells que volien que es recordés allò que desitjaven comunicar era a través dels versos perquè és més fàcil recordar una lletra quan va acompanyada de música. Quina música? La que proporciona el propi vers a través d’una rima (en termes generals ja recorden el concepte) i jugant també amb la mida dels versos (també recorden alguns aspectes del concepte). Ara seria el moment de repassar el que saben i d’afegir detalls. Però aquest és l’instant de fer una pausa i de plantejar la pregunta que ens portarà als versos de la pissarra: Hi ha algun músic? Aixeca la mà un alumne de la darrera fila, just en diagonal al lloc on em trobo. Parlem dels instruments musicals i arribem a la conclusió que entre els primers hi devien figurar els de percussió, fins i tot els que no som músics i tenim una oïda deficient ens trobem de tant en tant percudint sense cap vergonya qualsevol superfície. Li dic al músic que es llegeixi els quatre versos lentament i li pregunto si s’atreveix a percudir-los. Mira, llegeix i: pam pam PAM, pam pam PAM., pam pam PAM..., interpreta amb la mà picant la taula el ritme del poema. Perfecte; jo, menys entrenat, no ho sabria fer tan bé. El música somriu i explica els motius del ritme que ha tocat. La resta entren en el joc. Els dic que estan interpretant una música vellíssima que ja feien els grecs i els romans, música, doncs mediterrània, música llatina (la música grega els és massa exòtica). Ja hem creat l’interès i la tensió suficient per poder escriure més versos i teoritzar i practicar. Uns quants exemples sobre rima perquè tinguin ben present que en la música dels versos el que importa no són les grafies sinó els sons, ja parlarem de lletres. I entre els exemples m’atreveixo a escriure dos versos horribles que faran que alguns s’equivoquin perquè donaran més importància a l’escriptura que als sons i em diran que tenen rima assonant o potser consonant:

M’agrada la noia rossa
dels llavis pètals de rosa.

Jo, és clar, els corregiré, però no els diré que els versos adolescents són meus pensats per a l’ocasió, tot i que alguns ja ho han imaginat, però són discrets.

És un gust treballar amb aquests alumnes (tampoc no els ho dic avui). Continuarem la propera classe amb les músiques i les lletres poètiques; mentrestant, qui saps si escoltarem els ritmes còmplices, discordants, entrecreuats, continus, satisfactoris o decebedors, llatins d’aquí i ultramarins –i més estranys encara- que sonen a l’exterior. També mentrestant, anirem pensant quants versos d’ara tenen música i quants tenen lletres, i qui sap si ens endinsarem en els sons de la música contemporània... Que la musa de torn tingui pietat de nosaltres per l'atreviment!

l'Empordà

Morera està en la línia de Garreta i veu també la sardana com un fenomen vital. Però Morera té menys personalitat que Garreta -és més discret. En la seva sardana-clau, “L'Empordà”, és produeix una integració de la malenconia sonsoniosa venturiana dels primers termes (encara que amb menys subratllat, amb més tacte) i el tumult panoràmic. “L'Empordà” és una sardana important, complexa, essencial. Aquests dos músics -Garreta, Morera- feren avançar a la sardana un gran pas. Sospito que, després de la seva aportació, serà difícil de tornar enrere.

Josep Pla. El meu país.

M’agrada l’Empordà, el territori ja se sap, vull dir la sardana (centenària des de l'any passat). Aquest vitalisme impossible de la lletra de Maragall que Morera tradueix perfectament en música em sembla sensacionals.

Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar ,
s'obre una plana riallera, és l'Empordà!
Digueu, companys, per on hi aneu,
digueu, companys, per on s'hi va.
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà !

Salut, noble Empordà!
Salut, palau del vent!
portem al cor content, una cançó!

Pels aires s'alçarà, pels cors penetrarà,
penyora s'anirà fent de germanor una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol li és bo;
ella canta les nits de lluna plena.

Ella canta: -Pastor, em fas neguit.
Canta el pastor: -Em fas neguit, sirena.

-Si sabessis el mar com és bonic!
-Si veiessis la Ilum de la carena!
-Si baixessis series mon marit!
-Si pugessis ma joia fóra plena!

La sirena es féu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla
i de l'amor plantaren la cabanya: fou l'Empordà.

Tinc diverses versions de la sardana, només amb música o corals, però m’ha semblat que potser seria interessant anar més enllà del localisme i presentar una versió de fora, que anés més enllà d’una música –què hi farem!- que alguns veuen massa provinciana. Les imatges no tenen cap importància.

-No trobes que és massa local? I el Pirineu? I...? –em diu la Joana, somrient i escèptica, després de veure les imatges.
-Sí, però he fet servir les fotografies que tenia més a mà, les de l’entorn més immediat. Ja sé que falta Sant Pere de Rodes, Cadaqués, els quatre mesos de Sant Climent..., però no les trobava. Pensa que, de tota manera, surten les dues capitals de l’Empordà... I la maleta de Pla és suficient per lligar-ho tot –li dic, poc convençut de l’argumentació-. Si tinc temps (sé que no el tindré o el voldré) ja buscaré altres imatges i miraré d’adequar-les a la música, que ara només funcionen el pastor i la sirena.
-I aquesta sirena?
-Dona, és difícil trobar sirenes actualment... i a la meva edat... Segur que Maragall i Morera n’havien vista alguna a la seva època, i també Pla, però com que era tan murri...
-I per què han sortit com emboirades algunes imatges que no ho eren?
-Misteris. Potser perquè un follet de Youtube ha decidit que calia?
-No m’acaba d’agradar l’última fotografia. Trobo que... Què vols dir?
-La veritat, no n’estic gaire segur.
-Ah, sí, ara ja l’entenc!
-Vols dir? I la música?
-M’encanta aquesta versió, però aquests crics...
-Bé, no en parlem més.

En parlem més, però aquí ho deixarem estar.

I intentem resseguir amb veus poc preparades i poc simfòniques, només adequades, i encara, per a la més estricta intimitat, la melodia i les imatges “locals”.

la sardana del dilluns

Com cada dissabte, la sardana ocupa el seu lloc en la vella (bella?) Barcelona multicultural i triomfant. Rodones dinàmiques que roden sobre si mateixes en el més intens estaticisme d’una música que s’autoalimenta indefinidament.

Entremig de la dansa, tot de camins travessen el pla de la catedral: els turistes dispersos amb motxilla, els turistes amb filera guiats per una bandera, els intrèpids conductors d’skàting que onegen els cercles a la cerca d’un destí, la senyora amb el carret que voreja les ones extremes, els visitants de la seu que s’aturen un moment abans de continuar el seu recorregut fotogràfic, els compradors apressats que alenteixen la marxa buscant la sortida del laberint...

Entremig de la dansa, tot de parèntesis en el temps: els que filmen i són filmats, els que miren des de darrere o des de davant, solitaris o acompanyats, la cobla, el turista mig embriac, músic mental sense instrument, que s’ha assegut en la cadira sobrant, l’avi, d’esquena a la música, que ja no pot ballar, la mare que balla al seu aire davant d’una criatura escèptica, el trio que imita uns passos i en comenta el secret i les dificultats, el que passava i s’ha assegut simplement per trobar un descans, la parella que sent però no escolta perquè té altres coses al cap...

I les violetes del bosc que es panseixen i es renoven dissabte rere dissabte mentre la música puja i baixa i es repeteix, i les notes s’allunyen fins que les aturen els cotxes de la Via Laietana o el hip-hop de l’altra banda -una, només una penetra al carrer de la Palla- , i aconsegueixen serpentejar entre els carrers que envolten la catedral fins que les deté un tango o una ària.

I els músics... Ah, els músics!

I tots plegats:

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil·la,
com, mal orientada, l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

[...]

Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

No m'estranyaria ni una cosa ni l'altra.

evasions

I el ponent dolcíssim* que esmentava ahir es va convertir en un vent de malvestat. I la vida, malgrat tot, continua, com pot ser d’altra manera?

La xurri em va migrobar, no sé ben bé el dia, unes fotos magnífiques –mèrit seu i no meu-, una de les quals ara forma part del meu perfil. La mà m’amaga els ulls i part de la cara i penso que com puc parlar amb els altres d’aquesta manera, sobretot sense fixar els ulls en els altres ulls. Resistiré molt de temps així? Em neguitejo: tan prop i tan lluny!

Avui m’evadeixo, o potser no, sempre els dubtes:




* Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...
Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t'has esllanguit per terra
amb els ulls admirats...

Ai, la Mort, i que n'ets d'embellidora!
Aquell teu primer vel, quan el llançares
damunt de l'hèroe en flor, tots somriguérem
sota els plors estroncats, que una serena
va començar a regnar en el pit i el rostre
del moribund. L'alè anava i venia
suaument emperesit, fins que esperàrem...
I no tornà... Llavores esclataven
més alts els plors al Cel... Ell ja no hi era...
Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...
Joan Maragall

aniversaris

Que curiós, avui s’ha inaugurat la Fira de Frankfurt amb la presència destacada de la cultura catalana i just avui, un 10 d’octubre, van néixer dos escriptors catalans –potser també d’altres, però jo en aquest moment no ho sé- que em són propers i que rellegeixo de tant en quant. En Joan Maragall va néixer l’octubre de 1860; la Mercè Rodoreda hagués fet 99 anys tal dia com avui. No sé si algú va fer alguna cosa per fer coincidir aquestes tres dates, sobretot la darrera

De la Mercè Rodoreda us trio una altra vegada una flor, dolça amarga i dolça. M’agrada perquè exemplifica vida, mort i vida; els matisos, els vostres...

Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica fora de temps. Les abelles van i vénen. S’hi acosten. Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i perols. Algunes moren emmelades. Tot molt fde presa, amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel i respira, la flor es mor. I en neixen de noves. I vinga abelles!

I de Maragall, la penúltima estrofa de l’”Oda a Espanya”. A veure sí es veritat. En tin importants i fonamentats.

Salva’t, oh! Salva’t de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

Que puc dir de la Fira? Només en sóc un espectador llunyà i m’he de conformar amb el que veig i llegeixo als mitjans. Sobre el que veig puc opinar, sobre el que diuen els mitjans i jo he comprovat, també. De la resta, en faré més o menys cas, segons qui ho digui. Amb el parlament d’en Quim Monzó i amb la cerimònia inaugural m’ho vaig passar bé, força bé; no només no vaig passar vergonya –tot podia ser- sinó que em va agradar més enllà del que podríem considerar dignitat; en fi, que la part que vaig veure em va semblar francament encertada. Qua després alguns diaris facin interpretacions directes o indirectes que s’apartin de la meva percepció, no té cap importància. Per exemple, “El Mundo” d’avui –s’ha de llegir de tot- dedica més d’una sisena part de la narració-valoració de l’espectacle a una anècdota i la resta no és precisament un model de crònica. Per cert, l’enviat especial firma C. À ROLDÁN: sempre s’aprèn alguna cosa nova, com a posar accents a les inicials. En fi, llegiu i jutgeu, si voleu, l’interessant inici:

Hasta el momento de apagarse ayer la luces en el Schauspicifrankfurt, donde se representó el espectáculo ‘un paseo por la cultura catalana’, los ojos de todos los periodistas presentes en la sala revisaron una y otra vez cada una de las butacas a la espera de la gran sorpresa: la presencia del escritor Eduardo Mendoza (‘La ciudad de los prodigios’), uno de los autores catalanes que escriben en castellano que no fue invitadoa la Ferai de Frankfurt hasta el último suspiro y que declinó finalmente su asistencia. En el escenario, iba a actuar su compañera sentimental, la actriz Rosa Novell, y sucede que pocas veces donde esté ella no se encuentre él.
Pero la cosa se quedó en una expectativa no cumplida...

Res que continuo llegint el que diuen alguns companys i companyes dels blocs o de blogs:


El bloc d’en Francesc Puigcarbó

El café d’en Litus

El llibreter

Des del meu mar

Entrellum

La segona perifèria



I com que sis ja són prou, si cal buscar més enllaços, aquests dies toca anar a L'EFECTE FRANKFURT; i en van set.



I demà serà un altre dia i continuarem llegint els nostres autors preferits i alguns de nous, i potser dintre d'un temps ens arribaran més traduccions d'obres de la literatura alemanya.