Ja tinc, mig llegit, el darrer volum d'Artur Bladé publicat per Cossetània: els dietaris de Tarragona (la capital i Benissanet, i algun lloc més) dels anys 1966 al 1971. Com deia en un altre post, tenia curiositat per veure què explicava l'escriptor d'un temps i d'uns llocs (pam més, pam menys) que vam compartir en la ignorància de les vides respectives, ell de tornada i jo d'anada. Molts noms esmentats als dietaris m'eren aliens en aquell moment i ara encara són gairebé només noms, per bé que la seva prosa me'ls ha acostat i em dol -sempre relativament- el desconeixement passat i l'actual.
El dia que vaig comprar el llibre, vaig començar a fullejar-lo pel mes d'abril de l'any 70 i de seguida em vaig trobar amb un dels meus poetes preferits, del qual, en aquell moment -els meus interessos juvenils i la meva ignorància, o la meva saviesa, em portaven per altres camins- sabia ben poca cosa. Me'n vaig assabentar del retorn de Carner? Vaig llegir la seva arribada a Barcelona en algun diari (la notícia apareix en lloc destacat en la major part dels diaris)? No ho sé, i repeteixo, Carner m'era ben aliè. I si vaig llegir alguna cosa, no em devia semblar gaire important que un vell poeta de qui mai no m'havien parlat i que vivia a l'estranger fes una visita a la ciutat on va nàixer i al país que sempre va estimar. Què és un nom sense obra?
Continuo pensant que cal llegir Bladé, tot i que ara no tornaré a explicar alguns dels motius d'aquesta afirmació. Avui només deixaré un tastet d'algunes anotacions del seu dietari, mal triades i mal tallades, sobre l'arribada de Josep Carner, que veuran una segona part, espero que més ben escollida, en un altre moment. Anem al passat, viatgem 41 anys enrere:
´
DIVENDRES 3 D'ABRIL
Llegeixo a la premsa que avui torna a Catalunya, al cap d'un llarguíssim exili, el nostre gran poeta Josep Carner
[…]
Mentre Carner va ser a Mèxic, vaig parlar-li diverses vegades. El seu tracte personal em captivava tant com la seva poesia -i la seva prosa. Francesc Pujols solia dir que de tots els poetes catalans, Carner era el que més feia pensar en Horaci. Aquest també em captivava, però jo, al costat del record del “Carpe diem”, evocava no solament Els fruits saborosos, sinó el fons melangiós que hi ha en nombrosos versos de Carner (“Oh, tedi, / l'únic filtre per allargar la nostra vida inútil”) i, sobretot, en els d'exili. Em commou també -i me'l fa encara més fratern- el seu amor a Catalunya:
Veu que em bescanti em fa reviure;
veu que em fereixi em fa més lliure,
ara i abans, ací i allí,
mai no minvat per cap destí,
un Lloc tot sol batega en mi.
4 D'ABRIL
En efecte, ahir arribà Josep Carner a Barcelona. La notícia apareix en lloc destacat en la major part dels diaris que surten a Catalunya.
[...]
N'hi ha [poemes als diaris] dels famosos diumenges... i un del recull Absència. Obra de vellesa, però on apareix explícitament aquella melangia per un mateix i per les tristeses del món que jo ja veia, de jove, en alguns dels seus versos:
Mos dies s'escurcen,
mos records se'n van;
sóc només una ombra
ja ni sospirant.
Ah, i com m'agradaria d'anar a Barcelona només pel goig de reveure Carner i saludar-lo! Però penso que no em reconeixeria i que l'únic que faria, si em fos possible de veure'l, seria importunar-lo.
P. S. He estat a punt de parlar de l'article de Llovet, que em sembla un punt de partida interessant per començar a discutir, però he trobat que seria un debat inútil o, aquí, inexistent. Llàstima.
On anirem a parar?:
Una entrevista molt interessant on es diuen grans veritats. Llàstima que el fum de la foto li faci perdre "cultura". Una persona culta també ho és en els fets. Una persona culta no fuma en públic per donar exemple.
El dia que vaig comprar el llibre, vaig començar a fullejar-lo pel mes d'abril de l'any 70 i de seguida em vaig trobar amb un dels meus poetes preferits, del qual, en aquell moment -els meus interessos juvenils i la meva ignorància, o la meva saviesa, em portaven per altres camins- sabia ben poca cosa. Me'n vaig assabentar del retorn de Carner? Vaig llegir la seva arribada a Barcelona en algun diari (la notícia apareix en lloc destacat en la major part dels diaris)? No ho sé, i repeteixo, Carner m'era ben aliè. I si vaig llegir alguna cosa, no em devia semblar gaire important que un vell poeta de qui mai no m'havien parlat i que vivia a l'estranger fes una visita a la ciutat on va nàixer i al país que sempre va estimar. Què és un nom sense obra?
Continuo pensant que cal llegir Bladé, tot i que ara no tornaré a explicar alguns dels motius d'aquesta afirmació. Avui només deixaré un tastet d'algunes anotacions del seu dietari, mal triades i mal tallades, sobre l'arribada de Josep Carner, que veuran una segona part, espero que més ben escollida, en un altre moment. Anem al passat, viatgem 41 anys enrere:
´
DIVENDRES 3 D'ABRIL
Llegeixo a la premsa que avui torna a Catalunya, al cap d'un llarguíssim exili, el nostre gran poeta Josep Carner
[…]
Mentre Carner va ser a Mèxic, vaig parlar-li diverses vegades. El seu tracte personal em captivava tant com la seva poesia -i la seva prosa. Francesc Pujols solia dir que de tots els poetes catalans, Carner era el que més feia pensar en Horaci. Aquest també em captivava, però jo, al costat del record del “Carpe diem”, evocava no solament Els fruits saborosos, sinó el fons melangiós que hi ha en nombrosos versos de Carner (“Oh, tedi, / l'únic filtre per allargar la nostra vida inútil”) i, sobretot, en els d'exili. Em commou també -i me'l fa encara més fratern- el seu amor a Catalunya:
Veu que em bescanti em fa reviure;
veu que em fereixi em fa més lliure,
ara i abans, ací i allí,
mai no minvat per cap destí,
un Lloc tot sol batega en mi.
4 D'ABRIL
En efecte, ahir arribà Josep Carner a Barcelona. La notícia apareix en lloc destacat en la major part dels diaris que surten a Catalunya.
[...]
N'hi ha [poemes als diaris] dels famosos diumenges... i un del recull Absència. Obra de vellesa, però on apareix explícitament aquella melangia per un mateix i per les tristeses del món que jo ja veia, de jove, en alguns dels seus versos:
Mos dies s'escurcen,
mos records se'n van;
sóc només una ombra
ja ni sospirant.
Ah, i com m'agradaria d'anar a Barcelona només pel goig de reveure Carner i saludar-lo! Però penso que no em reconeixeria i que l'únic que faria, si em fos possible de veure'l, seria importunar-lo.
P. S. He estat a punt de parlar de l'article de Llovet, que em sembla un punt de partida interessant per començar a discutir, però he trobat que seria un debat inútil o, aquí, inexistent. Llàstima.
On anirem a parar?:
Una entrevista molt interessant on es diuen grans veritats. Llàstima que el fum de la foto li faci perdre "cultura". Una persona culta també ho és en els fets. Una persona culta no fuma en públic per donar exemple.
