intent de policromia

Barca sense rem
ni timó ni vela,
la ciutat em pren,
la ciutat em deixa

Artut Bladé

Baixo pel Passeig de Gràcia. M'aturo un moment. Art fugaç de carrer: travesser de la creu, cavalls de colors en llibertat, al galop, sense por perquè són joves o amb pànic, perquè són vells, estàtica i estètica de negre, ciutat en roig. Un home, camisa blanca, americana baldera, furga a l'altra banda inútilment.

M'imagino, homenet indecís, emportant-me el retaule a casa i, ja penjat a la paret del menjador, intentant decidir qui resisteix i qui violenta.

Pujo pel Passeig de Gràcia. Han buidat el contenidor. Cavalls de colors, siluetes en negre, lletres en roig, home de camisa blanca ja no formen part del paisatge de la ciutat de cel amb restes de blau que amenaça pluja. Demà, més.

un país de lletres

M'agrada entrar i recórrer les sales d'exposicions amb poca gent, i si són visites gratuïtes encara més, tot i que no m'importaria pagar si em convingués. A “Un país de lletres”, subtitulada “el lector, l'autor, l'obra i la Institució de les Lletres Catalanes" (encara que després és, com ha de ser, l'autor, l'obra i el lector), ahir, poc abans de tancar, n'érem quatre: dues guàrdies de seguretat, una senyora i jo; tan pocs, i la senyora i jo en un moment determinat, a la part final de l'exposició, vam ensopegar, però ens vam demanar disculpes cortesament.

L'exposició del Palau Moja celebra dos aniversaris: el 75è de la creació de la Institució i el 25è de la seua represa, l'any 1978. El muntatge s'ha fet bàsicament a partir d'un únic material: la fusta. La fusta que serveix de suport i la convertida en pasta de paper, blanc sobre negre i alguns altres colors. El visitant va recorrent els diversos espais en què s'ha dividit la sala principal llegint la història de la institució i la seua finalitat, veient alguns dels llibres que ha publicat i reflexionant sobre aspectes relacionats amb escriptors, la seua obra i la funció dels lectors. En una sala més petita, amb sis cadires, es passa un vídeo sense fi. Abans de sortir, hi ha l'espai que podríem assenyalar com a interactiu (sic), en què els visitants poden expressar les seues preferències a l'hora de passar una nit en blanc.

Jo m'ho passo bé en aquestes exposicions, però al mateix temps em pregunto, en aquest cas, si calia ocupar una sala durant un mes i mig. No és podia fer la celebració a través d'internet? Després penso que potser sóc injust, que està bé que una institució que realment coneix poca gent i que ha fet força feina pel país, sovint ignorada, tingui una presència pública, tangible, a peu de carrer. El que no sabré mai és la gent que hi ha entrat per fer ni que sigui un cop d'ull i quina ha estat la seua reacció, la seua opinió.

Entre altres aspectes, m'ha cridat l'atenció que penjats d'uns fils, com si fossin roba estesa a punt per fer servir, a l'exposició hi ha tres grups de llibres editats per la Institució, sola o amb una editorial: un dels grups correspon a “escriptors del mes”, l'altre a poesia en edició bilingüe a partir del Seminari de traducció poètica de Farrera (publicats juntament amb l'editorial L'Emboscall, de Vic); el darrer és el que podríem anomenar els llibres del centenari, amb autors destacats dels qual se celebrava algun centenari. Que se n'ha fet d'aquest llibres? Es poden trobar a les llibreries? A la llibreria més propera, la de la Generalitat -on més podrien trobar-se?-, únicament tenen exemplars del darrer grup, i no de tots els autors; de les edicions de poesia bilingüe, que a mi em semblen força interessants, el noi que m'atén ni tan sols en té notícia. La terrible fugacitat temporal que afecta tanta obra literària , una política de distribució poc efectiva o totes dues coses?

Acabo amb unes quantes propostes. Si passeu per la Rambla aquests dies, potser per Sant Jordi, entreu a fer una mirada a l'exposició, repasseu la història, penseu en les reflexions que es proposen; recordeu, a més, que es troba a la planta baixa del palau on va viure i va escriure durant un temps Verdaguer abans que l'enviessin a la Gleva a escriure Roser de tot l'any (aprofito per fer publicitat del bloc). No us descuideu d'escriure amb qui passaríeu una nit en blanc (o el que sigui), que si és viu o viva potser se us concedirà el desig. Agafeu la llibreteta-recordatori que regalen per anar escrivint els vostres pensaments literaris. Després -aquest és un suggeriment massa atrevit?- compreu o rellegiu algun llibre dels dos autors que us proposo a la capçalera del bloc, que no tot han de ser novetats (vaig haver de modificar lleugerament l'estètica de la fila per mostrar el segon escriptor; estic segur que ja me l'han tornat a deixar en l'anonimat); del primer autor, que continuo pensant que és una llàstima que no sigui més conegut, però ningú no em fa cas, jo començaria per Benissanet; gent de la Ribera de l'Ebre; del segon, començaria pel principi, o no.

en el cinquantenari de la mort de Francesc Pujols

És molt possible que aquests dies hagi estat poc atent a les propostes dels blocs i m'hagi passat desapercebuda la crida a recordar el 50è aniversari de la mort de Francesc Pujols, però estic segur que ha estat feta i que avui, d'aquí a poques hores, veuré titulars i llegiré textos i semblances d'ell i sobre ell. I la premsa n'anirà plena, de picades d'ullet pujolsianes.


Fa pocs anys, Pujols va tenir una revifada lectora a partir de la reedició de El nuevo Pascual o la prostitución i d'alguna altra obra. Se'n va parlar força. Des d'aleshores ençà el seu nom i els seus escrits han aparegut poc, malgrat que hi ha una Fundació que porta el seu nom que aquest any organitza un seguit d'actes en memòria seua, i també hi ha una Associació amb un butlletí de curta durada... i què sé jo quantes coses més. Avui, però, Pujols tornarà a reaparèixer amb més força que mai. Jo, modestament, em vull afegir a la celebració amb un fragment d'un dels seus amics i biògrafs, escrit a Montpeller l'any 1939. Si algú vol continuar amb la lectura, recordo que Cossetània ha reeditat no fa gaire una aproximació més completa.

7 D'AGOST. Francesc Pujols, a qui alguns estudiants del Grup Universitari Català van demanar que els parlés del seu sistema filosòfic, ha començat a fer-ho aquesta tarda, de les sis a les set, en una saleta interior del Rich'Tavern que els serveix de lloc de reunió i de secretaria. Ells mateixos l'han decorada amb dibuixos i quadres, diguem d'avantguarda. I com que el filòsof m'invita a la “festa”, hi he anat. Hi havia més de mitja entrada i la natural curiositat. A alguns dels assistents els conec d'haver-los vist a l'exposició de l'altre dia i a la biblioteca. Alexandre Cirici ha dit uns mots de presentació.
[...]
Sobre aquestes bases (i afirmant que ell era el continuador de la filosofia iniciada per Ramon Llull en l'Ars Magna) el senyor Pujols ha parlat prop d'una hora i jo he recollit en diverses notes, que encara no he tingut temps d'ordenar. Però el que ara em ve a la memòria, sense necessitat de consultar cap nota, és el que ha dir per finalitzar la seva dissertació:

-De jove vaig tenir la idea de fundar una nova religió. Vaig parlar-ne amb un amic i aquest ho esbombà. Això va fer que em qualifiquessin d'“inventor de religions”. Era exagerat. D'aquella idea me'n va restar la tendència a descobrir on rauen els fonaments del sentiment religiós o, dit amb unes altres paraules, per què l'home creu en Déu, en l'ànima (que és l'esperit unit a la matèria) i en una altra vida. Tot això surt, per dir-ho així, del postulat bàsic de la Pantologia concretat així: la matèria separa l'esperit de si mateixa. No el deixarem mai de petja. Però com que s'apropa l'hora d'anar a sopar i tots vostès ja deuen començar a tenir gana, per avui ja n'hi ha prou.
[...]
A vegades sembla improvisar el que diu, d'altres fa l'efecte que pesca les idee en algun gorg pregon de la seva memòria, com qui cerca un poal amb un cercapous, o bé que va a veure si les troba en algun racó del seu laberint mental; i sempre pesca o troba alguna cosa. Hi ha cops també en què sembla en possessió dels secrets més recòndits de l'univers; d'altres, en canvi, no té cap empatx a confessar que de certs problemes no en sap res. Una altra qualitat que el fa simpàtic és que li agrada el diàleg i que sap escoltar. Com que e´s massa educat per a interrompre -si no és que pagui el tret- el seu únic i gairebé imperceptible signe d'impaciència consisteix a passar-se, lentament, la mà pel cap com si li fes mal la intel·ligència. Jo crec que és aquest cap arrodonit i amb aquell nimbe de cabells, tan filosòfic, tot a l'entorn, allò que predisposa a creure que pot ser cert el que diu i que li fa favor en les discussions; un cap, d'altra banda, molt ben plantat sobre un coll curt i un tors puixant; una puixança que, més que no pas quan camina o resta dempeus, se li manifesta assegut, i més que me´s si el seient és confortable. Ara, quan camina, particularment si ha de travessar un carrer, el senyor Pujols ho fa d'una manera lamentable, dubtant, mirant diverses vegades a un costat i a l'altre, sense acabar de decidir-se, amb la por d'anar a raure sota les rodes d'un automòbil o d'una bicicleta. Les bicicletes són la bèstia negra del pantòleg. En realitat pateix -i no se n'amaga- d'agorafòbia. Mai no passarà pel mig d'una plaça i, si fos possible, no travessaria mai tampoc un carrer amb un mínim de circulació. És home de cafè, de llocs tancats, de catedrals, de claustres, de jardins... D'ací que el seu pas pels carrers, a desgrat del suport que li presta el bastó, sempre és titubejant i temorenc, com de senyora en estat interessant. Amb tot, ahir, en sortir del Rich'Tavern, voltat de gent jove, sentint-se protegit, va prendre un aire professoral. Descofat, nimbat, amb sandàlies i ulleres de sol, feia un gran efecte i els francesos se'l miraven una mica desconcertats. Qui devia ser aquell type?

Artur Bladé i Desumvila: Cicle de l'exili I. L'exiliada. Obra completa, volum 2. Cossetània


Si avui no es parla més de Pujols, entenc que és perquè en un món com el nostre, amb tan poca paciència, tan pendent de la immediatesa, molts no li perdonen que la seua profecia encara no sigui una realitat. Temps al temps. Jo no ho veuré, ni crec que ho vegin els fills o les filles de les meues nebodes, però sé que arribarà el dia -potser ja no hi haurà ni reis- que les paraules de Pujols siguin un fet, i aleshores el seu nom serà el primer entre els primers per sempre més.

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà "els compatriotes de la veritat" i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.


I si algú s'estranya que un poble com Catalunya que al costat de les altres nacions no és res ni representa res, perquè no té ni independència política, que és al menys que es pot tnir, i no pesa en el consell dels Estats, amb tot i que les raons catalanes són sempre raons de pes, perquè estan plenes de realitat, sigui una nació que ha d'arribar tan amunt i hagi de dominar el món sense armes, li respondrem que si quan els romans en illo tempore, que deien els llatins, volien dominar la Judea els haguessin dit que vindria dia que els jueus dominarien a ells i a tot Europa i com si això no fos prou a tota Amèrica, que aleshores encara no estava descoberta, estem segurs, com si ho veiéssim, que s'haurien posat a riure i no ho haurien volgut creure encara que els ho haguessin jurat, de manera que el q tres responem catalanització del món, van molt equivocats perquè si diem el que diem ho diem després d'haver regirat el pensament català de dalt a baix i fins al capdavall de tot, tant com l'hagin pogut regirar les rates de biblioteca que claven les dents al cor dels llibres i fan niu entre els fulls i estem convençuts que si l'europeïtzació de Catalunya suposaria la seva desuniversalització, la catalanització d'Europa, que avui és el rovell de l'ou de la civilització, representa la universalització del món i per això creiem que el millor favor que se li pot fer és catalanitzar-lo fins que el nom de Catalunya ompli la terra i faci veure a tothom que en les qüestions capitals Catalunya té la paella pel mànec, i és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets, a la civilització europea, que, com hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó i que havia d'acabar a cops de puny i a canonades, com veiem que ha acabat amb la guerra que va començar l'any 14 d'aquest segle, que és una conseqüència lògica de la manca d'una lògica fonamentada en l'estudi natural, perquè si els homes del Nord han estudiat la realitat ha estat sempre portats per l'afany de modificar-la i en ço que fa referència als ideals reals i definitius que toquen de peus a terra els han volgut substituir per ideals irrealitzables que han tingut la pretensió, no solament de tergiversar la realitat, sinó de canviar-la i destruir-la si en la inventiva material que pot modificar aquesta realitat, han fet el que han fet, en la realitat completa no han pogut sortir de les boires i els ha passat com amb les obres del gran poeta dramàtic anglès William Shakespeare, que va deixar les tragèdies que va escriure, embolcallades amb el misteri i barrejades i foses en el món desconegut que ens volta i ens voltarà per sempre, com si les seves tragèdies estiguessin escampades i deixatades en l'ombra de la vida, al revés de les obres dels tràgics grecs, que fent una comparació, que ens vindrà molt bé per a acabar aquest capítol, direm que en comptes de barrejar llurs tragèdies en la gran confusió que ens volta, les van tallar a cops d'escarpra, en ço que en podríem dir la roca viva del misteri, com si fossin escultures, de la mateixa manera que la ciència que es fongui en el tot com una concepció evolucionista o panteista, quedarà marcada i segellada damunt de la realitat com una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals abstractes, per a donar ideals farcits de realitat crua i una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals com els de la civilització del Nord, siguin idealitzacions de la realitat, o més ben dit la realitat omplint les idees, com el que fa botifarres, i així es podrà dir, aquí i a tot arreu, que Catalunya pel fet d'ésser com és un poble sense ideals, perquè d'ideals fora de la realitat no en té, ha dominat totes les civilitzacions conegudes.

Francesc Pujols: Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII.

generacions literàries

Fa uns posts, la Júlia recordava Oferiu flors als rebels que fracassaren i feia unes reflexions generacionals. L'esment d'Oriol Pi de Cabanyes i el pas del temps em va portar inevitablement a un altre llibre seu i de Guillem-Jordi Graells: La generació literària dels 70. 25 escriptors nascuts entre 1939-1949 (més avall es poden llegir els noms). Potser algú, si llegeix ara el llibre, trobarà a faltar algun escriptor nascut entre aquestes dades amb una carrera literària important, però és que en el moment que va sortir el llibre, l'any, 71, encara no havia publicat res en català, com, per exemple, Jaume Cabré.

El llibre, construït a partir i a través de les paraules dels propis escriptors sobre la seva vida, la seva visió del món i de la literatura en particular, els seus desitjos..., em sembla un document imprescindible en qualsevol intent d'aproximació als autors i també a l'època. L'any 2004, l'AELLC en va fer una nova edició que no sé si va tenir gaire sortida, de fet, crec que la Llar del Llibre no la va tenir mai i a la Central no la tenen des de l'any següent a la seva publicació. Ignoro si des del 70 ençà s'ha fet algun llibre de característiques iguals, però em semblaria interessant veure els canvis generacionals cada... 15 anys? Quins 25 escriptors, per exemple, formarien la generació de 2010, és a dir, seguint el model original, els nascuts entre 1979 i 1989. Per altra banda, a mi particularment, m'agradaria que algú reunís els supervivents dels 70 i omplís les pàgines d'un llibre des de la seva perspectiva actual i amb una mirada al passat que era el seu present l'any 71. S'hi atreviria algun editor, qüestions de rendibilitat incloses? Els escriptors, accedirien a conversar amb la mateixa llibertat que ho van fer en el seu moment?

M'adono que no he dit res del llibre. No sé quan el vaig comprar ni recordo les impressions que em produí la seva lectura. Estic segur, però, que serien menys interessant que les d'un escriptor d'unes quantes generacions anteriors, però especialment actiu durant els 70. I ja em disculpareu la meva insistència en el mateix autor.


3 DE MAIG, DILLUNS


Aquest matí he anat a la llibreria Claris. La senyora Fornas, en veure'm entrar, ha dit:
-Esperi aquí baix. A dalt (al despatx) hi ha novetat.
-Què passa?
-La policia segresta aquest llibre. Tingui, guardi-se'l.
És un exemplar de La generació literària dels 70 (acabat d'aparèixer) d'Oriol Pi de Cabanyes i Guillem Jordi Graells. Es tracta d'entrevistes amb vint-i-cinc escriptors de la darrera fornada.
A la poca estona han sortit els segrestadors: tres, ren tres. Rere seu ha baixat Fornas. No sap la raó del segrest*. El llibre havia estat autoritzat, però algú la denunciat.
-M'han dit d'anar a la comissaria per signar l'acta del segrest. M'hi he negat i els he dit que la signaria aquí, perquè una altra vegada que hi vaig anar per un motiu semblant, m'hi van fer quedar 36 hores.
-No us hi podien portar detingut?
-No, perquè no portaven ordre judicial.
-I ara, què passarà?
-Suposo que em processaran.
Ho ha dit tranquil·lament. Encara hem xerrat una estona. De la llibreria m'he endut, a més del llibre segrestat, El núvol de joc (novel·la de Joan B, Xuriguera i que ell mateix deixà per a mi), l'Anti-Evangeli, un llarg assaig dre Joan Leita, i quatre exemplars de Moraguetes.
...


18 DE MAIG, DIMARTS


Vaig llegint, a tongades, La generació literària dels 70. Em pensava trobar-hi una declaració, una simple frase que “justifiqués”, per dir-ho així, el segrest de què fou objecte tan aviat com aparegué. No n'he trobada cap. Em cal deduir que la mesura obeí a la tònica general del llibre, * és a dir, al fet que els vint-i-cinc escriptors entrevistats (el més “vell” no deu arribar a la trentena) palesen el seu desacord amb l'actual situació, es proclamen gairebé tots ateus o bé agnòstics, i molts no amaguen les seves tendències marxistes o anarquistes. Hi ha també en ells unanimitat a creure que un escriptor català ha d'escriure en català -sobretot pel que toca a la literatura de creació.
Una cosa curiosa (o almenys a mi m'ho sembla) és que la manera d'escriure, l'estil (almenys l'estil que hom suposa parlat i de conversa) és molt paregut, gens enfarfegat, directe i cru. Els verbs fotre i emprenyar, amb els seus derivats, hi sovintegen. També hi abunden els vocables merda, merder i punyetes. Recordo així mateix, cony i collons. No es pot negar que en aquest aspecte -el del llenguatge- la generació dels 70 té una evident coherència. Com també en té, bé que menys, pel que toca al fet de creure que existeix un trencament amb les generacions anteriors, així com pel que fa a lectures i influències. Els autors catalans més llegits per aqueixos joves són J.V. Foix, Pedrolo, Gabriel Ferrater, Joan Brossa, Espriu, Joaquim Molas... Carles Riba i Pere Quart, en tant que poetes, ja no sembla que trobin tanta audiència. I Carner i Sagarra encara menys. (Cosa que em dol i em sembla que ells s'ho perden.) Entre els autors estrangers sobresurten Faulkner, Hemingway, Pavese, Sartre, Camus...
Tinc la impressió que entre els entrevistats n'hi ha molts més de pessimistes que d'optimistes (dit sigui així per simplificar, sense deixar de reconèixer que la cosa és més complicada i que mereixeria un més llarg comentari).
M'oblidava de dir (potser perquè és un aspecte que va de soi) que l'erotisme és tingut per importantíssim en la vida i en la literatura jovenívola.
M'agradaria viure deu o dotze anys més (amb bona salut i amb prou bo humor) per tal de veure, entre altres coses, els “triomfadors” de la generació literària dels 70. I allò que en pensaran els escriptors, o aspirants a ser-ho, de la generació dels 80.
Una altra impressió que jo no vull passar per alt és que a desgrat de molts de les seves opinions “avançades” (políticament, socialment, i quant al matrimoni i a la família), la major part dels joves escriptors esmentats en el llibre de què parlo són, en el fons, molt entenimentats i pràctics -o pragmàtics-, d'acord amb la nissaga del poble que formen part. N'hi ha que fins i tot pensen que ser jove, pel sol fet de ser-ho, no és cap mèrit.


Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània.

*

Tret de Daniel Casals i Martorell: En totes direccions (1971) de Ràdio Barcelona. Servei de Publicacions de la UAB, 2009.

Bladé, Calders, Carner, i algun altre

Encara que resulti excessivament llarg, és a dir, impropi del que solen ser les convencions dels blocs, crec que és de justícia, ni que sigui literària, continuar les impressions de Bladé sobre Carner fins al moment de la seva mort. També havia pensat cloure aquest díptic de Bladé i de Carner amb unes consideracions pròpies sobre l'obra de Bladé, però un llibre que m'ha passat la B. aquest matí em deslliura de tot possible oblit o compromís. Diu Sam Abrams a Tombes & Lletres (La Bisbal d'Empordà, Edicions Sidillà, 2011):

Qui no conegui l'obra de Bladé no pot dir que conegui Catalunya i la seva llengua, literatura i cultura. A més, amb la seva càrrega de subtilesa, discreció, precisió, sensibilitat, emoció, compassió, humanitat, saviesa, intel·ligència, profunditat, bondat, vitalisme i immediatesa, l'obra de Bladé ens nodreix i s'acaba convertint en un element indispensable i estable del nostre existir. A través de Bladé aprofundim en la nostra identitat individual i col·lectiva i, com ell, fem el nostre propi viatge a l'esperança.

Comparteixo les paraules d'Abrams, i tinc la certesa que jo m'hagués deixat alguna consideració, cap de les quals és gratuïta, encara que justificar-les és una altra feina. I ara, per fi, dono pas al dietari, sense cap intervenció per part meva, tot i que em costa deixar passar lliure de comentaris algun detall.

25 D'ABRIL, DISSABTE


A propòsit de lletres, vull deixar constància de la concessió, fa cinc o sis dies, del segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Joan Oliver (Pere Quart com a poeta). Sense desestimar per a res els mèrits del guardonat (al qual admiro sense reserves), penso, com molts altres, en Josep Carner, tenint en compte certes circumstàncies, començant per l'edat, té ja tants anys que... En fi. Continua a Barcelona, on si bé ha estat molt complimentat, tot fa pensar que no s'hi podrà quedar. I si ha de retornar a l'exili... Quina pena!


PRIMER DE MAIG, DIVENDRES


En relació amb l'actualitat més rabiosa, Ventalló diu que el segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes es debatia entre si calia atorgar-lo a Josep Carner o a Ferran Soldevila. Com que no hi hagué manera de posar-se d'acord, de retruc, o per banda, el premi se l'emportà Joan Oliver. Així sol passar. Tots tres, de segur, meritaven el guardó; però fa pena que no l'haguessin concedit, per unanimitat, a Josep Carner, tan vell, tan malalt... El gran poeta continua a Barcelona, anà a Montserrat, etc. No pot dir-se que no l'han complimentat, però no donar-li aquell premi sempre farà l'efecte d'una equivocació.


8 DE MAIG, DIVENDRES


En arribar a casa torno a mirar, amb tendresa, la foto que porta Tele-estel de Josep Carner, una foto recent, patètica, de lleó vell i desenganyat. Em fa mal al cor que no li hagin donat la joia -potser la darrera- de concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Però mirant el seu rostre, sembla que ell ja havia previst el desagraïment de què ara és víctima i fins que hauria volgut correspondre-li amb els seus versos immortals, o sigui que duraran tant com duri la nostra llengua. Com -per no donar més que un exemple- aquells del poema “L'altre enyor”:

Per l'afalac d'un temps no passo pena.
És goig no mai hagut el que ara emplena
de fantasmes i cants ma solitud:


Catalunya irreal, mon cor t'honora
com mai primera, per tot temps senyora,
amb naus d'afany i torres de virtut.


Oh tu, pura en mes dolces vagaries,
per l'odi invulnerable i el temor,
jo sé que radiant existiries
mal que fos l'únic que et retés honor.




DISSABTE, 30 DE MAIG


Josep Carner i la seva dona han retornat a Brussel·les. En un article, “Novament símbol”, de Pere Calders publicat a Tele-estel d'abans-d'ahir, hi ha com una tristesa per l'allunyament d'”aquest il·lustre ancià, la presència del qual incomodava una mica com aquells mobles grans que cal encabir en una casa petita”. (Això és molt ben vist, un detall exacte.) I Calders afegeix: “Seria desolador que la breu visita d'en Carner només hagi servit per ampliar l'anecdotari d'una senectut sota el record d'una famosa entrevista on es feia broma provinciana al voltant d'interpolacions d'idees i fallades de memòria. Era la mostra d'un periodisme més aviat primari, que diverteix molt les ànimes senzilles capaces, malgrat tot, d'una certa mala fe. El nostre esperit autodestructiu és un tòpic que ja acceptem sense esgarrifar-nos massa. Ens hem acostumat a regatejar mèrits...”
Recordant coses que un ha sentit contar, fa l'efecte que Josep Carner ha fet sempre, a Catalunya, i per la raó dita, una mica de nosa. I a Mèxic també va fer-ne -almenys durant un temps- a un cert grup. La història es repeteix.
Calders subratlla que el gran poeta “es mereixia un acte col·lectiu de reconeixença, no tan sols per la significació dins les nostres lletres, sinó per la influència que va exercir en la fixació del llenguatge...” Un acte que no es produí (i Calders recalca que no al·ludeix a cap premi), i d'ací una recança que ara senten -sentim- nombrosos admiradors del gran poeta que se n'ha anat de Barcelona amb llàgrimes als ulls, tal com hi arribà. Què és el que ens fa ser, als catalans, alguns cops tan esplèndids, i altres tan desagraïts, tan mesquins?
Pere Calders no diu en el seu article, d'una manera explícita, per què considera que Carner ha estat novament “símbol”. I és de doldre que no ho hagi dit.


DIJOUS, 8 DE JUNY


A Benissanet, on hem passat uns quants dies, vam llegir la notícia de la mort de Josep Carner a Brussel·les el passat dijous, dia 4. Referint-m'hi, heus ací unes ratlles que vaig escriure: “Penso que la il·lusió de tornar a trepitjar terra catalana el devia aguantar abans de la seva darrera estada aquí. Després, havent passat el que va passar, tot el que l'aguantava se n'ha anat avall com un mur soscavat que s'esfondra. Sento profundament aquesta mort i torno a recordar les emocions que em produí descobrir la seva poesia. Perquè fou realment una descoberta. Després de Verdaguer i Maragall, quan semblava que no hi havia altres dolls, la veu -nova- de Carner va ser, certament, una revelació. I al seu través, vaig veure eixamplar fins a un horitzó insospitat, les possibilitats expressives de la nostra llengua. Ara veig també, al costat del seu mestratge en aquest aspecte, el seu exemple com a patriota... Era vell. I els vells, per molt que hagin conreat la ironia, són sentimentals. I Carner se n'hauria anat amb la recança que produeix el desagraïment... Llegeixo que pensava tornar a Catalunya després de l'estiu com per fer realitat un dels seus poemes que ara, en rellegir-lo, fa venir llàgrimes als ulls:


Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrere
la plana ben escrita de versos paral·lels.
I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí,
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.


Però ni aquest humil desig va poder veure acomplert.


Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània edicions.

Per cert, sobre la darrera visita de Carner a Catalunya, la visió de Marià Manent a Flux.

el retorn: Carner vist per Bladé

Ja tinc, mig llegit, el darrer volum d'Artur Bladé publicat per Cossetània: els dietaris de Tarragona (la capital i Benissanet, i algun lloc més) dels anys 1966 al 1971. Com deia en un altre post, tenia curiositat per veure què explicava l'escriptor d'un temps i d'uns llocs (pam més, pam menys) que vam compartir en la ignorància de les vides respectives, ell de tornada i jo d'anada. Molts noms esmentats als dietaris m'eren aliens en aquell moment i ara encara són gairebé només noms, per bé que la seva prosa me'ls ha acostat i em dol -sempre relativament- el desconeixement passat i l'actual.

El dia que vaig comprar el llibre, vaig començar a fullejar-lo pel mes d'abril de l'any 70 i de seguida em vaig trobar amb un dels meus poetes preferits, del qual, en aquell moment -els meus interessos juvenils i la meva ignorància, o la meva saviesa, em portaven per altres camins- sabia ben poca cosa. Me'n vaig assabentar del retorn de Carner? Vaig llegir la seva arribada a Barcelona en algun diari (la notícia apareix en lloc destacat en la major part dels diaris)? No ho sé, i repeteixo, Carner m'era ben aliè. I si vaig llegir alguna cosa, no em devia semblar gaire important que un vell poeta de qui mai no m'havien parlat i que vivia a l'estranger fes una visita a la ciutat on va nàixer i al país que sempre va estimar. Què és un nom sense obra?

Continuo pensant que cal llegir Bladé, tot i que ara no tornaré a explicar alguns dels motius d'aquesta afirmació. Avui només deixaré un tastet d'algunes anotacions del seu dietari, mal triades i mal tallades, sobre l'arribada de Josep Carner, que veuran una segona part, espero que més ben escollida, en un altre moment. Anem al passat, viatgem 41 anys enrere:
´


DIVENDRES 3 D'ABRIL


Llegeixo a la premsa que avui torna a Catalunya, al cap d'un llarguíssim exili, el nostre gran poeta Josep Carner
[…]
Mentre Carner va ser a Mèxic, vaig parlar-li diverses vegades. El seu tracte personal em captivava tant com la seva poesia -i la seva prosa. Francesc Pujols solia dir que de tots els poetes catalans, Carner era el que més feia pensar en Horaci. Aquest també em captivava, però jo, al costat del record del “Carpe diem”, evocava no solament Els fruits saborosos, sinó el fons melangiós que hi ha en nombrosos versos de Carner (“Oh, tedi, / l'únic filtre per allargar la nostra vida inútil”) i, sobretot, en els d'exili. Em commou també -i me'l fa encara més fratern- el seu amor a Catalunya:


Veu que em bescanti em fa reviure;
veu que em fereixi em fa més lliure,
ara i abans, ací i allí,
mai no minvat per cap destí,
un Lloc tot sol batega en mi.



4 D'ABRIL


En efecte, ahir arribà Josep Carner a Barcelona. La notícia apareix en lloc destacat en la major part dels diaris que surten a Catalunya.


[...]


N'hi ha [poemes als diaris] dels famosos diumenges... i un del recull Absència. Obra de vellesa, però on apareix explícitament aquella melangia per un mateix i per les tristeses del món que jo ja veia, de jove, en alguns dels seus versos:


Mos dies s'escurcen,
mos records se'n van;
sóc només una ombra
ja ni sospirant.


Ah, i com m'agradaria d'anar a Barcelona només pel goig de reveure Carner i saludar-lo! Però penso que no em reconeixeria i que l'únic que faria, si em fos possible de veure'l, seria importunar-lo.



P. S. He estat a punt de parlar  de l'article de Llovet, que em sembla un punt de partida interessant per començar a discutir, però he trobat que seria un debat inútil o, aquí, inexistent. Llàstima.

On anirem a parar?:
Una entrevista molt interessant on es diuen grans veritats. Llàstima que el fum de la foto li faci perdre "cultura". Una persona culta també ho és en els fets. Una persona culta no fuma en públic per donar exemple.

retorn

De sobte m'entren ganes de llegir Bladé. El Bladé del retorn, el que viu, em sembla, entre Tarragona i Benissanet. Tinc ganes de saber què feia Bladé mentre jo, que el desconeixia, començava a la universitat.

Malgrat que el volum 10 de l'Obra completa es pot considerar encara una novetat, tot i que Cossetània diu que l'edita l'any 0000, a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia en saben ben poca cosa i han de consultar l'ordinador per donar-me'n raó: no tenen cap exemplar, però els en queda un a la llibreria de la Rambla. Abans passo per Catalònia: consulta a la pantalla que els recorda que fa temps que l'han demanat, però que encara no els ha arribat. A la Rambla tanquen a les nou, faig cinc minuts tard. Només per diversió, pujo a la primera planta del Corte Inglés del Portal de l'Àngel, on la dependenta, de mitjana edat i parla materna del país, s'estranya que algú hagi escrit un dietari (no serà un diari?), que parli de Tarragona i que tingui dos autors amb noms tan inusuals.

Em molesta l'absència de Bladé de les llibreries, no per mi, que ja l'aniré llegint, sinó pels que l'haurien triat encara que només fos perquè s'haurien fixat en una portada clàssica, neta, atractiva. Em molesta que els venedors, en lloc de dir-me que els han tret els llibres de Bladé de les mans i no poden vendre Ken Follet, facin cara de circumstàncies com pensant què cony s'empatolla aquest, que no té prou llibres per triar? Qui cony és Bladé, algú de poble que s'ha pagat una edició de les seves ruralies? Em molesta, però no em preocupa: ja s'ho faran. I em compro una novel·la d'una escriptora de trenta anys, de Terrassa, que escriu en castellà i té molt present, segons diu la publicitat, i, com és natural, ignoro si té gaire futur.

Tard o d'hora, però, llegiré un llibre obsolet que comença així:

La primera vegada que vaig anar, de petit, a Tarragona, em va semblar la flor de la terra. Hi havia uns cotxes de cavalls, amb cascavells, més bonics que els automòbils d’ara. La vista de la mar, des del Balcó de la Mediterrània, em va fer una impressió inoblidable; i d’aquella hora ençà mai no he pogut pensar en la mar de Tarragona sense experimentar un sentiment molt proper al de la felicitat. No cal dir que, de noi i de jove, vaig tornar a Tarragona una infinitat de vegades. I era escrit que l’havia de reveure, en la maduresa, i que tampoc no m’havia de decebre, malgrat tot…

Artur Bladé i el fum que els encega

La setmana passada vaig trobar-me amb una amiga a qui, malgrat converses telefòniques diverses, no havia vist des de feia dos anys. A banda de l’alegria del retrobament, de l’intercanvi de novetats, de repàs del passat i de tot el que ve al cas en aquestes ocasions, em va reconfortar especialment comprovar que encara fumava i que, a més, fumava molt. Ja queda poca gent de la meva generació que no hagi deixat de fumar per una raó o altra, tot i que el motiu de fons gairebé sempre ha estat la millora o la conservació de la salut. Amb tots els amics exfumadors, tinc la sensació que he d’anar amb compte, que malgrat la seva permissibilitat, em miren, com a mínim, amb commiseració i que si bé no m’arriben retrets de paraula, me n’arriben a través de les mirades, sovint de pena, d’aquella pena que se sent envers qui ha errat el camí. Vistes com van les coses, entenc que cada vegada em serà més difícil transitar per aquest camí equivocat, fins al punt que en alguns casos em veuré definitivament abocat a l’ostracisme.

Se m’ha acudit tot això, que no té cap importància, llegint Artur Bladé, que tal dia com avui de fa només 15 anys va morir a Barcelona a l’edat de 88 anys. No insinuaré, com en altres ocasions, un recordatori blocaire; primer, perquè crec que Bladé és poc llegit i posaria en un compromís més d’un blocaire de bona voluntat; en segon lloc, perquè aquests dies tothom va prou ocupat.

No entenc perquè es llegeix tan poc Bladé, potser perquè les seves reedicions han arribat massa tard, potser per la bonhomia de la seva prosa, sigui quin sigui el tema que tracta. A mi, la lectura de Bladé em resulta reconfortant, em tranquil·litza, m’és balsàmica, i això, en literatura, també compta i no és fàcil d’aconseguir, perquè precisament molta literatura sorgeix de la intranquil·litat, del neguit, de la necessitat d’exterioritzar els conflictes interns, les inseguretats, els dubtes.

Tornant al principi, ha estat just aquest fragment el que m’ha fet pensar en la trobada de l’altre dia amb la meva amiga:

Un dels meus trucs de fumador consistia a no deixar-me vèncer de seguida per la temptació i a perllongar el desig fins que es presentava un moment propici. Un moment o un paisatge. Així, per exemple, al final d’un passeig pel camí del Riu i un cop ben assegut al pedrís de l’Omplidor, que era amb espatller, trobava deliciós de plegar una cigarreta amb tots els miraments, d’encendre-la –protegint el llumí amb la conquilla de la mà- i d’assaborir-la de cara als ors de la posta.
Mai no vaig arribar al grau d’aviciament que obliga a fumar una cigarreta rere l’altra. Per complaure el meu desig necessitava el concurs d’una plàcida perspectiva exterior o la que m’oferia, íntimament, la lectura d’un llibre. Altres cops, em regalava una cigarreta, com un premi, després d’enllestir un treball encarregat per l’avi, a la manera dels pagesos que fan la pipada en acabar d’esporgar un arbre o de llaurar un bancal. L’acte de fumar en semblava el coronament, una mica cerimoniós, d’alguna cosa profitosa o delectable. Al llarg del temps, he provat de fumar puros o en pipa, però cap forma no m’ha donat el goig de la cigarreta. Amb tot, no encoratjaria ningú a fumar i estic content que al meu fill no li agradi.

Artur Bladé i Desumvila: Cicle de la terra natal III. L’edat d’or. Obra completa, Volum V. Cossetània Edicions.

Ja ho veieu: una prosa intranscendent, iniqua.

P S: Aquesta tarda, mentre baixava per la Rambla de Catalunya, m’han aturat els d’una televisió –no sé quina- per preguntar-me que em semblava la sentència del Suprem sobre la llengua a l’ensenyament. No cal que digui que com que sóc un expert en el coneixement de les llengües a l’ensenyament, he respost el que calia. En acabar m’han demanat si volia repetir els meus arguments en llengua castellana, perquè segons qui no els entendrien (?). Quin cony de televisió era, que no tenia prou pressupost per posar subtítols? Com pot ser que hi hagi gent que no entengui la llengua de Bladé i Desumvila? Definitivament, no en vull saber res dels que són ignorants per elecció.

parèntesi, o no, acabat amb havanera

Com que a partir de demà o de despús-demà al matí em temo que, si les tinc, les connexions a internet seran breus i força intermitents, m’acomiado aquí del dietari de l’Ampolla que he anat pujant al bloc malgrat que encara queden dos o tres jornades de moments que no sé si amollaré més endavant.

M’adono que no he parlat de llibres, i és que a l’Ampolla he llegit poc. Una de les lectures més gratificadores ja la vaig insinuar: Contribució a la biografia de Mestre Fabra. El senyor Moragas, “Moraguetes”, de Artur Bladé i Desumvila (en un altre moment diré alguna cosa de l’injust desconeixement –els no lectors s’ho perden- de Bladé, fins i tot entre la gent que treballa a les llibreries; del desconeixement de Moragas, no cal dir-ne res), publicat per Cossetània, volum 7 de l’Obra completa.

Bladé és un autor d’una prosa aparentment senzilla perquè és absolutament intel·ligible, lineal, poc ornamentada, però, com en el cas d’altres autors –pocs- la seva literatura és un prodigi de precisió, de ritme just, d’emoció continguda que ha de descobrir el lector. En el cas d’aquest llibre es tracta de dues biografies, o parts de biografies, fetes sobretot a partir de les converses que l’autor va mantenir en l’exili de Montpeller amb els dos personatges del títol. Unes converses en què sovint intervé un altre personatge inefable: Francesc Pujols.

La part biogràfica dedicada a Fabra és la més curta i, a banda d’algunes dades d’infantesa i jovenesa, se centra sobretot en l’època de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. És apassionant –per a mi, és clar- veure el procés de normalització de la llengua, els antecedents, les relacions dels membres de la Secció, els motius pels quals s’aprovava o es rebutjava una solució lingüística, l’evolució lingüística del propi Fabra. Dit això i així, pot semblar que el conjunt és feixuc, només per a especialistes –de tota manera, a Catalunya no som tots experts filòlegs o lingüístes?-, però la realitat és que la prosa de Bladé és molt amena (aquesta és una paraula que actualment es fa servir poc i que jo busco incansablement en qualsevol lectura) i la biografia fabriana conté també una part de la història del país amb anecdotari inclòs. Deixo com a mostra aquest petit i suggeridor fragment sobre el mil voltes ridiculitzat mossèn Alcover (és que ningú escriurà una lletra de batalla definitiva en defensa d’Alcover?):

A mossèn Alcover li plaïa d’explicar anècdotes de la seva infància i no tenia empatx a intercalar les seves contalles durant les reunions de la comissió de les Normes, les quals tenien lloc a l’anomenada Sala Blava de l’Institut. Aquesta sala tenia les portes recobertes d’una plnxa de zinc...
-Quan érem atlots –deia el canonge mallorquí- obríem les portes a cops de closca!
I ens feia una demostració contundent tossant contra els batents metal·lics que ressonaven.
-Mossèn Clascar –comentava Mestre Fabra- es posava les mans al cap, però Carner s’hi extasiava, compteu! En això!

La biografia que Bladé escriu de Rafael Moragas és força més extensa i completa que la de Fabra. Moragas, anomenat sovint “Moraguetes” per distingir-lo del seu pare, va ser un periodista especialitzat en música i teatre, també empresari musical i teatral, músic que no exercia, etc. Contertulià dels “Quatre Gats”, de la penya de la Punyalada, sovint presidida per Santiago Rusiñol, amic i protegit de Pau Casals... Seria un mai acabar. Però va arribar la guerra i després l’exili, i aquest home que possiblement hagués estat un personatge important durant els anys 40, 50 i 60 es va exiliar, no per por a represàlies (d’altres més “sospitosos” es van quedar a Catalunya) sinó, com explica ell mateix: “Sóc a l’exili per raons de fidelitat; i, en primer lloc, de fidelitats als amics.” Quants escriptors, músics, pintors... perduts per sempre més a l’exili! Quantes obres escrites i no publicades! Quin buit! Quin retrocés tan llarg i tan espectacular!

La biografia de Bladé mostra un personatge d’una memòria prodigiosa (qui sap si en algun moment inexacta) que explica no només l’home, sinó, en bona part, la vida barcelonina, i catalana, d’uns quants anys abans del 39 (modernisme, noucentisme en literatura). Tota una sèrie aclaparadora d’esdeveniments i de noms que en molts casos encara no són del tot coneguts ni s’investigaran. Quant a la vida i pensament de Moragas, deixo dos fragments. Del primer, no diré res:

-Les vostres ironies en relació amb certes coses de Catalunya han fet que molts us considerin al marge, deliberadament, dels seus problemes...
-Els qui diuen això no em coneixen bé. Sento aquests problemes com qualsevol altre, però no oblideu que sóc fill de mare castellana i que tinc nombrosos amics que ho són de mare i pare. Tot plegat em decanta a veure el panorama amb una visió més àmplia, diguem amb una visió peninsular federalista. Per mi (com per Maragall, i Prat de la Riba, i Giner de los Ríos, i Zulueta i tants altres) el problema de fons és el que planteja la diversitat ibèrica. Jo sóc iberista i, com a tal, antiseparatista. Penso que el separatisme (tant el de Barcelona com el de Madrid) no fa sinó afegir llenya al foc de la tendència disgregadora que segons Miquel dels Sants Oliver portem a la massa de la sang. Però també sóc refractari a la posició imperialista (i mal anomenada tradicionalista) o sigui al mite d’una Espanya que fou gran gràcies al cesarisme. La veritable tradició dels pobles peninsulars és anterior als Àustries i als Borbons, anterior fins i tot als Reis Catòlics. És la tradició d’uns pobles amb cultura i llibertat pròpies –començant per Castellà, que va perdre les seves a Villalar, a mans d’un estranger que es deia Carles V, com les va perdre, segles més tard, Catalunya per obra i gràcia d’un altre estranger que es feia dir Felip V... sóc iberista en espera de poder ser “europeista”, com diria el gran Joaquín Costa, i, encara millor, universalista.
-Sí que voleu alt!
-Volo alt perquè em costa el mateix i és més bonic que volar baix. Però no us penseu que em faci il·lusions. (L’esperança és una cosa, les il·lusions una altra.) De tot el que jo dic, preneu-ne únicament la bona voluntat. I ara pleguem i deixem la política als polítics. A cadascú el seu paquet.

Els darrers anys de la seva vida (va morir el 22 de gener de 1962) Moragas els va passar a Estrasburg (quina paradoxa, o no) acollit per una família de musicòlegs alsacians que havia conegut a Montpeller. La senyora que l’acollia i el considerava de la família, escrivia en una carta a l’esposa de Màrius Verdaguer, amiga de Moragas, un detall de l’enterrament:

“Jo li havia trobat a la cartera –diu encara la senyora Schock- un escut barrat i un sachet amb terra de Catalunya. Li ho vaig posar dintre de la butxaca esquerra del seu vestit. Baixà doncs, a la tomba, amb terra de la seva sobre el cor.”


I ja veig que, una vegada més, he sobrepassat el que es considera correcte en aquest mitjà, i mes a l'estiu, segons diuen la majoria. Definitivament, acabaré amb música. No sé si li semblaria bé al senyor Moragas la meva tria, però m'enca la veu de la Sílvia i l'acompanyament del seu pare. El fet és que no sé si anar-me’n a passar el que queda de l’agost a Cuba, ara que ja és pràcticament un país democràtic (plou a Cuba?) o deixar-me caure per l’Empordà, que continua sent el país, si fa no fa, de sempre. Sigui on sigui, sé que trobaré alguna havanera.

tots som fills del noi que vam ser...

L’infance passée, rien n’est sérieux.

Jean Rostand

M’assec en una de les dues úniques butaques, petites, de braços alts, de cuir(?) del primer pis de Massimo Dutti, la del costat dels dos esglaons de fusta; al cap d’un moment ve una nena que no deu arribar als tres anys que em recorda enormement, en menut, la Matilda (Mara Wilson) de Danny DeVito i s’ajeu amb el cap tocant la paret, em mira, ens somriem, em diu: “ara m’adormiré”, però no ho fa.

Deixo la bossa vermella de paper al costat del seien i començo a llegir els records d’aquell nen de Benissanet que ja no devia tenir cap imatge –tenia dos anys i set mesos- del dia en què la seva mare (el 24 de setembre d’enguany farà cent anys) va seguir el seu marit a l’Argentina i es quedà amb els avis materns mentre el germà gran vivia amb els altres.

No manca qui, mal informat o poc assabentat del que va passar, s’hagi estranyat del comportament dels meus pares i, particularment, del de la meva mare. “Jo, els fills, no els deixaria mai!”, n’hi ha que han dit. Potser sí, potser no. Tota gran seguretat m’esvera...

Artur Bladé i Desumvila: L’edat d’or. Cicle de la terra natal, III. Obra completa, vol. 5, Cossetània Edicions, desembre de 2008.

Continuo llegint la infantesa d’Artur Bladé, educat pels avis, partícip i observador de la vida del seu poble i rodalies, testimoni agut i més aviat feliç del temps rural d’abans del 36 que ni la pròpia guerra va aconseguir canviar del tot:

De tant en tant, per premiar el seu esforç, li posaven un terròs de sucre sobre el morro i li cantaven una cançó que ell escoltava sense parpellejar, amatent al premi fnal:
Mossèn Pere va a caçar
A les planes del Burgà,
Ja en troba una perdiueta...
Ca-xac-xac, ca-xac-xac,
Pum, figueta!
El ca-xac-xac podia durar una hora. El gos no es movia ni respirava, tot orelles, però en sentir el “pum!” esperat, d’un cop de musell feia caure el sucre i l’enxampava en l’aire...

Continuo passant pàgines; en Bladé va creixent. Arribo a un estiu de La Palmereta, la finca dels avis que després va ser seva. Em fa pensar en la qüestió de les identitats de què parlem aquí de tant en tant i que als pobles són, o eren, més fàcils de concretar.

Menjàvem tantes cireres com volíem i en preníem un cistellet per a l’àvia. Cisco del Masso no va voler cobrar mai.
Així vaig començar a enamorar-me del meu país i ara puc dir que cap altre dels que he vist anant pel món no m’ha plagut tant. És un paisatge lluminós, harmònic i benigne, molt antic i molt treballat; tant, que no hi ha ni un sol pam de terra on no s’hi vegi la mà de l’home. L’empremta humana de vegades té mil anys, de vegades un minut, però no hi manca mai. Terra, d’altra banda, baixa i dolça, de vall i turó, de feixa i marge, de pi i garriga, d’hort i bancal, de mas i cisterna, de sínia i safareig, verda i riallera d’un cantó, eixuta i austera de l’altre, solcada de camins i en aquests del gran camí que camina: l’Ebre.
[...]
Una terra tan bona, tan ideal per a enganyar la vida (que és, en darrer terme, allò que compta) que, de vegades, em fa l’efecte d’una mare més bona que els seus fills –començant per mi. (Però això sol passar a casa nostra i el símbol em sembla extensiu a tota la terra de Catalunya.)

I sempre les lectures de tot el que troba. I qui vol llegir, vol escriure.

No havia de ser poeta –com els anys han demostrat- però una certa disposició sí que crec que la tenia, al menys una certa disposició per a la tristesa gratuïta, per al somni despert, per a una infinita capacitat contemplativa (per no dir de badoqueria) i per a una mena de sensualitat precoç que em permetia de captar els signes del món exterior. Una olor, una veu llunyana, el xiulet del tren, el so del corn dels llaguters, el cant d’un ocell, un arbre en flor, la visió ràpida d’una lligacama d’una noia, m’exaltaven o, al revés, m’enfonsaven en una negra tristesa. De poeta en tenia encara l’amor a la solitud (amb intermitències), la confusió mental i la tendència a creure en la puixança màgica dels mots, particularment dels mots escrits. Amb tot, repeteixo no havia de ser poeta ni tan sols secretari. Durant uns quants mesos em limitava a perdre el temps de la manera dita (que és la millor manera de perdre’l, ja que, de tota manera, el temps és una cosa que es perd sempre) i, a més a mes, jugava al futbol al camp de l’Avenç i copiava els papers de les obres que havien de representar els afeccionats del quadre escènic de La Renaixença. No parlo de Barcelona, sinó de Benissanet. De vegades, fins i tot, el record de dos noms tan escaients, m’ha fet pensar que l’esperança no s’hauria de situar únicament en l’esdevenidor, sinó en l’exemple del temps passat.

Se m’ha acabat el temps de la lectura. La Matilda deu fer més de deu minuts que ha marxat després de jugar per enèsima vegada a l ‘“ara m’adormiré”; la Joana ha carregat de samarretes i altres peces. Al carrer, mal acostumat a la calor impròpia d’aquests dies, em ve bé apujar la cremallera del jersei de cotó. La lluna gairebé és plena.

De matinada encara llegeixo L’edat d’or, i encara al matí, sense presses. Per què es parla tan poc de l’obra de Bladé després de l’aparició dels primers volums? Potser perquè, malgrat tot, és tan tranquil·la, tan mesurada, tan èticament i literàriament equilibrada, tan del país, amb tanta ironia discreta, tan poc, aparentment, apassionada? Potser perquè els crítics tenen altres feines més importants? Potser perquè els lectors...? Magnífica obra d’Artur Bladé i Desumvila!

espurnes d'aigua

Torno de la feina. A la cantonada, al bar Gredos, veig el jove Sagarra que ha tornat del seu periple per la ruta blava; aigua a dojo, suposo. No m’adono què beu perquè em fixo en els baixos dels camals dels seus texans girats uns quants bons centímetres. Fan de bon retrobar les cares dels coneguts, encara que no siguin amics ni saludats. Algun dia, quan em vagui, m’aturaré a dir-li alguna cosa, ni que sigui per no jugar amb avantatge quan ens creuem o per agrair-li que només ell fes la defensa d'en Villalonga a "La Vanguardia".

Al costat de la sortida del metro de Verdaguer –línia groga-, fa setmanes que no raja la font, molts joncs s’han assecat i el terra sembla esquarterat i brut. Més amunt, els lleons que sustenten l’Hèrcules deixen anar l’aigua, en hores convingudes, amb la boca ortodòncica–és només una sensació?- més petita que abans, les urpes que graten desficioses la bola i els ulls que clamen al cel dels clàssics perquè del d’aquí poca cosa poden esperar. Més tard, m’adono que les restriccions també afecten la plaça de Catalunya: els turistes només tenen una font per fer-se fotografies habitiuals mentre el llevant, suau, s’endú les gotes sobreres a l’altra banda.

Gairebé cada dia creuo una plaça on els coloms-voltors, ben alimentats, fan les seves deposicions indiscriminadament. Les mànegues a tothora són un record del passat i el terra agafa un to i una consistència mai vistos, com e suro. L’ajuntament ha passat del tot al no res, de l’aigua al carril bici o el que sigui que ara és la moda.

Penso amb l’Ebre de la meva segona infantesa i de la meva adolescència., en la regulació –l’assut- de temps passats que van fer els àrabs, segons diuen, que es troba poc més amunt del nucli urbà de Xerta. Al costat de la carretera, anant cap a la Terra Alta, han renovat una àrea de descans magnífica que permet observar des de dalt l’obra en tota la seva esplendor. Una colleta s’atreveix a travessar el riu. Des d’una barca que a penes es mou, una parella intenta pescar –tothom vol pescar-, o potser no. A l’ombra d’uns arbustos hi ha un grup contemplatiu que deixa passar la tarda. A l’altra banda de la carretera, una senyora o senyoreta ben vestida i d’un volum considerable, aliena a l’aigua que transcorre, espera un conductor agosarat que se l’emporti per una estona. Anem en direcció contrària, i, a més, la meva conversa sobre el riu i l’aigua l’avorriria.

















Sobre el riu, d’aquí i de més avall, i la seva funció, deien fa un temps aquests dos:

Les comportes de l'assut de Xerta van permetre, des d'uns temps que gairebé es podrien qualificar d'immemorials, que les barques i els llaguts salvessin fàcilment la diferència de nivell de les aigües produïda pel barratge. Durant la darrera guerra civil, les comportes es van fer malbé i no han estat reparades. I ara, si una embarcació ha de passar d'un nivell a l'altre (com en el cas dels iols que van prendre part als tres Cursus Hiberus Mare Nostrum) cal Déu i ajut, és a dir, cordes, politges i, sobretot, manya i força de braços.
Els barcelonins (tan allunyats sempre, moralment, per regla general de tot el que no és Barcelona) haurien de tenir una mica d'interès a conèixer l'assut de Xerta, perquè serà prop d'aquest, segons que diuen, que ha de ser construït el magne dispositiu gràcies al qual l'aigua de l'Ebre arribarà al cap i casal.

Artur Bladé. "Visió de l'Ebre català" (1983), dins Cicle de la terra natal II, Obra Completa, vol. III, Cossetània.

El que hi ha a Amposta és l'escàndol més gran de Catalunya: vull dir veure que l'enorme quantitat d'aigua que transporta el més gran riu d'aquesta península, que és l'Ebre, se'n vagi al mar sense que se n'aprofiti ni una gota. El fet fa plorar tota persona que tingui una espurna de sensibilitat pels interesos generals del país ¿Existeix aquesta sensibilitat avui a Catalunya? Cada dia ho dubto més.

Josep Pla. Notes del capvesprol. (nota del 14 de maig -divendres- de 1976). Obra Completa, vol. 35. Destino.

A mi, ara, les converses actuals sobre l’Ebre em superen; no n’acabo de treure l’aigua clara.

expagès

Els pagesos vetllaven la nit del dissabte perquè l’endemà podien “prendre la matinada”. Amb aquesta expressió volien dir que en comptes de llevar-se a punta de dia, o abans, dormirien fins a l’hora d’esmorzar (les set a l’estiu, les vuit a l’hivern). Després d’esmorzar, si no hi havia res d’urgent a fer, apanyuscaven la samia del pou, adobaven la paret d’un corral, enseuaven les rodes del carro, etc. A les dotze dinaven i havent dinat es mudaven per anar al cafè.

Artur Bladé i Desumvila. Cicle de la terra natal II. Cossetània Edicions.


Merda, demà em tocarà esmorzar a les set. És clar que, ara que ho penso, no tinc ni pou ni corral ni carro... I em sembla que dinaré tocades les tres.

més barbes i bigotis

Contava ahir la meva modesta experiència amb les barbes: la pròpia i d’altres de semblants, pèl més pèl menys. La veritat és que em la meva infantesa, en les zones rurals per on em movia, vaig arribar a conèixer barbes i bigotis importants, no per les seves formes o mides, sinó per la singularitat de qui portava l’afegit. Em refereixo sobretot a bigotis notables, més aviat blanquinosos, que donaven caràcter a algunes àvies i que a mi em feien un respecte considerable -fins i tot por-, molt més que els que lluïen els seus contemporanis masculins. Encara recordo perfectament la cara d’una d’aquestes àvies amb qui vaig topar en sortir corrents de l’escola quan tenia deu o onze anys i se’m va quedar mirant mentre jo fugia esperitat; si ara, molts anys després, la tornés a trobar en qualsevol lloc, la recordaria perfectament. En alguns casos aquestes mateixes àvies portaven unes barbes com d’adolescent a punt per a la primera afaitada sobre la seva pell arrugada. La veritat és que mai no em vaig a atrevir a preguntar –em devia semblar un tema massa delicat- a la meva mare, que és a qui es pregunten aquestes coses quan s’és un nen, pels motius d’aquelles estranyes decoracions, de manera que no puc concretar fins a quin punt les seves posseïdores tenien consciència del seu aspecte o per què decidien conservar-lo. Asseguraria que ja no en queden d’àvies com aquelles. Sigui perquè la depilació ara abasta totes les edats o sigui, que també podria ser, perquè els pèls ja no tenen la mateixa força que en el passat, és impossible que els nens actuals arribin a conèixer mai la contundència d’aquells rostres, a no ser per una foto antiga desada i mig oblidada a casa o exposada encara en algun cementiri de poble.

Estic segur que tot això que acabo de comentar ho coneixia Bladé molt millor que jo, i que hagués pogut esmentar amb pèls i senyals algunes dones grans de Benissanet que pertanyien al grup de les bigotudes, barbudes o ambdues coses. No cal dir que Josep Pla també es devia haver trobat en la seva època amb algun cas digne de ressenyar. Entenc, però, que l’un i l’altre tenien una sensibilitat o un pudor, que a mi em falta en aquest moment, que els impedia esplaiar-se en aquests assumptes certament delicats.























Com que ja us vaig deixar un fragment de Bladé sobre el tema de les barbes, em sembla de justícia fer el mateix amb Pla. En el seu cas, més enllà de les descripcions hi ha la seva voluntat d’arribar a hipòtesis i conclusions, és clar.

Vaig assistir, ja una mica gran, al retrocés de les barbes, fet que es produí ja consolidada la il·luminació elèctrica i semblà, en un moment determinat, que tot progrés humà era en realitat un llarg i prodigiós esforç perquè l’home abandonés l’ornament capil·lar en les faccions de la cara. No és pas que tots els barbuts abandonessin les barbes de la nit al dia. Uns quants, pocs, les conservaren fins a la mort, cosa que els donà molt de prestigi, no solament perquè passaren a ésser minoritaris, cosa que sempre dóna relleu, sinó perquè demostraren una fermesa i un monolitisme de caràcter absolutament exemplar i indiscutible. [...] Llavors es produí un contrasentit curiós; semblà, en un moment determinat, que l’eliminació de les barbes i bigotis produiria el moment solar de les perruqueries perquè solament els establiments d’aquesta classe podrien assegurar el servei de l’afaitat imperatiu. Les coses, però, no passaren així i es produïren les màquines d’afaitar, que tan de mal han fet, no a les faccions de la gent, sinó a l’esplai i esbarjo de la ciutadania, perquè aquests establiments no servien solament perquè la navalla netegés i rejovenís les cares dels clients, sinó que eren un factor d’higiene social, de conversació i d’informació, d’intercanvi dialèctic, que interessava al menys al noranta-cinc per cent de la població activa dels països civilitzats. La creació d’un món de solitaris, de persones mudes, insociables i en definitiva llunàtiques, no és precisament el millor dels móns possibles.
[...]
la desaparició de les barbes i la preponderància del bigoti, que fou passatgera i que durà el que duren les roses, desplaçà a un passat molt remot elements de decoració de la persona humana vertaderament diversos, com la barba de collar que feien servir els mariners dels vaixells de vela, la gran barba fluent que de vagades era tan abundosa i fluvial que se li havia de fer un nus a la part de baix per limitar-la al màxim, la barba en forma d’embut o mefistofèlica, que solia ésser negra, la mosca que apareixia a sota del llavi inferior, la barba a la Napoleó III, que penjava del maxil·lar com una truita a la francesa, la barba triangular, tan euclidiana, i la barba curta i partida pel mig, que permetia estirar-se-la amb les dues mans i entretenir-se d’una manera molt completa... Si avui poguéssim veure en la vitrina d’un museu o en la realitat totes aquestes classes de barbes i d’altres que no enumerarem per evitar la pesantor canicular, ens quedaríem sorpresos de la fertilitat dels recursos de la imaginació humana i encara més sorpresos que les dones hagin pogut lliurar el seu amor a persones decorades amb aquests impressionants objectes. Això és, sens dubte, un argument a favor de la idea que, per a les dones, el que realment compta és el cor i el sentiment i que tota la resta els surt per una fotesa.

Josep Pla: “Barbes i bigotis” (fragment ) (publicat inicialment a la revista “Destino”), 1965, dins Per passar l’estona, volum 36 de l’Obra completa.

de barbes i barbetes i retrats de passaport

Porto barba des de temps immemorial –parlo de la meva memòria, és clar- i no sabria dir el motiu pel qual vaig iniciar aquest costum, encara que suposo que la gent que no en porta, que són la majoria, tampoc no en deu tenir una idea precisa del motiu de la seva abstenció capil·lar facial. No sabria dir si en el meu cas la cosa fou originada per una qüestió de rebel·lia, d’autoafirmació, de moda, de comoditat o simplement a causa de la manca de màquina o maquineta d’afaitar en el moment precís. Tant se val, el cert és que tret de breus períodes estiuencs, la meva barba i jo hem estat inseparables. També és veritat que al llarg del temps tots dos hem anat evolucionant o involucionant plegats. Ella, i sospito que jo també, ha passat de l’estil marxista, o més aviat bakuninià, total i indomable, a una mena de domesticitat conformista que de tant en tant agafa vida pròpia, fins que me n’adono i limito la seva expansió més pròpia d’altres temps que d’una època en què la depilació fa estralls entre l’element masculí i potser causa admiració entre el femení, cosa que no podria assegurar, perquè, ara com abans i malgrat les modes i la globalització, cadascú continua conservant i adquirint els seus propis gustos.

Em resulta curiós, i podria ser motiu de reflexió, que en un moment com el nostre, d’aparent llibertat i de culte a l’individualitat, en què la roba que portem –per citar un aspecte que afecta a tothom- és tan diversa, pràcticament hagi desaparegut el bigoti i les barbes mostrin tanta homogeneïtat, tan poca imaginació, siguin tan insignificants. Qui o què les censura? Per què una forma tan gratuïta i eficaç de mostrar la identitat ha desaparegut pràcticament? Tenim tendència al gregarisme (els qui portem barba) o, al contrari, la barba ens identifica com a pertanyents a un grup determinat? Podria continuar plantejant dubtes, però sé que seria inútil intentar establir una resposta clara, definitiva, inqüestionable. Em limito, doncs, a exposar les meves preguntes i les hipòtesis implícites. I , si us sembla, afegiré un fragment d’un que, que jo sàpiga, mai no va portar barba –al menys reconeguda- i que actualment ningú no podria escriure per raons òbvies. Llàstima!

Tècnicament, l’afer més difícil de l’art del barber era, i serà sempre, retallar i deixar com cal una bona barba, perquè n’hi havia de moltes modalitats i cada una necessitava el seu estudi. Adminicle viril indiscutible, segons sant Climent i altres opinions acreditades i corroborades per la història, la barba serà sempre d’actualitat perquè, com ha dit un pensador català, “es tracta de la moda mes vella del món i l’única que no passa mai de moda, ja que quan se la tallen els vells, se la deixen els joves”. De manera, doncs, que mentre hi haurà homes hi haurà barbes, i els barbers faran bé de recordar-ho.
És possible que una de les èpoques d’or de la barba –atès que en duien vells i joves-, s’escaigué durant el segle XIX. Va passar, com tot passa, però tan lentament que la gent de la meva generació encara va poder veure, fa cinquanta anys, els darrers badalls i els diversos estils, des de la migrada mosca fins a la barbassa en cua de peix, passant per la de candau o marinera, l’anglesa, l’austríaca, la liberal o garibaldina, i la de boc o mefistofèlica. Encara n’hi havia d’altres i tinc entès que els barbers de les grans ciutats utilitzaven uns motlles de cartó, d’acord amb els diferents estils, i així cada barba sortia pintada o, més ben dit, esculpida, sense que cap pèl emergís més que l’altre. amb tot, és difícil d’imaginar que hi hagués motlles de barbes fluvials, que també existeixen, o de sant, més aviat rares.
Al meu poble, bé que petit i on els barbers no tenien motlles de cap mena, les barbes abundaven, sobretot entre les autoritats i els funcionaris de Casa la Vila, començat per la del secretari, que se la deixava quadrada, partida pel mig, i no se la va tallar mai. La del senyor Pere Altafulla, el batlle enèrgic, era blanca i en punxa, com la del que aleshores presidia la República francesa, Moinseur Poincaré. En canvi, la del senyor Maspujols, el jutge, era negra, brillant i escarolada, de gran visir. Jaume de Fatxes, el gurda rural, portava una barbeta rural, en forma de falç justament. Contrastava amb la de Baptista Vinyes, el sereno, que era una barba en sal i pebre, triangular, massiva i aplomada per l’estil de la de Jordi V, el rei d’Anglaterra. La del senyor Jaume Fonollosa, que també va ser alcalde, era arrapada i fresca com un clavell. La del senyor Pere Manlleu, el professor d’indumentària i gran actor teatral, vermella i “mosqueteril”, recordava la de D’Artagnan. En fi –i per no citar-ne altres-, la més imponent era la del senyor Miquel Àngel Roda, l’escrivent evangelista. Blanca com la neu, esponjada i llarguíssima, majestuosa, era una barba per a dues mans.
Les barbes esmentades persistien a través dels anys, immodificables, perennes, però, de tant en tant, n’apareixia una de nova, circumstancial i sense vocació. Així va ser la de Blasi Xull, que retornà del Marroc, on va fer el servei militar, amb una barba “a la general Prim”, densa i negra com l’antracita. Va presumir-la uns quants dies i se la va tallar. Llàstima!

Artur Bladé: op. cit. Cossetània.

assumptes exteriors... i interiors

Deixant de banda el futur exterior de la literatura catalana (i els llibres de no ficció –un 70 % de la lletra impresa negociada segons diuen alguns-, i la cultura en general), que auguro en expansió important dintre d’uns límits, sembla ser que en les tendències generals globals destaquen la ciència-ficció, la temàtica ambientada en la segona guerra mundial i la novel·la negra; cap novetat en l’interès per aquest darrer gènere.

Dissabte a la tarda en una vila empordanesa que segons el cens de 2006 compta amb 10.588 habitants repartits en dos nuclis urbans. Fa temps hi havia una llibreria –vista i no vista- on gairebé només venien llibres; ara, el local l’ocupa un bar. Queden dos llibreries-papereries que s’encarreguen de fornir de part de l’aliment espiritual a la població. Tinc ganes de continuar llegint Bladé. En una de les llibreries em confirmen que no tenen el segon llibre de la seva Obra Completa; en l’altra, més explícits, em diuen que mai no han treballat amb Cossetània. En totes dues veig llibres que em podria comprar, però que ara no m’interessen. Cap problema, sempre tinc lectures a mà a casa i no m’importa l’espera. Em pregunto, però, una vegada més, qui va ser primer, si l’ou o la gallina, és a dir, els propietaris de la llibreria o el servei de l’editorial. I la relació lector i llibreter?

Em temo que el discurs de cloenda de la Fira que va fer Baltasar Porcel no tindrà tan predicament com el d’en Monzó. L’enllaço aquí per si el voleu repassar. Què voleu, a mi també m’agraden els clàssics.

P. S. A veure, anem o no anem a Venècia? Va, ara que ja anem embalats, aprofitem-ho. El que de moment sembla és que encara no ens toca allò que deia en Pujols que ho tindrem tot pagat, i compte de no creure's excessivament allò que afegia: Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari.

passat i present immediats

Mentre la tempesta s’abat immisericorde sobre la Marina Alta, al Baix Empordà fa un dia inesperadament esplèndid, d’un blau intens que a penes gosen enterbolir alguns núvols ridículs a l’horitzó. Anem a Llafranc, en ple territori planià, a dinar al Simpson, a tocar de la platja on encara prenen els darrers banys i aprofiten el sol els darrers estadants de cap de setmana llarga, aliens als crits de rebuig a Zapatero i del joc de la bandera que agita Madrid en la diada de la Hispanidad i que aquí, si es conegués, resultaria d’un exotisme extrem.

Des del restaurant (si hi aneu, deixeu-vos temptar per les propostes de peix que us cantarà el propietari i per les amanides i els entrants), es veu l’únic iot – notables dimensions- que avui ocupa la part central de la badia. Amant com sóc de terra ferma, no acabo d’entendre els qui es passen el dia en el balanceig constant de les ones, però intueixo que la vida a la mar és un misteri que no sabré descobrir mai. A l’horitzó, unes illes insignificants que algun pagès va batejar amb el nom de Formigues, amb un far a la part meridional, marquen els límits territorials del dia. Entre plat i plat em pregunten per enèsima vegada la meva opinió (?) sobre la Fira de Frankfurt. A més del que penso, que no és gaire cosa, aconsello la lectura de l’article d’avui d’en Porcel. És curiós l’interès que desperta entre els autòctons més aviat aliens a la lectura regular aquest esdeveniment especialitzat. És un país estrany, el nostre.


















Havent dinat, després d’un passeig per Llafranc, pugem fins al cap de sant Sebastià. La vista és magnífica. Recordo una foto de Pla amb algú més al costat del far, però sóc incapaç de localitzar-la. Vorejant la mar, arribem fins a la platja de Pals. Si algun dia es quedessin calbes de pins els turons, l’espectacle ara dissimulat de les cases que s’hi han construït seria deplorable. Observem que moltes d’aquestes cases d’estiueig estan a la venda, cosa que no impedeix que se’n continuïn construint i que en el lloc que ocupaven algunes ara es comencin a aixecar, no sé si dissimuladament, petits blocs d’apartaments.

A la posta, ja a Torroella, torno a sentir la piuladissa dels ocells que omplen els arbres del passeig. Més tard, traeixo Pla i continuo llegint Bladé, més proper a les meves experiències infantils i adolescents. Arribo al passatge en què parla de les diferents modalitats de la caça a Benissanet. Com que l’art de la caça no és una finalitat en si mateixa, Bladé detalla algunes menges que es feien amb els ocells i que em sembla que avui ja són història si no les ressuscita algun restaurador de la terra, tot i que segurament la sensibilitat dels clients actuals no les apreciaria com cal, malgrat l’excel·lència que assegura l’escriptor. No sé, per exemple, que en penseu vosaltres d’aquesta recepta:

Els papafigues (o pampofigos, que en diuen a Benissanet) són d’allò més bons, fregits, rostits a la brasa, amb arròs o com es vulgui; però la manera més refinada de preparar-los, és aquesta: s’agafa un pebrot regular, vermell, i, d’un tall circular, se li treu la part de dalt. Escapçat així, hom el buida, amb la punta del ganivet, llevant-li el cor i les llavors. Aleshores es posa el papafigues, plomat i net (sense cap ni ventresca), dins el pebrot, el qual, tapat amb la corona que se li ha tret abans, es deixa dret sobre les brases. L’ocell es va fonent dins del pebrot, i aquest, per la seva banda, s’entendreix a causa de l’intercanvi de substàncies. Cal que es cogui a poc a poc. Quan el pebrot es veu fluix, tremolós i regalimant, se’l treu del foc i es posa sobre una llesca de pa. No necessita oli. Un pessic de sal dins del pebrot, en el moment de coure’l, és l’únic amaniment.

Artur Bladé i Desumvila. Obra completa, volum I. Cossetània edicions.

Estic segur que la cuina dels papafigues pràcticament ha desaparegut, però si algun xef llegeix aquesta recepta, que no he trobat enlloc més, i la vol reproduir, li agrairé que m’ho faci saber, ni que sigui per confirmar l’acceptació que té entre els clients, perquè jo fa anys que no tasto cap au més petita que el vulgar pollastre i no sé si ara estic preparat per gaudir de les exquisiteses que en altres temps havia preparat ma mare a partir de les migrades captures del meu pare o de veïns generosos.

Aquest diumenge, de tornada cap a casa, escolto en el programa de l’Àngel Casas la tristíssima “Ràdio capvespre” de la Maria Cinta.


Powered by Castpost

inanitats (IV)

Visita ràpida a Benisssanet en una tarda de calor intensa que comença a declinar. A la plaça principal –el poble està ple de placetes irregulars- pregunto a una noia que ha aturat la seva bicicleta a la vorera si em sap dir on puc veure l’exposició sobre Bladé, fill del poble. La noia s’ho pensa i, com que no ho té clar, em diu que pregunti a unes dones més grans assegudes en cadires de boga a la porta d’una casa que intenten aconseguir els beneficis d’una brisa inexistent, però que, com a mínim, comparteixen el final del dia amb històries altres cops explicades i es distreuen amb les novetats del poble i amb la presència dels pocs forasters molestos o estimulants que de tant en tant s’acosten. La portaveu del grup em diu que ara fan vacances, però que si vull saber alguna sobre Bladé puc llegir el text a la placa metàl·lica, que m’assenya, de la plaça . Unes informacions amb imatges gravades que hi ha a tots els pobles d’aquestes comarques i que remarquen els llocs i els personatges més importants de cada indret. Al costat de la biografia de Bladé, em sorprèn el text dedicat a Montcada, nascut riu amunt. És clar que Moncada ja s’ha convertit en un mite de l’Ebre.

Passejo pel poble una estona i no em crida especialment l’atenció: tot es massa nou. Enlloc trobo vestigis de la literatura de Bladé. Potser si em quedés dues hores, un dia, una setmana, un mes, tot un any, podria seguir la seva literatura, el seu pensament, l’essència i els detalls del lloc. No en faré la prova, entre altres motius perquè tinc la seguretat de la impossibilitat de veure Benissanet amb els mateixos ulls que Bladé i perquè Bladé parla d’un temps en què encara era possible, encara existia, la singularitat. No em decep la meva mirada: era previsible. Sé que la realitat del poble que conec l’hauré de trobar a través de les pàgines de Bladé i que qualsevol acostament sense la seva mediació seria inútil o, com a mínim, ben diferent. Ho entenc i al mateix temps em dol. I em dol que l’escriptor em faci ser injust amb el poble que a penes trepitjo una tarda d’estiu amb nit de compromisos.

La gent sopa amb els balcons oberts, i havent sopat treu les cadires al carrer per prendre una mica la fresca, abans d’anar a dormir. Els xicots se’n van a nadar al riu, a la llum de la lluna. De vegades són famílies senceres les que entre a l’aigua. En aquells temps –els meus- les noies es banyaven vestides amb una bata o amb camisa de dormir. L’aigua els feia una carícia goluda i la nit s’omplia de rialles secretes i desmaiades.
A mitjanit, a l’estiu, el poble de Benissanet, blanc i cansat, sembla cuit com un moniato.


Artur Bladé i Desumvila. Obra completa, volum 1. Cossetània Edicions

No hi puc fer res, Víctor Amela em va distreure i em va transportar una altra vegada a la lectura d'Artur Bladé. Sembla que l’Obra completa s’allargarà durant els propers anys -no recordo els volums que tindrà finalment- fins que tothom arribi a conèixer uns dels autors espiritualment més gratificadors –és aquesta la paraula?- de la literatura del país i se’ n’enamori –és veritat, com deia l’altre dia l’Emili Manzano, que els amors tenen una durada mitjana de dos anys?-.

Potser us heu fixat que encara que algunes vegades parlo de llibres, rarament us suggereixo que els llegiu. La lectura és una experiència tan personal que qualsevol intent d’objectivar-la està abocat al fracàs si la persona de qui es busca la complicitat no participa d’aquell estat d’ànim misteriós, d’aquelles experiències lectores comunes que fan que el text es vivifiqui de manera semblant. En el cas de Bladé, però, estic convençut que hi ha d’haver un moment -no sé quin, quan ni on- en què qualsevol persona, sigui quina sigui la seva sensibilitat o la seva experiència lectora, tindrà la ment o l’esperit a punt per connectar amb l’autor, per comprendre’l, per gaudir de les seves perspectives, per arribar a passejar pel món que narra i descriu. Així que, sense que serveixi de precedent, llegiu Bladé, comenceu pel primer llibre de la seva Obra completa, o per on us sembli.. Això sí, espereu el moment en què no us importi relativitzar la vostra vida, en que us sembli que podeu començar a llegir amb el cor moderadament tranquil, disposat a acceptar les ironies benignes, les intencions clares, les recances superades.



















Pugem per l'Ebre,
Benissanet descansa.
Bladé, Moncada...