blues de Nadal amb contrapunt

Quin blau al cel aquests dies! Divendres de la setmana passada plovia, com rellisca el terra ple de fulles humides; la Joana es va trencar el canell de la mà dreta. Ens quedarem a casa. El dia abans va tenir un infart la R., col·lega  i amiga; ahir la van desconnectar, Demà -avui ja- l'enterren. Aquest matí he vist la meua fornera davant del bar; també el canell dret: li van voler robar la bossa -20 euros i monedes- però només la van fer caure; l'esquinç al peu és la propina; els plors són perquè encara no sap com s'ho farà per tenir cura de la mare. El xino del bar també porta el braç enguixat... Diuen que la R. escrivia quan se li va parar el cor. Diuen que els blaus al cel encara duraran uns dies. I les nits... Heu vist com avança Orió de matinada?

Tinc temps. Rellegeixo les rondalles nadalenques del Carner de vint anys. Són una delícia, encara que només els joves poden pensar que s'ha de castigar la falta d'esperança.

Una vegada era un ibis.

Vivia prop d'un bassol voltat de joncs. Amic dels lotus i dels nenúfars, de les granotes i de les reinetes, havia passat sempre una existència regalada. És veritat que ningú no tenia més encert que ell per a enfonsar el bec en el llot i trobar-hi els verms més deliciosos i sonrosats. A penes coneixia els homes. No lluny del bassol hi havia una caseta mig en ruïnes que ell mateix no havia vist habitada més que per l'heura i la molsa.

Una vegada, l'ibis hagué de marxar Egipte endins per qüestions de família. Tenia una germana casada amb un perdut ue tot s'ho gastava al joc, i que havia arribat a malversar la fortuna dels seus nebodets en disbauxes, amb gran desconsol de la pobra muller, persona púdica i estalviadora, que acabà per escriure a son germà, esperant que l'ajudaria una mica per allò que la sang sempre tira.

L'ibis es va posar en camí molt malhumorat. Quan fou a casa sa germana tot ho trobà malament. Sos nebodets li semblaren bruts, mal educats; sa germana, cridallera; son cunyat, presumptuós i insuportable. Anà a cops de bec amb tothom i tornà a son bassol.

Quan arribà a son bassol ja era al capvespre.

L'ibis encara no havia sopat; tenia una gana que se l'enduia.

En posar-se en son lloc de costum, una granota que es gratava la panxa blanca li donà la benvinguda.

-Què tal? Com li ha provat el viatge?

-Ja ho pot veure! -digué l'ibis, espolsant-se la ploma-. Brut i cansat.

-Jo em pensava que s'hi estaria més temps, amb la seva germana. Només tres dies! Amb tot, ja hi trobarà grans diferències aquí.

-Diferències? Què ha succeït?

-Que hi ha gent a la casa.

-Gent a la casa! Quan ha vingut?

-Ahir, a punta de dia. Són un Fuster, la seua Dona i un Noi.

-¿Doncs encra deuen estar endreçant els mobles?

-Ca! I que en va d'errat! Si es veu ue no tenen una malla. Només duen algunes eines i un farcell de roba.

-M'amoïna això. Jo que estava tan bé, haver d'anar-me'n a les meves velleses.

-No hi pensi pas! Són gent de casa, incapaços de fer mal a ningú, amb una cara de bonassos. La meva veïna, quan va saber que venia gent, també es va espantar, tant ue vaig haver de donar-li una miqueta d'aiguanaf. Peruà ella deia: “Hi ha persones que troben gust a menjar les nostres anques. Nostre Senyor les ha de castigar! I una té por de caure a les seves mans.” “Veurà -vaig dir-li jo-, no s'hi embranqui i no plori; massa que les reinetes li diuen la granota dels ulls molls. Jo sé conèixer les fesomies, i des d'ara li dic que no hi ha por.” I la pobra se'n va anar tota alleujada.

-Millor, però de totes maneres em desagrada que vingui gent per aqueixos volts. Encara que si és pobrissalla ordinària...

-No tan ordinària! N'han passat dues que m'han fet tremolar de cap a potes! Dues que no sé com explicar-me.

-Vejam, conti.

-Sembla que, abans d'arribar a la caseta, el Fuster, la Dona i el Noi passaren pel poble veí, és a dir, pel poblet que hi ha menys lluny. Sembla que els nois d'aqueix poblet s'entretenen fent volar l'estel i jugant a la rutlla. Doncs, com que el Noi no té cap joguina i el Fuster prou feines deu tenir per a comprar-se els llonguets, la Dona estava trista. Per què badalla? Que té son?

-No senyora, no; tinc gana. Però acabi, acabi de contar.

-Doncs el Noi sembla que va dir a sa Mare: “Per això no cal que pateixis.” Precisament era a la mateixa hora d'avui... Em sembla que era a la mateixa hora. Sí, sí; justa. Doncs vet aquí que el Noi estengué el braç i tot seguit va baixar una estrella: ell li va lligar un cordill i digué a sa Mare: “Ja tinc estel!” I va jugar-hi una estona.

-Granota amiga, permeti'm un escepticisme racional.

--Doncs, sí senyor, sí; tan cert com que m'haig de morir. I no para aquí la cosa. Quan hagué jugat prou amb l'estel, estengué de nou el braç i digué: “Vull una rutlla”. I va caure la lluna. Afiguri's quina rutlla! I que, de l'empenta que ell li donava, feia uns rodolons que donaven goig de veure. Fins que a l'últim talà el cordill de l'estrella, i l'estrella volà cap al cel; i donà una puntada de peu a la lluna amb son peu rosat, i la lluna va tornar al seu lloc.

-Aquestes fantasies són causades per un desequilibri morbós de l'organisme.

-Encara em farà agafar una excitació nerviosa!

-Veu? Això no és natural. Cregui'm que la compadeixo.

-Doncs jo li juro i perjuro que el que li he dit és la pura veritat.

-Bah, bah, bah! Me'n vaig a menjar, però sàpiga que, amb tan bona gorja com tinc, el que m'ha dit no m'ho empasso.

I l'ibis se n'anà a enfonsar el bec en el llot.

Però en aquell moment sortí l'Infant de la caseta i estengué el braç.

I tots els cucs del bassol es tornaren papallones i es posaren a volar.

I aquell vspre l'ibis, per la seva falta de fe, se n'hagué d'anar al llit sense sopar.

Josep Carner: Deu rondalles de Jesús Infant (1904)

discurs erràtic sobre la intel·ligència i altres derivacions animals

Camino per Gràcia. Sobtadament sento un cop lleuger a la cama. És una branca que porta a la boca un gos juganer. La mestressa em somriu, no sé si amb complicitat o com a disculpa. Més endavant, a la vista de més gossos i gosses (difícil distingir en nits escassament il·luminades), penso fugaçment (el cervell és un òrgan misteriós, alguns dirien un orgue de grills) si són més intel·ligents els gossos o els porcs (obvio marques de gènere, si fos de la CUP diria gosses i truges). Desconec la resposta, no puc argumentar, ni tan sols seria capaç de definir el terme intel·ligència amb prou convenciment.

Ja a casa miro de recordar poemes sobre el tema. A la fi són els poetes els qui donen respostes. La memòria em flaqueja. No trobo res substancial sobre els gossos, cosa que m'indica que no estic al dia. Sobre porcs és fàcil. Pere Quart o Carner avui? Deixem el Sant Martí per un altre dia.

-Dos subjectes molt tronats

que badallaven de gana
em trobaren ple d'ufana
i se'm van quedar parats.

Deia l'un: -Quin fàstic, bah!

L'altre feia amb veu neulida:
- Quina vida, quina vida!
Només per menjar i roncar!

I ja el primer va tornar-hi:

-Jo he vist aquest tarannà...
Guaita! La cara que fa
és de multimilionari.

I vaig respondre al moment:

-Calleu parella insolvent:
que aneu d'espardenya i brusa!
Ésser jo porc no és excusa
per tractar-me porcament.

Josep Carner.

Crec que m'he equivocat, millor Pere Quart, però no sóc rancorós.

divagació de Sant Joan

I al foc ningú faria espeternec més gai!

Josep Carner: darrer vers de “Les gatoses” a El cor quiet.

Hi ha unes dates durant l'any en què en un moment o altre la mirada se me'n va enrere amb un sentiment de nostàlgia dolça potser no exempta d'un punt de crueltat, d'escepticisme: Sant Joan i Nadal, final de primavera i nucli d'un hivern que s'allargarà. Sant Joan és sobretot la infantesa, la innocència, l'aire lliure, mentre que Nadal és la família, la calor de la llar.

Encara ara vaig a mirar si puc les fogueres del barri -la resta del dia (excepte la coca) m'interessa poc-, la màgia del foc que em transporta als dies d'estiu i a les flames de quan era nen. Durant un moment fugaç es comprimeix i s'eixampla en el meu pensament tot el procés: les tardes allargades que pujàvem a la garriga, ben a la vora del poble, alguns amb destrals, altres amb serres, pocs sense una eina esmolada. Les argilagues, ja sense les flors grogues tan intenses, s'havien assecat i les anàvem tallant des de les soques; la majoria érem maldestres i la feina s'allargava. Quan ens semblava que en teníem prou, les anàvem enfilant en un cordill i començava el retorn per senderols i camins pedregosos en ziga-zagues rialleres fins que arribàvem al magatzem. L'endemà repetíem la feina, i l'altre, i l'altre..., i la muntanya d'argilagues creixia, i arribava la revetlla. Sopàvem impacients, ens passàvem a buscar o ens trobàvem en hora convinguda al lloc assenyalat. La festa començava: la porta oberta del magatzem, anàvem traient i confegint la pila; enceníem, les argilagues, tan seques!, cremaven ràpides i s'enlairava un foc que ens sobrepassava de molt, i preníem embranzida i tancàvem els ulls, la ment en blanc i l'excitació a l'alça, ja érem a l'altra banda del foc. Trèiem més argilagues, refèiem les flames, miràvem el ball de reflexos a les parets del carrer estret i repreníem el ritual pagà: els ulls tancats just en el salt, els espetecs a l'oïda, la calor suau a tot el cos, i ja érem a l'altra banda. Les argilagues, les flames, nosaltres... L'estiu, llarg, càlid, inacabable, havia començat.

Més tard, quan vaig conèixer el vers, em vaig preguntar si Carner sabia la màgia que expressa de la mateixa manera que jo. En tot cas devia ser molt semblant. Encara més tard, repasso cossos, cares i noms dels saltadors. Segur que me n'oblido alguns i d'altres ja no els veuré.

És tard, mentre acabo d'escriure se senten encara alguns espetecs. D'argilagues cremant fa dècades que només en veig al meu pensament.

PS: Vaig escriure això ahir i, després d'alguns dubtes, la seua inconsistència em sembla més consistent que el que en aquest moment se m'acut sobre Europa. Mai no he estat gaire bo en economia.

el poeta que no va ser rei

Vet aquí la filiació del poeta segons el govern mexicà:

Estatura: 1,73

Color: blanco
Ojos: cafés
Pelo: negro
Señas particulares: ninguna

Ben poca cosa per al príncep dels poetes.

Vaig arribar expressament tard -potser una mica més de mitja hora?- el dia de la inauguració de l'exposició a Carner. Si hi havia algun piscolabis, ja no en quedava; tampoc no vaig veure el conseller Mascarell. Érem pocs, la majoria repartits en petits grups canviants. Una noia prenia apunts mentre anava mirant les vitrines. Un li comentava a un altre que si no hi haguessin vidres, s'enduria algun document. Un fotògraf tirava amb flaix... Vaig anar resseguint en ritme intermitent els cinc àmbits de la mostra, ara abans ara després de Francesc Parcerisas. Ja cap a la porta, Parcerisas recordava a dues noies aquell poema d'una nit en què tots dormien i el poeta sortia amb la seua pipa, o era sense pipa?... Tenia 40 anys? No ho recordo.

Excel·lent exposició, sense necessitat d'una efemèride concreta, sobre Josep Carner, sobretot de papers, en la sala de la planta baixa de la Biblioteca de Catalunya. A vegades em queixo de les presentacions de material a mitja llum, en canvi, aquesta vegada em sembla un encert el recolliment proposat. Quan hi aneu, en parlarem, de tot plegat.

L'exposició es pot visitar durant tot el mes. Aquí teniu el web que inclou els continguts. Afegeixo unes imatges (s'han de clicar per fer-les llegibles), una de les quals mostra el nivell de correcció a què els poeta sotmetia els seus versos.

 

 

En l'antiga placeta vilatana

amb dos arbres malalts i un que es revifa,

a l'un cantó la porta de l'església

que té un sant sense cap i un sense cames,

i, enfront mateix, la porta de l'hospici,

viu el sastre, velleja que velleja.

Porta ulleres i cus -Com un miracle

mostren tot el cel fulles de rosa;

s'ha calat foc vora del sol, i brillen

en els carrers les cares del que avencen

victoriosament cap a la posta.

Però l'esguard del sastre no s'hi gira.

Perdut en si mateix, igual li dolen

postes, dies i nits. I si redreça

el cap, serà per a enfilar l'agulla.

entre la nit faig via

Nocturn


¿Quines són les imatges
que al fons s'agiten de les vostres nits,
ocells planyívols, animals salvatges
que les poblen de queixes i de crits?
¿Voldrà lligar-se amb d'altres harmonies
la música de fulles, més suau
de nits que no de dies?
¿Què cerca el vent nocturn a dins l'afrau?
Fins el penyal, guarnit de molsa bruna,
a mig pendís entravessat i cot,
mig diríeu que viu sota la lluna
per bé que sembli indiferent a tot.
Serena, quietud, vent i tempesta,
posats de la foscor,
¿porteu alguna divinal requesta
en ritme d'esperances i de por?
Almenys jo crec, si dins la nit faig via
quan tanta d'animeta s'abalteix,
que el gran drap de la nit es desficia,
l'obscuritat glateix.
Àngels, tal volta, elisianes roses
entorn esfullen de l'oscat sentit;
o brollen veus parentes, de les coses
que frisen demanant un esperit.
El floc argentadís i la tememça
de l'herba i el grancam esmaperdut
¿engany serien de la vana pensa
o un signe, un d'oblidat o inconegut?
Una remor que flota esmorteïda,
¿és d'un passat o d'un futur trepig?
¿Són els difunts que capten a la vida
o els venidors que tusten al desig?
L'alè m'inspira d'una oculta raça?
mon pensament, qui esgarriat me'l féu?
Ja fins me sembla com si fos ma passa
d'un altre, caminant darrera meu.

On és l'aigua del pou que cal obrir?
on el tresor colgat? Sóc a llur vora,
i jo que els cerco n'he restat defora,
com un que dorm, sens veure ni capir.

Amara de llum pia,
oh doll quiet i blanc
del pleniluni que els enyors desnia,
la lassa i espectral malenconia
d'una presó de fang.



Recordeu aquest poema de Carner? Són uns versos inquietants, m'atreviria a dir, i que em perdonin els ortodoxos, de reminiscències lovecraftianes. I també ho són alguns dels altres poemes de la secció “Les nits” que encapçala El cor quiet (1925). Quan, on i per què escriu Carner aquests pomes? No ho sé, només podria deixar anar algunes hipòtesis amb poca base. L'any 1957, en el volum Poesia de l'Obra Completa, aquest poema va anar a parar a la secció “Verb” amb unes quantes modificacions. De fet, la versió de més amunt és la del 57.

Ahir, fullejant Jochs Florals de Barcelona. Any LXIV de llur restauració, és a dir, el llibre dels Jocs de 1922, em va sorprendre trobar aquests mateixos versos, i també els de “Proximitat de la mort”, el segon poema de la secció “Les nits”. Havien guanyat un premi extraordinari, la Joya Monserdà, que concedien filles de l'escriptora Dolors Monserdà. El poema no es titulava “Nocturn” sinó “El glatit misteriós”, però era pràcticament idèntic, exceptuant dues paraules, al de l'edició de 1925. Vaig pensar que potser Carner ja havia escrit altres poemes de “Les nits” l'any 22, o el 21? En va presentar més als Jocs Florals d'aquell any? No va ser l'any 21 quan Carner va sortir del país en iniciar la seua carrera diplomàtica? Es va presentar a recollir el premi? El moment de l'escriptura ajudaria a entendre millor les preguntes que jo mateix em feia al paràgraf anterior? Tot plegat cabòries nocturnes que es deu haver fet o es farà algun estudiós de l'obra de Carner.

Jo, avui, acabaria aquí si no fos que vull compartir unes línies que va escriure el secretari dels Jocs d'aquell any en la “Memòria” del principi del llibre: Les filles de la ilustre escriptora han ofert als Jochs Florals, en memòria d'ella, una joya per donarla a la poesía que dins la classificació de la Viola, segueixi en mèrit a la obtentora del premi, y'l Jurat ha cregut que reunien aquestes condicions, de la col·lecció Poemes de la nit, El Glatit misteriós y Perdut en mon jardí. Aquestes són les poesies de factura més correcta y de tècnica més acurada de les presentades aquest any, llàstima que siguin un xich confoses; riques de paraules y mólt matisades; per axò ens ha plagut distingirles ab un premi extraordinari.

Nadal

Avui, que suposo que portaré ja uns dies desconnectat de la virtualitat, a l'hora de dinar, a les postres, o després, que és un dia curt que s'allarga, encabat que els nens hagin pujat, o no, a la cadira per dir els seus versos, em trauré el paper d'alguna butxaca i intentaré llegir la rondalla. Si la Joana s'adona de la meua intenció abans que comenci, malament: em dirà que no és el moment, que els versos -i les proses poètiques- avui són cosa de nens, que és massa llarga, que n'hagués pogut triar una de millor, que caldria reescriure el final... I tindrà raó, però...


Després, o abans, desitjaré bon Nadal a tothom, i aquelles coses que es diuen, i pensaré, com si fos un nen dalt de la cadira, també bons desitjos per als qui passen per aquí. Doncs això, amics i amigues.



Una vegada era un bou.

Quan va néixer la tendra bestiola, les vaques i els vedells rodejaren la magnífica vaca blanca que l'havia posat al món. Vaques i vedells, admirats, contemplaren remenant la cua en silenci el nou companyó, que bruelava amb totes les seves forces.

El vedellet s'acostumà de mica en mica que tothom l'admirés. Sa mare, no cal dir-ho, sentia per ell una vertadera bogeria. De dia i de nit el guaitava amb els seus ullassos blaus i humits. El feia jeure al costat seu, damunt la palla seca, i es passejava amb ell, enorgullida, alçant satisfeta el morro somrosat.

De primer tothom l'estimava. Mes, gràcies als eu encarcarament i a les seves rebufades, aviat es féu insuportable a tothom. Es cria me´s savi i més formós que tots. De formós, ho era en veritat. Així com la seva mare era tota blanca, ell era tot negre, però amb una gran estrella blanca al front.

Un bou vell, el patriarca del ramat, en veure per primera vegada aquella estrella, barbotejà algunes paraules misterioses que ningú no comprengué perquè el bon home s'anava fent inintel·ligible.

I el bou somreia, amb un somrís de superioritat i d'indulgència. Ja anava passant aquell temps en què feia amb la cua interrogants i admiracions davant les coses. El bou era filòsof.

El nostre bou estava segur que l'estrella blanca era senyal positiu que estava destinat a grans empreses. Així anà mirant desdenyosament tots els seus companys. Volia ser el primer de tots; el primer a beure quan anaven al riu, el primer a la pastura de l'herba extraordinàriament verda dels prats, el primer a l'estable. No respectava ni els vells ni els petits. Tenia somnis de majestat i d'esplendor. Guaitava llargament la seva imatge en els bassals i somreia, ple de vanitat.

Un dia, el bou veié els seus companys plens de tristesa i descoratjament.

-Què teniu? -els preguntà.

-Corn-de-Neu deia a Cua-Ondulant que el nostre destí és ésser venuts, trossejats i menjats. I rumiant aquestes coses ens hem entristit.

El nostre bou dirigí una mirada de compassió als seus amics i se n'anà amb aire de triomf.

L'endemà, un marxant desconegut davallà a la plaça. Volia comprar un bou. S'enamorà del bou negre amb l'estrella blanca, en pagà més talents dels que valia i se l'endugué, amb aire satisfet. Havien lligat una corda al cap del bou, i l'home estirava la corda. Així anaren avançant, marxant i bou, per les planures.

El bou fingí amistat al marxant; aqueix li tragué la corda, i els dos companys caminaren des de llavors més còmodament: el bou sense corda i el marxant sense maldecaps.

Al migdia, mentre el marxant menjava figues i mel, el bou guaità en un regueró. La seva estrella blanca semblava me´s formosa que mai. L'hauria contemplada perpètuament si el marxant no hagués anat a rentar-se els dits enllepissats de mel.

I marxant i bou seguiren fent via.

En arribar el vespre, el marxant portà el bou cap a un estable abandonat. Aqueix el seguí amb aire indolent, però maquinant per dins una revolta contra el seu estat d'opressió i d'esclavitud. “Els bous -es deia ell- semblen estar definitivament sotmesos als homes. No podria sortir de la profunditat dels temps un super-bou? Com més una cosa és elevada en el seu gènere, més rarament triomfa. Mes tinguem coratge, ¿què hi fa? Quantes coses són encara possibles!” Així deia el bou, avançant-se de segles a Zarathustra, aquell que havia de dir tantes coses -perquè ja no era asiàtic, sinó europeu- i entre elles, algunes frases semblants.

-El ramat -prosseguia el bou- és una cosa ignominiosa. Cal que l'individu evolucioni i es faci lliure.

Quan l'home, cansat de la caminada, s'ajagué damunt la palla, el bou aixecà la testa amb mirada de penetració, la inclinà tot seguit damunt de l'home i, un cop segur que la seva son era certa i duraria bon temps encara, s'allunyà de l'estable.

Quan fou a fora, li semblà que les estrelles del cel serè saludaven l'estrella blanca del seu front.

Regnava un silenci solemne

I el bou es determinà a seguir un llarg romiatge a un país desconegut on no hi hagués prejudicis, o sigui marxants.

S'allunyà de l'estable i prosseguí la seva caminada tres dies i tres nits sota un cel serè, de dia enlluernador, de nit brodat de diamants i tota mena de pedres fines. Caminà tres dies i tres nits nodrint-se de l'herba de les prades, bevent l'aigua remorosa dels reguerons i els fontinyols, saturant-se de l'aire sa de les planes lliures. No sabia on anava, ni on era, ni quin camí havia fet, perquè la planura era infinita i verge de camins.

Al tercer vespre, el bou s'havia adormit, tot de sobte es despertà, mogut per una força que no podia explicar-se.

I enllà, molt enllà, veié una claror vivíssima.

El bou féu un moviment d'esglai. Aquella claror venia de l'estable d'on ell havia fugit. Recordava tots aquells encontorns. Així, doncs, esmaperdut, havia desfet el camí.

Què devia ésser aquella claror?

El bou, enlluernat, se n'hi anà. Perquè els filòsofs són amics de conèixer totes les causes.

Com més s'acostava més gran era la claror. Era una claror que no es veia d'on venia, més intensa que la del sol, la lluna i les estrelles juntes: una claror que espargia raigs interminables d'or, d'argent...

A la fi, el bou, mig encegat, arribà a l'estable.

Terra hi havia una florida extraordinària. Flotaven volves de llum. Adolescents alats, de llargues cabelleres rosses, instruments desconeguts expandint onades d'harmonia. I pels aires papallonejaven caparrons de querubins amb diminutes ales fulgurants. Tres arbres vells que hi havia davant de l'estable inclinaven respectuosament les branques.

I a dins hi havia un Home i una Dona vestits pobrament i agenollats a terra. Enmig d'ells hi havia uns palles, i damunt de les palles un Infant que somreia.

El bou inclinà la testa.

I quelcom li digué a cau d'orella que la claror l'havia trobada, no en l'altesa i en la magnificència, sinó entre la misèria i la humilitat.

I que per cercar-la no s'hi anava pas pels amples viaranys de la supèrbia, sinó pels camins pedregosos de l'obediència i del renunciament.



Josep Carner: Deu rondalles de Jesús infant (1904)

a les envistes de l'hivern

Ahir, tornant a casa, vaig entrar a la verduleria d'uns xinesos i vaig comprar dos codonys (un quilo seixanta) sense cap intenció concreta, segurament en un rampell produït per tres dies de codonys que ja...


També sense cap pensament estructurat vaig fer cap a la tardor, refeta dues vegades (?), que poetitzava el jove Carner:

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
i corre, embriagada de tanta jovenesa,
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades
per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
i amb cara tediosa caminen desmarxades
i són codonys, diries, el fruit més boterut-.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
flagel·lem el dia amb folles amenaces,
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
i si l’amorosim al caliu de la llar
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.

Més tard encara, llegia el passeig d'Isidor Cònsul (i la Romi?) per Cervera, que, en arribant a un codonyer silvestre, s'endú dotze peces i rememora, també, el poema de Carner. Després de copiar-lo, continua escrivint:

És un d'aquests poemes que guanyen sentit amb el pas del temps, i ara potsr l'entenc millor perquè he entrat de ple a la tardor de la vida. Tanco els ulls i veig la Romi, trenta anys enrere, com la Ligea del poema, corrent embriagada de tanta jovenesa, tendral com el tany que es gronxa a l'airet del matí. I els obro per baixar als darrers quatre versos i sento la meravella de la nostra història d'amor en la realitat d'uns codonys que han madurat a la branca, han perfumat un grapat d'anys el calaix de la roba blanca i encara són dolós quan, un a l'altre, s'acosten els llavis sorruts de la tardor, amorosits peñ caliu de la brasa tranquil·la de l'amor.
Només acabar de dinar, hem buscat la vella recepta del pare i ens hem poat a treballar-los: hem pelat els codonys; els hem trossejat, bullit i trinxat amb el minipímer; els hem escorregut; hi hem afegit el sucre que feia al acs amb un pensament de canyella, i a foc molt lent, hem anat remenant la pasta, que de seguida ha esdevingut un magma olorós i volcànic. Quan al intuïció ens ha semblat que deia prou, hem tret la pasta del foc, l'hem posada en un motlle i, passades quatre o cinc hores, era una senyora peça de codonyat saborós, amb el punt just de consistència, per alegrar la joia de les postres, dies a venir, fent parella delicada amb la fortor d'un formatge blau.

Isidor Cònsul: “Codonys”, dins Tractat de geografia.

Ara, en acabar d'escriure això, penso que hauria de dir alguna cosa sobre la vaga general d'avui. Queda dit.

acontentament 1 (els somnis de les urnes)

No estic segur si el títol d'avui hagués estat més escaient, més precís, amb la preposició a, però m'he decidit per la de. Malament quan un dóna voltes, ni que siguin curtes, a les preposicions, i encara més a l'entorn de les insignificants preposicions àtones. Un dia, quan ja no quedin temes i el món sigui com en els nostres somnis, haurem de parlar de la importància de les preposicions.

Tinc clar, definitivament, que votaré, i m'admiro d'aquesta certesa precisament en el moment d'unes eleccions en què també he arribat a la conclusió que el sistema polític necessita canvis radicals, tot i ser conscient que aquests canvis -els que jo desitjaria o els que es faran- tardaran molt a realitzar-se, al menys tant que jo ja no els veuré. Llàstima. Mentrestant, cansat dels discursos reiteratius de polítics i dels periodistes que els segueixen la veta perquè d'alguna manera cal guanyar-se el sou, m'entretinc veient i gaudint la innocència dels missatges alternatius, com el d'aquest negre sobre fons verd esperança que hi ha a la vora de casa:

Que no sap que els somnis mai no han entrat en política? Que no sap que ja fa temps que els polítics són destructors de somnis? Que no sap que les urnes esclatarien en mil bocins si algun somni hi tingués cabuda? És clar que ho sap. Això és el que diu.

Els somnis es troben en la ficció de l'inconscient, quan perdem el món de vista, i en la consciència dels versos. La realitat dels somnis, ara per ara, és literatura.

Sé que és un somni la vida entera.
Tràfec, pensades, fugiu d'ací.
Embriagar.se: la gran carrera.
Jeure tot dia sota l'ombrí.

Josep Carner: “La vida i el vi” (fragment), de Lluna i llanterna



Segismundo:
Yo sueño que estoy aquí
de estas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Pedro Calderón de la Barca: La vida es sueño (fragment)

Deixem de banda Sigmund Freud, que com de sap té aquest nom perquè la seua mare era una admiradora de l'obra de Calderón.

escolteu les veus del vent

Inevitable malenconia de tarda de diumenge. Després del ruixat apareixen unes espurnes de sol fugisseres de gris enlluernador que sembla blanc. Abans de retornar a la feina suau del capvespre em capbusso en la música, que no m'és gens llunyana, dels joveníssims Jordi i Josep Maria Clua i de Manel Joseph .




I encara tinc temps de retrobar-me en uns versos de Carner ara dispersos en altres obres:

ELS SOMNIS


I


He somiat que dins la mar nocturna
una sirena de bell si d'argent
em deia: -Oh, fill d'aqueixa vil cofurna:
la terra dura sense argent llisquent,


fita avui la mirada taciturna
en les lluors de l'onejar brunzent:
són l'alfabet en argentada espurna
del bell amor, immarcescible al vent-.


I m'abocava a aprendre aquell misteri
d'un gran defallimenet i un gran imperi.
El vent, però, de tot senyal escrit


deixà, en passant, escorrialles soles,
i cantava: -En tan lleus abeceroles,
la lletra mor abans no té sentit.

Josep Carner: La paraula en el vent (1914). En la versió a Ofrena, de l'Obra Completa.

la bella dama

Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.

Josep Carner


I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls... 

Joan Salvat-Pappaseit




Portava fetes unes quantes fotos i la vaig veure. El seu barret excessiu, el seu barret fora de lloc fins i tot entre aquella barreja de barrets, de robes, d'edats. M'hi vaig anar apropant mentre entre les ziga-zagues encara feia alguna foto. Semblava absent, potser desconcertada. Què hi feia allí aquell divendres de passió? Gairebé només una llambregada a la cara sense maquillatge que després he anat veient cada nit. Simetria dels pòmuls alts, les celles poblades que acabaven perden l'arc, el nas, els llavis, les taques de l'edat, el cabell ja de plata -com les arracades en un lòbul que el temps ha allargat- mig amagat, les arrugues, poques, disperses, una mica més als ulls en els somriures.

Li vaig demanar permís per fer-li una foto gairebé impossible entre tants cossos que passaven. Va accedir i va alçar el clavell fins a la cara, com una barrera o un present, potser com un símbol. Va somriure amb els llavis i també en els ulls foscos que no em miraven, que no miraven ningú, com si tingués por que la càmera, o qui fos, li captes l'ànima. No la vaig veure més.

Bellesa efímera? Demà desapareixerà de la capçalera perquè ja li sé li sé els ulls, però li guardaré aquest racó de juny, per ella, per mi, per tots, i pels poetes que s'equivoquen.

Josep Carner, Francesc Parcerisas (2)

Com que no se m'acut altra cosa, agafo el tren i faig cap a Lleida. Ara que ja hi sóc, no tinc ganes de sortir de l'estació. No importa, a la fi són les arribades i les sortides, les que marquen els ritmes dels llocs. El mes de maig és calorós a la ciutat, fins i tot sota els coberts de les vies. Fullejo un “adn” en la seva versió local:

Francesc Parcerisas, nacido en Begues (Barcelona), ha participado esta semana en "De poeta a poeta", el ciclo de poesía contemporánea en el que numerosos autores hablan sobre sus referentes en literatura, organizado por CaixaFòrum en Barcelona.
Los referentes literarios de Parcerisas se han formado a partir de autores como el propio Carner, Kavafis, Heany y Durrell, entre otros, cuya obra ha leído como aficionado, poeta, traductor, crítico o profesor.
Una de las poesías de Carner con la que Parcerisas se identifica más es "L'estiu fecund al jardinet", porque, según el profesor, tiene voluntad de dar "un cierto sentido al poema", característica que considera también uno de sus rasgos de identidad.
En este aspecto, Parcerisas ha explicado que una similitud entre ambos -o una característica de Carner con la que se identifica- es "la poesía que no es demasiado evidente en una primera lectura", aquella que, detrás de su estructura, supura la emoción y el mensaje.
"Carner me interesa por la cuestión léxica, por su manera de construir los poemas, pero, sobre todo, porque a menudo es un autor mal leído, sólo desde la superficie".
A juicio de Parcerisas, la construcción poética de Carner es "muy efectiva de cara afuera" y, tan delicada, que hace que el lector, con frecuencia, piense que es más superficial y vacía de lo que en realidad es.
De hecho, la lectura que se debe hacer -según Parcerisas- es la que advierte la contención de la emoción del poeta y su medida de las palabras, "muy antirromántica", abandonado el yo y adquiriendo una expresión sutil.

adn , 17/5/2009

Continuo llegint per sobre què diu Parcerisas dels altres poetes. Penso que la seva lectura de Carner no és diferent de la que feia l'any 1971, simplement ha tingut més temps per donar-li voltes. Com que ja no se m'acut què fer a Lleida, torno a Barcelona i llegeixo el poema que esmentava Parcerisas. Copio primer una versió antiga, manuscrita, , que tenia un altre nom, i després la definitiva (qui sap si Carner encara la va modificar).

L'istiu al jardinet

Si el sol de l'istiu ens veda,
terrífic, de caminâ,
l'acàcia de bola fa
remor d'enagos de seda.

Altra cosa no demanis
que el jardinet, el rassés
on sospiren els rosés
i fan xiscles els geranis.

Menja't un préssec mollàs,
clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç.

I pensi el quiet magí
en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant que dus al sí.



L'estiu fecund al jardinet
Si el dia és ardent i ens veda,
terrífic, de caminar,
aquesta acàcia fa
un so d'enagos de seda.

Altra joia no demanis
que el jardinet, el recer
a on sospira el roser
i fan xiscles els geranis.

Menja't un préssec mollàs,
clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç

I fixa el callat magí
en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant a dintre el si.

onades: Josep Carner, Francesc Parcerisas (I)

La pervivència – i la valoració- de la poesia, o del conte o de la novel·la o de la pintura... o del que sigui, de què depèn? Un poeta -o qui sigui- que es celebrat en el seu temps pots ser menystingut o relativitzat posteriorment, fins i tot oblidat. Fins i tot en un mateix moment, una obra -del tipus que sigui- pot tenir lectures i valoracions tan diverses com lectors, espectadors, oients tingui. Pot ser apassionant, si és que la literatura -o el que sigui- encara apassiona, veure com el temps crea onades o algunes vegades tsunamis: ara puja, ara baixa, ara engoleix, ara fa ressorgir. Per exemple, agafem dos noms, un, el del mar, el de l'onada que es mou l'any 70 i que amb el temps serà objecte; l'altre el de l'objecte que es bressa en aquesta o altres onades -i que un dia va ser onada, mar i hi ha qui creu que era oceà- sense poder fer res més que deixar-se portar: Parcerisas i Carner. Diu el primer:

Totes les generalitzacions són arriscades, però en faré una. Cal que ens plantegem de debò les possibilitats reals de tota la “represa” catalana (...) La voluntat ha estat molt clara, i això diu molt i reconforta, però també és segur que s'havia produït certa “inflació”. A nivell de tot i de tothom. És per això que resulta una mica trist haver de cercar figures, patums, “generacions” (...) Qui s'ho valgui ja trobarà el lloc que li escau, i tots ajudarem que sigui així, però jo encara sóc dels que penso que cal obrir-se una mica, ens queden encara moltes coses per pair.
Un cas a part, però que per mi encara ha tingut importància. He hagut de donar un parell de classes sobre Riba i ara dues més sobre Carner. Doncs bé, davant nois anglesos, que no tenen res a veure amb la “pàtria”, em veig obligat a fer que els autors donin alguna cosa que per als alumnes pugui ser vigent. I saps què? Riba encara ha donat una mica de suc -difícil d'esprémer és cert-, però Carner, noi, sembla una toia: no diu res.
Ja veus que exagero, però l'exageració és una bona arma. De tota manera també per a mi mateix és cert que Carner no és un autor de qui pugui aprendre (fora d'algunes paraules, alguns adjectius)...
Carta de Francesc Parcerisas adreçada -Bristol, novembre de 1969- a Francesc Vallverdú. De La generació literària dels 70.

El jove poeta que llegeix el vell poeta a algun possible futur poeta. I els futurs poetes reben allò que sent el jove poeta, perquè el vell poeta existeix a través de la veu del seu lector, a no ser que el futurs poetes llegeixen amb una veu autònoma, que sempre costa.

Jo, que no sóc poeta, penso si els meus possibles futurs poetes de primer de batxillerat, sense cap veu més que la seva, es decantarien pel poema que tenen a l'Antologia, a part de “Bèlgica”, o triarien el que feia poc que havia escrit Parcerisas. Havent pensat el meu pensament, penso que cal deixar que passi el temps i la saviesa, o no, que comporta. I que la mar, els fluxos i refluxos, mai no s'atura, i, en el fons, mai no canvia.



CANÇONETA INCERTA

Aquest camí tan fi, tan fi,
     qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
     de la carena?
Un lliri blau color de cel,
     diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
     de teranyina.


¿Serà drecera del gosat,
     rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
     colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
     qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
     qui sap on mena?


¿Qui sap si trist o somrient
     acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
     sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
     a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.
 
Josep Carner
 
 

NAPALM



                   I had in mind to begin this article
                  with an exact description of the
                 burning of a human being by napalm.
                    MERVIN JONES “Dirty Hands”.
                   New Statesman, 27-I-67


Em ballen pel cap llums incendiàries, napalm,
coets de revetlla, uniformes i estrelles esclatant pels aires.
Em ballen pel cap, en començar aquest poema,
l’estèril foc dels crits, la negra proximitat del dolor
i una tibant i minsa, fluixa corda, d’esperances.
L’incendi dels cossos, la sàdica, mística flama,
l’aroma cremada, devastat infern de la mort,
la cendrosa calor de la sang exposada, el buit 
mortífer d’un retall capriciós: una sabata, la vida.
I el sol ferit en aquesta espantosa contrada.
La verdor dels palmerars, l’aire suau de les fulles
són un forn de lents gemecs i trossos de carn humana
que semblen tenir vida pròpia. L’anatomia clàssica
no té noms per a aquestes guspires ridícules.
Em ballen pel cap els noms coneguts dels responsables
i la impotència és tan gran que voldria atiar la seva pira.
 
Francesc Parcerisas

Bladé, Calders, Carner, i algun altre

Encara que resulti excessivament llarg, és a dir, impropi del que solen ser les convencions dels blocs, crec que és de justícia, ni que sigui literària, continuar les impressions de Bladé sobre Carner fins al moment de la seva mort. També havia pensat cloure aquest díptic de Bladé i de Carner amb unes consideracions pròpies sobre l'obra de Bladé, però un llibre que m'ha passat la B. aquest matí em deslliura de tot possible oblit o compromís. Diu Sam Abrams a Tombes & Lletres (La Bisbal d'Empordà, Edicions Sidillà, 2011):

Qui no conegui l'obra de Bladé no pot dir que conegui Catalunya i la seva llengua, literatura i cultura. A més, amb la seva càrrega de subtilesa, discreció, precisió, sensibilitat, emoció, compassió, humanitat, saviesa, intel·ligència, profunditat, bondat, vitalisme i immediatesa, l'obra de Bladé ens nodreix i s'acaba convertint en un element indispensable i estable del nostre existir. A través de Bladé aprofundim en la nostra identitat individual i col·lectiva i, com ell, fem el nostre propi viatge a l'esperança.

Comparteixo les paraules d'Abrams, i tinc la certesa que jo m'hagués deixat alguna consideració, cap de les quals és gratuïta, encara que justificar-les és una altra feina. I ara, per fi, dono pas al dietari, sense cap intervenció per part meva, tot i que em costa deixar passar lliure de comentaris algun detall.

25 D'ABRIL, DISSABTE


A propòsit de lletres, vull deixar constància de la concessió, fa cinc o sis dies, del segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Joan Oliver (Pere Quart com a poeta). Sense desestimar per a res els mèrits del guardonat (al qual admiro sense reserves), penso, com molts altres, en Josep Carner, tenint en compte certes circumstàncies, començant per l'edat, té ja tants anys que... En fi. Continua a Barcelona, on si bé ha estat molt complimentat, tot fa pensar que no s'hi podrà quedar. I si ha de retornar a l'exili... Quina pena!


PRIMER DE MAIG, DIVENDRES


En relació amb l'actualitat més rabiosa, Ventalló diu que el segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes es debatia entre si calia atorgar-lo a Josep Carner o a Ferran Soldevila. Com que no hi hagué manera de posar-se d'acord, de retruc, o per banda, el premi se l'emportà Joan Oliver. Així sol passar. Tots tres, de segur, meritaven el guardó; però fa pena que no l'haguessin concedit, per unanimitat, a Josep Carner, tan vell, tan malalt... El gran poeta continua a Barcelona, anà a Montserrat, etc. No pot dir-se que no l'han complimentat, però no donar-li aquell premi sempre farà l'efecte d'una equivocació.


8 DE MAIG, DIVENDRES


En arribar a casa torno a mirar, amb tendresa, la foto que porta Tele-estel de Josep Carner, una foto recent, patètica, de lleó vell i desenganyat. Em fa mal al cor que no li hagin donat la joia -potser la darrera- de concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Però mirant el seu rostre, sembla que ell ja havia previst el desagraïment de què ara és víctima i fins que hauria volgut correspondre-li amb els seus versos immortals, o sigui que duraran tant com duri la nostra llengua. Com -per no donar més que un exemple- aquells del poema “L'altre enyor”:

Per l'afalac d'un temps no passo pena.
És goig no mai hagut el que ara emplena
de fantasmes i cants ma solitud:


Catalunya irreal, mon cor t'honora
com mai primera, per tot temps senyora,
amb naus d'afany i torres de virtut.


Oh tu, pura en mes dolces vagaries,
per l'odi invulnerable i el temor,
jo sé que radiant existiries
mal que fos l'únic que et retés honor.




DISSABTE, 30 DE MAIG


Josep Carner i la seva dona han retornat a Brussel·les. En un article, “Novament símbol”, de Pere Calders publicat a Tele-estel d'abans-d'ahir, hi ha com una tristesa per l'allunyament d'”aquest il·lustre ancià, la presència del qual incomodava una mica com aquells mobles grans que cal encabir en una casa petita”. (Això és molt ben vist, un detall exacte.) I Calders afegeix: “Seria desolador que la breu visita d'en Carner només hagi servit per ampliar l'anecdotari d'una senectut sota el record d'una famosa entrevista on es feia broma provinciana al voltant d'interpolacions d'idees i fallades de memòria. Era la mostra d'un periodisme més aviat primari, que diverteix molt les ànimes senzilles capaces, malgrat tot, d'una certa mala fe. El nostre esperit autodestructiu és un tòpic que ja acceptem sense esgarrifar-nos massa. Ens hem acostumat a regatejar mèrits...”
Recordant coses que un ha sentit contar, fa l'efecte que Josep Carner ha fet sempre, a Catalunya, i per la raó dita, una mica de nosa. I a Mèxic també va fer-ne -almenys durant un temps- a un cert grup. La història es repeteix.
Calders subratlla que el gran poeta “es mereixia un acte col·lectiu de reconeixença, no tan sols per la significació dins les nostres lletres, sinó per la influència que va exercir en la fixació del llenguatge...” Un acte que no es produí (i Calders recalca que no al·ludeix a cap premi), i d'ací una recança que ara senten -sentim- nombrosos admiradors del gran poeta que se n'ha anat de Barcelona amb llàgrimes als ulls, tal com hi arribà. Què és el que ens fa ser, als catalans, alguns cops tan esplèndids, i altres tan desagraïts, tan mesquins?
Pere Calders no diu en el seu article, d'una manera explícita, per què considera que Carner ha estat novament “símbol”. I és de doldre que no ho hagi dit.


DIJOUS, 8 DE JUNY


A Benissanet, on hem passat uns quants dies, vam llegir la notícia de la mort de Josep Carner a Brussel·les el passat dijous, dia 4. Referint-m'hi, heus ací unes ratlles que vaig escriure: “Penso que la il·lusió de tornar a trepitjar terra catalana el devia aguantar abans de la seva darrera estada aquí. Després, havent passat el que va passar, tot el que l'aguantava se n'ha anat avall com un mur soscavat que s'esfondra. Sento profundament aquesta mort i torno a recordar les emocions que em produí descobrir la seva poesia. Perquè fou realment una descoberta. Després de Verdaguer i Maragall, quan semblava que no hi havia altres dolls, la veu -nova- de Carner va ser, certament, una revelació. I al seu través, vaig veure eixamplar fins a un horitzó insospitat, les possibilitats expressives de la nostra llengua. Ara veig també, al costat del seu mestratge en aquest aspecte, el seu exemple com a patriota... Era vell. I els vells, per molt que hagin conreat la ironia, són sentimentals. I Carner se n'hauria anat amb la recança que produeix el desagraïment... Llegeixo que pensava tornar a Catalunya després de l'estiu com per fer realitat un dels seus poemes que ara, en rellegir-lo, fa venir llàgrimes als ulls:


Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrere
la plana ben escrita de versos paral·lels.
I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí,
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.


Però ni aquest humil desig va poder veure acomplert.


Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània edicions.

Per cert, sobre la darrera visita de Carner a Catalunya, la visió de Marià Manent a Flux.

el retorn: Carner vist per Bladé

Ja tinc, mig llegit, el darrer volum d'Artur Bladé publicat per Cossetània: els dietaris de Tarragona (la capital i Benissanet, i algun lloc més) dels anys 1966 al 1971. Com deia en un altre post, tenia curiositat per veure què explicava l'escriptor d'un temps i d'uns llocs (pam més, pam menys) que vam compartir en la ignorància de les vides respectives, ell de tornada i jo d'anada. Molts noms esmentats als dietaris m'eren aliens en aquell moment i ara encara són gairebé només noms, per bé que la seva prosa me'ls ha acostat i em dol -sempre relativament- el desconeixement passat i l'actual.

El dia que vaig comprar el llibre, vaig començar a fullejar-lo pel mes d'abril de l'any 70 i de seguida em vaig trobar amb un dels meus poetes preferits, del qual, en aquell moment -els meus interessos juvenils i la meva ignorància, o la meva saviesa, em portaven per altres camins- sabia ben poca cosa. Me'n vaig assabentar del retorn de Carner? Vaig llegir la seva arribada a Barcelona en algun diari (la notícia apareix en lloc destacat en la major part dels diaris)? No ho sé, i repeteixo, Carner m'era ben aliè. I si vaig llegir alguna cosa, no em devia semblar gaire important que un vell poeta de qui mai no m'havien parlat i que vivia a l'estranger fes una visita a la ciutat on va nàixer i al país que sempre va estimar. Què és un nom sense obra?

Continuo pensant que cal llegir Bladé, tot i que ara no tornaré a explicar alguns dels motius d'aquesta afirmació. Avui només deixaré un tastet d'algunes anotacions del seu dietari, mal triades i mal tallades, sobre l'arribada de Josep Carner, que veuran una segona part, espero que més ben escollida, en un altre moment. Anem al passat, viatgem 41 anys enrere:
´


DIVENDRES 3 D'ABRIL


Llegeixo a la premsa que avui torna a Catalunya, al cap d'un llarguíssim exili, el nostre gran poeta Josep Carner
[…]
Mentre Carner va ser a Mèxic, vaig parlar-li diverses vegades. El seu tracte personal em captivava tant com la seva poesia -i la seva prosa. Francesc Pujols solia dir que de tots els poetes catalans, Carner era el que més feia pensar en Horaci. Aquest també em captivava, però jo, al costat del record del “Carpe diem”, evocava no solament Els fruits saborosos, sinó el fons melangiós que hi ha en nombrosos versos de Carner (“Oh, tedi, / l'únic filtre per allargar la nostra vida inútil”) i, sobretot, en els d'exili. Em commou també -i me'l fa encara més fratern- el seu amor a Catalunya:


Veu que em bescanti em fa reviure;
veu que em fereixi em fa més lliure,
ara i abans, ací i allí,
mai no minvat per cap destí,
un Lloc tot sol batega en mi.



4 D'ABRIL


En efecte, ahir arribà Josep Carner a Barcelona. La notícia apareix en lloc destacat en la major part dels diaris que surten a Catalunya.


[...]


N'hi ha [poemes als diaris] dels famosos diumenges... i un del recull Absència. Obra de vellesa, però on apareix explícitament aquella melangia per un mateix i per les tristeses del món que jo ja veia, de jove, en alguns dels seus versos:


Mos dies s'escurcen,
mos records se'n van;
sóc només una ombra
ja ni sospirant.


Ah, i com m'agradaria d'anar a Barcelona només pel goig de reveure Carner i saludar-lo! Però penso que no em reconeixeria i que l'únic que faria, si em fos possible de veure'l, seria importunar-lo.



P. S. He estat a punt de parlar  de l'article de Llovet, que em sembla un punt de partida interessant per començar a discutir, però he trobat que seria un debat inútil o, aquí, inexistent. Llàstima.

On anirem a parar?:
Una entrevista molt interessant on es diuen grans veritats. Llàstima que el fum de la foto li faci perdre "cultura". Una persona culta també ho és en els fets. Una persona culta no fuma en públic per donar exemple.

en el dia més clar de l'any

Nadal i sant Esteve tramuntanals, de cel diàfan i de fred intens. Una mica de neu al Canigó, que sembla més proper; silueta gris i blava del Montseny, més lluny.

Àpats, coneguts, cares conegudes, converses amables dels que romanen i dels que arriben, tió que desconeix la crisi perquè ha estat ben alimentat. Vuit més vuit són setze.

La porta de l’església oberta en un poble de portes tancades i finestres il·luminades. El cor Anselm Viola, més cares conegudes, però no totes identificades, que canten. Han titulat el concert A cal fuster hi ha novetat perquè el poema de Foixc és el fil conductor de la primera part. Joan MassotKleiner -l'altra sorpresa de la nit- que recita Foix, Guerau de Liost, Josep Carner, Salvat-Papasseit, Sagarra, Martí i Pol, Carles Torner, Tomàs Garcés. Des d’un dels darrers bancs, escolto i gravo –massa lluny per uns sons que s’enfilen per les parets i no volen entrar en cap màquina. No importa si som creients o agnòstics, estem aquí i fora bufa la tramuntana que deixa net el cel. Ara, en aquest moment, tots som innocents i fins i tot juguem a creure’ns Carner:

Un estel juga en el prat,
una flor s'ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.
Al.leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al.leluia, Déu és nat!
Al.leluia!

Cap herbei no té tremor,
ni cap déu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tenebror
que un pas d'ala se n'ho duia.
Al.leluia en tot racó!
Al.leluia en el dolor.
Al.leluia al pecador!
Al.leluia!

A Betlem van els infants,
i els amics dant-se les mans,
i els promesos, i els germans,
i la vella en sa capuia.
Al.leluia, vianants!
Al.leluia en nostres cants!
Al.leluia, catalans!
Al.leluia!



Però el joc continua i ara toca parlar de crims.

i avui, Carner.

I si el diumenge farà cinc anys que va morir Moncada, avui en fa quaranta que va morir Carner. Hi molta gent que llegeix Moncada actualment? Francament , no ho sé, però no descarto que algú ens presenti en qualsevol moment una estadística absolutament fiable dels seus lectors per dies, poblacions, franges d’edat... I el mateix sobre Carner i molts altres. Per què continuem llegint Moncada i Carner? Em sembla una pregunta del tot innecessària, prefereixo les respostes, o els silencis.

Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.

Josep Carner. El cor quiet (1925)

laberints

I és camí incert cada camí,
n´és cada vida.

Josep Carner


Trio el punt de partida: fa fred però la comtessa té un racó càlid: feia dies que no passava per casa seva perquè bloglines, el meu confident, sembla que ja no m’avisa de totes les novetats de les cases que visito i que de vegades em porten a descobrir altres cases. Descanso una mica i trio un dels múltiples camins possibles entre els enllaços, que em porta fins a la casa d’en Francesc; de casa seva passo a la llar de la Mercè, una lectora corrent; continuo el camí fins que m’aturo a fullejar llibres vells; passo per casa d’un aprenent de bibliotecari? El bibliotecari llegeix, com jo, la Júlia; i és ella qui em porta a la casa de la Isabel, que entenc que és multipropietària virtual; des d’allí agafo un corriol fins a la vella (recordeu que cabo de confessar que sóc betacista) residència d’en Jaume. Com que sobtadament m’agafen ganes d’anar lluny i de canviar d’horari, travesso l’Atlàntic en un segon o encara menys i em presento –no sé si m’esperava- al domicili que imagino provisional d’en Miq (quina hora deu ser allà?). Fa fred, torno al barri, una mica més amunt, on viu la Violette, acollidora i càlida, que es disfressarà ros sobre ros, i continuarà sent qui és. Ei, xurri, que baixo una mica i passo per casa teva, espero que no dormis i em convides a... no, ara no beurem cervesa; potser un cafè –fa anys que no en prenc- a la casa d’en Litus?. I si des d’allí (no m’hi vull estar gaire perquè vés a saber quins plans tenen) visito en Martí; en un dia d’aigua com el d’avui sembla que és una bona idea triar aquest viarany.

Martí, sisplau! Casa teva és un atzucac! Com m’ho faré per tornar a la comtessa i, des del seu nord encara amb records dels sud, retrobar el camí de retorn? I tants camins que preveia transitar. I tantes paraules que a penes tinc temps de llegir. I tantes complicitats, amors i desamors, vies cent voltes trepitjades al costat d’altres ignorades –milers- que mai sabré on em portarien... No faré trampa: avui, si no et sap greu, em quedo amb tu.

Algun dia potser em perdré definitivament. No crec que m’importés gaire.

egosurfing?

Demà, és a dir avui, em toca reprendre la feina –com passa el temps fins i tot per als peudoincrèduls temporals!- i després de tants anys encara tinc aquell nerviosisme aparentment injustificat que em fa estar més pendent del dia que no és que del que és. No tenia cap intenció d’escriure res avui sinó fos que un comentari d’en Francesc al darrer post meu i el títol de la darrera novel·la guanyadora del Pla, Egosurfing, i algunes declaracions de la seva autora, m’impel·leixen més que a escriure a copiar dos fragments més del llibre de Carner menys amables, si és que això és pot dir de la literatura de Carner, que segur que sí, que el del dia dels Reis. En rellegir aquests textos, a part d’altres consideracions, sempre em pregunto per què Carner, que devia tenir 19 o 20 anys, els va escriure. Per què tenia 19 o 20 anys?

Avui els infants volen semblar grans. Tenen tots els infantons, rellotges, armilles i opinions. Quan se van fent grans, encara tenen por de semblar infants; diuen criaturada d'alguna cosa indigna i menyspreada. I balancegen el cap pausadament. I l'agricultura, la indústria i el comerç prosperen notablement.

Josep Carner: “Pròleg, el gat parla” (fragment), Deu rondalles de Jesús Infant (1904)

Lleuger, frisós, frèvol i maliciós, volva alada, bri errant, punt imperceptible, partícula voleiadora, menudència incognoscible, salto, volo, danso, m'aturo, callo, murmuro (murmuro, murmuro, murmuro).
Pel pany de la clau, per una espitllera, per un finestró, per la gatonera, per una escletxa, per una esquerdeta, vacil·lo, flairejo, m'hi fico. Murmuro, murmuro! -i pico.
No entro mai per les portes obertes de bat a bat, ni amb claror de sol. Sóc un refinat; i, com un marquès va a veure l'aimada, avenço distret en la nit callada.
Al clar de la lluna, dansaven les goges en la llacuna, dels salzes clars sota les branques, entre els joncs i les nimfes blanques. Jo que me n'hi vaig. Consumides a picades són afollades; grans vermells a tot arreu i gran picor. I feren totes el capbussó.
A la mitjanit, els morts s'aixecaven del llit. Fosses i sagristans, i vells tremolejant, ho havien vist. Sortien encarcarats, amb llargs mantells corcats. Jo que m'hi fico, murmuro i els pico. Arrenquen a córrer i tornen al fossar.
Els dissabtes, a prop de la llar, les bruixes prenien l'escombra sortint a volar. Amb unes cabelleres com unes banderes, amb uns ullals com uns penyals, amb unes mirades com unes flamarades -i passaven enmig de les nuvolades. Jo que m'hi fico, murmuro i les pico. Cada bruixa torna al seu lloc; entren tan de pressa que es tiren al foc.
¿I qui és aqueix que duu la llarga cabellera? No duu estrenyecaps; somnia alguna cosa falaguera. No ronca. Ara el veig bracejant. Somnia un Infant!
Malaurat! Desperta, retorna a la vida. D'infants, no n'hi ha; és una mentida. Les infanteses són acabades com les bruixes, els morts i les fades.

Josep Carner: “Epíleg, pel mosquit.”

fi de festa

No m'agrada deixar els contes inacabats, com el de l'aranya de l'altre dia, així que el transcric tot sencer en la versió de les Obres Completes de la Selecta. Deixant de banda els possibles elements ideològics que alguns li retraurien, ja m'agradaria que pregoners diferents dels reis diversos el llegissin -si se'l sabessin de memòria encara millor- des dels balcons dels ajuntaments en lloc de les presentacions horribles, i segurament eficaces, que han omplert la nostra geografia aquests festes. Demanar impossibles, ni que siguin literaris, és propi d'aquests dies; propi dels momentàniament innocents, vull dir.

Una vegada era una aranya.
Arraulida de fred, amagada entre les teranyines de l'estable, passà bona part de l'hivern. Les mosques eren mortes; els mosquits, que a l'estiu zumzaven en aterridors exercits, havien desaparegut: les sargantanes i els dragons, les llagostes i les formigues alades, qui sap on havien anat a raure!
L'aranya, que era tota bonassa, s'entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims, penetrant per les esquerdes de l'estable abandonat. L'aranya, lentament, dolorosament, es retirà a la seva tenda i es disposà a dormir tota l'hivernada. Suau misantropia li penetrava l'ànima, i si no hagués estat tan bona, hauria envejat les aranyes que campaven per la casa del ric Simeó. Perquè el casal era confortable i la dona de Simeó era bruta i deixava les artístiques bestioles en santa pau.
I l'aranya s'adormí.
No sabé mai ella mateixa quant temps havia jagut. Potser hauria dormit per sempre més, si no l'hagués despertada un plor de criatura.
L'aranya estirà les potes per desvetllar-se completament, i guaità.
Veié un Infant, tot just nat, voltat d'una claror vivíssima. Tan viva era que l'aranya no pogué veure més que l'Infant; la seva esplèndida aurèola s'estenia com una flama d'or per tot l'estable. Segurament hi havia algú amb l'Infant, però a l'aranya li era impossible de veure-ho. Cavil·là llarg temps, perquè les aranyes són molt cavil·loses, més no pogué entendre com un Infant que feia tanta claror plorava. Si ella n'hagués feta nom´s un bocinet, el més just per fer enrabiar la comare lluerna, ja hauria estat contenta per tota la vida.
Sigui com sigui, l'aranya, que, com ja he dit, era molt bonassa, no podia sofrir que una criatura plorés -a ella se li havia mort una filleta quan tot just començava a aprendre de filar-. Per tant, la pobra aranya s'escorregué cap avall per la paret, després per les palles i després per la barbeta rosada i suau de l'Infant, fent-li pessigolles. L'Infant deixà de plorar; primer obrí els ulls amb la deliciosa admiració de les criatures, i després s'il·luminà amb el dolç somriure silenciós, com havien de ser tots els somriures de tota la vida del Nat a l'Estable, perquè el riure que fa soroll és inventat pel dimoni, i encara per un dimoni de mal gust.
L'Infant, prenent l'aranya amb les seves inefables manetes, l'aixecà enlaire i li posà damunt el cap una espurneta de claror.
L'aranya s'elevà a una altura prodigiosa, més amunt de l'estable, més amunt de la teulada del casal d'en Simeó, com si l'empenyés un ser invisible. I no solament pujà, sinó que s'allunyà i no poc, i anava ràpidament, però sense inquietud, i no sabia si la feia volar l'Infant o l'alegria.
L'aranya travessa per un seguit de terres en què la gent parlava d'una manera diferent i duia vestits estranys. L'aranya no entenia absolutament res del que passava. Cavil·la que cavil·laràs, cavil·la que cavil·laràs, que diuen les rondalles.
Els pardals, estranyament eixorivits, saltaven entre les branques nues dels arbres.
La lluna feia cara d'intensa admiració.
Les volves de l'aire dansaven d'alegria.
Les tendes de les cases, les cúpules i totes les coses altes que podien veure l'aranya murmuraven, però l'aranya no arribava a entendre-les.
Un cec que captava deixà caure el plateret a terra exclamant: “Senyor, Senyor!” Ha via vist l'aranya.
Una dona, passant per un carrer, duia una criatura que fins llavors no havia parlat:”Oh, que bonic; “ digué la pobrissona alçant els braços. (Això, naturalment, dit en una llengua d'aquelles que a Europa només saben els alemanys més saberuts.)
De sobte l'aranya es deturà.
Quan vet aquí que veu un vell venerable, amb una barba blanca que li arribava fins a la cintura, i que es posà dalt d'una bestiassa bruna, d'alçària gegantina. I hala, hala, ja tenim l'aranya desfent camí i anant davant del vell. Al cap d'una pila de temps de caminar, la nostra amiga veié un vell, amb una barba blanca que li arribava als genolls, muntat en una bestiassa negra. El segon vell s'ajuntà amb el primer i feren junts el viatge. Al cap de bon temps, es trobà amb els un tercer, més vellet encara, amb una barba blanca que li arribava als peus, i que també tenia blanca la bestiassa; tots tres avançaren seguint l'aranya.
A l'últim la nostra amiga arribà al portal del pessebre. A prop d'ell hi havia quatre pastors.
-Oh, oh! -digueren-, guaiteu quina estrella!

Josep Carner: “L'aranya”, cinquena rondalla de Deu rondalles de Jesús Infant.

comença la dansa

La lluna venia, la lluna rodava,
la lluna d’avui serà lluna blava:
la lluna fa el ple, segona vegada.
Desembre lunar, desembre s’acaba,
un any que se’n va i un altre fa entrada:
la vida també comença manyaga,
però quan es fon no hi ha retornada.
La lluna, que ho veu, fa trista la cara.

Olga Xirinacs: “Lluna d’avui”

No sabria dir amb precisió quina hora devia ser la de la matinada de l’u de gener d’aquest any tot just acabat de començar, però el cel era serè i les veus del carrer estret del nord on visc –i treballo poc- s’havien esvaït definitivament. Vaig sortir al tarradet a veure aquesta lluna desembral que per segona vegada feia el ple. Per un moment –ja sabeu que aquesta nit de canvi d’any és procliu a aquests tipus de pensaments- vaig imaginar la lluna mirall de la nostra infantesa o de la nostra adolescència, aquella que crèiem que reflectia la imatge i potser el cor de l’altre que també la contemplava en l’hora precisa prèviament acordada. Com que m’he fet gran, no vaig veure cap reflex amic, ni de cap tipus, però no descarto que hi fos i que el meu moderat escepticisme m’impedís la visió. Per si de cas, vaig fer una foto de la lluna que comparteixo amb vosaltres, per si algun dia –una lluna com aquesta no solca el cel cada dia- ens ve bé de fer-la servir de mirall. És el meu regal, desinteressat i no, del nou any, useu-lo lliurement.






















Més tard, tampoc no sabria dir-vos l’hora, el cel es va anar ennuvolant i la lluna, sempre generosa, va cedir el seu protagonisme abans d’amagar-se d’incògnit per acabar de fer el seu volt quotidià. Són tant pomposos els núvols i la lluna tan humil...
















En començar la pluja, vaig témer que la teranyina del fanal del meu carrer estret desaparegués definitivament...























L’aranya, que era tota bonassa, s’entristia entre el fred i la soledat. Una nit, la pluja esqueixà la meravellosa randa dels seus fils subtilíssims.

Josep Carner: Deu rondalles de Jesús infant.


Home de poca fe, em vaig adormir amb la cançó de les gotes sobre la claraboia del sostre de l'habitació. L’endemà, la lluna va tornar a sortir, una mica més tard, certament, i la teranyina continuava al fanal. L’aranya –cal que expliqui la seva història? No l’heu llegida ja?- dedueixo que encara no s’havia convertit en estel, però ja estava a punt pel canvi.

P.S. D’aquest cap d’any, només em sap greu no haver trobat les meves sabates de claqué per intentar la dansa que ens proposava la Violette. De tota manera, entenc que el claqué no és el ball que s’esqueia. Procuraré estar més al cas l’any vinent.