Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Combray. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Combray. Mostrar tots els missatges

18.12.13

Proust a dues veus


Magnífica sala d'actes de l'Institut Français a Barcelona. Homenatge a Marcel Proust en el centenari de la publicació del primer volum de À la recherche du temps perdu. Presenta l'acte el director de l'Institut i diu unes paraules la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que el copatrocina. No sabria dir si som molts o pocs, perquè el lloc és gran. M'hagués agradat anar a saludar Josep Maria Pinto, traductor de Combray i blocaire amic ara desaparegut de la xarxa (crec), però no sé la seua cara.

S'apaguen els llums, i David Casanova crea el clima adequat amb el piano. Després, Charles Gonzalès, en francès, i la Sílvia Bel, en català, van recitant en estils diferents, però igualment magnífics, fragments escollits de l'obra de Proust. Entremig, el piano.

Em deixo emportar per la música i, sobretot, per les veus, i per un moment tinc por de confondre la literatura amb la vida, com tantes altres vegades. De sobte m'ha semblat entendre perquè he començat tants cops l'obra de Proust i mai no l'he acabada. Potser algun dia.

Com habitualment, disculpes pel so del vídeo.




Et tout d'un coup le souvenir m'est apparu. Ce goût c'était celui du petit morceau de madeleine que le dimanche matin à Combray (parce que ce jour-là je ne sortais pas avant l'heure de la messe), quand j'allais lui dire bonjour dans sa chambre, ma tante Léonie m'offrait après l'avoir trempé dans son infusion de thé ou de tilleul. La vue de la petite madeleine ne m'avait rien rappelé avant que je n'y eusse goûté ; peut-être parce que, en ayant souvent aperçu depuis, sans en manger, sur les tablettes des pâtissiers, leur image avait quitté ces jours de Combray pour se lier à d'autres plus récents ; peut-être parce que de ces souvenirs abandonnés si longtemps hors de la mémoire, rien ne survivait, tout s'était désagrégé ; les formes - et celle aussi du petit coquillage de pâtisserie, si grassement sensuel, sous son plissage sévère et dévot - s'étaient abolies, ou, ensommeillées, avaient perdu la force d'expansion qui leur eût permis de rejoindre la conscience.
Mais, quand d'un passé ancien rien ne subsiste, après la mort des êtres, après la destruction des choses, seules, plus frêles mais plus vivaces, plus immatérielles, plus persistantes, plus fidèles, l'odeur et la saveur restent encore longtemps, comme des âmes, à se rappeler, à attendre, à espérer, sur la ruine de tout le reste, à porter sans fléchir, sur leur gouttelette presque impalpable, l'édifice immense du souvenir.






30.11.09

somnis i vigílies

La mare s’endormisca i es deixondeix cíclicament, irregularment, sota la llum d’una bombeta de baix consum i potència constant. Just al costat, la infermera i l’auxiliar parlen dels seus primers amors en veu baixa, prou alta perquè ens arribi. Son de somnis i vigílies de realitats que s’entrecreuen. Naveguem pel nostre interior on mai descobrirem, però imaginarem, possibles complicitats ocultes, potser per sempre externament ignorades. El temps va i ve.

Comencem a llegir l’excel·lent traducció de Josep Maria Pinto que continuarem per Nadal; qui sap si hauríem d’esperar la primavera:

Em tornava a adormir, i de vegades no tenia sinó curts desvetllaments d’un instant, el temps de sentir els cruixits orgànics de la fusta del terra i dels mobles, d’obrir els ulls per fixar el calidoscopi de la foscor, de tastar, gràcies a una lluor momentània de consciència, el son en què se submergien els mobles, la cambra, el tot, del qual jo no era sinó una petita part i a la insensibilitat del qual em tornava a unir ràpidament. O bé, tot dormint, havia arribat sense esforç a una edat ja passada per sempre més de la meva vida primitiva...

Marcel Proust: Combray. Viena edicions

El Barça, en el seu cent dotzè aniversari, guanya el Madrid per un a zero. Fantàstic! Dubto que recordem la data i el resultat en els nostres sons i vigílies futures.