somnis i vigílies

La mare s’endormisca i es deixondeix cíclicament, irregularment, sota la llum d’una bombeta de baix consum i potència constant. Just al costat, la infermera i l’auxiliar parlen dels seus primers amors en veu baixa, prou alta perquè ens arribi. Son de somnis i vigílies de realitats que s’entrecreuen. Naveguem pel nostre interior on mai descobrirem, però imaginarem, possibles complicitats ocultes, potser per sempre externament ignorades. El temps va i ve.

Comencem a llegir l’excel·lent traducció de Josep Maria Pinto que continuarem per Nadal; qui sap si hauríem d’esperar la primavera:

Em tornava a adormir, i de vegades no tenia sinó curts desvetllaments d’un instant, el temps de sentir els cruixits orgànics de la fusta del terra i dels mobles, d’obrir els ulls per fixar el calidoscopi de la foscor, de tastar, gràcies a una lluor momentània de consciència, el son en què se submergien els mobles, la cambra, el tot, del qual jo no era sinó una petita part i a la insensibilitat del qual em tornava a unir ràpidament. O bé, tot dormint, havia arribat sense esforç a una edat ja passada per sempre més de la meva vida primitiva...

Marcel Proust: Combray. Viena edicions

El Barça, en el seu cent dotzè aniversari, guanya el Madrid per un a zero. Fantàstic! Dubto que recordem la data i el resultat en els nostres sons i vigílies futures.