món oníric

La nit passada em va despertar un malson. Com és normal, només recordava els fragments finals i no sé com ha començat la història ni per què (potser per la inquietud davant un altre govern el PP?), però abans de tornar a intentar adormir-me he volgut memoritzar el desenllaç perquè un aspecte m'ha semblat singular. L'argument no tenia cap originalitat, es tractava d'una persecució i m'he despertat just en el moment que un dels dos perseguidors m'enganxa perquè topo amb una paret que m'impedeix el pas. Suposo que fins aquí tot normal, dins de la vulgaritat onírica més absoluta. La qüestió era que em perseguien dos animals que no formen part del meu bestiari habitual; el primer era un kiwi -remarco, l'animal, no la fruita-, que no em feia gaire por i que de seguida he deixat enrere; el segon era un diable de Tasmània, d'una ferocitat terrible, que ha estat qui finalment m'ha posat les urpes a sobre. Què feien aquestes bèsties exòtiques en el meu somni, d'on havien sortit? Però el que realment m'estranya és que fos capaç d'identificar dos animals que estic segur que hagués estat incapaç de dibuixar de manera lleugerament aproximada ben despert. És que el meu món oníric és m'és savi que el de la vigília? I que em perseguís un diable encara, però des de quan els kiwis persegueixen els óssos?

hidrofília o hidrofòbia?

Se sap que si es recorden els somnis és perquè el somniador es desperta just en algun moment de la seua producció mental; de manera que és molt possible que l'individu hagi tingut alguns somnis durant el seu període de son diari, però només sigui conscient d'aquell immediatament posterior al seu desvetllament o desvetllaments.

Darrerament recordo força somnis o fragments de somnis, cosa que indica que tinc tendència a despertar-me més del compte. Sigui com sigui, la gràcia dels somnis no és recordar-los més o menys vagament o d'una manera precisa, sinó saber perquè el director del somni, és a dir, un mateix, ha triat determinat material per confegir un món oníric i quin significat té aquest món. A mi em costa reeixir.

Aquest matí, per exemple, m'he despertat sense saber el desenllaç de la història següent, que, per altra banda, no sé si feia gaire estona que havia començat:

Em veig agafat a un matalàs de plàstic, com els de platja. El corrent de l'aigua, marronosa, bruta, se m'emporta carrer avall. El carrer és estret, opressiu, amb cases no gaire altes de colors indeterminats a banda i banda. Em preocupa no poder acostar-me a la vorera. Sobtadament, apareix el cap d'un gos a l'altra punta del matalàs; sembla que vol pujar. Crec que és un spitz, no sé si nòrdic o asiàtic. Em mira amenaçador, però jo m'atreveixo a acariciar-lo. Sense saber com, veig que el gos ha lligat una corda al matalàs i s'ha posat l'altre extrem al voltant del coll. Jo he aconseguit estirar-me sobre el matalàs i, immediatament, el gos, que no té nom, esclar, ha començat a nadar a una velocitat increïble corrent amunt. Aleshores, ha sortit molta gent a les finestres i a les portes. Tots cridaven: Trampa, trampa! M'ha semblat que alguna veu deia: Porta motor!

En despertar-me podria haver intentat analitzar el significat profund del somni, però estic segur que no n'hagués tret l'entrellat. Un cas d'hidrofília o d'hidrofòbia? Per què un spitz? Què feia la gent tancada a casa fins que ens ha vist remuntar el corrent? Que indica el conjunt? Ara bé, una cosa tinc clara, en aquests casos es permet portar motor, tot i que puc assegurar que no en portàvem; però ja sabem com és la gent quan vas contracorrent. En el proper somni potser atiaré el gos contra els baladrers, a veure què.

un somni: Barça! Barça!

Després es van dirigir al al centre d'estada temporal de la ciutat, mentre corejaven càntics de victòria: Barça! Barça!

Del diari

He llegit i escoltat aquests dies les opinions de molta gent sobre els recents fets de Ceuta, la ciutat de les 15 morts -o potser les aigües eren marroquines, com si la geografia canvies els fets. Res del que he sentit o escoltat m'ha semblat que anés més enllà del discurs circumstancial -culpables inclosos-, sense conseqüències, impotències, paraules al vent, fins i tot quan el parlament era enormement emotiu, aparentment sincer, segurament sincer. Jo tampoc no sabria dir res que anés gaire més enllà del dolor de les morts sense sentit, de les fronteres que no vull i que a vegades reivindico, de la constatació d'una selva al món occidental sovint molt més complexa i d'una crueltat més subtil, no més tangible, que l'africana.

Més tard, a Melilla, van aconseguir arribar a bon port gairebé 250 sensepapers. Supervivents de l'aventura cap a El Dorado, diu que corejaven el nom del Barça. Espanya, Europa, Occident és un camp guanyador. El Barça, que per a molts de nosaltres és un senyal d'identitat en temps obscurs, un vell referent immutable de regles molt senzilles de més d'un segle, era per als camerunesos -sense papers, esclar- un símbol que els feia pensar que el seu somni començava a tenir sentit. Els qui van travessar fronteres ja es veien guanyadors.

Guanyadors de què? Com poden pensar que és un somni arribar a un món en què els qui hi vivim tenia tan sovint malsons? És que no saben que els somnis rarament es realitzen? És que no saben que el Barça és sovint el substitut dels altres somnis nostres, que ens pensem que guanyem quan ell guanya? I tot i així, potser tenen raó i ja han començat a guanyar, perquè grans o petits, el que importa és que els somnis tirin endavant. Després, el temps dirà qui guanya o perd i què volen dir aquests dos mots.

Permeteu-me una mica de poesia dels somnis, i que consti que no em paguen res per fer promoció:

We are the dream that other people dream.
The land where other people land
When late at night
They think on flight
And, flying, here arrive
Where we fools dumbly thrive ourselves.

Refuse to see
We be what all the world would like to be.
Because we hive within this scheme
The obvious dream is blind to us.
We do not mind the miracle we are,
So stop our mouths with curses.
While all the world rehearses
Coming here to stay.
We busily make plans to go away.

How dumb! newcomers cry, arrived from Chad.
You're mad! Iraqis shout,
We'd sell our souls if we could be you.
How come you cannot see the way we see you?
You tread a freedom forest as you please.
But, damn! you miss the forest for the trees.
Ten thousand wanderers a week
Engulf your shore,
You wonder what their shouting's for,
And why so glad?

Run warm those souls: America is bad?
Sit down, stare in their faces, see!
You be the hoped-for thing a hopeless world would be.
In tides of immigrants that this year flow
You still remain the beckoning hearth they'd know.
In midnight beds with blueprint, plan and scheme
You are the dream that other people dream.

Ray Bradbury: “America”

acontentament 1 (els somnis de les urnes)

No estic segur si el títol d'avui hagués estat més escaient, més precís, amb la preposició a, però m'he decidit per la de. Malament quan un dóna voltes, ni que siguin curtes, a les preposicions, i encara més a l'entorn de les insignificants preposicions àtones. Un dia, quan ja no quedin temes i el món sigui com en els nostres somnis, haurem de parlar de la importància de les preposicions.

Tinc clar, definitivament, que votaré, i m'admiro d'aquesta certesa precisament en el moment d'unes eleccions en què també he arribat a la conclusió que el sistema polític necessita canvis radicals, tot i ser conscient que aquests canvis -els que jo desitjaria o els que es faran- tardaran molt a realitzar-se, al menys tant que jo ja no els veuré. Llàstima. Mentrestant, cansat dels discursos reiteratius de polítics i dels periodistes que els segueixen la veta perquè d'alguna manera cal guanyar-se el sou, m'entretinc veient i gaudint la innocència dels missatges alternatius, com el d'aquest negre sobre fons verd esperança que hi ha a la vora de casa:

Que no sap que els somnis mai no han entrat en política? Que no sap que ja fa temps que els polítics són destructors de somnis? Que no sap que les urnes esclatarien en mil bocins si algun somni hi tingués cabuda? És clar que ho sap. Això és el que diu.

Els somnis es troben en la ficció de l'inconscient, quan perdem el món de vista, i en la consciència dels versos. La realitat dels somnis, ara per ara, és literatura.

Sé que és un somni la vida entera.
Tràfec, pensades, fugiu d'ací.
Embriagar.se: la gran carrera.
Jeure tot dia sota l'ombrí.

Josep Carner: “La vida i el vi” (fragment), de Lluna i llanterna



Segismundo:
Yo sueño que estoy aquí
de estas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Pedro Calderón de la Barca: La vida es sueño (fragment)

Deixem de banda Sigmund Freud, que com de sap té aquest nom perquè la seua mare era una admiradora de l'obra de Calderón.

somnis i vigílies

La mare s’endormisca i es deixondeix cíclicament, irregularment, sota la llum d’una bombeta de baix consum i potència constant. Just al costat, la infermera i l’auxiliar parlen dels seus primers amors en veu baixa, prou alta perquè ens arribi. Son de somnis i vigílies de realitats que s’entrecreuen. Naveguem pel nostre interior on mai descobrirem, però imaginarem, possibles complicitats ocultes, potser per sempre externament ignorades. El temps va i ve.

Comencem a llegir l’excel·lent traducció de Josep Maria Pinto que continuarem per Nadal; qui sap si hauríem d’esperar la primavera:

Em tornava a adormir, i de vegades no tenia sinó curts desvetllaments d’un instant, el temps de sentir els cruixits orgànics de la fusta del terra i dels mobles, d’obrir els ulls per fixar el calidoscopi de la foscor, de tastar, gràcies a una lluor momentània de consciència, el son en què se submergien els mobles, la cambra, el tot, del qual jo no era sinó una petita part i a la insensibilitat del qual em tornava a unir ràpidament. O bé, tot dormint, havia arribat sense esforç a una edat ja passada per sempre més de la meva vida primitiva...

Marcel Proust: Combray. Viena edicions

El Barça, en el seu cent dotzè aniversari, guanya el Madrid per un a zero. Fantàstic! Dubto que recordem la data i el resultat en els nostres sons i vigílies futures.