reflexos i anònims

-Imagini’s uns cinta transportadora al final de la qual hi ha un forn enorme. I a la cinta transportador hi ha llibres. Totes les còpies que hi ha al món de tots els llibres que li han agradat a la seva vida. Tots alineats. Jane Eyre. Villette. La dama de blanc.

-...I imagini una palanca amb dues posicions, ENCÈS i APAGAT. Ara la palanca està en apagat. Al costat hi ha un ésser humà amb la mà a la palanca. Està a punt d’aixecar-la i vostè ho pot evitar. Té una pistola a la mà, només ha de prémer el gallet. ¿Què fa?

[...]

¿I els meus sentiments? Quina vergonya. Perquè havia mentit. Per descomptat que estimava més els llibres que les persones. Per descomptat que valorava Jane Eyre més que l’estrany anònim que tenia la mà a la palanca. Per descomptat que un Shakespeare valia més que una vida humana. Per descomptat. A diferència de la senyoreta Winter, jo m’havia avergonyit de dir-ho.

Diane Setterfield. El conte número tretze. Editorial Empúries.

És difícil saber fins quin punt la realitat supera la ficció o és a l’inrevés. Tampoc no és fàcil establir qui menteix. Fins i tot hi ha qui menteix sense adonar-se’n.

(allà on diu llibres es pot escriure el que més convingui)