tastets

He mirat... Ho hauria de dir? O simplement escriure la consideració que se m'ha acudit al final? He vist Invictus a la tele i he pensat que els crítics cinematogràfics -i si cal, els espectadors - haurien d'opinar, de parlar, sobre les pel·lícules sense saber el nom del director, dels actors -potser haurien de portar màscares els actors?-, etc. Res, només això. Per cert, a alguns actors se'ls acusa d'inexpressius, com si l'”expressivitat” fos un plus dels personatges que interpreten; a vegades sí, a vegades, no. Esclar que el cinema és un art i ja se sap que l'art no sol reflectir -copiar?- la realitat sinó que en dóna una visió subjectiva, o ni tan sols parla de la realitat.

Ja en el tema, reivindico l'aventura del tast a cegues, a l'art en general, però també en els tastos més habitualment coneguts, els dels vins, els dels olis, els... , també els dels vinagres. Els vinagres? Eterna reivindicació no corresposta, la del vinagre. A veure quan els crítics i els gurus gastronòmics comencen a parlar dels vinagres: potser quan algun gran industrial, algun gran cuiner o cuinera en parli tant com dels vins? I no em refereixo al de Xerès o al de Mòdena..., que són simplement genèrics, sinó a marques, productors, combinacions... Ai, que m'aparto de la idea del tast a cegues.

Buf, començo parlant de cinema i acabo amb amanides i altres combinacions. Quina diferència hi ha, però?

la realitat de les paraules

 

Em fixo en la gent que demana al carrer, en els que s'estan en un lloc concret, sense moure's, i en la gent que passa, passem, pel seu costat. No tinc cap interès ara de entrar en consideracions socials, polítiques o morals, sinó únicament en la descriptivitat superficial i en algun aspecte filològic o literari.

La primera divisió que es pot fer (prescindiré de si es troben a les portes dels supermercats, dels bancs o caixes o en qualsevol altre lloc) és entre els drets i la resta. Entre els segons, els asseguts, els agenollats, els de postures inversemblants, els asseguts amb gos o gat (ara fa temps que no veig altres animalons, com els ànecs)... Podria haver-me estalviat tota aquesta enumeració i passar directament al tema: els cartells. Entre els cartells, dos grups: curts i llargs. Un dels més comuns entre els primers és el que diu simplement: Tinc gana (ho he escrit en català, però ara mateix no en visualitzo cap en la memòria en aquesta llengua). Em sembla una frase d'una claredat i efectivitat total, cap ambigüitat, una crida directa a resoldre una situació de supervivència immediata. Entre els cartells llargs, sovint hi ha una tendència a l'acumulació de desgràcies: Sóc diabètica, el meu marit està a l'atur, tinc dos fills amb tumors cerebrals que necessiten... Malgrat l'acumulació de tragèdies, m'atreveixo a pensar que aquesta literatura de la necessitat no aconsegueix tanta solidaritat com el primer tipus de cartells. Siguin uns escrits o altres, el que m'ha semblat és que la gent que passa, té tendència a no mirar, o a fer veure que no mira, a no llegir, a ignorar, de manera que la literatura del cartó acaba tenint una efectivitat limitada.

Però, i si la gent mirés els cartons? I si una altra literatura arribés als cartons? Fa uns dies em va arribar un vídeo a través de WhatsApp que fa uns anys que corre i que em consta que ha emocionat a força gent. Feu-li una mirada si no el coneixeu.

Evidentment, aquest vídeo en concret no té cap sentit a Espanya, com no el tindrà a Catalunya quan hi hagi l'ONCC. Feta aquesta consideració prèvia, per què el segon cartell és suposadament més efectiu que el primer? La situació del personatge és exactament la mateixa. El cartell, a més, només serveix per determinats dies, els bonics; i els altres dies? El cec no pot veure el dia, per què diu que és bonic? I els que el poden veure, menyspreem la intensitat dels altres sentits del cec? Per què el cec no en parla d'aquesta altra intensitat? Després de preguntes semblants, vindria la definitiva: per què aquest cec, que, com ja s'ha dit, no pot ser català ni espanyol, necessita viure de l'atzar de les almoines? Ah, la poètica dels textos! Ah, el poder de les paraules! En bona mesura la realitat existeix o es transforma sense canviar a través de les paraules? Veritat o mentida segons les paraules? Ho escoltem i ho veiem cada dia.

buscadors de tresors

A vegades costa trobar la forma per explicar de manera que susciti algun interès allò que penses que en pot tenir. He imaginat mentalment variacions més o menys literàries per fixar l'estranyesa que em va produir veure la gent que un matí de desembre corria per la platja gairebé intransitable de la vora de la desembocadura del Ter. Què feien caminant en ziga-zagues, aturant-se de tant en tant per mirar de prop alguna cosa que jo no sabia identificar? El Ter, que havia crescut moltíssim durant les últimes pluges, havia arrossegat cap a la mar tot el que havia trobat, sobretot vegetació, i la mar ho havia anat dipositant a la platja, de manera que en alguns punts tapava l'arena, fet molt interessant en dies de tramuntana, perquè era pràcticament impossible que el vent aixequés la sorra que és tan molesta aquests dies. Bé, jo havia anat a comprovar els canvis de trajecte a la part baixa del riu (desaparegut el meandre final) i em vaig trobar enigmàtics passejadors solitaris, en parella o en petit grup amb comportaments estranys. Quan ja marxava vaig descobrir a què es dedicaven. Buscaven branques, soques, despulles dels arbres, polides per l'aigua i la sorra que vaig imaginar que després, acabades de tractar, servirien per adornar casa seua, un local o fins i tot per realitzar una obra artística que acabarien venent. Alguns fins i tot havien afegit un petit remolc al cotxe que anaven carregant amb les voluminoses formes que l'atzar havia (i el riu i les ones) els havia proporcionat...

No, no, definitivament no és qüestió de trobar la forma, és que tot plegat no té cap importància, no té cap interès. Una vegada escrit i repassat, fins i tot em fa vergonya compartir-ho, però com que ja ho tinc i feia dies que no escrivia res... Esclar que sempre em podria inventar una història que... i unes descripcions més o menys pintoresques. un petit diàleg. O una comparació amb...O una sàtira de... Res.

 

 

hidrofília o hidrofòbia?

Se sap que si es recorden els somnis és perquè el somniador es desperta just en algun moment de la seua producció mental; de manera que és molt possible que l'individu hagi tingut alguns somnis durant el seu període de son diari, però només sigui conscient d'aquell immediatament posterior al seu desvetllament o desvetllaments.

Darrerament recordo força somnis o fragments de somnis, cosa que indica que tinc tendència a despertar-me més del compte. Sigui com sigui, la gràcia dels somnis no és recordar-los més o menys vagament o d'una manera precisa, sinó saber perquè el director del somni, és a dir, un mateix, ha triat determinat material per confegir un món oníric i quin significat té aquest món. A mi em costa reeixir.

Aquest matí, per exemple, m'he despertat sense saber el desenllaç de la història següent, que, per altra banda, no sé si feia gaire estona que havia començat:

Em veig agafat a un matalàs de plàstic, com els de platja. El corrent de l'aigua, marronosa, bruta, se m'emporta carrer avall. El carrer és estret, opressiu, amb cases no gaire altes de colors indeterminats a banda i banda. Em preocupa no poder acostar-me a la vorera. Sobtadament, apareix el cap d'un gos a l'altra punta del matalàs; sembla que vol pujar. Crec que és un spitz, no sé si nòrdic o asiàtic. Em mira amenaçador, però jo m'atreveixo a acariciar-lo. Sense saber com, veig que el gos ha lligat una corda al matalàs i s'ha posat l'altre extrem al voltant del coll. Jo he aconseguit estirar-me sobre el matalàs i, immediatament, el gos, que no té nom, esclar, ha començat a nadar a una velocitat increïble corrent amunt. Aleshores, ha sortit molta gent a les finestres i a les portes. Tots cridaven: Trampa, trampa! M'ha semblat que alguna veu deia: Porta motor!

En despertar-me podria haver intentat analitzar el significat profund del somni, però estic segur que no n'hagués tret l'entrellat. Un cas d'hidrofília o d'hidrofòbia? Per què un spitz? Què feia la gent tancada a casa fins que ens ha vist remuntar el corrent? Que indica el conjunt? Ara bé, una cosa tinc clara, en aquests casos es permet portar motor, tot i que puc assegurar que no en portàvem; però ja sabem com és la gent quan vas contracorrent. En el proper somni potser atiaré el gos contra els baladrers, a veure què.

lectors omnívors

Sóc força eclèctic en la lectura d'obres de ficció i segurament aquest fet fa que no em sorprengui la diversitat de gustos en aquest camp, més enllà del que abans s'anomenava qualitat literària. En canvi, una de les meues limitacions és que em costa entendre els gustos per algunes obres de no-ficció que van des de la temàtica històrica a la gastronomia passant per quantitat de temes impossibles.

Que hi ha gent per a tot, ja ho sé, però que hi hagi tanta gent per a segons quines lectures em sorprèn cada vegada que llegeixo els llistats dels més venuts, es a dir, comprats, alguns dels quals intueixo que tenen més dosis de ficció que les novel·les més inversemblants. A veure, uns quants:

Niño-Becerra ha entrat a les llistes amb Diario del Crash, en què -parlo sempre a partir del que diuen els resums- explica per què Espanya, Catalunya inclosa, ha patit tant la crisi. Suposem que en un acte de masoquisme i d'intent de fer augmentar l'adrenalina me'l llegeixo. Bé ja ho sé tot -que segur que no-, i què? Esclar que com a mínim el llibre deu ser honrat i no se li deu acudir explicar com sortir de la crisi, tot i que l'economista té ben clar que a Espanya sobra gent.

Córrer o morir, de Kilian Jornet, deu ser un llibre d'emocions fortes amb un ensenyament clar: en aquest país, en alguns aspectes, qui no corre vola i sempre hi ha algú que no s'estavella. El títol me'n recorda un altre també d'una època, llarga, de crisi: Camina o revienta. No sé si algú els ha trobat similituds.

Barcelona 1714. Sense comentaris.

Mis recetas anticàncer, d'Odile Fernández. Les imagino avorridíssimes, però això no té gaire importància. El llibre que faria furor, si no fos que mataria immediatament els mitjanament aprensius, seria aquell que concretés i expliques els factors cancerígens que ens envolten i sobre els quals no tenim cap protecció, fums del tabac i central de Fukushima a banda.

Un dels títols que em crida més l'atenció és Cómo ser mujer,(...sin morir en el intento era un altre) així, sense adjectius, de Caitlin Moran. Diu la brevíssima sinopsi que, evidentment, no m'aclareix res: Aposta per una feminitat sense prejudicis i en la línia dels reptes del nou segle. Feminitat sense prejudicis? Reptes del nou segle? Bé, no importa. Em pregunto si hi ha algun llibre que es digui Com ser home; i ara que no vingui algú que em digui que si no existeix, ja convindria. I que consti que quan encara exercia, no fa gaire, em semblava preocupant veure joves joveníssim dels dos sexes com seguien no només practicant, sinó sobretot creient en uns rols ancestrals que jo pensava que el nou segle faria desaparèixer o que deixaria enormement difuminats.

Que consti que m'abstinc de citar els llibres sobre Catalunya i Espanya que tenen com a principal finalitat donar ànims a uns o altres a base d'un popurri de tota la saviesa humana, inclosa la de les sobretaules al bar prenent un cafè o la de les tertúlies televisives.

condicionants i condicionats

Revisar exàmens, sobretot si són de mecànica senzilla i respostes tancades, és feina feixuga i sobretot avorrida. A vegades, però, en les proves en què els alumnes tenen més llibertat per expressar el seu pensament, la tasca pot esdevenir interessant, gratificant i, fins i tot, un privilegi en el moment de la lectura i en les intervencions posteriors. Assistir al procés de formació de nens o d’adolescents, veure la seva evolució, mirar d’entendre els estímuls que reben, intentar mostrar-los, sense judicis excessivament rigorosos, el món, guiar-los (?), si s’escau, en la presa de decisions a partir dels pensaments que expressen... Tot plegat pot ser apassionant i al mateix temps delicat.

En la formació dels nens i dels joves cada vegada intervenen més factors. Quin és el percentatge que correspon a les persones (pares, família en general, amics, professors, etc.) o a altres elements en el seu procés de formació, de presa de decisions? No ho sabria dir. Fins a quin punt qualsevol que s’ho proposi pot ser determinant en l’evolució del pensament dels joves? Ho ignoro, tan sols tinc pistes lleugeres. Com intervé la societat de cada moment i l’atzar en la vida de cadascú? Ho trobo un misteri.

Escric tot això a partir de les respostes a una pregunta en una de les darreres proves que vaig fer a alumnes de tretze anys. Havien de recordar i valorar per què determinat personatge entra en el món de les drogues i, posteriorment, imaginar la seva reacció en una situació semblant. El personatge, una mica més gran que ells, es fa venedor de drogues perquè “necessita” més diners que els que li proporcionen els seus pares, encara que el pas definitiu d’entrada el fa quan uns amics, entre els quals hi ha la noia que li agrada, planegen un cap de setmana a la costa i ell no hi pot anar per manca de diners.

Pràcticament tots els alumnes estan convençuts que en la mateixa situació del protagonista ells no optarien per vendre droga. Evidentment, la qüestió no és aquesta, sinó justificar el rebuig a actuar com ell. Us passo algunes respostes que d’una manera o altra es repeteixen força. No valoro, em limito a mostrar i a recordar la notable sinceritat de la gent de tretze anys quan no tenen cap condicionant que els pugui fer ser cauts. Afegeixo que el concepte de transgressió... No, no diré res més.

Jo no seria capaç de ficar-me en aquest negoci, perquè encara que guanyis molts diners tens que tenir una agilitat molt gran per poguer evitar la policia, no tenir problemes amb els altres traficants i coses així.

Jo no faria això de vendre drogues perquè hi ha moltes noies en el món, i si t’enxampen amb drogues pots tenir molts problemes.

Jo en el mateix cas no ho hauria fet, perquè és molt perillós i si t’agafa la policia et cauen tres anys de presó o pitjor.

No, no crec que arribés a fer el mateix, és molt perillós, i t’ho arrisques tot; pots caure en mans de la policia o et pot matar un noi o una noia d’un altre grup per invadir el seu territori de venta. Sí, és veritat que en treus molts beneficis, però jo crec que en treus més perjudicis. És massa perillós.

M’encanten les alternatives -una mica lentes- per fer diners d’aquesta alumna i evitar així entrar en el món de les drogues:

Cangur de nens i nenes petits.
Professor de nens que no entenen alguna cosa.
Passejar gossos d’amos que no volen treure’ls a passejar per mandra o perquè no poden.

la mare (anotació per a un possible conte, novel·la, assaig...)

Va amb la mare i la germana a Manso. Una visita rutinària de seguiment. La desinhibició verbal i social de la mare juntament amb la seva capacitat d’observació i la seva sinceritat algun dia el posaran en un compromís. S’asseuen a primera fila, just davant de la finestreta d’informació i recollida d’anàlisis; hi ha poca gent, silenciosa; s’acosta una noia a preguntar alguna cosa; la mare, com qui no vol –i segurament no la vol- la cosa fa una observació generalista però precisa: Quin cul més gran! Els fills la renyen: Mare!, i ella no sap per què. I continua amb unes sabates que considera excessives, amb un pentinat, amb una faldilla de caient desigual... Abans de passar a buscar-la, el fill ha comprat un llibre acabat de reeditar després d'anys d’oblit. La mare, no importa el tema, s’entreté amb qualsevol lletra. Com que avui els dos germans s’han oblidat d’agafar-li les ulleres, només és capaç de llegir el nom de l’autor i el títol, que repeteix de tant en tant durant una estona perquè ja no recorda que l’acaba de llegir: Besaré tu cadàver... Besaré tu cadàver... Besaré tu cadàver... No queda clar si algun dels malalts se sent al·ludit o se sorprèn per l’aparent necrofília de la mare, però els fills, preocupats per una possible aturada cardíaca d’algun hipocondríac o per la resposta positiva d’algun pervertit decideixen encetar una conversa gastronòmica que la distreu igualment. El fill pensa que és una sort que no hagi portat el llibre de Boris Vian que està rellegint. Només hagués faltat que la mare repetís en el seu francès personalíssim: J’irai cracher sur vos tombes... J’irai cracher sur vos tombes... J’irai cracher sur vos tombes..., tot mirant alternativament i amb un somriure sincer els altres pacients de la sala que esperen la confirmació que les seves dolences són insignificants i transitòries.

També és veritat que la mare és absolutament imparcial, i de la mateixa manera que manifesta sense cap malícia allò que la disgusta, no té cap inconvenient a lloar el que li agrada. Així que quan passa pel seu costat una altra mare que transporta en un cotxet un nen que no ha parat de cridar-li l’atenció, no es pot estar de dir-li:

-Senyora, té un xiquet preciós!
-Gràcies, senyora –somriu l’altra, que ja ha anat escoltant dissimuladament cada comentari que deixava anar la seva interlocutora sempre que la criatura feia una gràcia.

El que no sap la dona és que si ho diu la mare, segur que no és un compliment sinó un fet inqüestionable.

mar i muntanya (sigui on sigui)

Si no és per “L. V.”, després per altres mitjans i per l’amic Francesc, és possible que no hagués sabut que el Patronat de Turisme de la Costa Brava fa servir unes imatges promocionals del territori que en realitat corresponen a una platja tropical no identificada. No acabo d’entendre l’objectiu de la notícia ni perquè els del diari pretenen buscar-li les pessigolles a la directora del Patronat. És ben sabut que qualsevol persona que busca un destí turístic es guia més per un somni que per una realitat i que el somni es realitzi dependrà en bona part de la capacitat del propi turista d’interactuar amb el seu lloc de destí. Trobarà el turista de la Costa Brava el lloc que es mostra a la foto? No, mai no es troba el lloc d’una imatge, sinó el lloc d'un mateix. El turisme, tothom ho sap, no és més que la busqueda de ficcions, les mateixes que busquem en les novel·les que llegim, les mateixes que trobem en Tirant lo Blanc, en què el seu creador, Joanot Martorell, separa territoris contigus, canvia rius de lloc, distorsiona el temps... No he llegit mai que ningú protestés, que ningú se li queixés. I no crec que Tirant sigui menys consistent, menys digne de prendre’s seriosament que la Costa Brava, o viceversa.

Per cert, sóc incapaç de trobar in situ les fotos esmentades. Espero que els del Patronat no s’hagin fet enrere després de la publicitat gratuïta que els han proporcionat i que possiblement farà que el seu portal bati el rècord de visites.

reflexos i anònims

-Imagini’s uns cinta transportadora al final de la qual hi ha un forn enorme. I a la cinta transportador hi ha llibres. Totes les còpies que hi ha al món de tots els llibres que li han agradat a la seva vida. Tots alineats. Jane Eyre. Villette. La dama de blanc.

-...I imagini una palanca amb dues posicions, ENCÈS i APAGAT. Ara la palanca està en apagat. Al costat hi ha un ésser humà amb la mà a la palanca. Està a punt d’aixecar-la i vostè ho pot evitar. Té una pistola a la mà, només ha de prémer el gallet. ¿Què fa?

[...]

¿I els meus sentiments? Quina vergonya. Perquè havia mentit. Per descomptat que estimava més els llibres que les persones. Per descomptat que valorava Jane Eyre més que l’estrany anònim que tenia la mà a la palanca. Per descomptat que un Shakespeare valia més que una vida humana. Per descomptat. A diferència de la senyoreta Winter, jo m’havia avergonyit de dir-ho.

Diane Setterfield. El conte número tretze. Editorial Empúries.

És difícil saber fins quin punt la realitat supera la ficció o és a l’inrevés. Tampoc no és fàcil establir qui menteix. Fins i tot hi ha qui menteix sense adonar-se’n.

(allà on diu llibres es pot escriure el que més convingui)