Amb motiu de l’estrena de Primera història d’Esther d’Espriu al TN, busco en un prestatge l’obra de teatre només amb la intenció de fullejar-la una mica. Agafo una edició fumada publicada a El Cangur, setena edició, de 1984, que conté també Antígona. No recordava en absolut la presentació que fa Espriu a les primeres pàgines ni les notes de Jordi Sarsanedes i Ricard Salvat, que dirigiren l’obra en el seu moment. El textos m’enganxen. Tots tres evoquen no només les circumstàncies de la creació i de les estrenes sinó el món en què tingué lloc cada esdeveniment. El que expliquen m’interessa gairebé tant com la pròpia obra de teatre.
La reconstrucció que fa Espriu de l’origen de l’obra em fascina, em fa visualitzar i participar, en la mesura que això és possible, d’un món que ell mateix recrea en forma de ficció en alguna de les seves narracions, però que aquí té el valor afegit d’una realitat que confirma que sovint l’obra literària és només una ombra estructurada i parcial, ampliada o sintètica, d’allò que el narrador va viure en un moment determinat.
No reproduiré avui el que diu Espriu, que és llarg i ja he escrit prou jo mateix, sinó que us triaré un fragment del text de Jordi Sarsanedas. Llegiu-lo a poc a poc: són els assajos d’una estrena que mai no es va arribar a produir. Com m’hagués agradat assistir-hi!
No em semblaria just de parlar de l’estrena de Primera història d’Esther sense esmentar el precedent alliçonador d’una temptativa fallida de muntatge. A l’hivern i a la primavera de l’any 1952 férem, un grup un grup d’amics, una sèrie d’assaigs en una casa benestant desl barris alts de Barcelona. A la mena de direcció col·lectiva que s’havia establert, al front de la qual Ramon Gaig actuava de president o moderador, intervingueren especialment, amb Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany (que feia el paper de Secundina), el doctor Jeroni de Moragas (Assuerus), Joan Oliver (Mardoqueu) i Pau Verrié (Aman). També figuraven al repartiment Rosa Laveroni, Núria Picas, Maria-Cèlia de Vidaurreta, Carlota Soldevila, Jordi Benet, Gonçal Lloveras, Enric Jardí... i jo feia d’Altíssim. Ramon Rogent havia de tenir cura dels vestits i de la decoració, i no hauria mancat la música de Manuel Valls que esmenta el text mateix. Van treballar amb molt bon humor i no menys bona fe. Tot plegat hauria desembocat en una representació, certament rudimentària i casolana des del punt de vista escènic, però en la qual el text hauria estat dit amb una gran convicció.
Tanmateix, quan l’estrada que havia de servir d’escenari ja havia estat muntada al jardí de la casa i quan ja teníem els rotlles de paper crespó dels quals havien de sortir les túniques dels jueus i dels perses, els amos de la casa (aconsellats, segons que sembla, per un misteriós brain trust convocat a darrera hora) van decidir que haurien fet el ridícul davant llurs amistats , i tot se n’anà en orris...
Déu meu: “el ridícul davant llurs amistats”.
La reconstrucció que fa Espriu de l’origen de l’obra em fascina, em fa visualitzar i participar, en la mesura que això és possible, d’un món que ell mateix recrea en forma de ficció en alguna de les seves narracions, però que aquí té el valor afegit d’una realitat que confirma que sovint l’obra literària és només una ombra estructurada i parcial, ampliada o sintètica, d’allò que el narrador va viure en un moment determinat.
No reproduiré avui el que diu Espriu, que és llarg i ja he escrit prou jo mateix, sinó que us triaré un fragment del text de Jordi Sarsanedas. Llegiu-lo a poc a poc: són els assajos d’una estrena que mai no es va arribar a produir. Com m’hagués agradat assistir-hi!
No em semblaria just de parlar de l’estrena de Primera història d’Esther sense esmentar el precedent alliçonador d’una temptativa fallida de muntatge. A l’hivern i a la primavera de l’any 1952 férem, un grup un grup d’amics, una sèrie d’assaigs en una casa benestant desl barris alts de Barcelona. A la mena de direcció col·lectiva que s’havia establert, al front de la qual Ramon Gaig actuava de president o moderador, intervingueren especialment, amb Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany (que feia el paper de Secundina), el doctor Jeroni de Moragas (Assuerus), Joan Oliver (Mardoqueu) i Pau Verrié (Aman). També figuraven al repartiment Rosa Laveroni, Núria Picas, Maria-Cèlia de Vidaurreta, Carlota Soldevila, Jordi Benet, Gonçal Lloveras, Enric Jardí... i jo feia d’Altíssim. Ramon Rogent havia de tenir cura dels vestits i de la decoració, i no hauria mancat la música de Manuel Valls que esmenta el text mateix. Van treballar amb molt bon humor i no menys bona fe. Tot plegat hauria desembocat en una representació, certament rudimentària i casolana des del punt de vista escènic, però en la qual el text hauria estat dit amb una gran convicció.
Tanmateix, quan l’estrada que havia de servir d’escenari ja havia estat muntada al jardí de la casa i quan ja teníem els rotlles de paper crespó dels quals havien de sortir les túniques dels jueus i dels perses, els amos de la casa (aconsellats, segons que sembla, per un misteriós brain trust convocat a darrera hora) van decidir que haurien fet el ridícul davant llurs amistats , i tot se n’anà en orris...
Déu meu: “el ridícul davant llurs amistats”.
