llibre tercer: foc

Seguint el fil, vam arribar a Ferrater. Continuem. Prou de diaris literaris, anem a la ficció. Un cuerpo, o dos -ja la vaig esmentar fa uns anys- és una novel·la policíaca d'aquelles que en diríem entre el misteri i el gènere negre ambientada a la Barcelona de començaments dels 50. Les vicissituds per les quals va passar la novel·la fins que la va editar Vallcorba són curioses. Resumeixo. Sembla ser que Ferrater, que l'any 1951 vivia en una pensió de la Rambla es va anar reunint amb José María de Martín a l'Ateneu barcelonès entre els mesos de març i juny -potser fins l'agost- per anar perpetrant una història criminal. Al 52, la van presentar al premi literari Simenon, convocat per l'editorial Aymà. Van quedar finalistes; el premi se'l va emportar El inocente, de Mario Lacruz. Dos anys més tard, els autors van decidir presentar-la a una altra convocatòria, ara amb el títol canviat: Cercano está el mal, molt més en la línia de la novel·la nord-americana. En aquestes mateixes dates, intenten la publicació a les editorials Planeta i Molino, però sembla que els rebutgen el manuscrit essencialment per qüestions d'ambientació: si la història hagués transcorregut a Estats Units o a Gran Bretanya... Finalment, va ser el professor Laureano Bonet qui va redescobrir els originals i en va parlar l'any 1986 a la revista “Ínsula”,  l'any següent, a partir dels dos manuscrits existents, es va editar amb el primer títol (trec tota la informació de l'escrit del doctor Bonet). Que jo sàpiga, no ha tingut reedicions.

Copio dos fragments del principi:

Otros dos hombres jugaban al ajedrez, sentados en una mesa pegada al ventanal. El más viejo rumiaba cuidadosamente su juego apoyada la frente en la palma izquierda, chupando calmoso una pipa. El otro, de unos treinta y ocho años, cabello cano y bigote negro de pelo muy corto, limpiaba los cristales de sus gafas y aguardaba la jugada de su adversario.

Abrióse la puerta y entró un guardia, el uniforme gris empapado, que sacudió con fuerza el agua de su gorra. Recorrió el local con la vista y se encaminó hacia un camarero que estaba leyendo el periódico de la noche. Cuchichearon un instante. El camarero se levantó y se dirigió al jugador de pelo blanco.
-Señor juez. El guardia pregunta por usted.
Se levantó el juez, hizo un gesto a su compañero, como pidiéndole que se hiciera cargo de la situación, y se dirigió al encuentro del policía. Hablaron un momento. El juez expresó su contrariedad con una brusca inclinación de cabeza, y fue a descolgar su gabardina y su sombrero.
-Habrá que aplazar la partida, Manolo. Un trabajo. Otro día seguiremos.
-¿Qué pasa?
-Poca cosa. Ya te contaré.
Se puso el impermeable y salió seguido por el guardia. Al pasar delante del bar dijo al camarero:
-Demà ho trobarem, García.
Llovía con insistente violencia. Cruzaron casi corriendo el Salón Víctor Pradera y se dirigieron al Palacio de Justicia.
[…]
De tu primera diligencia, se saca en limpio que encontraste, en un andén de la estació de Gracia, dos cadáveres, uno de ellos de un individuo que parece tener su buen dinero, a juzgar por los vestidos; el otro parece más bien un empleado de mediana condición...

Gabriel Ferrater & José María de Martín: Un cuerpo, o dos. Sirmio, 1987.

Si us heu fixat, en els fragments es poden observar aparents petites incongruències de continuïtat, res important en uns manuscrits. La novel·la, a part de l'interès de la història, sovint un pèl laberíntica -no l'he rellegida darrerament i parlo de memòria- té alguns aspectes a destacar que no considero menors: l'abundància de diàleg, que l'acosta -ho repeteixo un altre cop- al gènere negre americà, tot i que les actituds dels personatges s'hi allunyen en part; per altra banda, és interessant veure la Barcelona dels anys 50, o anteriors, no en una recreació feta a posteriori, sinó descrita i narrada, àmpliament i esquemàticament, en els moments dels fets: personatges, llocs, costums... No m'atreveixo a entrar en detalls que tinc boirosos en la memòria i que potser il·luminaré aquest estiu, i qui sap si trobaré còmplices. Volia acabar aquí, però no em puc estar d'afegir un fragment curt de l'apartat cultural, que Espriu ja no va poder llegir i que indica, irònicament o no, la funció de la literatura:

Ya acostado, el juez enciende la lámpara de la mesilla de noche. ¿Por qué será que no puede dormirse sin haber leído antes un buen rato? Eso de la literatura parece ser un eficaz soporífero. Claro que, también, la gente acostumbra a ir a los espectáculos y a hacer el amor antes de dormirse. Lo cual acaso demuestre que lo que llamamos placeres sólo sirve para atontarnos y prepararnos para el sueño. Éste es el libro de turno, Espriu. Ariadna. Esta noche lo terminaré.

bona nit

Aquesta dèria teua, mare, de fer sempre les coses al teu aire. Com volies que recordes que vas marxar el dia 15, si a casa tothom se n'anava al novembre? D'acord, sempre havies preferit la primavera de les teues flors a la calor de l'estiu, el fred de l'hivern o la tristor de de la tardor. Ho sé, ho sé. Però tu mateixa em parles d'estacions i no de dies, de moments i no d'hores. No em retraguis una data precisa, si saps que cada dia estem junts i de tant en tant encara et recito aquell poema que t'agradava quan estaves tan cansada:

I guanyo la riba de la nit,
el repòs del sorral que sabia la barca.
S'encenen focs de benvinguda
a la muntanya. Més enlaire,
una a una, les estrelles,
els ulls que amorten avui l'antiga por.
I m'encamino en solitud cap a la font llunyana,
a les prades altes de la serenor del somni,
i s'obrirà lentament, per acollir-me,
el clos indret on jo seré per sempre
amb la meva pau.

Molt bé, d'acord, tens massa sentit aquest poema que ara ja no cal, i tampoc no tens prou clar que Espriu fos el teu preferit, ho entenc, tens raó, no era gaire primaveral. Ja buscaré altres poemes. Bona nit, mare. Descansa. Ens veurem d'aquí una estona.

opcions

He escoltat a traves de la tele que un jutjat demana (o demanarà?) al Barça que expliqui uns detalls del contracte de de Neymar. He entès ben poca cosa de les explicacions sobre el cas, tant del periodista com del president del club que, evidentment, tenia més interès a parlar de la remodelació de l'estadi.

El mateix presentador del canal de “LV” ha entrevistat el diputat Cañas (dale, Cañas, que es de goma!) sobre una investigació del TSJC en relació amb una demandaeconòmica d'Hisenda amb motiu d'uns diners d'una empresa en què participava el polític. No he entès absolutament res dels detalls del cas.

Després de pensar un moment sobre les dues informacions, he pensat el següent:

1. Les dades exposades eren insuficients per entendre amb precisió de què anava la cosa.

2. Les explicacions de l'entrevistador i les respostes dels entrevistats eren insuficients o be deficients.

3. La meua incompetència en temes econòmics potser no té solució.

4. És una vergonya que la majoria d'alumnes del país sigui tan incompetent com jo en temes econòmics després d'acabar l'ensenyament obligatori, i el postobligatori; i la llei Wert, esclar, no millorarà el nivell. Com és que es permet aquest nivell d'incompetència en acabar els estudis? Tinc les respostes.

No ho puc transcriure literalment, però penso que no em corregiran si copio el que m'ha fet molta gràcia després d'haver abat les informacions de més amunt, en el torn dels contertulians:

Ramon Espasa: Hi ha molta més gent bona que defraudadors...

Montse Nebreda: Sí? Que es vulguin dedicar a la política...?

 

 

P. S.:

Com que era fosc, m'ha estat impossible valorar l'escultura que han dedicat a Espriu als “Jardinets”. He coincidit amb una senyora una mica més gran, ella a la dreta i jo a l'esquerra, tots dos ben acotxats, en la lectura de la placa amb versos del poeta on els gossos es pixaran cada dia.

Sant Jordi: una pausa innocent, encara sense llibre ni rosa

M'havia proposat fer una petita introducció amb reflexions sobre el moment de l'escriptura i l'actual, sobre els poemes (?) dels polítics quan encara no ho eren, sobre les possibles similituds i divergències entre Durán i Lleida i ell (uf!)..., però sobtadament m'ha semblat una mena de sacrilegi, gairebé una poca-soltada que trencaria l'esperit de la festa, al menys de la meua festa. Copio solament el poema que el noi Miquel Coll i Alentorn va enviar als Jocs Florals de 1922 amb el lema de La nostra Pàtria és gran, la nostra Pàtria és bella... El títol d'aquests quartets octosíl·labs és "Aquí tot és goig". Que sigui així, al menys avui (si pot ser -perdoneu la intrusió d'un element profà- amb la complicitat del Barça).

Jo en sé una terra regalada

plena d'olor de romaní,

plena de cants de l'ocellada,

que refileja amb so diví

On bat el sol que l'or xarbota

sota un cel blau mai entelat,

i és una perla cada gota,

i una maragda cada prat.

D'una dolçor mai sospitada

cada maduixa és un robí.

El llavi roig de l'estimada

n'és molt més dolç i coralí.

I la taronja que rumbeja,

entre el brancatge esponerós,

n'és fruit daurat que el cor sedeja,

i el gust n'enyora neguitós.

I l'olivera revellida

mes sempre amb força per brotar

plàcidament passa la vida

donant gaubança i benestar.

És nostra Pàtria aqueixa terra,

que n'és del cel un regalim;

si un dol hi ha, prompte el desterra,

que la tardor durà el raïm.

I quan el most rajant brilleja,

fa entrar pruïja de besar;

i un llavi ardent que vermelleja

n'és bell remei a tot penar.

P. S.: Si voleu allunyar-vos una estona del cansament dels carrers atapeïts del centre, una bona opció és passejar-se per la Pedrera i contemplar el transformisme visual i literari en blanc i negre del fotògraf Chema Madoz, amb una part dedicada a Brossa i una altra a l'Espriu de Per al llibre de salms d'aquests vells cecs. Unes imatges -totes- excel·lents.

 

 

 

 

 

cànons i anticànons (2)

Quina excusa cal inventar perquè no quedi orfe de comentari-breu-el segon, i darrer, lliurament canònic ferraterià?

Manifestava l'altre dia l'Olga la seva desconfiança que els professors de secundària-tantes faltes gramaticals alguns! - Fossin capaços de canonitzar, tal com demana la Institució a través del seu qüestionari, els vells i nous escriptors. Les seves paraules em van recordar el Puig i Ferrater ferraterià: "desgraciadament la seva incultura era tan fabulosa, que no permet gairebé que el seu talent es manifesti. Una incultura en el nivell més baix, el de les faltes de gramàtica per exemple. "Aneu a saber a quins professors de secundària va tenir durant el seu batxillerat reusenc el pobre Puig i Ferrater, que van ser incapaços de fer-lo reeixir en l' nivell més elemental de l'escriptura. De tota manera, segurament el fet de ser de la Selva del Camp, haver estudiat a Reus-amb aprofitament insuficient, insisteixo-, i compartir cognom, juntament amb el seu talent, evidentment, van ser motius suficients per una certa redempció, que no hagués calgut si els correctors de l'època haguessin estat més eficients.

En fi, deixo de divagar i afegeixo la part final del text de Ferrater. Abans, però, voldria donar les gràcies a la Júlia que m'ha passat el qüestionari que ahir demanava. Un qüestionari seriós realment divertit.

Después de toda esta gente empezó la literatura. No quiero decir que empezara la buena literatura. Aparte la cuestión de la calidad, lo que en este país inventaron Carner y Ors fue el literato como tipo social: antes no había habido más que aficionados, y el hecho de que Maragall o los mallorquines o Ruyra realmente tengan valor no hubiera bastado para impedir lo que parecía lógico: que la literatura catalana, pasado el fervor ruralista y regionalista, terminara como el felibrige. A Carner i Ors, junto con Fabra, les corresponde el mérito o la culpa de que las cosas fueran de otro modo. No te digo nada de su obra porqué ya la conoces o conocerás, ni tampoco de la de Guerau de Liost y de Riba. En cambio, lo que puedes perfectamente ahorrarte es la lectura de López-Picó, que no vale nada, aunque cuarenta años atrás impresionara a muchos, porque realmente tiene una especie de genio: el genio del galimatías. Para caracterizarle de algún modo, diré que parece estar en el camino que lleva desde los teutones del tipo Däubler o Dehmel hasta los vahos espaZoles actuales, de Bousoño por ejemplo.
López-Picó, de todos modos, tiene el pequeño valor histórico da haber sido el primer catalán que hizo literatura vanguardista, de estilo parisién o muniqués. Los primeros que le siguieron en esto fueron Salvat-Papasseit y Foix. A Foix ya lo conoces. Salvat no es malo, pero es tan pequeño que casi no se le ve: es una especie de León Felipe con menos prolijidad y menos vitalidad. Tiene una cierta gracia espontánea, pero le falta calidad verbal: es laxo y a veces vulgar.
De 1910 a 1930, la prosa da mucho menos todavía que en la época de la Renaixença. Hay un tipo de novelistas socialistas y anarquistas que constituyen lo que podríamos llamar la literatura de la Barcelona de las bombas. El único de ellos que tenia talento es Joan Puig i Ferrater: desgraciadamente su incultura era tan fabulosa, que no permite casi que su talento se manifieste. Una incultura en el nivel más bajo, el de las faltas de gramática por ejemplo.
De todos modos, Puig es casi la única posibilidad de gran novelista que ha apuntado hasta ahora por el país, y aunque se frustrara, no es posible olvidarla. Te recomiendo que leas Camins de França, que son sus memorias, y que tiene pasajes estupendos. El otro tipo de novelista que daba el país es el pequeño imitador de los franceses: Soldevila que deriva de Duvernois o Maurois, Llor que deriva de Mauriac. Nada de ellos merece ser leído, salvo la memorias de Soldevila, que son uno de los pocos libros infomativos sobre este país. En esta época apareció también Pla, que hizo en la literatura catalana una entrada de caballo siciliano (en 1925, con Coses vistes), gracias a una fantasía verbal y a una independencia de espíritu muy superiores a las que tiene el literato de este pueblo. Luego Pla se ha ido deshinchando, sobretodo porque su lengua, en vez de mejorar, se ha estropeado de un modo lamentable. Lo que antes er fantasía es ahora una especie de diarrea. Pero lee El carrer estret, probablemente su libro mejor; y en todo caso Pla no es aburrido.
Hacia 1930 apareció un segundo grupo de escritores de vanguardia y con cierta calidad, al que llamaron grupo de Sabadell, y que era tan pequeño que en la práctica sólo lo componían Joan Oliver (ya sabes que firma sus poesías Pere Quart) y Francesc Trabal. Son los dos muy pequeños, pero su literatura es civilizada. Oliver es una especie de Christian Morgenster menor. Trabal tiene dos buenos libros: Judita, una historia de amor surrealista, y Vals, un intento de novela seria, fallido como tal, pero que todos los aprendices de novelista en catalán hemos leído y releído hasta la náusea: es la única novela catalana bien escrita; algo así como Carner puesto en prosa.
Y llegamos ya al fin: a Rosselló-Pòrcel, que no fue un gran poeta porque no tuvo tiempo, pero que tal vez lo hubiera sido: su lengua tiene calidad y eso es tan raro en Cataluña que casi parece un milagro. A Espriu ya le conoces: en mi opinión, lo único que tiene de bueno es su Esther; su poesía me parece floja: opaca y sin vuelo. Inferiores a Rosselló y Espriu son sus compañeros de “generación”: Rosa Laveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir, y Vinyoli, que acaso tenga algo que decir pero no sabe escribir.
No te digo nada de los aparecidos después de la guerra, porque casi no los conozco.
Y eso es todo. Siento que sea tan poco, pero realmente no es culpa mía -en cuanto al fondo. Pero no estoy seguro de que estas notas sean exactamente lo que pueda resultarte útil. En fin, ya me pedirás lo que te parezca.
No sé si te veré esta noche. Si es así, te daré yo mismo estas notas, si no, te las mandaré.
Tuyo,

Gabriel Ferrater.

M

Quan ja sigui feliç
somni de prades altes,
cavalls s’arboraran
saludant-me.

Cel dels cavalls. Venien
enllà de galopades
victòries, per clarins
obeïts de batalla.

Pasturen llibertat,
herbes de sol, les albes,
les tardes sense nit,
tota la llum guanyada.

Per cavalcats camins
ambladors de tornada
en pau m’acolliran
savis ulls de centaures.

Salvador Espriu: Final del laberint

Primera història d'Esther (i 3)

Acabo la sèrie dedicada a Primera història d’Esther –segur?- amb la presentació que el mateix Espriu fa a l’edició del Cangur. Deia fa uns dies la Júlia en un comentari que alguns valoren més la prosa d’Espriu que la seva poesia, jo, en certa mesura, sóc un d’aquests, com també sovint prefereixo la prosa de Verdaguer a molts dels seus poemes, que em resulten immenjables. Parlar de l’obra d’Espriu sense haver llegit la seva prosa és un error excessivament generalitzat. No és que no hi hagi connexió entre una i altra literatura, però són dues facetes en ocasions ben diferents, tot i que darrere hi hagi uns elements comuns. No és la meva intenció establir ara diferències i similituds, però estic convençut que alguns lectors que s’entusiasmen amb la seva obra poètica poden quedar decebuts amb la seva narrativa, i viceversa.

El text següent participa com a mínim de dues característiques de bona part de la seva prosa: la capacitat de concentració, és a dir, de suggerir molt més del que es mostra directament i d’universalitzar a través de l’anècdota, i, relacionat amb el que he dit, de crear un món que admet ramificacions diverses. Fixeu-vos com Espriu sembla que parla de l’origen de la seva Primera història d’Esther, però, fals, va molt més enllà i narra i descriu ... vosaltres mateixos. Existeix encara aquest món, que, mireu per on, em recorda una mica el de Bearn?

Maria Castelló, germana gran de la meva mare i padrina meva, era una dona grossa, d’escassa alçària, nerviosa, enèrgica, fidel a una tradició honesta de cuina casolana. Sortia poc, “perquè els peus li feien sempre molt de mal”, i visqué i morí a la nostra vila de Sinera, sense haver gairebé rondat per l’incomprensible món exterior. Posseïa, no cal dubtar-ne, una cultura limitada, però perfecta, que fonamentava en coneixements antiquíssims d’arrel neolítica, en l’esperit mil·lenari del nostre poble, en una austera representació catòlica de la Divinitat. El seu univers, una mica eixut, era coherent i estable, i l’educació que li donaren li permeté de suportar amb serenor la seva tràgica malaltia i la seva mort, mentre agonitzava, als camps del país, l’última guerra civil, del trastorn de la qual fou, em penso, una de tantes víctimes. Consumida per un càncer, destí d’alguns de la seva família, mai, com en el seu cas, aquesta paraula no suscitarà millor a l’ànim la idea de destrucció lenta i absoluta. Perduraren només, fins al darrer instant, els seus ulls, negres, bellíssims, i la voluntat d’aguantar sense queixa el seu dolor. Es resistí a ser ajudada, no tolerà de ser compadida. Quan hagué d’allitar-se, la vigília de l’acabament, volgué fer-ho pel seu propi esforç. Pujà uns quaranta esglaons, des d’una planta baixa a un estatge superior, on tenia el dormitori, trigant tres hores llargues, amb esglai de les monges que procuraren d’acompanyar-la. Ella, però, aconseguir arribar i despullar-se, sense confessió de feblesa. Aquest acte, potser no massa intel·ligent, revela amb prou vigor la seva fisonomia moral. I jo no parlo, d’altra banda de Mme Curie, sinó de la meva tia, una conca patrícia de Sinera, que m’estimava molt.
La netedat, la informació i la lectura apassionaven aquesta dona íntegra. La seva casa, un mirall, era plena de roba olorosa, porcellanes fines, mobles polits. La meva padrina portava al dia la seva crònica, veraç, pintoresca, equidistant –ho garanteixo- de al innocència i de la simple murmuració. Ella a penes sortia, però es llevava a l’alba i sabia les deus més profundes dels esdeveniments. Servida per una puntual memòria, dominava l’art, tan sinerenc, de vivificar el que contava. El seu do era respectat fins pel meu pare, hereu directe de generacions d conversadors. En escoltar-los, a ells i altres mestres, que se n’han anat o se’n van a poc a poc a l’oblit i l’ombra, he agraït el privilegi d’haver pogut endevinar quines coses magnífiques foren la nostra mar i la petita història de les ciutats de la seva riba, única pàtria que tots hem entès. D’aquí endavant, no ens queda, sembla, sinó perdre’ns, dalt d’un atrotinat i malenconiós gussi, en l’aiguabarreig d’aquells que hom anomena “organismes de civilització superior”.
El tercer entreteniment de la meva tia era, ja ho he dit, la lectura. No va atènyer, és cert, el temps de les edicions exquisides de boudoir i mostrà sempre indiferència per la presentació de les obres, però llegí tot paper imprès que caigué al seu abast. Llegia per pura delectança, sense propòsits de lluïment, i temo que percaçaríem en va als nostres conegudíssims manuals molts dels títols que més la divertiren. A les tardes d’estiu, es tancava a la seva cambra i llegia, invulnerable a la calda, asseguda en una cadira ranca. Les orenetes xisclaven fora, les hores passaven. Ella romania en solitud, abstreta, contemplada pels personatges immòbils de la llegenda d’Esther.
Perquè hi havia, penjada a les parets, una col·lecció admirable de gravats francesos, heretada dels besavis, on es narrava sencera l’anècdota oriental: el banquet del rei, l’allunyament de Vasthi, la boda d’Esther, la conspiració dels dos eunucs, l’exaltació d’Aman, el decret contar els jueus, la visita intercessora de la reina, la basca deuterocanònica, el passeig espectacular de Mardoqueu, el convit estratègic, la confusió del refiat ministre, el triomf momentani d’Israel. totes les escenes m’agradaven, sobretot la del desmai: veig encara la barba arrissada del rei, les carns mòrbides de l’heroïna, la mirada guerx del favorit, la còrpora del subtil cosí, la dansa deliciosa de les figures del fons. La meva tia, permetent-me –magna concessió- d’interrompre-la en la seva lectura, fou la primera a explicar-me la significança de l’immortal apòleg. I hi posà un entusiasme ostensible, nascut a qui sap quines pregoneses de l’obscura sang.
Ara que presento al públic aquests nous titelles, he volgut recordar aquí alguns dels remots camins pels quals els ninots em vingueren a senyorejar amb llur gesticulació. A penes si em cal advertir, em sembla, que és del tot accidental qualsevol coincidència entre la meva provatura i una obra de la joventut de Goethe. Com que no l’he llegida i és per a mi un simple títol, és evident que la meva provitat no pot parlar del que desconeix. No val la pena d’esmentar tampoc altres possibles coincidències que els erudits assenyalin o els vingui de gust, ara o en el futur, de retreure: el joc s’ho porta, i estan en llur dret, si això els distreu. Sols afegiré que dedico aquest petit treball al meu amic Francesc Josep Mayans, de la generació literària següent a la meva, que ha apostat amb risc evident, per l’encert d’algun cantàbil de la reina Esther.

Barcelona, maig 1947. Revisada de nou per l’octubre de 1967

Primera història d'Esther (2)

Que la gent d’un país triï aquells qui sobresurten d’entre ells, em sembla un gest que els honora. Que ho faci una cadena de televisió i un diari, no passa de ser una operació comercial que demostra que en aquest país tothom se la pensa per aconseguir que allò que és anècdota es converteixi en categoria i que... ho deixo estar. Que el president de tots els catalans sigui qui certifiqui la categoria, ens indica que els polítics necessiten els mitjans de la mateixa manera que els mitjans els necessiten a ells.

Dit tot això, afegiré que em sembla molt bé que Neus Català, en representació de la memòria històrica, hagi estat triada catalana de l’any per una cadena de televisió i per un diari. També afegiré que Neus Català no és la catalana de l’any –malament aniríem-, sinó un exemple d’integritat, de lluita i de memòria que va més enllà d’un any concret –ai, el temps-.

Que consti que no estic en contra de l’elecció del català/catalana de l’any, com tampoc ho estaria que la tria es limités al mes, la setmana, el dia, l’hora, el minut o el segon. Potser així tots els catalans tindríem el nostre moment de glòria. El que m’estranya és precisament que no hi hagi el català de l’any (del mes...) de TV8 (o com es digui), de l’”Avui”, de “LaVanguardia”... Evidentment, el president de la Generalitat hauria de delegar si aquestes propostes que insinuo des d’aquí es duguessin a terme.

Anem al cas. Més allà de la memòria anual, de quin període de temps triaríem Ricard Salvat? El bienni, el lustre, la dècada...? Em temo que en aquestes temps de memòria immediata Salvat no hi juga cap paper. Em sembla que un dels homes més importants del teatre del país de tots els temps es quedarà fora del joc. Estic convençut que Salvat –l’ha vist algú darrerament en els mitjans?-, com molts d’altres, s’haurà de conformar que el recordem en espais marginals com aquest.

És un plaer també llegir les seves notes, d'un gran rigor, sobre l’estrena de Primera història d’Esther, de les quals us en deixo una petita mostra aquí. Segur que el director de la nova versió que es representa al Teatre Nacional ha tingut en compte les seves paraules. O no?

Sense acotacions, el director ha de trobar, doncs, en el text mateix, la seva única orientació. L’obra ofereix en la seva riquesa d’intencions, diversos nivells perfectament separables. Un element sainetístic, popular, un element titellesc esperpèntic, un element de realisme poètic. Per altra banda, l’obra es produeix en aquesta dualitat constant de plans: món dels titelles, món dels personatges reals que els contemplen; els esdevinements de Susa i els esdeveniments de Sinera; el món dels dominadors –els perses- i el dels dominats –els jueus. Aquesta dualitat de plans en el text s’entrellaça, es confon i en certs moments es contrapunta; per això crec que en una direcció escènica –almenys jo ho vaig fer així- cal que quedin sempre evidents.Aquesta heterogeneïtat d’elements escènics queda lligada per un personatge: l’Altíssim, que ens suggereix una remota vibració de l’atmosfera del roman de cec i, a la vegada, subratlla i delimita els plans fonamentals de l’obra.

























P. S. Em distrec una altra vegada amb el problema de la setmana de Matgala. Va participeu-hi, que també va de lletres.

Primera història d'Esther (1)

Amb motiu de l’estrena de Primera història d’Esther d’Espriu al TN, busco en un prestatge l’obra de teatre només amb la intenció de fullejar-la una mica. Agafo una edició fumada publicada a El Cangur, setena edició, de 1984, que conté també Antígona. No recordava en absolut la presentació que fa Espriu a les primeres pàgines ni les notes de Jordi Sarsanedes i Ricard Salvat, que dirigiren l’obra en el seu moment. El textos m’enganxen. Tots tres evoquen no només les circumstàncies de la creació i de les estrenes sinó el món en què tingué lloc cada esdeveniment. El que expliquen m’interessa gairebé tant com la pròpia obra de teatre.

La reconstrucció que fa Espriu de l’origen de l’obra em fascina, em fa visualitzar i participar, en la mesura que això és possible, d’un món que ell mateix recrea en forma de ficció en alguna de les seves narracions, però que aquí té el valor afegit d’una realitat que confirma que sovint l’obra literària és només una ombra estructurada i parcial, ampliada o sintètica, d’allò que el narrador va viure en un moment determinat.

No reproduiré avui el que diu Espriu, que és llarg i ja he escrit prou jo mateix, sinó que us triaré un fragment del text de Jordi Sarsanedas. Llegiu-lo a poc a poc: són els assajos d’una estrena que mai no es va arribar a produir. Com m’hagués agradat assistir-hi!

No em semblaria just de parlar de l’estrena de Primera història d’Esther sense esmentar el precedent alliçonador d’una temptativa fallida de muntatge. A l’hivern i a la primavera de l’any 1952 férem, un grup un grup d’amics, una sèrie d’assaigs en una casa benestant desl barris alts de Barcelona. A la mena de direcció col·lectiva que s’havia establert, al front de la qual Ramon Gaig actuava de president o moderador, intervingueren especialment, amb Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany (que feia el paper de Secundina), el doctor Jeroni de Moragas (Assuerus), Joan Oliver (Mardoqueu) i Pau Verrié (Aman). També figuraven al repartiment Rosa Laveroni, Núria Picas, Maria-Cèlia de Vidaurreta, Carlota Soldevila, Jordi Benet, Gonçal Lloveras, Enric Jardí... i jo feia d’Altíssim. Ramon Rogent havia de tenir cura dels vestits i de la decoració, i no hauria mancat la música de Manuel Valls que esmenta el text mateix. Van treballar amb molt bon humor i no menys bona fe. Tot plegat hauria desembocat en una representació, certament rudimentària i casolana des del punt de vista escènic, però en la qual el text hauria estat dit amb una gran convicció.

Tanmateix, quan l’estrada que havia de servir d’escenari ja havia estat muntada al jardí de la casa i quan ja teníem els rotlles de paper crespó dels quals havien de sortir les túniques dels jueus i dels perses, els amos de la casa (aconsellats, segons que sembla, per un misteriós brain trust convocat a darrera hora) van decidir que haurien fet el ridícul davant llurs amistats , i tot se n’anà en orris...

Déu meu: “el ridícul davant llurs amistats”.