3.2.07

Primera història d'Esther (1)

Amb motiu de l’estrena de Primera història d’Esther d’Espriu al TN, busco en un prestatge l’obra de teatre només amb la intenció de fullejar-la una mica. Agafo una edició fumada publicada a El Cangur, setena edició, de 1984, que conté també Antígona. No recordava en absolut la presentació que fa Espriu a les primeres pàgines ni les notes de Jordi Sarsanedes i Ricard Salvat, que dirigiren l’obra en el seu moment. El textos m’enganxen. Tots tres evoquen no només les circumstàncies de la creació i de les estrenes sinó el món en què tingué lloc cada esdeveniment. El que expliquen m’interessa gairebé tant com la pròpia obra de teatre.

La reconstrucció que fa Espriu de l’origen de l’obra em fascina, em fa visualitzar i participar, en la mesura que això és possible, d’un món que ell mateix recrea en forma de ficció en alguna de les seves narracions, però que aquí té el valor afegit d’una realitat que confirma que sovint l’obra literària és només una ombra estructurada i parcial, ampliada o sintètica, d’allò que el narrador va viure en un moment determinat.

No reproduiré avui el que diu Espriu, que és llarg i ja he escrit prou jo mateix, sinó que us triaré un fragment del text de Jordi Sarsanedas. Llegiu-lo a poc a poc: són els assajos d’una estrena que mai no es va arribar a produir. Com m’hagués agradat assistir-hi!

No em semblaria just de parlar de l’estrena de Primera història d’Esther sense esmentar el precedent alliçonador d’una temptativa fallida de muntatge. A l’hivern i a la primavera de l’any 1952 férem, un grup un grup d’amics, una sèrie d’assaigs en una casa benestant desl barris alts de Barcelona. A la mena de direcció col·lectiva que s’havia establert, al front de la qual Ramon Gaig actuava de president o moderador, intervingueren especialment, amb Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany (que feia el paper de Secundina), el doctor Jeroni de Moragas (Assuerus), Joan Oliver (Mardoqueu) i Pau Verrié (Aman). També figuraven al repartiment Rosa Laveroni, Núria Picas, Maria-Cèlia de Vidaurreta, Carlota Soldevila, Jordi Benet, Gonçal Lloveras, Enric Jardí... i jo feia d’Altíssim. Ramon Rogent havia de tenir cura dels vestits i de la decoració, i no hauria mancat la música de Manuel Valls que esmenta el text mateix. Van treballar amb molt bon humor i no menys bona fe. Tot plegat hauria desembocat en una representació, certament rudimentària i casolana des del punt de vista escènic, però en la qual el text hauria estat dit amb una gran convicció.

Tanmateix, quan l’estrada que havia de servir d’escenari ja havia estat muntada al jardí de la casa i quan ja teníem els rotlles de paper crespó dels quals havien de sortir les túniques dels jueus i dels perses, els amos de la casa (aconsellats, segons que sembla, per un misteriós brain trust convocat a darrera hora) van decidir que haurien fet el ridícul davant llurs amistats , i tot se n’anà en orris...

Déu meu: “el ridícul davant llurs amistats”.

7 comentaris:

Júlia ha dit...

Recordo aquesta anècdota, l'he sentit explicar a diferents personatges que formaven part de la iniciativa. Sobre l'obra, la vaig veure al Romea, molt jove, i no vaig entendre res. Després, quan anava a la universitat amb Salvat, que vaig mencionar fa uns dies, ens en va explicar la gestació i les intencions, la vaig rellegir i em va semblar una meravella, i encara m'ho sembla ara. Diuen, però, que el muntatge que se n'ha fet no es massa bo, no opino, que no hi he anat.

Arare ha dit...

Ohhhhhhhhhhh!
Carlota Soldevila, al cel sigui, va ser profe meva a l'Institut del Teatre. Em donava classes d'Expressió corporal i vaig aprendre tant amb ella!!! que no us ho podeu ni imaginar!

Després, per coses que té el destí, ens vam trobar en una festa a l'escola Décroly - escola on van anar els meus fills abans que jo anés a viure a Blanes - i vam estar xerrant una bona estona, recordant vells temps... ella era padrina d'un alumne de la mateixa escola, per això ens vam retrobar.

Ondia, Pere, estic fent servir el teu espai com a espai de recuperació de la meva memòria històrica (i fins i tot histèrica), crec que em mereixo un "rapappolvo"!

pere ha dit...

L'obra és difícil, entre altres coses per la riquesa de llenguatge, però, tens raó: una meravella. Sovint s'oblida l'Espriu dramaturg i narrador (potser també el poeta). Del muntatge actual no en sé res i no tinc clar si m'interessa veure'l.

Ja saps,Arare, que el meu espai és el teu espai, així que sempre ets ben rebuda i escoltada.
Compartir temps amb la Carlota Soldevila o els altres participants d'aquesta actuació frustrada havia (ha de) ser un plaer. Quina sort la teva.

El veí de dalt ha dit...

Jo tampoc no la recordo gaire l'obra (hauré de rellegir-la); i l'anècdota del Sarsanedes no la coneixia; però també m'hagués encantat ser-hi, com mer espectador.

jaka ha dit...

Bona nit , jo no se on vaig llegir l'anècdota que expliques... Pot ser en una biografia de la Maria Aurèlia?
L’obre la vaig llegir però d’entendre em sembla que no vaig entendre res. Soc bastant soca !!!
:(

Júlia ha dit...

Hi ha qui valora més l'Espriu narrador que l'Espriu poeta. Jaka, no t'amoïnis, jo tampoc vaig entendre res fins que algú m'ho va explicar. Com que aquí m'allargaria massa, algun dia faré un comentari més ampli al meu blog, sobre la història bíblica.

pere ha dit...

Doncs potser sí que faràs bé de rellegir-la, veí, absns d'anar al teatre, perquè crec que en la versió directa és difícil perdre's.

Ja podria ser, Jaka.
Entre altres coses, el llenguatge és molt ric i el ritme intens, però segur que si algun moment la rellegeixes sense pressa...

A mi mateix, Júlia, m'agrada molot l'Espriu narrador, menys aparentment trascendent i pessimista que el poeta, sovint amb un humor distanciat que és d'agrair.
Resto a l'espera de la història bíblica