El dijous vaig anar a fer una mica de
cames abans de sopar i em vaig trobar inesperadament entre la
gernació que, al passeig de Gràcia, assistia a la Barcelona Shoping
Nigth, és a dir, Avui obrirem també a la nit nit per si us ha faltat temps. Als habituals del
passeig s'havien afegit els inhabituals de la ciutat que gaudien del
caos de l'esdeveniment dedicat, segons vaig llegir l'endemà, a
l'òpera. Jo em vaig trobar una antiga coneguda amb la qual vam
parlar dels nostre estat de conservació i amb un excompany del
darrer institut amb qui vaig xerrar de les novetats del centre que
havíem compartit i de la meua exfeina que ell encara practica.
D'òpera, res de res, en el meu cas. A la vora de la Pedrera havien
muntat un escenari, amb piano i cantant, però els sorolls excessius
del passeig només permetien seguir amb aprofitament els moviments
dels dits del pianista i els de la boca de la cantant, segurament una
soprano.
En canvi, es podia seguir perfectament la música dels altaveus de l'espai acotat per a la intervenció de la secció muntada de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Veure els moviments sincopats i elegants dels cavalls al so de la música sempre m'ha agradat i si genets i cavalls s'atreveixen amb la força emotiva de "Llevantina", de Vicenç Bou... No els retrauré que uns o altres no es donessin les mans o les potes o que no respectessin curts i llargs, però em sembla abominable que no toquessin sencera la sardana i demano des d'aquí, malgrat que ja sé que el que importa en una nit de vendes és el moviment, que el responsable de l'omissió sigui incruentament i degudament castigat.
Com que el vídeo que vaig gravar és
curtíssim i deficient, m'ha semblat que podria completar el diumenge
musical amb més sardanes de l'estimat Vicenç Bou. Estic segur que
la majoria no ha vist Carmen Sevilla explicant i ballant la nostra
dansa. Vet aquí, doncs, un fragment de la pel·lícula Spanish
Affair (en espanyol: Aventura para dos), dirigida per Luís Marquina i Don Siegel (José Guardiola, no confondre amb el cantant, feia de coprotagonista gitano). L'any de la
producció, 1957? , 1958?, explica l'absència de banderes catalanes i la
presència de les espanyoles, però els entesos sabien que la segona
sardana del mestre Bou, “La cardina encara salta”(1949) -el primer fragment que se sent és d'"El saltiró de la cardina" (1912)-, indicava prou
bé l'existència d'un país que es volia silenciar o fagocitar, però que era
ben viu. M'agradaria saber qui va aconseguir que els censors no
s'adonessin de la continuïtat que suposava el salt de la cardina,
però tant li fa.
P. S.: Imagino Vicenç Bou, encara viu, acabant d'enllestir "I com salta la cardina!"
