aquest diumenge, himnes i cants municipals

Veient i escoltant la lamentable i divertida guerra de les banderes d'aquests dies, he recordat que tots els municipis tenen escuts i la majoria banderes que s'hi relacionen, però que moltes vegades no són presents o onegen en els edificis públics al costat de les altres, de les dos o tres encara comunes a tot el territori. No sé si tothom sap que alguns d'aquests escuts i banderes són oficiosos malgrat la seua antiguitat, perquè qui els oficialitza, des de l'any 1981, és la conselleria de Governació (ignoro quins tràmits cal seguir). Oficioses o oficials, apareixen sobretot en forma de banderoles en diades assenyalades, especialment a les festes majors. Aquestes banderes municipals, que se sàpiga, mai han sofert robatoris, cremacions... o situacions semblants, ni tan sols per part dels habitants dels municipis veïns; consti que amb aquesta constatació no faig cap suggeriment.

Si bé els municipis tenen escuts i banderes que sovint parlen del passat -en molts casos l'escut inclou una corona en la part superior, i la bandera inclou l'escut-, no em ve a la memòria que tinguin una música, un himne que faci que els habitants es posin la mà al cor mentre sona, o alcin el braç, o facin cara transcendent o qualsevol altra cosa que s'escaigui a la solemnitat de l'acte. Per què no tenen músiques els municipis? Cert que en alguns casos una música no oficialitzada és compartida per tota la població; per exemple, segurament si preguntés a Torroella per quina música se senten representats dirien que per una sardana, i si demanés més concreció, em dirien que per Torroella, vila vella, del mestre Bou; després, és possible que hi hagi la música de cadascú, però aquesta sardana és la del conjunt.

 

 

I Barcelona? No s'hi val a dir que l''himne del Barça. Hi ha moltes cançons que parlen de la ciutat i possiblement una enquesta actual situaria en primer lloc la que cantaven Freddie Mercury i Montserrat Caballé que, total, té quatre dies. Hi ha altres melodies, esclar, i m'atreveixo a suggerir-ne dues sense especificar qui crec que les adoptaria. És possible que el nou consistori que governarà la ciutat durant quatre anys a partir dels resultats d'avui es proposi en un moment de bogeria institucional oficialitzar algun himne? Triarien una música i una lletra ja conegudes o n'encarregarien una de nova? Arribarien a algun consens o les desqualificacions habituals impedirien un resultat? En cas de no arribar a una entesa, cada partit faria seu un himne? Caldria fer un referèndum?

 

P.S.: Quan era jove vaig anar uns quants anys a les festes de Sant Jaume. Recordo que als matins, però també en altres hores del dia, una banda recorria els carrers interpretant músiques alegres per posar a to els habitants del poble i els visitants. Hi havia un moment, indefectiblement, en què els metalls emprenien una polca arxiconeguda: Rosemunde (també anomenada Polka del barril de cervesa), original del txec Jaromir Vejvoda i objecte de múltiples adaptacions, aleshores, quan arribava el moment que en la cançó s'esmenta Rosemunde, els autòctons i els coneixedors entonaven una adaptació que feia així: Visca Sant Jaume..., que és lo país de l'arròs, Visca Sant Jaume... ! La nova lletra no anava gaire més enllà a part dels tralarà posterior, però ja bastava. Durant molt temps vaig pensar que aquell era l'himne del poble, i potser encara ho és, tant de bo: No hi ha res com unes quantes cerveses i una paelleta en bona companyia per anar tirant, al menys a mi m'ho semblava.

 

 

aquest diumenge, més sardanes: oidà!

UNA ALTRA VEGADA SARDANES! -que crida algú.

És el que hi ha aquest diumenge, aquí. Encara que quan es parla de sardanes cal parlar de música de cobla o de grups amb instruments de cobla, de muntatges i espectacles diversos, antics, moderns i postmoderns (sí, amb la tenora), d'història del passat i de temptatives de present.

Tinc el convenciment que un dels problemes de la difusió de la sardana és que es veu com una dansa antiga que alguns recorden de quan eren petits i veien saltironar en sortir de missa, a l'hora del vermut. I potser aquesta és la qüestió que afecta els mateixos sardanistes: que per supervivència es tanquen en el passat (el dels diumenges, els de la colla, el dels aplecs, el dels concursos...) perquè no han trobat la manera d'expandir-se en el present. I tenen raó, perquè fer una campanya publicitària convincent per explicar que la sardana (i tota la resta més enllà de les rotllanes) és un joc divertit, evolutiu i que pot enganxar val una pasta. Val a dir, que les autoritats oficials que a vegades la promocionen, sovint ho fan a contracor, com una obligació cultural d'un folklore que creuen obsolet.

Ara, que Barcelona s'ha convertit en capital de la sardana durant tot l'any, m'hi jugo el que calgui que si en sentim parlar, serà de la sardana des del punt de vista arqueològic, com si la sardana fos més vella que el decret de Nova Planta. No hi ha res a fer? Sí, ja ho sé, contractar una bona agència de publicitat costa una pasta.

Mentrestant, jo, que tinc unes idees publicitàries antiquades, vaig pujant música. Avui, un resum de l'espectacle final del del dia de la proclamació de “Barcelona, capital de la sardana 2014”, amb actuació inclosa, esclar, d'Els comediants. Un dels esdeveniments interessants de l'any  serà l'exposició sobre el compositor torroellenc Vicenç Bou que a la seua ciutat s'ha prorrogat uns quants mesos perquè: Davant la importància de la mostra i l'interès que ha generat al públic, durant l'any 2013 l'exposició ha estat visitada per més de cinc mil persones, el Museu de la Mediterrània ha decidit d'allargar l'obertura de la mateixa fins el mes d'abril, quan serà traslladada a Barcelona, dins els actes de commemoració de la capital de la sardana 2014. La pròrroga de la mostra preveu la programació d'una sèrie d'activitats complementàries entorn aquesta exposició i la figura del músic Vicenç Bou durant el 2014. Recordo que Torroella té més de 10.000 habitants.

Per acabar, o molt m'equivoco -en qüestions sardanístiques n'encerto poques-, o els barcelonins estarien encantats amb el muntatge Inaudit, del qual deixo una mostra des de les darreres files de la plaça de la Vila, que podran veure en una filmació completa i ben feta en l'exposició suara esmentada, sempre que la il·luminació del Museu d'Història de Catalunya sigui l'adequada.

elements de la plasticitat de la sardana

Avui havia començat a escriure una coseta sense importància sobre el cel, l'infern i altres indrets invisibles, però un comentari de la Júlia llegit fa un moment m'ha fet canviar d'opinió. Ben pensat, potser les paraules següents tracten també del cel i de l'infern.

Deia la Júlia, referint-se a les sardanes i a una època determinada: La sardana va ser força valorada pel 'règim' perquè era folklore i es fomentava un cert regionalisme amb allò dels coros y danzas y, a més, per a la moralina de l'època evitava balls més pecaminosos, ho havia sentit comentar a capellans i monges, això.

La segona part del seu comentari m'ha portat indefectiblement a un text de Pla. I com que fa temps que Pla no apareix per aquí i el text el tinc ben present, avui li dono sortida:

La sardana treu, del cos d'una dona, un gran rendiment. Una dona ben feta, ballant amb els braços enlaire, la carn viva, palpitant sota la roba, és una realitat a la qual l'escultura, la millor escultura, no ha arribat, encara, notòriament. L'escultura no pot ésser lànguida ni desmaiada. Requereix un pneuma tibant i turgent. La sardana, ballada a la manera moderna -puntejada-, posa el cos d'una dona ben feta en la màxima tensió vital que un cos femení pot arribar a tenir.
Per a arribar a aquest prodigi de plasticitat ha calgut escriure sardanes sincopades, d'una ritmació violenta, fàcilment comprensibles, notòriament vulgars, però capaces de moure un paralític. Això ho han fet els dos més cèlebres compositors de sardanes actualment vivents: dos bohemis empordanesos: Vicentet Bou, de Torroella de Montgrí, i el vell Vicens, de l'Escala.

Josep Pla: “La substància”, a El meu país.

Per si de cas, no m'embolicaré en apreciacions personals, no tinc cap més interès que donar publicitat al fragment, i que cadascú jutgi. Vull indicar que allà on Pla diu “prodigi de plasticitat”, en un primer esborrany havia escrit “prodigi de sensualitat”. Recordo, també,  que s'ha de tenir en compte el moment en què Pla va escriure això; actualment la mitjana d'edat de les balladores (i els balladors) en la majoria de les places sardanistes potser li farien variar lleugerament el plantejament i les conclusions, però jo sé de què parla.

Aquest diumenge, la guàrdia urbana balla una sardana, i més.

El dijous vaig anar a fer una mica de cames abans de sopar i em vaig trobar inesperadament entre la gernació que, al passeig de Gràcia, assistia a la Barcelona Shoping Nigth, és a dir, Avui obrirem també a la nit nit per si us ha faltat temps. Als habituals del passeig s'havien afegit els inhabituals de la ciutat que gaudien del caos de l'esdeveniment dedicat, segons vaig llegir l'endemà, a l'òpera. Jo em vaig trobar una antiga coneguda amb la qual vam parlar dels nostre estat de conservació i amb un excompany del darrer institut amb qui vaig xerrar de les novetats del centre que havíem compartit i de la meua exfeina que ell encara practica. D'òpera, res de res, en el meu cas. A la vora de la Pedrera havien muntat un escenari, amb piano i cantant, però els sorolls excessius del passeig només permetien seguir amb aprofitament els moviments dels dits del pianista i els de la boca de la cantant, segurament una soprano.

En canvi, es podia seguir perfectament la música dels altaveus de l'espai acotat per a la intervenció de la secció muntada de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Veure els moviments sincopats i elegants dels cavalls al so de la música sempre m'ha agradat i si genets i cavalls s'atreveixen amb la força emotiva de "Llevantina", de Vicenç Bou... No els retrauré que uns o altres no es donessin les mans o les potes o que no respectessin curts i llargs, però em sembla abominable que no toquessin sencera la sardana i demano des d'aquí, malgrat que ja sé que el que importa en una nit de vendes és el moviment, que el responsable de l'omissió sigui incruentament i degudament castigat.

Com que el vídeo que vaig gravar és curtíssim i deficient, m'ha semblat que podria completar el diumenge musical amb més sardanes de l'estimat Vicenç Bou. Estic segur que la majoria no ha vist Carmen Sevilla explicant i ballant la nostra dansa. Vet aquí, doncs, un fragment de la pel·lícula Spanish Affair (en espanyol: Aventura para dos), dirigida per Luís Marquina i Don Siegel (José Guardiola, no confondre amb el cantant, feia de coprotagonista gitano). L'any de la producció, 1957? , 1958?, explica l'absència de banderes catalanes i la presència de les espanyoles, però els entesos sabien que la segona sardana del mestre Bou, “La cardina encara salta”(1949) -el primer fragment que se sent és d'"El saltiró de la cardina" (1912)-, indicava prou bé l'existència d'un país que es volia silenciar o fagocitar, però que era ben viu. M'agradaria saber qui va aconseguir que els censors no s'adonessin de la continuïtat que suposava el salt de la cardina, però tant li fa.

P. S.: Imagino Vicenç Bou, encara viu, acabant d'enllestir "I com salta la cardina!"

els diumenges, sardanes (2)

Continuo amb les sardanes dominicals fins que s'acabi la història que he fragmentat.

Gairebé estic convençut que la sardana, per moltes i diferents raons, algunes de les quals únicament puc intuir, té mala peça al teler com a música popular, és a dir, com a música que s'escolta i es reprodueix amb normalitat arreu del país entre la gent de qualsevol edat, condició i origen. Tot i així, la sardana és ben viva. El dia de la cloenda de la Barcelona poètica, vaig a anar a escoltar la Rosa, per qui tinc una debilitat que algun dia explicaré, i em va sorprendre amb la interpretació d'una de les sardanes més boniques i conegudes de la història. Un principi musical inquietant a càrrec de molt bons músics, un desenvolupament per part de la cantant que alguns s'enganyaran si el troben massa ingenu o frívol, perquè no és més que el reflex de l'acceptació del que diu la lletra en clau actual. Mentre escoltava cantar la Rosa em preguntava si és possible sentir el romanticisme de les antigues paraules des del neoromanticisme escèptic actual. Jo crec que la Rosa fa seus els sentiments que s'expressen, ni que sigui com una petita part de la seua vida, malgrat que en algun oment sembli distanciar-s'hi; algun dia li ho preguntaré.

música i lletra: Vicenç Bou. De la Plaça al Paral·lel

En la meva joventut, a l'Empordà, ballar una sardana no tenia cap mèrit. Era la cosa més natural del món [...] un servidor mateix arribà a ballar les sardanes discretament, malgrat una falta absoluta de gràcia nativa.

[...]

La sardana, però, no és encara folklore. Això -el folklore- és una cosa de vitrines de museu, i la sardana és una cosa viva. No cal formar equips per a ballar sardanes, car es ballen espontàniament. Per alguns de nosaltres, la sardana, d'una manera naturalíssima, forma part no de l'arqueologia, sinó de la nostra existència present.

Josep Pla: El meu país.

Continua sent la cosa més natural del món ballar sardanes a l'Empordà? Ho dubto. Intueixo que els actuals balladors de sardanes empordanesos no es poden comparar percentualment ni de bon tros als de la joventut de Pla. Ara, ballar sardanes té el seu mèrit. Tinc la impressió, i no puc presentar dades, que augmenten els músics i disminueixen els balladors i balladores. Fins quin punt la sardana s'ha convertit en folklore en l'accepció que esmentava Pla? No ho sabria dir.

Em vénen al cap aquestes consideracions en visitar l'exposició dedicada al compositor i músic Vicenç Bou al Museu de la Mediterrània de Torroella. Vaig fer una visita breu, encara que repetiré, perquè dura fins 2014, posteriorment viatjarà a Barcelona i segurament altres ciutats: Em va semblar un muntatge força interessant i recomanable. Les vitrines habituals amb papers diversos, partitures incloses, objectes i instruments musicals; els panells amb textos explicatius i fragments d'entesos: contextualització, biografia, valoració...; un piano, unes quantes taules amb cadires davant d'una pantalla on es passa Inaudit, l'excel·lent espectacle de l'Esbart Montgrí sobre el mestre que jo mateix vaig gravar intermitentment i matusserament fa dos anys (la projecció, evidentment, no és la meua); de tant en tant, un seient al costat d'un reproductor de CD que conté còpies de la música de Vicenç Bou, en alguns casos amb la lletra cantada per Conxita Supervia, Emili Vendrell, Raquell Meller...

Exposició potent sense ser exhaustiva, absolutament aconsellable. Que a través de Vicenç Bou acosta a una música, una època i un país que ja no són iguals. Folklore? Arqueologia? Inevitablement. Però també més en la mesura que vulguin els espectadors.

I no em puc estar de fer uns suggeriments a la noia que amablement ens va resumir el que veuríem a l'exposició. Per què en un muntatge fet amb tantes col·laboracions institucionals no s'ha pensat a produir al menys un CD -jo votaria per tots- amb la música i les interpretacions cantades -les primeres gravacions, algunes inèdites o introbables- que podem escoltar a la sala? Per què no s'edita i es ven un DVD amb l'espectacle de l'Esbart Montgrí, que, per cert no es veu bé a la pantalla de l'exposició per excés d'il·luminació externa? Per què no un llibret amb tot el que s'hi vulgui encabir? Per què no tot el lot? Ah, les institucions i els entesos que no creuen en els espectadors i queden autosatisfets amb les vitrines els panells, els objectes i les sales que no tenen sortida en l'espai i el temps. Que perdrien diners o seria massa feina? Que tot el que comença té un final? El repte consisteix a aconseguir que no sigui així. Jo els desafio des d'aquí.

Si se'm permet, encara afegiria que m'agradaria que a les taules de cafè de davant de la pantalla se'n serveixi algun -i una copeta- en hores convingudes. I si, també en hores i dies convinguts, alguna dansa de l'Esbart Montgrí amenitzés el moment, millor que millor. Sobre la repercussió al Paral·lel no en diré res, però per demanar que no quedi.

 

Una molt bona aproximació a Vicenç Bou i la seua música:

  

gernació

M'ha agafat descol·locat aquest dilluns festiu. Suposo que com que no treballo per a cap empresa ni tinc cap horari fix, que els altres continuïn o no el seu horari laboral habitual només em produeix efectes secundaris. Avui, per exemple, en lloc de comprar la meua marca habitual de tabac he hagut d'anar a un restaurant de la vora que conserva el nom de sempre però que regenten uns xinesos que, això sí, continuen fent els plats tradicionals del restaurant d'abans, segurament copiats, congelats i distribuïts per una multinacional de la qual no m'he atrevit a preguntar el nom a la cambrera xinesa, una noia que estic segur que, si les coses continuen com ara i els seus peus de porc tenen tanta sortida, votarà per la independència, o com a mínim pel federalisme asimètric..

Uf les festes de la Mercè! Aquest any, al barri, en horari nocturn, han estat una bogeria a causa de l'espectacle fotomusical dels quebequesos. Unes corrues interminables d'anada i tornada de gent de totes les edats pel carrer de Mallorca que no s'havien vist mai. A mi, malgrat que m'agraden alguns actes d'aquests dies, cada any em costa més d'anar-hi. No per la meua misantropia, sinó perquè em costa mantenir-me encaixonat, sense poder moure'm, sense poder sortir de la teranyina quan ja en tinc prou o vull canviar d'aires. Quins actes de les festes puc anar a veure sense sentir-me aclaparat, sense fer cues, sense quedar-me sobtadament immòbil i sense sortida? De prop, pocs; de lluny, la majoria; però massa lluny, com ahir, que no sabia si al mig de la Via Laietana feien el correfoc o havien instal·lat una font de colors.

Aquest matí pensava que havia d'esmenar la meua poca participació en les festes i m'he llegit detingudament el programa per tal de trobar un acte que reunís les circumstàncies idònies. Finalment he aconseguit, hipotèticament, el que buscava: concert, lloc més emblemàtic impossible, símbol de cloenda de la festa, relativament poca gent i, per tant, possibilitat de mobilitat il·limitada...

 Com que encara quedava una estona per a l'inici, he entrat a la basílica. A l'altar, dos capellans celebraven la missa. No m'he atrevit a pujar al primer pis i m'he quedat a la vora de la porta. Gairebé al moment, després del “fiat voluntas tua...” un senyor ha encaixat la meua mà. Estic tan poc acostumat al procés que no he sabut què dir-li i segur que m'ha clixat. A fora acabaven de col·locar les quatre-centes cadires plegables. La gent s'hi ha abraonat, però no hem tingut cap dificultat d'aconseguir seients en la darrera fila, al costat del passadís central. El concert ha començat impuntualment – no podrien desterrar les horribles llums vermelles?- amb una música agosarada impossible de ballar. Passava una mica de l'aire que durant el matí ens despentinava, i a la font de Neptú hi havia uns turistes xerraires i uns espectadors indòmits. A la meua esquerra, una mica més endavant, un melòman que es devia conèixer la música de memòria feia un encreuat de “La Vanguardia”. La darrera fila era ocupada cíclicament per passavolants d'altres països, potser interessats en la música o potser en un descans momentani en un camí que els durà invariablement de retorn a casa.

Els músics, fantàstics, han volgut fer una concessió en la darrera peça del repertori, abans dels bisos: possiblement una de les composicions més boniques del gènere, o al menys de les d'aquest músic de Torroella; una parella, només una, s'ha desplaçat a ballar. Si, com es pot preveure, continua l'escalada nacionalista, les pròximes festes la plaça serà intransitable i les estelades omnipresents, de moment, com en un oasi intemporal, ningú ha dit ni ase ni bèstia, potser perquè els assistents fa anys que tenen les coses clares.

Mentre tornàvem cap a casa sentíem els focs de Montjuïc. A la plaça d'Urquinaona carregaven uns gegants petits en un camió. Fins l'any que ve.

Músiques de Festa Major: l'homentage

Per a l'A., exiliada voluntària, a qui, n'estic segur, li hagués agradat veure-ho i viure-ho.

Deia (dèiem, dèieu) en parlar de la sardana: només els més grans hi participen, on són els joves? Ah, aquests vells sorneguers confabulats! El joves estaven ballant en un altre lloc, potser no ben bé sardanes, però sí la música d’un dels compositors més populars de tots els temps: Vicenç Bou. Mentre els més vells feien veure que a penes podien moure els peus –pura dissimulació- , devien pensar que a la nit homenatjarien, l’autor de Llevantina, El saltiró de la cardina (Pageseta moreneta vull cantar-te una cançó...), Torroella, vila vella... Ells sabien que la música de Bou podia interpretar-se i ballar-se com no s’havia tocat ni ballat mai.

A dos quarts de deu a penes quedava cap cadira lliur a la plaça, mentre a l’escenari, situat en el mateix lloc que el dia de sant Genís havia tocat la cobla, s’acabaven de donar els darrers retocs a l’escenari. Sona la tenora i comença l’espectacle Inaudit Vicenç Bou que celebra en estrena mundial (cal considerar l’actuació anterior de Palafrugell una preestrena) el 125è aniversari del naixement del compositor (1885-1962). I es van desenvolupant els quadres lligats per la música i per les veus en off que donen petites pistes biogràfiques i musicals.

En la mateixa plaça que Vicens Bou havia estrenat i intrpretat tantes sardanes, l’Esbart Montgrí, agosarat, sensacional (ens hagués agradat també veure els seus peus), ens demostra que Vicenç Bou és ben viu, que encara és capaç d’emocionar la gent, que encara pot fer aixecar-la de les cadires per cantar i intentar ballar la sardana final, ara sí, a la manera més clàssica, mentre una tramuntaneta reparadora fa el cel més diàfan.

Bé pels dansaires, pels músics, pel guionista, pels diversos directors, pel vestuari... Ja els plouen els contractes a aquests joves que dediquen el seu temps de lleure a explicar que res no desapareix sinó que es transforma?


P. S. Demano disculpes perquè el vídeo no fa justícia a l’espectacle (recordo que tots els vídeos de Youtube es poden veure a pantalla completa a base d'anar clicant). Dels caps, no en tinc la culpa.

la lletra (reedició)

Aquest estiu tenia la intenció de seguir la lletra de “Torroella, vila vella” (1952) de Vicenç Bou i refer el vídeo que us havia presentat. Al final, vaig pensar que no, que la meva reinterpretació, en què surten alguns llocs esmentats i d'altres no, ja estava bé, que ningú no em retrauria la meva Torroella.

Avui, diumenge, dia de sardanes, m'ha semblat que podia afegir la lletra (del seu fill Rogeli), més que res perquè no es troba fàcilment a Internet (veure més avall), a la música. És un text romàntic, elemental, que podeu seguir perfectament a mesura que soni la cobla.


Prop del Ter i al peu de la muntanya,
vora el mar bell i altiu; sota un cel rogent de tramuntana:
-Ets l'espill de l'Empordà!
-Ets l'espill de l'Empordà!

Tens l'encís de la nostra Costa Brava,
sol ardent i radiant;
tot el goig d'un viure ple d'ensomni.
Jo et tinc dintre del meu cor!
Jo et tinc dintre del meu cor!

I ets la pubilla de nostra terra, oidà!

Oh, Torroella, vila vella,
vila del meu cor,
si sabessis com t'enyora
qui està lluny de tu.

Tes muralles mil·lenàries,
tos carrers estrets,
jo els estimo molt més
que tot el món.

Del Tamariuà fins a les Dunes,
camps oberts de fruita i de perfum.
Déu te guard, oh gaia vila meva,
esclat del cor...

Des de l'alterós i esvelt Montgrí,
albiro les grises Illes Medes
i els camins gemmats de la Resclosa,
dels meus amors... amors... *

Si Garreta i Morera escriviren, tècnicament parlant i dintre l'esperit de la música, les millors sardanes, Bou i Vicens han escrit les més universalment populars. La seva escriptura és considerada fascinadora i irresistible. Decanten el cos i l'esperit cap a un dionisisme franc i explícit. Gràcies principalment a aquests vells homes, l'àrea de la sardana s'ha eixamplat considerablement. Han fet ballar tothom, fan ballar tothom, converteixen l'espectador de passiu en actiu**. Les seves sardanes han contribuït a la formació de la manera moderna de ballar-les.

Josep Pla

*De “Papers del Montgrí”, núm 5, juny de 1985 . Ajuntament de Torroella de Montgrí (centenari del naixement del compositor)

** Jo crec que em vaig iniciar amb “Llevantina”. És cert que la meva carrera com a ballador va tenir poca continuïtat.

sardanística de cap de setmana

L'Arare (t'anomenaré en tercera persona seguint certes convencions), a qui aquests dies envejo profundament el seu Blauet i els capbussons que deu sovintejar per la Mediterrània andalusa, em deia que em passaria Torroella vila vella, una sardana de Vicenç Bou que ens agrada a tots dos -i també a la Júlia li porta records-. Com que l'Arare no acaba de trobar la sardana i jo la tinc a casa, em permeto passar-li per si en el seu viatge li agafa un instant de nostàlgia i en els escassos moments en què pot connectar-se té quatre minuts perduts. Em disculpo, no amb ella, segur que no li importa, sinó amb els torroellencs, per la lliure interpretació de l'imaginari de la lletra (ei, com a mínim apareix el camí de la Resclosa), però he aprofitat gairebé les primeres imatges que he trobat; en descàrrec meu, asseguro que aquest estiu resseguiré els indrets que cal i miraré de fer una versió més reeixida des del punt de vista no musical.

Mentre anava escrivint el paràgraf anterior pensava que alguns poden creure que sóc un seguidor de la sardana -darrerament n'he dit unes quantes coses- i un coneixedor dels compositors i de la música de cobla. Res més lluny de la realitat, a penes conec quatre coses, mal escoltades i encara menys païdes, però de tant en tant m'agrada seguir aquesta música i la seva història, i em pregunto com pot ser que hi hagi tants catalans que la coneguin menys que jo i que des de l'oficialitat del país es promocioni tan poc, com si fos un aspecte cultural de segona categoria, una mena de no sé sap què que va existir en altres temps. Tinc teories, però avui les deixarem estar.

Ara, per donar-li una mica més de consistència al post (?) afegiré dues anècdotes, una de coneguda i una de nova.

La primera, és que fa poques setmanes vaig anar al carrer Tallers, a Discos Castelló a buscar unes sardanes determinades. Com que el compositor feia temps que era mort, vaig entrar a Castelló Clàssics. Res de res, ni una miserable interpretació, fins i tot em va semblar que em miraven per sobre de l'espatlla quan em van dir que provés a la botiga de més a l'esquerra, en la qual, és veritat, hi havia quatre cosetes. Al final resulta que vaig trobar la música de Juli Garreta al Corte Inglés del Portal de l'Àngel (després malparlarem dels grans magatzems).

En segon lloc, sabíeu que aquest any, entre altres centenaris, se celebra el del naixement de Manel Saderra Puigferrer? Precisament avui, davant de la catedral, dues cobles (La Principal del Llobregat i Bellpuig Cobla) han interpretat, entre altres, dues sardanes seves: Júlia i Colla Violetes del Bosc. Aquesta darrera us la deixo quasi completa al final final. Tot i que no anava preparat per la celebració i que el resultat és força dolent visualment, estic segur que a alguns us pot fer gràcia la interprtació d'una sardana per dues cobles al mateix temps, cosa que no es veu ni s'escolta cada dia.

Acabo amb una recomanació. Els qui tingueu interès a escoltar unes quantes sardanes variades feu una mirada a la pàgina de Músics per la Cobla. A més d'escoltar-les, us les podeu baixar -i, si voleu i teniu sort, comprar els seus CDs. Es tracta d'un treball absolutament seriós i variat que jo aprofitaré en alguna ocasió.

Se m'oblidava: Bon Sant Pere als caleros!