aquest diumenge, més sardanes: oidà!

UNA ALTRA VEGADA SARDANES! -que crida algú.

És el que hi ha aquest diumenge, aquí. Encara que quan es parla de sardanes cal parlar de música de cobla o de grups amb instruments de cobla, de muntatges i espectacles diversos, antics, moderns i postmoderns (sí, amb la tenora), d'història del passat i de temptatives de present.

Tinc el convenciment que un dels problemes de la difusió de la sardana és que es veu com una dansa antiga que alguns recorden de quan eren petits i veien saltironar en sortir de missa, a l'hora del vermut. I potser aquesta és la qüestió que afecta els mateixos sardanistes: que per supervivència es tanquen en el passat (el dels diumenges, els de la colla, el dels aplecs, el dels concursos...) perquè no han trobat la manera d'expandir-se en el present. I tenen raó, perquè fer una campanya publicitària convincent per explicar que la sardana (i tota la resta més enllà de les rotllanes) és un joc divertit, evolutiu i que pot enganxar val una pasta. Val a dir, que les autoritats oficials que a vegades la promocionen, sovint ho fan a contracor, com una obligació cultural d'un folklore que creuen obsolet.

Ara, que Barcelona s'ha convertit en capital de la sardana durant tot l'any, m'hi jugo el que calgui que si en sentim parlar, serà de la sardana des del punt de vista arqueològic, com si la sardana fos més vella que el decret de Nova Planta. No hi ha res a fer? Sí, ja ho sé, contractar una bona agència de publicitat costa una pasta.

Mentrestant, jo, que tinc unes idees publicitàries antiquades, vaig pujant música. Avui, un resum de l'espectacle final del del dia de la proclamació de “Barcelona, capital de la sardana 2014”, amb actuació inclosa, esclar, d'Els comediants. Un dels esdeveniments interessants de l'any  serà l'exposició sobre el compositor torroellenc Vicenç Bou que a la seua ciutat s'ha prorrogat uns quants mesos perquè: Davant la importància de la mostra i l'interès que ha generat al públic, durant l'any 2013 l'exposició ha estat visitada per més de cinc mil persones, el Museu de la Mediterrània ha decidit d'allargar l'obertura de la mateixa fins el mes d'abril, quan serà traslladada a Barcelona, dins els actes de commemoració de la capital de la sardana 2014. La pròrroga de la mostra preveu la programació d'una sèrie d'activitats complementàries entorn aquesta exposició i la figura del músic Vicenç Bou durant el 2014. Recordo que Torroella té més de 10.000 habitants.

Per acabar, o molt m'equivoco -en qüestions sardanístiques n'encerto poques-, o els barcelonins estarien encantats amb el muntatge Inaudit, del qual deixo una mostra des de les darreres files de la plaça de la Vila, que podran veure en una filmació completa i ben feta en l'exposició suara esmentada, sempre que la il·luminació del Museu d'Història de Catalunya sigui l'adequada.

Aquest diumenge, la guàrdia urbana balla una sardana, i més.

El dijous vaig anar a fer una mica de cames abans de sopar i em vaig trobar inesperadament entre la gernació que, al passeig de Gràcia, assistia a la Barcelona Shoping Nigth, és a dir, Avui obrirem també a la nit nit per si us ha faltat temps. Als habituals del passeig s'havien afegit els inhabituals de la ciutat que gaudien del caos de l'esdeveniment dedicat, segons vaig llegir l'endemà, a l'òpera. Jo em vaig trobar una antiga coneguda amb la qual vam parlar dels nostre estat de conservació i amb un excompany del darrer institut amb qui vaig xerrar de les novetats del centre que havíem compartit i de la meua exfeina que ell encara practica. D'òpera, res de res, en el meu cas. A la vora de la Pedrera havien muntat un escenari, amb piano i cantant, però els sorolls excessius del passeig només permetien seguir amb aprofitament els moviments dels dits del pianista i els de la boca de la cantant, segurament una soprano.

En canvi, es podia seguir perfectament la música dels altaveus de l'espai acotat per a la intervenció de la secció muntada de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Veure els moviments sincopats i elegants dels cavalls al so de la música sempre m'ha agradat i si genets i cavalls s'atreveixen amb la força emotiva de "Llevantina", de Vicenç Bou... No els retrauré que uns o altres no es donessin les mans o les potes o que no respectessin curts i llargs, però em sembla abominable que no toquessin sencera la sardana i demano des d'aquí, malgrat que ja sé que el que importa en una nit de vendes és el moviment, que el responsable de l'omissió sigui incruentament i degudament castigat.

Com que el vídeo que vaig gravar és curtíssim i deficient, m'ha semblat que podria completar el diumenge musical amb més sardanes de l'estimat Vicenç Bou. Estic segur que la majoria no ha vist Carmen Sevilla explicant i ballant la nostra dansa. Vet aquí, doncs, un fragment de la pel·lícula Spanish Affair (en espanyol: Aventura para dos), dirigida per Luís Marquina i Don Siegel (José Guardiola, no confondre amb el cantant, feia de coprotagonista gitano). L'any de la producció, 1957? , 1958?, explica l'absència de banderes catalanes i la presència de les espanyoles, però els entesos sabien que la segona sardana del mestre Bou, “La cardina encara salta”(1949) -el primer fragment que se sent és d'"El saltiró de la cardina" (1912)-, indicava prou bé l'existència d'un país que es volia silenciar o fagocitar, però que era ben viu. M'agradaria saber qui va aconseguir que els censors no s'adonessin de la continuïtat que suposava el salt de la cardina, però tant li fa.

P. S.: Imagino Vicenç Bou, encara viu, acabant d'enllestir "I com salta la cardina!"

en la foscor del cinema

Aquesta nit, a les nou, si res no ho impedeix, aniré a veure la darrera sessió de la temporada de cimema mut dels Cinemes Girona: Sherlock Junior de Buster Keaton, presentada i interpretada al piano per Jordi Sabatés. Quin plaer distreure'm entre la pantalla i el piano, malgrat saber que alguna cosa em perdre, de les imatges o de la música.

Aquesta sessió m'ha portat inevitablement a un nom, Nydia, d'un llibre rellegit fa poc. No sé si algú coneix alguna Nydia, però és un nom femení estès arreu del món que, mentre que ningú desmenteixi Josep Maria Albaigès, internet inclòs, és un un antropònim relativament recent que no figura en els santorals. Nydia (Albaigès l'escriu amb i llatina) és un nom creat pel novel·lista Edward Bulwer-Lytton al seu llibre Elsdarrers dies de Pompeia (1834). Es tracta d'una esclava cega... Bé no cal explicar l'argument. Del llibre, se'n van fer algunes versions cinematogràfiques.

Nydia era també el nom d'un excel·lent programa musical de televisió dirigit per Jordi Lara. D'on va treure Lara aquest nom? Cap secret, d'una sardana de Juli Garreta, el compositor i músic (i rellotger) de Sant Feliu. D'on va treure Garreta el nom de la seua sardana estrenada l'any 1920? Sembla que no del llibre, sinó de la pel·lícula. I aquí és quan ens movem en el món de la hipòtesi. Copio un fragment de Jordi Lara a Una màquina d'espavilar ocells de nit:

-... De la novel·la d'en Lytton se n'han fet unes quantes pel·lis. Se'n va fer una el 1913, una superproducció italiana, un pèplum d'aquells amb multituds que criden i decorats de cartró. Es veu que va ser un exitarro de l'època i que la van passar a tots els cinemes d'Europa. A tots, saps què vull dir?
 

No el vaig deixar acabar. Borratxos de nit i de literatura, vam armar l'escena amb tots els detalls: Garreta ensopit davant del piano en la foscor de la sala, comença la pel·lícula, apareix l'actriu tan ufanosa, sempre bocaoberta bracejant a l'estil del cinema mut, el pianista alça la mirada, la veu, baveja, li vol dir coses, improvisa al teclat unes notes amb caient de sardana...

Quina història més bonica pel naixement d'una sardana en la foscor del cinema de Sant Feliu... de quin any? El film a què s'al·ludeix és Gli ultimi giorni dePompeii, dirigida per Mario Caserini i Eleuterio Rodolfi (Nidia era Fernanda Negri), però pocs anys abans, el 1908, s'havia rodat una pel·lícula amb el mateix nom, dirigida per Arturo Ambrosio i Luigí Maggi, que es pot considerar el primer pèplum italià (Lydia De Roberti feia de Nidia). Quina Nidia va captivar Garreta? O potser el músic, de qui es diu que llegia poquíssim, es va inspirar directament en el personatges de la novel·la i d'aquí que el nom de la seua sardana fos amb i grega. Per què va tardar tants anys a estrenar la sardana?... No ho sabrem mai; és igual.

Avui m'he distret posant al film de 1913 -celebrem el seu centenari, he pensat- la música de la sardana. Potser no eren aquestes escenes, potser no era això, però aquí queda fins que algú em digui que no tinc els drets per fer aquestes provatures:

els diumenges, sardanes (6)

Acabo -de moment, per sempre?- la meua història de la sardana o, més ben dit, la de l'Esbart Montgrí. Avui he estat una estona al XIX Aplec de la Sardana del Pla de la Catedral: tres cobles i vint-i set sardanes, de les sis fins a les onze, etc. M'ha semblat veure, si fa no fa, els de sempre, ben contents, com sempre... i els turistes, i tota la resta... I alguna mare que feia els primers passos, fora de rotllana, amb la nena, petita, petita -avui eren nenes-, gairebé com sempre. I m'ha emprenyat una mica que avui tampoc no toquessin cap peça de Garreta, sobretot Juny, però encara queden dos dissabtes. I he tornat a casa una mica trist, no per Garreta ni per mi, sinó perquè avui fa dos anys que va morir la mare. I he pensat que, en aquest país hi ha més poetes que lectors de poesia i més músics de cobla que públic. I no sé ben bé per què, però una mica sí.

“Algú s'ha entretingut a comptar que hi deu haver unes setanta mil sardanes escrites. Només comptant sardanes. Poques formacions instrumentals estables, de l'àmbit que sigui, deuen disposar de tant repertori. Però encara no n'ha tingut prou la cobla. S'ha volgut posar a prova en tants escenaris que es pot resseguir la història musical d'aquest país a través d'ella: la cobla modernista de Juli Garreta, la cobla sainet de Vicenç Bou, la cobla de ball de Conrad Saló, la cobla noucentista d'Euard Tolrà, la cobla simfònica de Joaquim Serra, la cobla jazzística de Jordi Molina, la cobla rockera de Dharma, la cobla folk de Marcel Casellas, la cobla ètnica de Jorge Sarraute... Així i tot, mai no s'ha alliberat de l'etiqueta de vestigi folklòric que li va penjar la intel·lectualitat dissident dels anys vint -siguem moderns, mirem cap a Europa!- i que s'entesta a confirmar certa modernitat excloent d'avui. Què és ben mirat la cobla? És la tercera perversitat: entendre què és i per què serveix exactament. Riure's de l'encotillament d'una etiqueta i posar-se a prova n'és, és clar, l'encant [...]”

Jordi Lara: Una màquina d'espavilar ocells de nit.

els diumenges, sardanes (5)

Si avui és diumenge, això són sardanes. Continuo també amb el segon dels tres lliuraments previstos de Jordi Lara (encara no heu llegit la seua Una màquina d'espavilar ocells de nit?):

“La segona perversitat de la cobla és haver sobreviscut cent cinquanta anys (de moment). Haver desafiat la voracitat de la història. Com ha pogut perdurar, quasi intacte, un conjunt de música popular pensat per a fer ballar els pagesos del dinou els diumenges sortint de missa? No és la música popular la música de l'ara i aquí? No és la moda allò que passa de moda? I sobretot: com ha pogut perdurar durant un segle i mig tan trasbalsat? En rigor, la cobla hauria hagut de desaparèixer a principis del vint, quan la sardana ja no estava de moda i s'havia convertit en una cosa de militants. Quan els sardanaires es van haver de reconvertir en sardanistes. Si la cobla i la sardana han perdurat vés perquè són el fruit pervers d'un país que ho és només a mitges i n'ha fet us quan li ha convingut, carregant-li valors que no tenen res a veure amb la música o la dansa. La cobla és una aberració històrica: aquesta és la segona perversitat. I la nostra mentalitat col·lectiva popular de finals del vint sempre tindrà dificultats per sintonitzar-hi. A no ser que es carregui de valors afegits vigents [...].

Qualsevol sardanaire o sardanista -o oïdor de cobles- podria discutir algunes de les afirmacions del text, però avui, mes de juny (... més Garreta!) de l'any 2013, encara queden sardanistes, sardanaires, o seguidors de cobles? Jo, des d'aquí, des del meu desconeixement, i potser per això, em permeto obrir un debat sobre una afirmació, la que diu que la cobla tenia per finalitat fer ballar els pagesos en sortir de missa. No argumentaré, només preguntaré quin pagès era capaç de ballar aquesta música de Pep Ventura. Em sap greu no haver-la compartit el mes passat -Visca la República!- , però la veritat és que em sembla que ja hi ha poca gent que estigui per l'assumpte:

 

Una de les perversitats actuals és que molts -els grans i els joves- semblen saber quina és la finalitat de la cobla i la majoria no saben què toquen les cobles. El motiu de les ignoràncies és una altra història, també interessant d'esbrinar; com ho seria saber perquè hi ha tantes cobles a tants llocs i tantes hores ancorades -només- en la monotonia dels repertoris de modes més o menys vistosos i específics d'altres temps. Massa peixos que es mosseguen la cua?

els diumenges, sardanes (4)

Com que és diumenge, continuo amb la història de la sardana de l'Esbart torroellenc. Afegeixo un text del llibre de Jordi Lara que amb els altres dos que apareixeran en diumenges successius, conformen una síntesi de la història de la sardana i de la cobla -una cosa porta a l'altra?- que es podria titular Perversitats i que trobo absolutament intel·ligent i d'una qualitat divulgadora que pot agradar tant els entesos com els nouvinguts, o els despistats. Aquest diumenge afegeixo un vídeo per als qui no tenen clar què és el tible. Apa!

“El tible és pervers, però qui aprèn a estimar el tible es fica tota la cobla a la butxaca. Perquè el tibles és el desllorigador tímbric de la cobla. La sal del seu caràcter. Un tible encabritat és d'una potència que tomba. Ell és el veritable artífex de la màquina d'espavilar ocells de nit, que diria nl'avi, i no és gaire aventurat suposar que sense la cobla, sense el conjunt que reclama una xeremia per a la tessitura alta, el tible no existiria. “M'agrada sentir la sardana de lluny...”, escrivia Sagarra, maliciosament ambigu. Deuria sentir el tible, més que res. Al pla, i amb vent a favor, es fa sentir d'uns quilòmetres lluny.

Hem d'aprendre a estimar el tible. I llavors, gelosos d'un plaer que ens ha costat, tot el demés, tot el que va ordir en Pep Ventura, seguirà com una propina: estimarem la tenora sense que la diva hipotequi la nostra capacitat sentimental; estimarem el flabiol amb el tamborí, que vetllen perquè la cobla no oblidio mai que va ser creada per a la dansa; estimarem les trompetes, que a la cobla són el signe inequívoc de la idiosincràsia del compositor (casernàries les d'Agramon, patriòtiques en Morera, èpiques en Quimet Serra, místiques en el fill Lamote...); estimarem el trombó, l'aneguet lleig tants anys desaprofitat, però capaç de tornar redoblat l'amor amb què el compositor vulgui tractar-lo; i el fiscorn primer, amb aquella catxassa de rector bonàs, “el sofregit de la cobla”, en deia algú; estimarem el segon fiscorn pel que té de sofert, víctima principal de formar part d'un conjunt popular, és a dir, estalviador, resistint estoic tants compassos d'acompanyament sense reposar; i finalment estimarem el contrabaix, la verra de tres cordes amb perfil de pera, que a les sardanes de plaça és tant un contrabaix com un bombo, i això explica que la cobla sigui una formació pensada per fer ballar que no té, a la base, instruments de percussió... La imatge que em ve al cap, tot l'engranatge en moviment, canya i metall, és la d'una trepa de joglars esbojarrats que volguessin escapolir-se d'un disciplinat escamot militar. A ple rendiment, en tutti, en viu i en directe, el resultat del conjunt és una descàrrega tragicòmica, l'esclat d'un cor mixt de goles constipades. En la perversitat mateixa reposa l'encant: la cobla sona diferent i només per això mereix existir. Hi ha coses en aquest món que els músics només poden dir amb el so agredolç de la cobla. (...)”

 

 

els diumenges, sardanes (3)

Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara, és un dels llibres que més m'ha interessat en els darrers anys. Entre l'autobiografia, les memòries i l'assaig, la ficció i la realitat, la prosa despullada i el lirisme, l'exaltació i la contenció. El llibre també és una història lúcida, heterodoxa i parcial de la sardana i, esclar, de la cobla. En propers diumenges, més:

-... i sembla que no era especialment simpàtic. Però saps què tenia? Un nas empresarial que era l'hòstia. Vaja: el mateix nas pel negoci que tenia tota aquella gent que va muntar el cristo de la Renaixença. Allò sí que a ser una operació de màrqueting! M'imagino en Pep Ventura desembarcant a la plaça del poble amb tot el circ, ell i els músics seguits de la colla d'en Pardàs, un calavera que no se'n perdia cap, sempre boig per ballar i per veure què arreplegava, ja m'entens, feia com d'animador. Com tots els saraus que porten cua, va començar com una cosa liberal i es va fossilitzar a mans dels conservadors. És normal que triomfés: t'imagines com devia petar una cobla en aquella època, en una plaça de pagès? Si aquella gent sentia música un cop l'any! Ara: que no convencia del tot, que alguna cosa fallava, que la lloga sortia cara? Cap problema: al bolo següent en Pep Ventura treia un músic o n'hi afegia un altre. I així anava provant instruments fins que, pam!, ja tenim la fórmula magistral. La cobla moderna, tal qual!
Òbviament, m'estava rescabalant d'haver sucumbit al mite. El deixaria talment: a pèl.
-... però encara et diré més: que la gent no en tenia prou, que volien més música? Allargo la sardana. I així va néixer la sardana llarga, treu-t'ho del cap, tantes punyetes de musicòleg. L'última jugada ja va ser una cosa fina, però segurament devia ser cosa d'en Clavé, que era més intel·lectual i més polític, més murri, vaja. Va ser ell qui va pressionar en Pep Ventura perquè s'oblidés de l'òpera italiana i fes sardanes amb tonades de la casa, que és el que llavors tenia glamur. No em negaràs que la història té conya, Xavi. M'entens, perquè em fascina aquest paio? Xavi? Xavi?
Simplement. Simplement de sobte es va girar panxa enlaire com un bistec a la graella. Sense ni mirar-me allisà la tovallola, furgà dins la bossa, i mentre ajustava les culleretes protectores als ulls va deixar anar, com renegant:
-I l'invent encara dura, tu. Quins pebrots!

els diumenges, sardanes (2)

Continuo amb les sardanes dominicals fins que s'acabi la història que he fragmentat.

Gairebé estic convençut que la sardana, per moltes i diferents raons, algunes de les quals únicament puc intuir, té mala peça al teler com a música popular, és a dir, com a música que s'escolta i es reprodueix amb normalitat arreu del país entre la gent de qualsevol edat, condició i origen. Tot i així, la sardana és ben viva. El dia de la cloenda de la Barcelona poètica, vaig a anar a escoltar la Rosa, per qui tinc una debilitat que algun dia explicaré, i em va sorprendre amb la interpretació d'una de les sardanes més boniques i conegudes de la història. Un principi musical inquietant a càrrec de molt bons músics, un desenvolupament per part de la cantant que alguns s'enganyaran si el troben massa ingenu o frívol, perquè no és més que el reflex de l'acceptació del que diu la lletra en clau actual. Mentre escoltava cantar la Rosa em preguntava si és possible sentir el romanticisme de les antigues paraules des del neoromanticisme escèptic actual. Jo crec que la Rosa fa seus els sentiments que s'expressen, ni que sigui com una petita part de la seua vida, malgrat que en algun oment sembli distanciar-s'hi; algun dia li ho preguntaré.

els diumenges, sardanes (1)

He baixat a escoltar les primeres sardanes de la temporada -la meua- a la plaça de la catedral. Gran sorpresa: un escenari espectacular, enlairat, focus, taules de so i de qui sap què, guàrdies de seguretat... Em diuen que la cobla ha aprofitat el muntatge que farà servir més tard la Maria del Mar Bonet, cantant avui de Rosselló-Pòrcel i d'Espriu. La cobla i els sardanistes més o menys sempre; la darrera sardana, de Viladesau.. i tot de gent que creua i s'entrecreua entre les rotllanes.

Més tard, al pati de l'IEC, les darreres cançons d'Ivette Nadal, gran veu i empatia amb el públic.La lluna, la pruna, que tot just avui comença a créixer. A fora, al carrer de l'Hospital, la fira de sant Ponç: comprem codonyat i regalèssia.

I ja és diumenge. Fa uns dies, vaig recuperar un vídeo abandonat i mig ignorat en un prestatge. Una història de la sardana gravada ja fa quasi 19 anys. Sembla mentida com perden els colors i la definició aquelles cintes velles -tan pocs anys són la vellesa?- que desapareixeran sense que ens n'adonem. La vaig copiar en un DVD que no sé si resistirà millor el temps i, a més, vaig decidir de compartir-la amb qui la volgués veure.

Començo, doncs, amb el primer fragment de la història de la sardana, que anirà apareixent en diumenges successius. No tinc clar que sigui una història certa del tot, però, què importa si eren els republicans o els catalanistes conservadors qui la feren seua, o qualsevol altra afirmació d'orígens discutibles? Que importa si fou el segle tal o tal altre el dels seus inicis? La sardana era el que fou i no sé gaire el que és, i menys el que serà, per molt dansa nacional que sigui. Jo em limito a escoltar -ballar seria massa agosarat- i a transmetre.

música i lletra: Vicenç Bou. De la Plaça al Paral·lel

En la meva joventut, a l'Empordà, ballar una sardana no tenia cap mèrit. Era la cosa més natural del món [...] un servidor mateix arribà a ballar les sardanes discretament, malgrat una falta absoluta de gràcia nativa.

[...]

La sardana, però, no és encara folklore. Això -el folklore- és una cosa de vitrines de museu, i la sardana és una cosa viva. No cal formar equips per a ballar sardanes, car es ballen espontàniament. Per alguns de nosaltres, la sardana, d'una manera naturalíssima, forma part no de l'arqueologia, sinó de la nostra existència present.

Josep Pla: El meu país.

Continua sent la cosa més natural del món ballar sardanes a l'Empordà? Ho dubto. Intueixo que els actuals balladors de sardanes empordanesos no es poden comparar percentualment ni de bon tros als de la joventut de Pla. Ara, ballar sardanes té el seu mèrit. Tinc la impressió, i no puc presentar dades, que augmenten els músics i disminueixen els balladors i balladores. Fins quin punt la sardana s'ha convertit en folklore en l'accepció que esmentava Pla? No ho sabria dir.

Em vénen al cap aquestes consideracions en visitar l'exposició dedicada al compositor i músic Vicenç Bou al Museu de la Mediterrània de Torroella. Vaig fer una visita breu, encara que repetiré, perquè dura fins 2014, posteriorment viatjarà a Barcelona i segurament altres ciutats: Em va semblar un muntatge força interessant i recomanable. Les vitrines habituals amb papers diversos, partitures incloses, objectes i instruments musicals; els panells amb textos explicatius i fragments d'entesos: contextualització, biografia, valoració...; un piano, unes quantes taules amb cadires davant d'una pantalla on es passa Inaudit, l'excel·lent espectacle de l'Esbart Montgrí sobre el mestre que jo mateix vaig gravar intermitentment i matusserament fa dos anys (la projecció, evidentment, no és la meua); de tant en tant, un seient al costat d'un reproductor de CD que conté còpies de la música de Vicenç Bou, en alguns casos amb la lletra cantada per Conxita Supervia, Emili Vendrell, Raquell Meller...

Exposició potent sense ser exhaustiva, absolutament aconsellable. Que a través de Vicenç Bou acosta a una música, una època i un país que ja no són iguals. Folklore? Arqueologia? Inevitablement. Però també més en la mesura que vulguin els espectadors.

I no em puc estar de fer uns suggeriments a la noia que amablement ens va resumir el que veuríem a l'exposició. Per què en un muntatge fet amb tantes col·laboracions institucionals no s'ha pensat a produir al menys un CD -jo votaria per tots- amb la música i les interpretacions cantades -les primeres gravacions, algunes inèdites o introbables- que podem escoltar a la sala? Per què no s'edita i es ven un DVD amb l'espectacle de l'Esbart Montgrí, que, per cert no es veu bé a la pantalla de l'exposició per excés d'il·luminació externa? Per què no un llibret amb tot el que s'hi vulgui encabir? Per què no tot el lot? Ah, les institucions i els entesos que no creuen en els espectadors i queden autosatisfets amb les vitrines els panells, els objectes i les sales que no tenen sortida en l'espai i el temps. Que perdrien diners o seria massa feina? Que tot el que comença té un final? El repte consisteix a aconseguir que no sigui així. Jo els desafio des d'aquí.

Si se'm permet, encara afegiria que m'agradaria que a les taules de cafè de davant de la pantalla se'n serveixi algun -i una copeta- en hores convingudes. I si, també en hores i dies convinguts, alguna dansa de l'Esbart Montgrí amenitzés el moment, millor que millor. Sobre la repercussió al Paral·lel no en diré res, però per demanar que no quedi.

 

Una molt bona aproximació a Vicenç Bou i la seua música:

  

gernació

M'ha agafat descol·locat aquest dilluns festiu. Suposo que com que no treballo per a cap empresa ni tinc cap horari fix, que els altres continuïn o no el seu horari laboral habitual només em produeix efectes secundaris. Avui, per exemple, en lloc de comprar la meua marca habitual de tabac he hagut d'anar a un restaurant de la vora que conserva el nom de sempre però que regenten uns xinesos que, això sí, continuen fent els plats tradicionals del restaurant d'abans, segurament copiats, congelats i distribuïts per una multinacional de la qual no m'he atrevit a preguntar el nom a la cambrera xinesa, una noia que estic segur que, si les coses continuen com ara i els seus peus de porc tenen tanta sortida, votarà per la independència, o com a mínim pel federalisme asimètric..

Uf les festes de la Mercè! Aquest any, al barri, en horari nocturn, han estat una bogeria a causa de l'espectacle fotomusical dels quebequesos. Unes corrues interminables d'anada i tornada de gent de totes les edats pel carrer de Mallorca que no s'havien vist mai. A mi, malgrat que m'agraden alguns actes d'aquests dies, cada any em costa més d'anar-hi. No per la meua misantropia, sinó perquè em costa mantenir-me encaixonat, sense poder moure'm, sense poder sortir de la teranyina quan ja en tinc prou o vull canviar d'aires. Quins actes de les festes puc anar a veure sense sentir-me aclaparat, sense fer cues, sense quedar-me sobtadament immòbil i sense sortida? De prop, pocs; de lluny, la majoria; però massa lluny, com ahir, que no sabia si al mig de la Via Laietana feien el correfoc o havien instal·lat una font de colors.

Aquest matí pensava que havia d'esmenar la meua poca participació en les festes i m'he llegit detingudament el programa per tal de trobar un acte que reunís les circumstàncies idònies. Finalment he aconseguit, hipotèticament, el que buscava: concert, lloc més emblemàtic impossible, símbol de cloenda de la festa, relativament poca gent i, per tant, possibilitat de mobilitat il·limitada...

 Com que encara quedava una estona per a l'inici, he entrat a la basílica. A l'altar, dos capellans celebraven la missa. No m'he atrevit a pujar al primer pis i m'he quedat a la vora de la porta. Gairebé al moment, després del “fiat voluntas tua...” un senyor ha encaixat la meua mà. Estic tan poc acostumat al procés que no he sabut què dir-li i segur que m'ha clixat. A fora acabaven de col·locar les quatre-centes cadires plegables. La gent s'hi ha abraonat, però no hem tingut cap dificultat d'aconseguir seients en la darrera fila, al costat del passadís central. El concert ha començat impuntualment – no podrien desterrar les horribles llums vermelles?- amb una música agosarada impossible de ballar. Passava una mica de l'aire que durant el matí ens despentinava, i a la font de Neptú hi havia uns turistes xerraires i uns espectadors indòmits. A la meua esquerra, una mica més endavant, un melòman que es devia conèixer la música de memòria feia un encreuat de “La Vanguardia”. La darrera fila era ocupada cíclicament per passavolants d'altres països, potser interessats en la música o potser en un descans momentani en un camí que els durà invariablement de retorn a casa.

Els músics, fantàstics, han volgut fer una concessió en la darrera peça del repertori, abans dels bisos: possiblement una de les composicions més boniques del gènere, o al menys de les d'aquest músic de Torroella; una parella, només una, s'ha desplaçat a ballar. Si, com es pot preveure, continua l'escalada nacionalista, les pròximes festes la plaça serà intransitable i les estelades omnipresents, de moment, com en un oasi intemporal, ningú ha dit ni ase ni bèstia, potser perquè els assistents fa anys que tenen les coses clares.

Mentre tornàvem cap a casa sentíem els focs de Montjuïc. A la plaça d'Urquinaona carregaven uns gegants petits en un camió. Fins l'any que ve.

esquizofrènia

Fanfàrries (fanfares).

Hi ha moments que el temps s'atura o s'accelera o es fragmenta o pren direccions estranyes i no saps en quin univers vius: oblits, records... Veus i no veus i sents veus, i el que és deixa de ser i torna a ser. Retrates una realitat i pel teu cap se'n passegen d'altres, ombres i cavernes. I en la foscor que t'enlluerna, una indigestió de músiques que vas paint. Rotllanes interminables, tancades, que saltironegen, es fan i es desfan. Moviments indesxifrables.

Fanfares (fanfàrries).




P.S.:

Estimado/a saragatonabloc:

Es posible que el contenido o la licencia de tu vídeo esquizofrènia pertenezcan a WMG

Sincerely,
- El equipo de YouTube

Músiques de Festa Major: sardanes a plaça

A les sis de la tarda del dia de sant Genís fa una calor de Tribunal Constitucional, però em sento valent i m’allargo a refrescar-me al claustre de l’hospital, sempre acollidor, on Petra Vlasman, exposa les seves fotografies de cares en format petit. Els interns deuran sopar aviat, potser mentre jo encara em refresco a casa seva. Pujo el carrer Major fins a la plaça de la Vila. La cobla Foment del Montgrí (abans han actuat els Montgrins) comença una sardana que no conec, cosa que no m’avergonyeix quan veig que un reconegut expert fa una mirada a la partitura per saber o confirmar.

Des de sota la volta del costat de la capella de sant Antoni vaig repassant la plaça porxada i recordant altres anys en què la melodia de les sardanes em despertava del mig son posterior al dinar de la Festa Major. De la rotllana de cadires de fusta de la plaça es van aixecant a poc a poc, romancejant, els balladors i les balladores. Una anella, dues, tres; el mig de la plaça buida i, a l’altra banda, una doble anella amb els més joves. La melodia insistent, reiterativa, baixa i puja, curts i llargs, i es van afegint tocatardans a la dansa.

Em fixo en una ballador que a penes té esma per puntejar i penso amb els antics estadants de les cases que tinc davant: La Maria Teresa Matas, de la botiga que acaba el carrer Major i comença la plaça (ara porta la botiga una néta); la casa dels Castells, que, morta la dona i la seva germana, van anar a viure a l’hospital (com m’agradava llegir els escrits del Castell gran al llibre de la Festa Major), ara la casa s’ha convertit en el jutjat de pau on mai no veig entrar ni sortir ningú; la casa de Vilallonga ja fa temps que no és botiga, però l’avi Vilallonga, que ja deu tenir els noranta llargs, encara em sembla en bona forma: no m’estranya, sempre agafat com va d’una morena de parlar suau; el bar d’en Pepet, el va portar uns anys el seu fill i ara, amb els nous amos i la remodelació, ha agafat una embranzida considerable...

Torno a la sardana. On són els joves? Els espanta la calor?

Quan s’acaba la sardana, el rellotge de sol marca aproximadament les cinc de l’hora vella. Me’n vaig a casa; les músiques continuaran.

sardanística de cap de setmana

L'Arare (t'anomenaré en tercera persona seguint certes convencions), a qui aquests dies envejo profundament el seu Blauet i els capbussons que deu sovintejar per la Mediterrània andalusa, em deia que em passaria Torroella vila vella, una sardana de Vicenç Bou que ens agrada a tots dos -i també a la Júlia li porta records-. Com que l'Arare no acaba de trobar la sardana i jo la tinc a casa, em permeto passar-li per si en el seu viatge li agafa un instant de nostàlgia i en els escassos moments en què pot connectar-se té quatre minuts perduts. Em disculpo, no amb ella, segur que no li importa, sinó amb els torroellencs, per la lliure interpretació de l'imaginari de la lletra (ei, com a mínim apareix el camí de la Resclosa), però he aprofitat gairebé les primeres imatges que he trobat; en descàrrec meu, asseguro que aquest estiu resseguiré els indrets que cal i miraré de fer una versió més reeixida des del punt de vista no musical.

Mentre anava escrivint el paràgraf anterior pensava que alguns poden creure que sóc un seguidor de la sardana -darrerament n'he dit unes quantes coses- i un coneixedor dels compositors i de la música de cobla. Res més lluny de la realitat, a penes conec quatre coses, mal escoltades i encara menys païdes, però de tant en tant m'agrada seguir aquesta música i la seva història, i em pregunto com pot ser que hi hagi tants catalans que la coneguin menys que jo i que des de l'oficialitat del país es promocioni tan poc, com si fos un aspecte cultural de segona categoria, una mena de no sé sap què que va existir en altres temps. Tinc teories, però avui les deixarem estar.

Ara, per donar-li una mica més de consistència al post (?) afegiré dues anècdotes, una de coneguda i una de nova.

La primera, és que fa poques setmanes vaig anar al carrer Tallers, a Discos Castelló a buscar unes sardanes determinades. Com que el compositor feia temps que era mort, vaig entrar a Castelló Clàssics. Res de res, ni una miserable interpretació, fins i tot em va semblar que em miraven per sobre de l'espatlla quan em van dir que provés a la botiga de més a l'esquerra, en la qual, és veritat, hi havia quatre cosetes. Al final resulta que vaig trobar la música de Juli Garreta al Corte Inglés del Portal de l'Àngel (després malparlarem dels grans magatzems).

En segon lloc, sabíeu que aquest any, entre altres centenaris, se celebra el del naixement de Manel Saderra Puigferrer? Precisament avui, davant de la catedral, dues cobles (La Principal del Llobregat i Bellpuig Cobla) han interpretat, entre altres, dues sardanes seves: Júlia i Colla Violetes del Bosc. Aquesta darrera us la deixo quasi completa al final final. Tot i que no anava preparat per la celebració i que el resultat és força dolent visualment, estic segur que a alguns us pot fer gràcia la interprtació d'una sardana per dues cobles al mateix temps, cosa que no es veu ni s'escolta cada dia.

Acabo amb una recomanació. Els qui tingueu interès a escoltar unes quantes sardanes variades feu una mirada a la pàgina de Músics per la Cobla. A més d'escoltar-les, us les podeu baixar -i, si voleu i teniu sort, comprar els seus CDs. Es tracta d'un treball absolutament seriós i variat que jo aprofitaré en alguna ocasió.

Se m'oblidava: Bon Sant Pere als caleros!

la fil·loxera

No hauria de passar-me després de tantes vegades, però sempre em sorprèn trobar-me els darreres compassos de la darrera sardana de la plaça de la Catedral. Bufa un vent suau, lleugerament fred, que fa suportable aquesta calor que va i ve abans d’hora. Llegeixo la pissarreta a peu d’escala: toca La Principal del Llobregat i les notes que escolto pertanyen a La fil·loxera -La fil·oxera!-, de Ricard Viladesau, nascut a Calonge l’any 1918 i autor de 244 composicions: valsos, havaneres, fox... a més de sardanes

Em sorprèn el títol de la sardana perquè com tothom sap la fil·loxera és un insecte que, procedent d’Amèrica i a través de França, va acabar amb la major part de les vinyes catalanes. A l’Empordà les conseqüències de la plaga van ser enormes i molts dels seus habitants van marxar del territori, alguns precisament a Amèrica, buscant el que havien perdut, i alguns van tornar enriquits i nostàlgics ies van fer unes cases magnífiques, d'altres, no. Música per a un insecte, sobre un insecte? Un record a la situació del país a causa de la plaga? Les notes no em diuen res sobre la intenció de l’autor i m’acosto impertinent als intèrprets. Miro la partitura i no veig cap lletra. Em quedaré per sempre més amb els dubtes?

















La sardana, però, em fa pensar en la novel·la L’hereu Noradell (1889) de Carles Bosch de la Trinxeria. L’acció de l’obra es desenvolupa precisament quan la fil·loxera s’anava estenent imparable per l’Empordà, i en la novel·la és un element important:

Al veure l’extensió de ceps morts, per la planura i serralades, i al recordar llur vigorosa ufana, un se sent pres de tristesa i de recança. Lo pobre menestral vinyater veu morir lo que li ha costat tanta suor, tant treball, l’única vinya que ha heretat dels seus passats, que sempre li havia donat pa, a ell i a sa família!... Hi passa tot lo dia, hi té sa barraca, es mira cep per cep, els veu malalts, els hi porta fems per refe’ls, per a fer-los-hi recobrar llurs forces perdudes. Los cuida amb carinyo, tot son cor se n’hi va; sos ulls s’omplen de llàgrimes al veure que res pot... Allavors entreveu lo trist pervenir, la negra misèria que l’obligarà a expatriar-se ell i sa família, abandonant sa terra, sa estimada vinya, al govern, que la farà vendre sens pietat per a cobrar-ne la contribució!...
[...]
Ja que las plantas tenen vida, naixen, 's nodreixen, creixen; ¿tenen donchs moviment, operació orgánica, 's propagan, engendran y com nosaltres cauhen malaltas y 's moren? Si tenen sensibilitat é instinch, com s'assegura ¿quí podrá descriurer eixa lluyta soterrana, homérica, horrorosa, entre 'l pugó filoxérich y la forsa vegetativa del cep?

(copio aquest segon fragment –ai, la terra viva...- de la “Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives, on es pot llegir la novel·la sencera.)


M’agrada L’hereu Noradell, entre el romanticisme i el realisme i encara plantejant situacions d’actualitat:

No tots participaven de les idees de Marçal; deien que es feia il·lusions, que son regionalisme era irrealitzable, que en lo sigle XIX era una aberració, ja que les nacions separades tenien tendència a juntar-se per a formar un centre poderós com Itàlia, França i Alemània; que la unió fa la força; que lo regionalisme o federació ens faria tornar tres sigles enrera, com a l’Edat Mitjana.

Se comprèn que hi hagi molts catalans que pensin així. Fa prop de dos sigles que som tan fets a viure baix la unitat de governs centralitzadors i despòtics que ens sembla natural de viyre aixís: ens trobem com los aucells engabiats que han perdut l’ús de llurs ales i que, si se’ls treu de la gàbia, hi tornaran a entrar ells mateixos.

L’element polític, la relació d’Espanya i Catalunya, l’intent de saber qui governa, les esperances i la decepció, tot abans de la crisi del 98, és un dels motius de la novel·la. I els elements costumistes, i les històries d’amors i desamors...

He quedat amb la Joana i me’n vaig sense saber si Ricard Vilaresau es va inspirar en el primer o en el segon fragment de L’hereu Noradell, però sé que la clau la trobaré en la novel·la, que us aconsello vivament, encara que, com sempre, no sé si els editors tenen cap interès a publicar aquestes vellúries. Mentrestant, la sardana em deixa el sabor malenconiós de sempre: aquestes anelles que s’obren per deixar entrar però que es tornen a tancar per girar a dreta i esquerra sobre el seu propi eix, aquesta sensació ara gairebé sempre crepuscular de la música, aquesta bellesa tancada en si mateixa... Aquesta meva història sardanística (infantesa, adolescència...) que potser un dia –ara ja?- evocaré com el vell de la barba blanca del vídeo...





P. S. "Putin diu que la independència de Kosovo dispararà el separatisme a Europa i posa Catalunya com a exemple", diuen els titulars d'alguns diaris; i també esmenta el País Basc i d'altres territoris. Alguns bascos, que mai no volen seguir els exemples exteriors, ja han reaccionat. A Catalunya, fa anys que es fa literatura sobre el tema: és un altre tipus d'exemple.