A un nouparlant se li perdona tot, però a les
persones que es guanyen les garrofes amb una eina tan important com
és la llengua, no els hem de permetre (no ens hem de permetre) tanta
màniga ampla. Fa més de trenta anys que hi ha immersió
lingüística, prou temps per començar a defensar la qualitat més
enllà de la quantitat, sobretot en els altaveus públics (públics i
privats). I no matem el missatger, sisplau.
Magí Camps: “Un cafè amb gotes”
Copio aquest fragment, també discutible en el sentit que es pot discutir, d'una
polèmica que no sé si ha passat molt o poc desapercebuda -n'hi ha
tantes i tan importants!-, encetada a partir d'un article de Narcís
Garolera a la revista Els Marges (qui deu llegir la revista més
enllà dels seus lectors?). Segons llegeixo a Núvol, perquè no tinc
l'original a mà:
Garolera, editor de l’obra de Verdaguer i
Sagarra, està esgarrifat davant la progressiva degradació de la
llengua que percep dia a dia llegint diaris en català i escoltant la
ràdio o la televisió. I en el seu article dispara amb molta
munició.
Segons Garolera, “el problema no és que els
mitjans que s’expressen en català (premsa, ràdio i televisió) ho
facin sense aplicar la normativa vigent, sinó que la llengua que fan
servir –en les traduccions automàtiques dels diaris bilingües, en
les adaptacions al català dels anuncis creats en castellà, i en les
transmissions radiofòniques o televisives en directe– mostra un
desconeixement de les possibilitats expressives de l’idioma
(sobretot de les formes vives i populars) i una clara ignorància
dels nivells lingüístics (estàndard, culte, col·loquial…)”.
Etc.
És un goig veure que algú s'alarma davant del
català que es parla o s'escriu als mitjans, encara que després
l'exemplificació que fa pugui ser discutible i tot plegat tingui
defensors i detractors, o anivelladors. De fet, l'interès de
l'article rau sobretot en les respostes que obté, i les que
s'esperen fins que l'article i les seues conseqüències quedin
reduïdes a les veus en el desert de la lletra impresa o dels
caràcters en pantalles oblidades. No només m'ho passo bé llegint
les diferents veritats, sinó que penso que ja era hora una mica de
moguda de gent il·lustrada, que sap el que diu i ho argumenta de
manera entenedora. La llàstima és que a casa, al carrer, a les
botigues, als mitjans, les converses sobre el tema no tinguin el
nivell del que vaig llegint, perquè trobo que un tema com aquest
podria perfectament substituir aquells buits comunicatius que es
tenen amb coneguts i que acaben indefectiblement, al menys entre els
homes, amb el recurs del temps i, menys, del futbol.
L'article, esclar, no fa referència directa a la
llengua dels parlants anònims, que, de prop o de lluny, és deutora
de la que esmenta Garolera, però que és una altra història, com la
que gairebé em va provocar un cobriment de cor en sentir com dues de
les meues nebodes, allunyades geogràficament entre elles, emputxaven
no recordo qui. Jo, que sóc més aviat dúctil i descurat, vaig
pensar que tot té un límit, o potser no. En darrer terme, però,
més enllà d'edat, influències, immersions, i condicionants
col·lectius, les opcions lingüístiques, com la majoria d'opcions,
són individuals, fins que no es demostri el contrari.
Mentrestant, no deixeu de seguir el fil que
comença aquí i que encara que no acabi cap brodat és bonic de
veure com va fent puntades de colors ben lluents i encertats el llançol de la llengua.
