emputxant la llengua

A un nouparlant se li perdona tot, però a les persones que es guanyen les garrofes amb una eina tan important com és la llengua, no els hem de permetre (no ens hem de permetre) tanta màniga ampla. Fa més de trenta anys que hi ha immersió lingüística, prou temps per començar a defensar la qualitat més enllà de la quantitat, sobretot en els altaveus públics (públics i privats). I no matem el missatger, sisplau.

Magí Camps: “Un cafè amb gotes”

Copio aquest fragment, també discutible en el sentit que es pot discutir, d'una polèmica que no sé si ha passat molt o poc desapercebuda -n'hi ha tantes i tan importants!-, encetada a partir d'un article de Narcís Garolera a la revista Els Marges (qui deu llegir la revista més enllà dels seus lectors?). Segons llegeixo a Núvol, perquè no tinc l'original a mà:

Garolera, editor de l’obra de Verdaguer i Sagarra, està esgarrifat davant la progressiva degradació de la llengua que percep dia a dia llegint diaris en català i escoltant la ràdio o la televisió. I en el seu article dispara amb molta munició.

Segons Garolera, “el problema no és que els mitjans que s’expressen en català (premsa, ràdio i televisió) ho facin sense aplicar la normativa vigent, sinó que la llengua que fan servir –en les traduccions automàtiques dels diaris bilingües, en les adaptacions al català dels anuncis creats en castellà, i en les transmissions radiofòniques o televisives en directe– mostra un desconeixement de les possibilitats expressives de l’idioma (sobretot de les formes vives i populars) i una clara ignorància dels nivells lingüístics (estàndard, culte, col·loquial…)”.

Etc.

És un goig veure que algú s'alarma davant del català que es parla o s'escriu als mitjans, encara que després l'exemplificació que fa pugui ser discutible i tot plegat tingui defensors i detractors, o anivelladors. De fet, l'interès de l'article rau sobretot en les respostes que obté, i les que s'esperen fins que l'article i les seues conseqüències quedin reduïdes a les veus en el desert de la lletra impresa o dels caràcters en pantalles oblidades. No només m'ho passo bé llegint les diferents veritats, sinó que penso que ja era hora una mica de moguda de gent il·lustrada, que sap el que diu i ho argumenta de manera entenedora. La llàstima és que a casa, al carrer, a les botigues, als mitjans, les converses sobre el tema no tinguin el nivell del que vaig llegint, perquè trobo que un tema com aquest podria perfectament substituir aquells buits comunicatius que es tenen amb coneguts i que acaben indefectiblement, al menys entre els homes, amb el recurs del temps i, menys, del futbol.

L'article, esclar, no fa referència directa a la llengua dels parlants anònims, que, de prop o de lluny, és deutora de la que esmenta Garolera, però que és una altra història, com la que gairebé em va provocar un cobriment de cor en sentir com dues de les meues nebodes, allunyades geogràficament entre elles, emputxaven no recordo qui. Jo, que sóc més aviat dúctil i descurat, vaig pensar que tot té un límit, o potser no. En darrer terme, però, més enllà d'edat, influències, immersions, i condicionants col·lectius, les opcions lingüístiques, com la majoria d'opcions, són individuals, fins que no es demostri el contrari.

Mentrestant, no deixeu de seguir el fil que comença aquí i que encara que no acabi cap brodat és bonic de veure com va fent puntades de colors ben lluents i encertats el llançol de la llengua.