binomis, trinomis, i potser altres polinomis

Mai no he estat partidari del maniqueisme dels binomis ni els he entès: negre-blanc, home-dona, policia nacional-guàrdia civil... Entre un i altre component del binomi hi sol haver tot un món de matisos i consideracions. El tema m'ha ressorgit en la reflexió mental en veure i escoltar el protocol amb que els testimonis en els judicis inicien la seua intervenció: Promet o jura... No, no, no. Com a mínim -i se'n podrien afegir moltes altres- tres opcions: Promet, jura o perjura.... Compte, el verb perjurar té recollides al DIEC un binomi d'accepcions, que cadascú triï la seua preferida.

Fa ja força dies vaig saber la mort d'Aïna Moll. Jo li tenia, des de la llunyania, una estima especial. Vaig llegir algunes de les semblances i dels articles necrològics. Crec que en cap s'esmentava un fet segurament considerat menor però important -a mi m'ho sembla- com a mínim des d'un punt de vista simbòlic. Aïna Moll va ser la presidenta del tribunal en les primeres oposicions al cos d'Agregats i Catedràtics de Batxillerat de Llengua i Literatura Catalanes. Si no recordo malament, el segon president va ser Joan Badia, molts anys més tard alcalde de Callús, una petita població del Bages on l'1 d'octubre va tornar a ser protagonista possiblement sense tenir-ne intenció. Del tercer president o presidenta no en sé res per molt que em pregunteu i m'insistiu.

No sé exactament, i ara no ho buscaré,  com tracten els diccionaris el concepte de vaga, però en la meua modesta i antiquada opinió i només en el pla temporal, una vaga que no sigui indefinida (la qüestió de la durada concreta depèn de molts factors) hauria de tenir altres noms: aturada, manifestació, concentració, diada reivindicativa, etc. No vull anar més enllà de la temporalitat per tal que no se m'acusi de frivolitat o per no acusar-ne jo, que els temps no estan per anar contracorrent.

comprensions

Avui m'ha tornat a passar... De tant en tant, algú de la meua edat -o una mica més gran o una mica més jove- es plany que quan ell estudiava no s'ensenyava la llengua catalana (escrita, esclar, la parlada feia anys que la sabien) i que, en el millor dels casos, ja fan prou d'escriure-la com bonament poden. Què puc afegir a més d'un somriure comprensiu? Tots els qui em diuen això han après després dels anys 70 tantes coses que em semblen complicadíssimes, moltes de les quals ni ara ni abans jo hagués estat capaç d'assimilar, que em costa d'entendree la seua justificació, el seu argument estrella i únic, i em sembla que contraargumentar seria una falta de cortesia i fins i tot es podria considerar una incomprensió per part meua del llarguíssim tunel de repressió franquista. Per cert, alguns, no gaires, tenen un domini de l'anglès parlat i escrit que segur que no pensaven que adquiririen quan, tendres infants o joves amb ganes de menjar-se el món, albiraven boirosament un futur amb més o menys llibertat.

Tres o quatre –, potser menys, em resisteixo a inflar la xifra- dels meus amics o coneguts arribats aquí fa molts i molts anys, tants que es podria dir que són preconstitucionals, entenen el català però encara no el parlen. Sembla que el pas d'una llengua romànica a una altra -la parla, ja no dic l'escriptura... o potser escriure és més fàcil?- exigeix un esforç titànic. Malgrat que l'amistat no és basa en la llengua, em sembla una descortesia que, ni que sigui en algun moment llarg, no em parlin en la meua llengua habitual; suposo que ells troben una descortesia que jo no els parli tan sovint -remarco el sovint- com voldrien en la seua. Entre els qui van venir aquí abans de la Constitució i diuen que encara els costa entendre el català, només tinc coneguts; amb ells mai no ens entendrem.

no sé si m'explico

A veure si ens entenem. Quan parlem amb algú emetem sons que formen paraules que formen conjunts habitualment anomenats frases. Normalment entenem què vol dir l'interlocutor i viceversa; una altra cosa és que arribem a comprendre per què l'altre o altra ens diu el que ens diu, però cadascú parla del que vol i com vol o com pot i si no té més temes que ens interessen és cosa nostra. No m'internaré ara en les ambigüitats o les segones intencions de les converses, que aquesta és una altra.

A vegades un vol expressar-se per escrit. El procés és el mateix: sons convertits en lletres que formen paraules que formen oracions més o menys complexes que es van enllaçant amb molta o poca gràcia. Si entrem en la finalitat literària de qui parla (recordem que hi ha literatura oral) o escriu, ens acabarem perdent. Fet aquest aclariment, la diferència entre parlar i escriure és (hauria de ser?) inexistent. Que una mateixa persona expressa millor els seus pensaments (o el que vol dir) oralment que per escrit i a l'inrevés? Es un tema interessant, però el deixarem de banda.

Anem escrivint, doncs. Ai, aquí entrem en un camí de convencions molt més específiques que en les de la llengua oral i, sobretot, amb alta dosi d'arbitrarietat que terceres persones ens volen encomanar.

Escriure significa entrar en un seguit de tradicions culturals que comencen en l'aspecte més insignificant i sovint més abastament comentat: l'ortografia. Com adeqüem els sons de la llengua oral a uns gargots que els han de representar? Doncs seguint unes pautes històriques -rigoroses o no- i la seua evolució segons els entesos de torn. Si no seguíssim aquestes normes, els nostres missatges escrits serien intel·ligibles, tan intel·ligibles com seguint-les? Sí i no. Un ordre comunament acceptat i compartit sempre facilita la comprensió, evita l'esforç d'interpretació, però res més. Avui mateix, a les sis de la tarda, podríem prescindir totalment de les eles geminades i no passaria res, però res de res, excepte potser en la salut mental d'alguns gramàtics i filòlegs. Prescindim dels guionets? El món de l'excel·lència comunicativa no se'n ressentiria. I els accents gràfics? Són una cosa tan senzilla d'aprendre, el més fàcil de tota l'ortografia, que no hi perdre el temps.

Puc prescindir de l'ordre ortogràfic o, més ben dit, hipersimplificar-lo, però em costaria prescindir d'alguns aspectes morfològics, i m'agradaria tenir una capacitat lèxica de gran precisió i, sobretot gaudir d'una capacitat sintàctica que comportés frases fluides i entenedores sense importar si hi ha moltes o poques coordinades o subordinades. Sobretot, sobretot, m'agradaria que el que dic o el que escric fos interessant per als qui m'escolten o em llegeixen; però en això l'ortografia i la sintaxi sovint hi tenen un paper irrellevant.

Com que per enèsima vegada sembla que se m'escapa el tema, acabaré reivindicant els pronoms febles, no des de la perspectiva ortogràfica o morfològica sinó exclusivament sintàctica. Contra els amors no hi ha raonaments suficientment forts, però en podem parlar (i escriure).

Trobo que el darrer paràgraf m'ha quedat prou bé com a conclusió, però prefereixo acabar amb una frase que algú devia dir algun dia: tot està fet i tot és possible.

el Deu de Mora (Mora?)

-Per Deu, Deu*! Quan em tornarà els deu mil euros que em deu des que ens vam veure a La Deu d'Olot?

- Perdoni Mora, però no l'acabo d'entendre, vol dir que no s'ha deixat algun diacrític?

Reprodueixo un fragment de la conversa que vaig tenir fa pocs dies en un carrer de Mora (Móra?). No cal que doni detalls, el cert és que em temo que trigaré a cobrar. Sembla que les modificacions en els accents diacrítics -la seua simplificació- han creat un bon enrenou segons la premsa escrita i altres mitjans. A casa meua ningú no ha notat, les converses a l'ascensor són les de sempre, el temps, el Barça, la inevitable perpetuïtat de Rajoy, les bicicletes (amb els qui no hi van), les bicicletes (amb els qui hi van), etc. En Deu, però, que és molt llegit, insisteix que nota en la meua parla una manca de precisió i es fa l'orni. I encara cal donar gràcies a Deu (Déu?) que a la conversa no es colés cap mot compost sospitós de guionet i que el lèxic i la sintaxi, segons sembla, tinguin molta menys importància que l'ortografia... I el dia que decideixin que el mot independència no té cap hiat -tot ha d'arribar- i en treguin l'accent les manifestacions de protesta seran apoteòsiques, que no és el mateix cridar in-de-pen-den-ci-a que in-de-pen-den-cia, que a vegades una síl·laba més (i, ai, les geminades!) és determinant.

En definitiva... No se m'acut quina pot ser la conclusió excepte que a vegades hi ha feines que contradiuen, o no, allò de qui no té feina el gat pentina.

*El cognom Deu és més abundant a Barcelona en xifres absolutes, però percentualment, segons el nombre d'habitants, guanya Girona, cosa que no m'estranya.

La percepció del temps

Malgrat que fa més anys que visc a Barcelona que els que vaig passar al poble -i a l'internat de Tortosa-, la meua llengua, tant en els aspectes fonètics com lèxics, conserva alguns elements originals que mai no s'han adaptat a la parla d'aquí. Res de vocals neutres, per exemple. Quant al lèxic, avui he comprovat una vegada més que no només no he assimilat alguns conceptes del català oriental en general, sinó que ni tan sols puc precisar el seu significat. Em refereixo al pas del dia. El meu dia -i no parlo de les hores del rellotge segons la mal anomenada i parcial hora catalana- es divideix en menys parts, però no menys intenses, que les dels autòctons: mati, migdia, tarda, nit i matinada. Mitjanit és un concepte més aviat literari i migdia pot ser prescindible. Cap al tard, o expressions semblants, no compten. Vespre o vesprà no existeixen per a mi; evidentment, encara menys el capvespre si no el consulto al diccionari. De fet, insisteixo, fora del rellotge, jo en tindria prou amb claror i foscor; dintre de la foscor, el temps que la gent està desperta i la que sol dormir, moments, evidentment, molt variats.

Al costat de casa van habilitar no fa massa temps una petita part de l'illa com a jardinet públic. En un cartell sobre fons verd, van escriure que es tancaria al capvespre. Com és natural, passo per davant del lloc molt sovint. A vegades un senyor amb una moto el tanca just a la caiguda del sol, a vegades quan fa hores que les estrelles -poques al barri- passegen pel cel; a vegades -rarament-queda del tot obert.

Avui, tot passejant, he arribat a la recentment oberta al públic casa de Muñoz Ramonet. Faltaven quatre minuts per tres quarts de 9. Era tard, les portes estaven tancades. Al costat de l'entrada principal, un cartell com el del meu jardinet, però més vistós, indicava que tancaven a la mateixa hora incerta, és a dir, al capvespre. Calculo que, segons el diccionari, encara faltava mitja hora llarga perquè la definició es complís. He tornat xino-xano a casa, Diagonal avall; quan he arribat encara no havia passat el senyor de la moto a tancar el patiet que, en aquell moment, només hostatjava senyor amb gos.

Potser demà trucaré a l'ajuntament per preguntar a quina hora comença oficialment el capvespre a Barcelona. Suposo que no m'ho acabaran d'aclarir perquè la seua estratègia és clara: tanquem quan volem, i amb això estem d'acord tant en Trias com la Colau. I no dic res quan siguem plenament europeus.

dit sense violència

Durant els anys d'internat, dels 10 als 17, la violència entre nosaltres va ser escassa, de més efectivitat verbal que física. Lèxicament, com que estàvem a Tortosa, en terra fronterera, ens dividíem en dos grups amenaçadors, els del cop de puny i els de la punyada, segons fóssim més del nord o del sud. Aquesta isoglossa, però, no determinava les nostres amistats més íntimes ni les aliances permanents o provisionals, que les qüestions la llengua eren un element secundari, poc conflictiu.

Escric aquest prolegomen per fer temps i intentar recordar si també ens diferenciàvem a l'hora de generalitzar. Hi havia qui copejava i qui colpejava? Sóc incapaç de saber, passat tant de temps, si ens diferenciàvem els del cop de puny i els de la punyada a l'hora dels cops.

Dos paràgrafs ja per apaivagar la virulència de la crítica que el titular d'un diari barceloní em provoca. Des de quan al nord de la frontera -i al sud més immediat- el mot cop dóna el verb colpejar? Quin periodista, quin escriptor, quin corrector, quin arqueòleg despistat, ha posat de moda el verb? I per què el modista té tants seguidors? Ja no s'hi pot fer res, ho sé, però m'emprenya la claudicació de la parla a la credulitat en la lletra impresa. M'hi he d'anar acostumant, però no sense protestar.

notes per al dietari

Admiróse un portugués
de ver que en su tierna infancia
todos los niños en Francia
supiesen hablar francés.
«Arte diabólica es»,
dijo, torciendo el mostacho,
«que para hablar en gabacho
un fidalgo en Portugal
llega a viejo y lo habla mal;
y aquí lo parla un muchacho».

Compro patates i enciams a “Carmen Miranda”, la verduleria de prop del forn, perquè la meua habitual està en obres. La dependenta, sud-americana, prima, d'uns quaranta llargs, sense fruites al cap, encabeix un "mi amor" amb somriure en cada resposta a les meues preguntes. Quan ja he pagat, li dic que m'ha agradat que em digui amor. S'ho pensa un moment i, seriosa, em diu que no li surt la paraula carinyo. És curiós com les parles tenen tantes variants i connotacions per voler dir la mateixa cosa.

Miro una estona una tertúlia curta on parlen del català fàcil. Una vegada més entenc que es refereixen al català escrit, o què sé jo què volen dir. Em ve al cap, avui també, el poemeta de Fernández de Moratín, amb la diferència que aquí, ara, sembla que són alguns catalans els qui s'admiren que els nens catalans parlin bé el català. Ho comprenc, els temps i les circumstàncies són diferents i el català d'ara deu ser molt més difícil que el de fa tres-cents anys.

A la nit, després de la victòria del Barça, segueixo una estona un programa esportiu per la tele. El presentador, que ja té una edat, incombustible i sabedor de tots els detalls de tot el que es refereix al futbol en general i al Barça en particular, diu que al camp es "van escoltar" retrets a la tasca de... L'escolto atentament i sento el que sento. Hi ha gent que més que partidària del català fàcil és propagadora del castellà elemental, això sí, amb accent català.

geolingüística: els mapes de la llengua

Llegeixo al diari que parlen per enèsima vegada del català fàcil i del català difícil, del català oral i del català escrit, d'adaptacions curriculars segons els parlants o els escrividors, de la sortida imminent, és a dir, abans de la Catalunya independent, de la gramàtica de l'IEC, de Fabra i de Solà... M'han vingut ganes a mi també de parlar del tema per enèsima vegada, però segur que ho vaig fer no fa gaire i crec que, de moment, ja he expressat de forma entenedora la meua opinió. Potser demà, si no se m'acut res de nou, hi tornaré.

Tot aquest enrenou cíclic a l'entorn de la llengua m'ha fet pensar en el doctor Veny, que, tenint en compte la modesta repercussió, no estic segur si ha estat el darrer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Com que sempre que es dóna un premi important es nota un augment en el volum de vendes de les obres del premiat, vaig voler comprovar si en les llibreries grans havien situat els llibres del doctor Veny en lloc preferent. Potser el seu llibre més conegut és un manual petit que es titula Els parlars, però a mi m'agrada molt l'última obra, encara en curs de publicació (va pel quart volum): Petit atles lingüístic del domini català. Per als qui ens agrada la cartografia i les paraules, aquests llibres són una delícia i, a més, són un testimoni històric de primera categoria de la dialectologia catalana fins al moment. Continuo, en la primera llibreria visitada, desconeixien l'existència dels llibres; en la segona, en tenien dos en un dels seus centres. Vaig encarregar els volums 3 i 4, és a dir, els publicats els anys 2011 i 2013, en tiratges de 1500 exemplars.

En un país com el nostre, tan aficionat a la llengua (segurament, repeteixo, amb més experts filòlegs professionals i amateurs per metre quadrat que en cap país del món), amb tanta gent capaç de comprar gramàtiques complicadíssimes i diccionaris etimològics de gran pes, m'estranya que aquests llibres tan instructius i lúdics no tinguin molta més sortida. Repassar fonètiques, construccions i mots a través dels colors dels mapes és un joc instructiu i divertit. Llegir els orígens i l'evolució de les paraules... En fi, que només m'explico la falta d'èxit a causa d'una escassa publicitat de l'empresa editorial, d'una distribució deficient o d'uns llibreters que estan per altres promocions.

De moment no m'allargo més. Únicament afegeixo dues pàgines (si es cliquen es poden veure a mida natural) per donar una idea del funcionament de l'obra i per recordar que podem pensar que tal o tal paraula és correcta o no, però el que es parla es parla i es diu on es diu. Copio també unenllaç que porta a una informació exhaustiva sobre el petit atles i sobre el seu germà gran.

hemeroteca selecta

Y dicho esto, empecé a contar a la pareja mis recuerdos de cuando niño, a mi regreso de Francia, en los años cuarenta. Les hablé de la Benèfica Minerva, luego Cultural Minerva, de su propulsor Fèlix Millet i Maristany, de Pere Puig i Quintana, de Josep Benet, de cómo aquella gente ayudó a la cultura catalana, a los escritores de esa lengua, Carles Riba y mi padre, entre otros, cuando esa lengua estaba prohibida.
[...]
Nada de nada, para ellos todo empezaba con el Avecrem. [...] Y la pareja se negaba a aceptarlo. "Com és possible que uns franquistes ajudessin a la nostra cultura, a la llengua catalana?", me dijo la chica. "Pues muy sencillo", le dije yo: "Porque eran franquistas y catalanes. Porque entre ellos hablaban en catalán -si bien con los hijos hablaban en castellano- y cuando escuchaban L'emigrant se les caía una lagrimita, y no entendían, a pesar de ser franquistas, que en las iglesias el cura no pudiera pronunciar el sermón en catalán". "¿No os han contado nada de eso vuestros padres, en el colegio o en la universidad?", les dije. Pues no, al parecer no se lo habían contado. Y me insistían en que no acababan de entender cómo unos catalanes franquistas ayudasen, financiasen, la edición de libros en catalán. Santa inocencia.
[...]
Y entonces yo, con una falsa sonrisa de inocencia, les pregunté: "¿Creéis que es posible una cultura catalana, una cultura catalana en catalán que no abrace la independencia?". Y ambos me dijeron que no. "¿Y una cultura catalana, de los catalanes, en catalán y en castellano?", les dije. Es así, me dijeron, porque no es la verdadera cultura catalana; "la cultura catalana és i serà sempre, exclusivament, la que s'expressi en la llengua catalana, la nostra".

Joan de Sagarra: “Aperitiu independentista”, “La Vanguardia” (23-2-2015)

M'agrada llegir els escrits de Sagarra dels diumenges. Aquest Sagarra que des de les terrasses dels seus bars veu passar la vida amb un whisky a la mà i un diari italià o francès que fulleja mentre pensa com ens provocarà d'una manera diàfana en el proper article d'un diari des de fa uns anys bilingüe. Avui, m'ha tornat a estimular, encara que no li diré quan el vegi assegut als passeig de Sant Joan o a Bailen, però li faré una petita reverència mental amb el desig que em continuï alegrant les postres dels diumenges, que la resta de la setmana tinc altres lectures, poques, la veritat.

En els articles, l'extensió és necessàriament limitada i un ha de fer una tria i economitzar en la mesura del possible; ja s'encarregaran els lectors de pensar o dir la seua si s'escau.

No enllaço l'article de Sagarra -no sé si podria-, però estic segur que tots els qui passen per aquí llegeixen “LV”, com a mínim els diumenges, de manera que només em queda insinuar la meua, amb total economia de paraules.

Deixant de banda la didàctica sagarriana, completaré el context del que diu al primer fragment recordant que l'articulista es refereix a la prohibició durant un temps de la llengua catalana escrita. Jo, que sóc una mica més jove que Sagarra i no sé si això em desqualifica, al poble gairebé només sentia parlar en català, amb les excepcions de l'església i l'escola... i casa meua, on el pare poques vegades deia alguna cosa en una llengua que no fos la seua. Potser també em caldria afegir que ja va sent hora que els d'alguns àmbits de la cultura recordin que el terme no només s'aplica a la literatura, a la pintura, a la música (properament en aquest mateix espai en podem parlar) i que els guardians dels mots d'una llengua no són els escriptors sinó la gent que parla la llengua, que la transmet generació rere generació, que la modifica, que la reinventa tant o més que els qui escriuen llibres.

Dels noms que cita Sagarra a mi també em sona més el d'Avecrem. Sobre la burgesia, franquista o no, res ens pot sorprendre, ni les llàgrimes verdaguerianes ni el seu bilingüisme. Al poble, tampoc no ens sorprenia que el capellà fes la missa en llatí i els sermons en castellà; qui més qui menys sabia com anava això de l'església en aquella època, al menys a les hores de practicar la litúrgia públicament, que una vegada fora del temple del Senyor, hi havia de tot entre els capellans, com a la universitat d'ara i la d'abans.

La cultura s'expressa en una llengua? Aquí, una vegada resolt el significat de cultura, la discussió també pot ser llarga. En tot cas, i en el moment actual, la cultura -la que s'expressa en paraules- dins del marc geogràfic català cada vegada és més multilingüe encara que uns o altres tenim tendència a procurar que sigui en català o en espanyol, i alguns, bilingüe.

P. S. Potser hauria d'haver copiat el post scriptum de Sagarra, en què parla de Toutain i de Vallcorba, però com que no apareix en la versió digital del diari i jo ja m'he cansat de fer el meu exercici diari de teclejat, ho deixo estar; a més un dels dos és mort i no podria confirmar, matisar o negar les paraules que se li atribueixen.

llepadetes

La llengua, a més d'una funció gustativa i tàctil*, serveix per comunicar-se, per entendre's o desentendre's. Poso dos exemples.

Diu ell o ella:

-He constatat que d'un temps ençà tinc un sentiment fins ara desconegut o que amb altres persones se'm manifestava de manera diferent. Fent una introspecció en el passat, m'ha semblat descobrir que aquesta sensació, o sentiment, va començar una tarda de gener, te'n recordes?, que et vaig demanar d'acompanyar-me a la retrospectiva que feien al CaixaForum (continua la interminable exposició de detalls). A partir d'aquell moment vaig pensar que tu podies respondre a l'ideal que les meues lectures, entre les quals incloc l'Ars amandis d'Ovidi, que, per cert, vaig comprar en una edició bilingüe en una paradeta del mercat de Sant Antoni un diumenge... (impossible reproduir el monòleg en tota l'extensió).

Diu ella o ell, que sí que ha escoltat educadament tot el monòleg, o gairebé:

-A pastar fang!

Diu un altre ell o ella (acompanyant-se de la gestualitat i la tactilitat adient):

-T'estimo!

Diu ella o ell (amb semblant gestualitat i tactilitat que l'altre ell o ella):

-Mmmmm! T'estimo!

La comunicació, el seu èxit, no depèn únicament del major o menor domini del lèxic, de l'extensió de les frases i d'altres components de la llengua, sinó també de l'adequació a l'acte comunicatiu i a les altres funcions del llenguatge com, en el cas anterior, l'emotiva. En molts territoris, la llengua té també una funció identitària, reivindicativa, nacionalista, que rarament apareix en les gramàtiques. En aquest país, per exemple, si un diu l'hora com cal, ja es té molt de guanyat:

-Dos quarts de dues – o ha de ser de dugues, o de dos?- (de la matinada).

-Tres quarts i mig de tres (de la matinada). (Quin plaer sentir això: entre la precisió i la poètica)

Tant se val que després la resta de la seua llengua oral o escrita no vagi a l'hora o que no recordi, perquè no ho ha sabut mai, o perquè tingui cera a les orelles, que l'hora que diu no és la de tradicional de tots els territoris de llengua catalana. Si diu els quarts, déu (i el país o la nació) li'n dó glòria.

La llengua, que a vegades sembla anquilosada en el passat (cosa dels parlants normalment), és dúctil, evoluciona, es transforma, no demana raons i accepta qualsevol boca. Que un diu cop i després deriva colpejar? La llengua, com la Candelera, riu. Que un ha esbandit el val la pena tradicional al seu territori per un paga la pena que no sap de on li ha sortit? La llengua, com la Candelera, plora. Tant si plora com si riu, la llengua viu**.

A mi, una de les funcions de la llengua que m'agrada més és la lúdica, però la deixaré per un altre dia, que avui només pretenia unes llepadetes suaus a l'orella dels qui volen escoltar (i tornar-me les llepadetes).

* Antigament la llengua s'havia fet servir molt per llepar sobres, però des que els sellos es van anomenar segells i, sobretot, des de l'aparició d'internet, aquesta funció pràcticament ha desaparegut.

 

** Que un diu profund... Deu ser del PSC, branca crítica català. Sobre aquest mot, la Candelera ni plora ni riu, mira una altra banda.

el que no es greixa ni s'engreixa mor?

Parlo i escric un català justet i a mesura que passa el temps oblido molts aspectes -bé, alguns, que molts em sembla petulant- relacionats amb la llengua que abans pensava que coneixia. Per exemple, ja no sé què vol dir bilingüisme i la definició del diccionari no em resulta prou aclaridora. De fet, sempre m'ha semblat que hi ha poca gent, poquíssima, que tingui el català com a llengua materna i sigui bilingüe; trobo que més aviat són -som?- diglòssics. Però potser ni un terme ni l'altre defineixen prou bé l'actitud i els usos lingüístics dels catalanoparlans i haríem de trobar un mot nou, clar, perfectament intel·ligible, sense possibilitats d'ambigüitat. Quin mot? No ho sé, però hauria de partir d'un estudi aprofundit dels costums lingüístics dels catalans actuals, de les interferències amb les altres llengües, la universal, l'anglès, però sobretot l'espanyol, etc.

Se m'acut aquesta breu anotació després de llegir a Vilaweb l'entrevista a Pau Vidal. Vidal ha publicat El bilingüisme mata, un llibre que segur que és molt interessant i aclaridor, i les respostes a l'entrevistador són molt estimulants. Que el català es va empobrint en els aspectes fonètics, lèxics -per cert, l'empobriment lèxic crec que és el més fàcil de solucionar-, sintàctics, em sembla evident. Que aquest fet importa a poca gent crec que també és evident, fins i tot es detecta en alguns que viuen de parlar o escriure en català. Que aquest procés d'empobriment vagi avançant en el moment que fa més temps continuat que l'aprenentatge de la llengua es fa també en escoles i instituts i arriba a més individus podria semblar paradoxal si no fos perquè hi ha factors, a part de les actituds personals, que tenen efectes contraris poderosos. Com evolucionarà -o involucionarà- el català? Jo no sé res sobre això. Tampoc no sé si la llengua serà cada vegada més uniforme, de manera que arribi un moment que ja no es detectaran les variants dialectals; podria ser. En aquest món tot és possible i algunes coses, probables.

Per cert, amb una afirmació, de les petites, de l'entrevistat no estic d'acord. Diu: En una generació hem passat de dir l'hora en quarts a dir-la en mitges perquè normalment el que en sap més s'acosta al que en sap menys, i al final el primer renuncia a dir dos quarts de vuit i diu les set i mitja. A la meua família fa generacions que ningú deia dos quarts de vuit, però els qui quedem encara diem tres quarts de vuit: ximpleries del sud.

maniqueisme lingüístic

M'agrada llegir les novel·les de Lorenzo Silva protagonitzades per Bevilacqua i Chamorro. També he llegit algunes entrevistes on, a més de respondre preguntes sobre els seus llibres i la literatura en general, Lorenzo Silva parla sobre política i societat. Les seues paraules -compartides o no les conclusions- sempre m'han semblat ponderades, intel·ligents, clares. En l'entrevista de la Núria Escur publicada al diari del dissabte, apareixen inevitablement preguntes sobre Catalunya i Espanya. L'escriptor, no només des d'un criteri teòric, exterior, sinó des del coneixement directe de Catalunya, formula unes quantes conclusions que segur que coincideixen amb les d'alguns catalans, molts o pocs. Copio només un fragment de la conversa (la resta es pot trobar aquí):

Què es pot fer des d'aquí? No fan els catalans un diagnòstic correcte de la situació?
Molts no. Molt català pensa "estem aconseguint trencar els amarratges amb Espanya..." Però jo crec que, simultàniament, aquesta societat s'està trencant. Aquí hi ha qui ignora que existeix gent que ni és d'Esquerra ni té tatuada una estelada. Que el 55% de catalans continuen tenint com a primera llengua el castellà.

Potser té raó Lorenzo Silva i la societat catalana s'està trencant, cosa que no sé exactament que vol dir, perquè jo, que no vaig votar ERC a les darreres eleccions i aspiro a veure en un futur, que no sóc capaç de concretar, més banderes només amb les quatre barres que amb l'estel inclòs, no tinc la sensació d'aquest trencament ni m'ha passat pel cap que els partits polítics, que ens representen i ens administren tan precàriament, es puguin convertir a la llarga en cap altra cosa que no sigui un reflex imperfecte de la varietat dels habitants del país. I malament si simplifiquem durant massa temps un país a partir dels partits polítics o les banderes.

Em temo que el problema principal que veu Lorenzo Silva -ell mateix ho esmenta- és el de la llengua. Deixant de banda que desconec quants catalans tenen com a primera llengua l'urdú, l'àrab, etc., la identificació de llengua i pàtria, que va exposar magistralment Aribau des de la perspectiva romàntica, continua sent el primer element, el fonamental, a l'hora de prendre posicions davant el conflicte entre Espanya i Catalunya dels qui tenen com a primera llengua el castellà, potser també d'alguns dels altres. Per molt que sovint s'utilitzi la llengua com a metàfora, és l'ús d'una o altra llengua, el seu predomini, el seu tractament oficial, el que es veu com un problema. Si Catalunya no tingués una llengua pròpia consolidada i amb prestigi, el “problema català” seria un altre, els arguments de “fractura” ben diferents. Que curiós que una de les riquesses immaterials dels catalans -i de la humanitat- sigui una font d'enfrontament o, en el millor dels casos, de desconfiança.

pluja d'estrelles (seqüeles)

Fa pocs dies em feia ressò aquí del darrer article de la penúltima edició de la revista "Els Marges". Garolera va provocar una polèmica sobre el català escrit i parlat als mitjans d'un interès considerable i d'una fugacitat meteòrica, com és normal. Quan la cua del cometa ja semblava invisible de tan llunyana, ha aparegut al Núvol un altre article, una altra estrella fugaç que deixa veure el seu foc efímer.

Salvador Oliva titula Jo acuso! la seva resposta amb cua. Bonic començament de reminiscències literàries i polítiques que, a la fi, s'apagarà com foc d'encenalls abans d'arribar a cremar fets i consciències. Però no me'n puc estar de donar-li, modestament, una mica de publicitat des d'aquí.

Hi ha un paràgraf que trobo d'obligat recordatori abans d'encetar qualsevol reflexió sobre la llengua. És veritat que el mateix Oliva diu que el ventall és tan ample que difícilment ningú el té en compte a l'hora d'analitzar la situació de la llengua al país. Llàstima! Perquè només des del conjunt, des de la totalitat (no sé si falta algun ítem), es pot arribar a entendre la situació de la llengua al país, sobretot al nostre país:

El primer que hauríem de fer, tant si parlem del català com de qualsevol llengua és tenir en compte les variacions. En català, tenim variacions segons (a) la regió, (b) el grup social, (c) el camp del discurs, (d) el medi i (e) l’actitud del parlant. No m’estendré sobre aquest ample ventall, tot i que seria pertinent per col·locar les opinions en el lloc que els pertoca.

Completament d'acord, i remarco que no s'ha d'oblidar, quan diu: Les variacions individuals en diferents contextos, incloent-hi alguns barbarismes, no tenen, al meu modest entendre, cap importància.

Ara és quan hauria de recomanar de llegir l'article sencer i els comentaris que ha estimulat, i prou, però no vull deixar de transcriure un paràgraf amb el títol i de destacar el mot ultracorreccions:

Acuso, doncs els polítics i, de passada, responsables de TV-3 i de Catalunya Ràdio d’imposar manies que fan trontollar els bons coneixements que tenen els catalans natius de la seva pròpia llengua. Qui és el responsable més alt de les ultracorreccions de TV-3? Quins polítics l’han col·locat en aquest càrrec? El va obtenir per oposició o per amiguisme? Sí, jo acuso!

Feta la feina de copista que m'he proposat, i sense entrar en la meua impressió sobre l'article de Salvador Oliva, no quedaria tranquil si no afegís que tant aquest text com els anteriors,sorgits a partir del de Garolera -i el de Garolera mateix- m'han produït un estat d'inseguretat, d'inquietud, que estic segur que no buscaven els articulistes. No hi puc fer res, a mesura que anava llegint notava la insignificança dels meus elementals coneixements filològics, gramaticals, ortotipogràfics...  Quantes incorreccions de tot tipus dec haver amollat avui (no dec haver amollat avui?)? Hauria de continuar intentant expressar les fluctuacions del meu pensament elemental en una llengua, la meua, que endevino, més que sé, mancada (hauria de dir faltada? Hauria de buscar una altra expressió? Quan dic expressió vull dir mot?) de la precisió, genuïnitat, adequació i correcció necessàries? M´ho pensaré.

E la nave va

Aquests dies,mentre seguia la polèmica que esmentava ahir, pensava que la majoria de converses que mantenim es mouen dins d'una certa immediatesa del moment que vivim. Possiblement la llengua catalana escrita -també el seu ús públic- viu una de les millors èpoques de la història quant a quantitat de material i, el que em sembla més important, de més prestigi dins i fora del país. No discutiré ara el possible empobriment de la llengua dels mitjans o de la llengua parlada, ni pronosticaré un futur que desconec, però si deixem anar la vista enrere un o dos segles... No hi ha color.

Per cert ha arribat á tal grau y exces lo aborriment de alguns a nostra llengua, que fins han desitjat fer perdrer lo us y exercici de ella. Y com se sentian ja los perniciosos efectes de tan detestable máxima, deteriorantse y perdentse de dia en dia mes y mes; me ha paregut del cas imprimir esta gramatica, no sols pera desmentir las impugnacions dels zoylos murmuradors, sino pera que sia al mateix temps un document ó escriptura authéntica, que assegure y perpetúe la sua existència. Axí, donchs, manifestaré dos cosas: la primera es lo orígen y descendencia de dita llengua; y la segona, que esta subjecta, com altras, á las reglas del art.

Mes primerament una cosa apar que no pot passarse en silenci, y es: que algú dirà. ¿Peraqué voler cultivar la llengua cathalana, si la de tota la nació es la castellana, la qual debem parlar tóts los que nos preciam de verdaders espanyols? Es veritat; pero, no obstant, es necessari també estudiar los principis de la llengua nativa, la que havem apres de nostras mares. Los escrits de alguns ho manifesten bastant; puix son inintelligibles, ridículs y plens de errors, per no saber manejar la llengua ab la llum que correspon. La llengua es la porta de nostra ànima; si ella no es neta y llimpia, dona á. conèixer la porqueria y brossa de dins de la casa. jQuí será de nosaltres, que no se veja en la precisió de haber de escriurer á vegadas en cathalà? Los senyors á sos majordoms, los amos á sos masovers, las senyoras á sa famiüa , las monjas á sos parents, los marits á sas mullers, y enfí tots los naturals se veuhen á vegadas en la necessitat de haver de escriurer alguna carta ó bitllet en cathalá...

Josep Pau Ballot: Gramatica y apología de la llengua Cathalana (1814?)

Certament, vivim el present i ens ha de preocupar el futur, però sempre és bo trobar una pausa per fer una mirada al passat.

I no sé per què, en un moment determinat, després de llegir tres o quatre veus de la polèmica, em va venir al cap una escena de Fellini i vaig tenir ganes de tornar-la a veure.

emputxant la llengua

A un nouparlant se li perdona tot, però a les persones que es guanyen les garrofes amb una eina tan important com és la llengua, no els hem de permetre (no ens hem de permetre) tanta màniga ampla. Fa més de trenta anys que hi ha immersió lingüística, prou temps per començar a defensar la qualitat més enllà de la quantitat, sobretot en els altaveus públics (públics i privats). I no matem el missatger, sisplau.

Magí Camps: “Un cafè amb gotes”

Copio aquest fragment, també discutible en el sentit que es pot discutir, d'una polèmica que no sé si ha passat molt o poc desapercebuda -n'hi ha tantes i tan importants!-, encetada a partir d'un article de Narcís Garolera a la revista Els Marges (qui deu llegir la revista més enllà dels seus lectors?). Segons llegeixo a Núvol, perquè no tinc l'original a mà:

Garolera, editor de l’obra de Verdaguer i Sagarra, està esgarrifat davant la progressiva degradació de la llengua que percep dia a dia llegint diaris en català i escoltant la ràdio o la televisió. I en el seu article dispara amb molta munició.

Segons Garolera, “el problema no és que els mitjans que s’expressen en català (premsa, ràdio i televisió) ho facin sense aplicar la normativa vigent, sinó que la llengua que fan servir –en les traduccions automàtiques dels diaris bilingües, en les adaptacions al català dels anuncis creats en castellà, i en les transmissions radiofòniques o televisives en directe– mostra un desconeixement de les possibilitats expressives de l’idioma (sobretot de les formes vives i populars) i una clara ignorància dels nivells lingüístics (estàndard, culte, col·loquial…)”.

Etc.

És un goig veure que algú s'alarma davant del català que es parla o s'escriu als mitjans, encara que després l'exemplificació que fa pugui ser discutible i tot plegat tingui defensors i detractors, o anivelladors. De fet, l'interès de l'article rau sobretot en les respostes que obté, i les que s'esperen fins que l'article i les seues conseqüències quedin reduïdes a les veus en el desert de la lletra impresa o dels caràcters en pantalles oblidades. No només m'ho passo bé llegint les diferents veritats, sinó que penso que ja era hora una mica de moguda de gent il·lustrada, que sap el que diu i ho argumenta de manera entenedora. La llàstima és que a casa, al carrer, a les botigues, als mitjans, les converses sobre el tema no tinguin el nivell del que vaig llegint, perquè trobo que un tema com aquest podria perfectament substituir aquells buits comunicatius que es tenen amb coneguts i que acaben indefectiblement, al menys entre els homes, amb el recurs del temps i, menys, del futbol.

L'article, esclar, no fa referència directa a la llengua dels parlants anònims, que, de prop o de lluny, és deutora de la que esmenta Garolera, però que és una altra història, com la que gairebé em va provocar un cobriment de cor en sentir com dues de les meues nebodes, allunyades geogràficament entre elles, emputxaven no recordo qui. Jo, que sóc més aviat dúctil i descurat, vaig pensar que tot té un límit, o potser no. En darrer terme, però, més enllà d'edat, influències, immersions, i condicionants col·lectius, les opcions lingüístiques, com la majoria d'opcions, són individuals, fins que no es demostri el contrari.

Mentrestant, no deixeu de seguir el fil que comença aquí i que encara que no acabi cap brodat és bonic de veure com va fent puntades de colors ben lluents i encertats el llançol de la llengua.

intocables

...

Sense Raimon, la llengua catalana potser no hauria arribat a temps de ser protegida en democràcia, ja que, en el llarguíssim silenci de la dictadura, n'hi van haver molts que, tot i haver-la rebut dels pares, ja no la feien servir ni al carrer ni a les botigues ni per cantar sota la dutxa.
[...]
No em toqueu en Raimon! Fins aquí podíem arribar.

Antoni Puigverd

Després de tanta insistència aparent, podria sembla que m'interessa una vegada més parlar de Raimon, però lluny de la meua intenció. Raimon només és el pretext i surt per casualitat. Em crida l'atenció el primer paràgraf que he copiat de Puigverd, d'un article que comparteixo en altres aspectes.

He sentit i llegit moltes vegades en diferents boques i plomes les mateixes paraules sobre la salvació de la llengua i encara ara em transporten al poble, a la infantesa. Nascut poc més de deu anys després del final de la guerra, es pot dir que recordo una part del llarguíssim silenci de la dictadura. Recordo les ràdios emetent en castellà, i les preferències de la gent per una o altra emissora. Recordo totes les classes de l'escola en castellà encara que algun mestre fos del poble. Recordo el cinema dels diumenges en castellà, sessió doble; i el No-Do, triomfant i triomfalista. Recordo les misses de 12, primer en llatí -el sermó en castellà- i després en castellà, amb capellans valencians. Recordo notes apuntades en castellà en qualsevol paper, potser amb alguna falta d'ortografia, però amb una cal·ligrafia, tant la masculina com la femenina, impecables... No recordo ningú que em parlés de Llull, ni d'Ausiàs, ni de la Rodoreda...

Recordo que el veí ferreter parlava en català, i el de dalt, el ferrer, i el de més amunt, que tenia una botiga de queviures amb un rètol que posava Ultramarinos i el seu nom. I tots deien els noms dels seus productes en català i la gent els demanava en català. I els pagesos sabien els noms dels arbres i les plantes i podien assenyalar-ne uns i altres (i jo en sabia més que ara). Recordo la dificultat que tenien alguns, sobretot els més grans, quan en alguna circumstància els tocava emprar el català. Recordo, també, com gairebé tothom feia servir alguna paraula vinguda de fora, com sello o buzón, però no sàrria o cullerot. I a casa, al carrer, a les botigues, per comprar o per vendre, per jugar o per plorar (era massa petit per saber amb quina llengua es parlava per fer l'amor), tothom parlava català amb tothom.

De nacionalisme, de catalanisme, no se'n parlava, o al menys jo no en sentia parlar. En aquella època, tampoc es parlava, al menys al carrer, de populisme, perquè es parlava poc de política al carrer, i entenc, a més, que el terme, en sentit pejoratiu, només es pot aplicar a les actuacions dels polítics; el el que es feia al poble, el que feia la gent, era més o menys popular.

Recordo vagament aquells anys 50 de la dictadura i l'exotisme del castellà en aquell poble tancat, potser una mica trist. La dècada següent van venir els Setze Jutges i Raimon i molts altres, que ens portaven cançons noves, però al poble -que petit i immens era el poble- ja feia segles que teníem les paraules qua mai no vam perdre.

Ara, al poble, que no és gaire més gran qua abans, se senten moltes llengües, i la gent sap moltes més coses, segons diuen, i coneix més món i tornen a votar partits polítics, com abans de la guerra. El català continua ben viu, encara que tinc la sensació que pel camí molta gent ha perdut paraules dels pagesos, dels basters, dels cadirers, dels carreters, dels ferrers... i de tants altres oficis que semblaven intocables, eterns; però no hi fa res, en deuen haver après moltes de noves.

l'ús de la llengua (detall)

No sé com van en aquest moment les campanyes institucionals dedicades a fomentar l´ús del català que acostumen a presentar-se de tant en tant. Vistos els resultats de les darreres enquestes sobre el tema, sembla que tot marxa bé. Es viu un optimisme que és d'agrair.

Aquesta tarda, tornat cap a casa, he sentit per casualitat un fragment brevíssim de la conversa de dues persones que anaven darrere meu:

-Oye, tu cuando vas a aprender catalán?

-Cuando me lo paguen en el trabajo.

En girar cap al semàfor he vist els nois, entre els trenta i els quaranta (amb posat de jutges). Tal com pinta l'economia del país, dubto que l'home aprengui català durant els propers anys, però coses més estranyes s'han vist en aquest territori.

com més aviat millor

Veig i escolto el conseller Espadaler, nascut a Vic, que en la seua al·locució al Parlament diu, referint-se a l'acció dels Mossos en la detenció d'una persona al Raval que va morir posteriorment: quant (quan?) abans millor... Em sorprèn i m'admira aquesta expressió, i moltes de semblants, en boca de persones que habitualment fan servir la llengua catalana. Em pregunto quin tipus de mecanisme lingüístic i social fa que acabin arrelant expressions de fora en una llengua, sobretot quan les pròpies són ben vives. Per què, en aquest cas, el conseller no ha dit com més aviat (prompte) millor?

No em molesta -parlo del llenguatge oral- que algú digui bueno, merci, software... en una conversa; entenc que el parlant té plena consciència que fa servir paraules d'una altra llengua triades, o no, conscientment que fins i tot algun dia s'incorporaran al diccionari, o no. En tot cas, els mots aïllats són fàcil de corregir o autocorregir, cosa que és més difícil en frases fetes, estructures sintàctiques, petits hàbits morfològics... Potser molta gent deu pensar, amb tota la raó del món, que la llengua canvia, evoluciona, és, simplement, un mitjà de comunicació en què l'important és fer arribar un missatge amb la màxima precisió al receptor i viceversa. Potser molts pensen que a la llengua catalana li convé, i ja m'endinso en un altre tema, un procés de simplificació i clarificació en alguns aspectes. No ho nego i no m'importaria debatre sobre el tema, però recordo que parlo de la llengua parlada, la que no té altra norma, fins que s'arriba a l'escola, que la pròpia parla d'aquells, persones o mitjans de comunicació, amb qui s'aprèn.

Miro des de fora el meu escrit i penso que en lloc de dedicar el temps a bagatel·les lingüístiques, a anècdotes, més em valdria opinar sobre matèries importants, però em temo, encara que m'equivoqui, que tinc una idea força clara de com acabarà la investigació sobre els Mossos en el cas que esmentava més amunt; en tot cas, no serà com més aviat millor.


P.S.: Demano disculpes si algú, en llegir el títol, ha començat la lectura pensat que trobaria alguns paràgrafs sobre el referèndum.

A

hores d'ara, quan ja ha passat una mica més d'un any de la seua publicació, em sobta no haver trobat, i llegit, més -alguns- comentaris en els blogs i els mitjans en general sobre la Gramàtica Catalana de la A a la Z, de Marta Mas i Albert Vilagrasa. És una gramàtica bonica, escrita, com el seu nom indica, en forma de diccionari, que pot solucionar ràpidament la majoria dels dubtes més freqüents dels qui parlen i escriuen en llengua catalana. Tant apareixen mots concrets amb els seus usos, exemples i contraexemples, com aspectes més generals: les perífrasis verbals, per citar un cas. Si qui fa la consulta no troba directament en l'ordre alfabètic el mot o el concepte que busca, només li cal anar a l'índex del final per localitzar la pàgina adequada.

A vegades costa de trobar algun mot o expressió; així, poc a poc o mica en mica no apareixen, i cal anar a modals, allà (millor allà que allí? on?) sí, podem trobar el que cal, encara que a la Gramàtica van precedides per la preposició a, que no sé jo, segons puc comprovar cada dia (avui amb els periodistes esportius de TV3), si és un inici gaire del gust de la gent: és tan insignificant aquesta preposició.

La Gramàtica, quan convé, adverteix que si no parla de tal mot o tal expressió és perquè no pertany al llenguatge estàndard o és d'ús restringit. I aquí és quan la Gramàtica i jo, malgrat que la comprenc, no ens acabem d'entendre, perquè no pertànyer al llenguatge estàndard o ser d'ús restringit sovint vol dir que no es tracta d'un ús propi del català central, és a dir, del dialecte majoritari en nombre de parlants.

Els autors ja adverteixen en la introducció: El corpus sobre el qual hem treballat s'ha triat en virtut de l'ús de la llengua estàndard del català central i no ens hem referit a altres a altres formes dialectals, cosa que ens hauria suposat tractar extensament els parlars de tot el domini lingüístic català. Molt bé, d'acord, la majoria de solucions són bones en qualsevol dialecte, però el lector, que també existeix, de més enllà del central no gaire entès en la matèria pot tenir en alguns casos un sentiment de culpa, com a mínim de desconcert, fins i tot de rebel·lia, quan fa servir mots com prompte o encabat i,  se li diu que és d'ús restringit o que no pertany a la llengua estàndard, en el primer cas,  o se li diu que cal escriure en acabat en el cas del segon. Em sembla més greu, per esmentar un conjunt, aquesta dèria generalitzada d'explicar l'”hora catalana” - n'estic tip de veure-la en molts blogs amb rellotge inclòs- sense, al menys, una petita nota que adverteixi que el seu ús no és propi de tot el domini de la llengua i que les altres solucions també són genuïnes. En definitiva, ¿els del meu poble haurien de consultar aquesta gramàtica o haurien d'esperar que, passat un temps, els mateixos autors també resolguin els seus dubtes en una nova edició ampliada i corregida?

Després de l'exposat suara (no feu ús aquest mot, sisplau), cal insistir que la Gramàtica és fàcil de fer servir i eficaç, i si té el nihil obstat de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, no cal dir res més.

elemental

No sé quants grups de treball, comissions i particulars estan pensant i treballant en el paper, oficialitat inclosa, de la llengua catalana en un (el) futur Estat català. Aquí en tenim un exemple i aquí un altre. Me'ls llegeixo i em sembla molt bé que es pensi en el futur institucional; encara que Catalunya (no tant els Països Catalans) pot ser un estat pròsper o misèrrim sense que la llengua catalana tingui cap pes específic important. Ho crec així.

Deixo estar la política i l'economia i em centro en tot el que queda, si és que hi ha alguna cosa més enllà d'aquestes dues realitats, i m'és impossible concebre Catalunya (cal repetir que a vegades confonc Catalunya amb Països Catalans) com a país, com a nació, sense la llengua catalana com a eix fonamental. En una simplificació que a mi no ho sembla, diré que a part de la llengua a l'escola, de les gramàtiques, dels diccionaris, de la literatura..., és l'ús parlat de la llengua el que em permet considerar-me part de la nació catalana, saber quines són les fronteres del país. No són els focs de sant Joan, ni la cobla, ni els castellers, ni l'escudella, ni tantes altres coses les que em permeten saber quin és el meu país, sinó el so de la llengua amb la varietat de pronúncies i de mots que es vulgui.

És possible que hi hagi nacions, països, en què la llengua sigui un element accessori, fins o tot ornamental, aquí no. Aquí la llengua és el tret definitori, constitutiu, fonamental, sense la qual únicament podem tenir un Estat que no ens permetrà saber qui som més enllà de la política o de l'economia. Esclar que molts deuen pensar que el que importar és estar i no ser, o és a l'inrevés?  Quants matisos diferents els d'aquests dos verbs en la totalitat del territori de parla catalana! No hi entraré.