Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estimat amic. Cartes. Textos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estimat amic. Cartes. Textos. Mostrar tots els missatges

15.10.11

la llengua de Pere Calders i altres consideracions inacabables

Encara ara hi ha reticències a l'hora de denominar d'una manera comuna la llengua que compartim. Fins i tot entre els qui no tenen cap problema a reconèixer que es tracta de la mateixa llengua o entre d'altres que, un pas més enllà, defensen la seua unitat hi ha casos en què parlar de llengua catalana costa. Ho entenc perfectament, existeixen raons extralingüístiques diverses que aconsellen o propicien l'ús d'altres denominacions. En podríem parlar llargament i segurament ens arribaríem a entendre, si és que ja no ens entenem.

Una altra cosa és l'ús, sobretot escrit, que fem d'aquesta llengua que reconeixem comuna des de criteris lingüístics, que són els únics seriosos per bé que alguns no els considerin definitius. Jo crec que a l'hora d'escriure no només és lícit l'ús del lèxic dialectal (no és tot el lèxic dialectal?), sinó que és enriquidor i necessari, i una renúncia als mots propis de localització minoritària en favor de mots equivalents, a vegades no tan precisos, del domini més general de la llengua és un error si no una mostra d'inseguretat de l'escriptor, sigui professional o no. És veritat que l'abús de localismes -podríem parlar del sentit del terme abús, esclar- a vegades pot conduir a una certa foscor, però és cosa de cadascú saber on pot arribar i què vol i les renúncies que ha de fer. Si bé la meua idea pel que fa al lèxic és clara, no em passa el mateix amb altres aspectes de la llengua sobre els quals no insistiré per no avorrir el lector, però que podrien continuar un debat que encara, poc o molt, és viu. Per exemple, fins quin punt s'haurien d'utilitzar en la llengua escrita les múltiples varietats morfològiques de les formes verbals? En un territori de pocs quilòmetres, entre un poble, el del costat i el de més amunt, es poden trobar tres morfemes diferents per a la mateix persona del mateix temps, i anem sumant. Tot s'hi val o ens hem de limitar segons determinats criteris? Quins? Hem de ser flexibles amb aquelles formes que abasten un territori extens en detriment de les més locals? Determinades solucions han de respondre a reivindicacions territorials i culturals concretes? Hem de ser més o menys permisius segons la intenció del nostre escrit, els possibles lectors, el moment en què escrivim, el mitjà, etc.?

Segurament no parlaria ara de tot això si no fos per què llegint Estimat amic. Cartes. Textos -correspondència entre Calders i Triadú- m'he aturat una estona en un fragment de Pere Calders que potser encara ara pot tenir un punt d'actualitat. I que consti que he preferit no dir res de les tries literàries per no embolicar la troca.



... En Riera i jo vàrem tenir una topada de les més fortes que s'han produït en el nostre equip. Vaig retreure-li la seva inclinació a publicar tot el que procedís d'escriptors valencians, fossin bons o dolents, dient-li que això em semblava una feina negativa, des del punt de vista de Catalunya i de València. Per altra banda, el cultiu d'unes formes dialectals valencianes en la literatura em sembla innecessari i perillós; si en el gran llenguatge que ens és comú tractem de donar una forma escrita a totes les fonètiques regionals, correm el risc de desintegrar l'idioma i deixar sense efecte la feina que, en poc temps i amb una disciplina que ens és tan rara en altres aspectes del nostre caràcter, ha estat feta a Catalunya. Ha estat posada en circulació una nomenclatura que mobilitza en mi una sorda resistència: s'evita emprar els mots “Catalunya” (i català quan es fa referència al llenguatge), i s'empren en el seu lloc els de “Principat” i “barceloní”. Sembla que, pel sol fet de dir-nos catalans, correm el risc d'ofendre algú. Ara mateix, en Sanchis Guarner (la tasca del qual no deixo de reconèixer) amb una Gramàtica valenciana dóna classes de “valencià”. Ja sé que, en el nostre cas, no és de menysprear cap camí, però ¿hi guanyarem alguna cosa quan tinguem una gramàtica barcelonina, i una de valenciana, i una de balear (o dues, per salvar els ressentiments entre eivissencs i mallorquins) i gramàtiques lleidatanes, tortosines i empordaneses, etc.? Ni en nom de la política ni en nom de res, trobo lícit enganyar-se, i, la veritat és que el nostre idioma comú és el català, amb tota la riquesa que es vulgui de modalitats dialectals. En els estudis filològics aquestes varietats són molt interessants. Però, ens hem d'aplicar a l'esforç de crear una gran literatura o perdre'ns en un bosc de diminuts intents literaris? Conec les objeccions que se'm poden fer, però he arribat a la conclusió que per motius polítics no val la pena de desfer cap de les feines que ja tenim fetes. En realitat, ja ens ha passat me´s d'una vegada que, quan els polítics ho han perdut tot, tornem a començar amb la força integradora de l'idioma. No sé per què tinc la sensació que els nostres enemics veurien amb plaer la consumació d'aquest procés balcanitzador...

Pere Calders (Mèxic, 1953)