15.10.11

la llengua de Pere Calders i altres consideracions inacabables

Encara ara hi ha reticències a l'hora de denominar d'una manera comuna la llengua que compartim. Fins i tot entre els qui no tenen cap problema a reconèixer que es tracta de la mateixa llengua o entre d'altres que, un pas més enllà, defensen la seua unitat hi ha casos en què parlar de llengua catalana costa. Ho entenc perfectament, existeixen raons extralingüístiques diverses que aconsellen o propicien l'ús d'altres denominacions. En podríem parlar llargament i segurament ens arribaríem a entendre, si és que ja no ens entenem.

Una altra cosa és l'ús, sobretot escrit, que fem d'aquesta llengua que reconeixem comuna des de criteris lingüístics, que són els únics seriosos per bé que alguns no els considerin definitius. Jo crec que a l'hora d'escriure no només és lícit l'ús del lèxic dialectal (no és tot el lèxic dialectal?), sinó que és enriquidor i necessari, i una renúncia als mots propis de localització minoritària en favor de mots equivalents, a vegades no tan precisos, del domini més general de la llengua és un error si no una mostra d'inseguretat de l'escriptor, sigui professional o no. És veritat que l'abús de localismes -podríem parlar del sentit del terme abús, esclar- a vegades pot conduir a una certa foscor, però és cosa de cadascú saber on pot arribar i què vol i les renúncies que ha de fer. Si bé la meua idea pel que fa al lèxic és clara, no em passa el mateix amb altres aspectes de la llengua sobre els quals no insistiré per no avorrir el lector, però que podrien continuar un debat que encara, poc o molt, és viu. Per exemple, fins quin punt s'haurien d'utilitzar en la llengua escrita les múltiples varietats morfològiques de les formes verbals? En un territori de pocs quilòmetres, entre un poble, el del costat i el de més amunt, es poden trobar tres morfemes diferents per a la mateix persona del mateix temps, i anem sumant. Tot s'hi val o ens hem de limitar segons determinats criteris? Quins? Hem de ser flexibles amb aquelles formes que abasten un territori extens en detriment de les més locals? Determinades solucions han de respondre a reivindicacions territorials i culturals concretes? Hem de ser més o menys permisius segons la intenció del nostre escrit, els possibles lectors, el moment en què escrivim, el mitjà, etc.?

Segurament no parlaria ara de tot això si no fos per què llegint Estimat amic. Cartes. Textos -correspondència entre Calders i Triadú- m'he aturat una estona en un fragment de Pere Calders que potser encara ara pot tenir un punt d'actualitat. I que consti que he preferit no dir res de les tries literàries per no embolicar la troca.



... En Riera i jo vàrem tenir una topada de les més fortes que s'han produït en el nostre equip. Vaig retreure-li la seva inclinació a publicar tot el que procedís d'escriptors valencians, fossin bons o dolents, dient-li que això em semblava una feina negativa, des del punt de vista de Catalunya i de València. Per altra banda, el cultiu d'unes formes dialectals valencianes en la literatura em sembla innecessari i perillós; si en el gran llenguatge que ens és comú tractem de donar una forma escrita a totes les fonètiques regionals, correm el risc de desintegrar l'idioma i deixar sense efecte la feina que, en poc temps i amb una disciplina que ens és tan rara en altres aspectes del nostre caràcter, ha estat feta a Catalunya. Ha estat posada en circulació una nomenclatura que mobilitza en mi una sorda resistència: s'evita emprar els mots “Catalunya” (i català quan es fa referència al llenguatge), i s'empren en el seu lloc els de “Principat” i “barceloní”. Sembla que, pel sol fet de dir-nos catalans, correm el risc d'ofendre algú. Ara mateix, en Sanchis Guarner (la tasca del qual no deixo de reconèixer) amb una Gramàtica valenciana dóna classes de “valencià”. Ja sé que, en el nostre cas, no és de menysprear cap camí, però ¿hi guanyarem alguna cosa quan tinguem una gramàtica barcelonina, i una de valenciana, i una de balear (o dues, per salvar els ressentiments entre eivissencs i mallorquins) i gramàtiques lleidatanes, tortosines i empordaneses, etc.? Ni en nom de la política ni en nom de res, trobo lícit enganyar-se, i, la veritat és que el nostre idioma comú és el català, amb tota la riquesa que es vulgui de modalitats dialectals. En els estudis filològics aquestes varietats són molt interessants. Però, ens hem d'aplicar a l'esforç de crear una gran literatura o perdre'ns en un bosc de diminuts intents literaris? Conec les objeccions que se'm poden fer, però he arribat a la conclusió que per motius polítics no val la pena de desfer cap de les feines que ja tenim fetes. En realitat, ja ens ha passat me´s d'una vegada que, quan els polítics ho han perdut tot, tornem a començar amb la força integradora de l'idioma. No sé per què tinc la sensació que els nostres enemics veurien amb plaer la consumació d'aquest procés balcanitzador...

Pere Calders (Mèxic, 1953)

10 comentaris:

Júlia ha dit...

Un tema polèmic. I és que fer coincidir una necessària unitat consensuada amb la gran diversitat existent és un intent que mai reeixirà del tot sense desvetllar ressentiments. Aquí i a la Xina.

Els criteris sobre què és o no una llengua poden estar tan consensuats i reblats pels experts com es vulgui però mai m'han semblat consistents. Tot és política i conveniència cultural.

Dues formes dialectals italianes o alemanyes s'assemblen menys que el castellà i el català o que el català i l'italià.

De fet tot aquest tema no s'explica mai amb prou claredat ni a nivell universal no fos cas que... s'esberlessin molts mites.

Si al mot 'dialecte' no se li hagués anat donant un to pejoratiu potser no hauríem arribat a tantes polèmiques tot i que la qüestió valenciana també és molt 'política', en el sentit més casolà del terme.

Clidice ha dit...

el mal no el trobarem en la llengua, sinó en el poder i en la manipulació que se'n fa d'aquesta per aconseguir desmembrar territoris. una llengua no deixa de fornir d'un imaginari comú, que diferencia un poble d'un altre. dic diferencia, no aïlla o separa. o sigui que redenominar-la, negar-li l'origen comú, negar-ne la genètica, només pot ser derivat de l'intent d'extingir-la per la via política. estic convençuda que els americans no tenen cap dubte que parlen anglès, i no s'ofenen pas ni van reivindicant que es digui que parlen americanès, oi?

Júlia ha dit...

Això de les diferències, Clídice, també és molt subtil i valorable, com la genètica lingüística, no està gens clar, fins que no hi ha el poder polític pel mig que determina què és o no és una llengua, una llengua no acaba aquí ni comença allà sinó que es va transformant a través dels territoris de forma gradual. La resta és política 'cultural'. Però els anglesos sí que es fotien durant anys de 'l'anglès americà', per cert.

Un altre tema és la nostra complicada pell de brau i els problemes que se'n deriven, molts i difícils de comentar sense complexos ni ressentiments.

Júlia ha dit...

Vaja, jo encara estic esperant que algú m'expliqui de forma creïble i seriosa què és o no és 'una llengua'. Sobre els dialectes s'han dit tants disbarats ja que val més no entrar en el tema...

gatot ha dit...

fa uns dies, en un fòrum de la UOC, vaig cometre la gosadia de dir que estimo les llengües i que trobava que era una gran riquesa la varietat, perquè algú es disculpava d'emprar formes valencianes.

Tinc la intuïció, que no la certesa perquè no tinc prou formació, que qui s'enroca en dir que parla valencià, mallorquí o tortosí ho fa -sovint- per reivindicar el dret a la diferència. A la diferència amb un estàndard que massa sovint es barreja o s'assimila al barceloní.

Al gironès sempre s'ha parlat més de fressa que de soroll. Però els meus fills tenen assumit el soroll com a normal. Com aquest, mil exemples.

Em segueix encantant entendre que torcar-se és netejar-se i que agranar és escombrar. M'agrada saber que a ses illes berenen al matí quan a Salt ho fem a la tarda. Em sap greu que no hi hagi criteri prouta (com diuen a ponent) arrelat per a difondre la diversitat i entendre-la com a riquesa.

Les variants són riques com dius, pere, però són pobres si no es comparteixen.

SU ha dit...

Ai, aquestes lectures que et/ens fan pensar... Ai... Gràcies Pere!

SU

pere ha dit...

Júlia, la veritat és que jo no tinc problema amb el concepte de llengua, al menys pel que fa referència al català. Els meus dubtes tampoc s'estenen a la parla. És en la llengua literària, o si volem escrita i publicada, on em faig preguntes que aquí només insinuo i que com passa a vegades necessitarien el diàleg directe amb arguments i contraarguments per poder avançar una mica.


Tens força raó, Clidice, amb el que dius. Plantejo el tema de les denominacions i sé que continuarà ceant una polèmica que va més enllà de la pròpia llengua. De tota manera, encara que no m'he sabut explicar, els meus dubtes van en un altre camí, el de l'ús de la llengua literària. Em el model lingüístic, si és que hi ah de ser, que es af servir a l'hora d'escriure.

Sí que és veritat, Júlia, una considearció pejorativa de dialecte -sovint des dels mateixos dialectes, que són cada variant de la llengua- ha creat malentesos i malestars. En un país com el nostre, amb tant de pes de barcelona, això era inevitable. El trist és que encara continuï.


Gatot, em parles de la llengua parlada -i del lèxic- sobre la qual no hi tinc res a dir perquè només faltaria que haguéssim d'adequar la parla a un cànon. Una altra cosa, sobre la qual seria interessant de dialogar, és el fet de canviar un determinats mots per uns altres a partir d'interferències diverses o de tries personals, i la coherència o no d'aquests canvis.
Insisteixo, però, que el meu plantejament anava més aviat en el camp de la llengua escrita i més enllà del lèxic.

Gràcies a tu, Su, per les lectures que em fan pensar. De tota manera, i ja t'explicaré per què, les he deixat pel 2012. De moment només n'he fet un tast insignificant.

Júlia ha dit...

El menyspreu per les formes dialectals ha estat una constant quan en els països-nacions-estats s'ha conformat una llengua 'oficial' sempre inventada en certa manera.

Si les capitals dels nostres països haguessin estat Sevilla -en el cas hispànic-, Manresa, Tortosa, avui el 'correcte' seria tot un altre.

Jo crec que els escriptors són aquells que han de donar valor a aquestes formes, utilitzant-les de forma original i coherent. Això si els correctors no les malmeten, és clar. Val més sumar que no pas restar.

Hem viscut èpoques en les quals l'important era la unitat i en aquest context s'ha de situar la valoració del castellà a Catalunya en determinades èpoques històriques. Avui volem respectar molt la diversitat i això té problemes pràctics. I polítics.

Volem respectar la diversitat però hi ha qui canta i escriu en anglès per motius de mercat, que a la llarga són i seran els que manen. Si l'Espanya profunda no hagués estat tan destralera i assassina en el tracte amb el català i hagués esdevingut un estat fort i important en els segles XIX i XX crec -és una opinió subjectiva- que estaríem molt més castellanitzats encara.L'època de Carles III n'és un bon exemple de com anaven les coses.

SU ha dit...

Ja m'ho explicaràs, Pere! Tranquil, amb la calma...

Gràcies!

Et llegeixo i en frueixo, ja ho saps!

Abraçada,

SU

pere ha dit...

T'ho explicaré a finals de sesembre, potser a principi de gener, SU ;-)
Gràcies a tu!
Una abraçada