d'ara endavant, més metafotografia (2)

Continuo amb el manifest: ... internet és pura inspiració: de coses profundes, belles, torbadores, ridícules, trivials, vernaculars i íntimes. Tenim càmeres assequibles que capten la claredat més tènue i la foscor més opaca. Gaudim d'un potencial tecnològic que implementa una estètica desbordant. Que canvia el nostre concepte de creació. I impulsa obres com jocs, que reciclen el caduc, que revaloren el banal. Obres d'ahir però amb afany de futur. Obres a les quals volem atorgar nova vida. Perquè les coses seran diferents d'ara endavant.

Contemplo les 26 -o eren 28- fotografies amb lleugeres diferències d'un primer pla i li dic a la noia que dubta de la veracitat del text explicatiu que jo tampoc no ho tinc clar, però que els textos no importen; m'entretinc mirant les gallines -asseguraria que també hi ha algun gall- que picotegen en el galliner de vidre alienes a les imatges enganxades en les parets transparents; aprenc que les fotos robades de noies en roba interior en llocs públics en japoneses s'anomenen tosatsu; m'imagino un observador pacient a l'espera de l'aparició d'insectes als vidres de les càmeres del temps de TV3; em costa entendre que algú compri fotos antigues a eBay i que després les reprodueixi amb un ninot de Lego perquè no es pugui tornar a fer servir... Pujo i baixo escales, em barrejo amb la gent, cares identificades dels mitjans i moltes més cares desconegudes.

Fotos en sèrie i serials, repeticions inabastables. Imatges grotesques d'harmonies inexistents. Microcosmos i macrocosmos. Onanismes de qui no surt de casa, però vol compartir els seus plaers. Originalitats -un petit detall salvador- patètiques. Bellesa -què és el bell?- inexistent en una quotidianitat antiestàtica que aclapara. Desequilibris flagrants. Profunditat del superficial, superficialitat en la reiteració. Possibilitats il·limitades d'un món infinit que es repeteix a si mateix. Futurs incerts perquè només compta el present i el passat és una excusa. Tercer, quart, cinquè romanticisme... que el realisme desvirtua o sublima?

Em sento còmode perquè aquest també és el meu món. Faig fotos de les fotos, que durant tres o quatre dies pujaré a l'altre bloc. Reivindicaré en silenci que jo també podria formar part de l'exposició... I m'inquietarà pensar que potser sí que les coses seran -ja ho són?- diferents d'ara endavant en aquest joc que vivim cada dia.

"From Here Om", molta metafotografia (1)

Gairebé tota la primera segona i tercera planta d'Arts Santa Mònica s'han convertit en una macroexposició que vol mostrar una tendència (?) fotogràfica que es podria concretar, encara que la síntesi sigui extensa, en les primeres paraules tretes del full que corre per la casa a manera de manifest: Avui tots editem imatges. Reciclem, tallem i enganxem, remesclem, les pugem i les baixem. Així fem que les imatges tinguin sentit. L'únic que necessitem és un ull, un cervell, una càmera, un telèfon, un portàtil, un escàner, un criteri. I quan no editem creem imatges noves. Creem més que mai. Perquè els nostres recursos són il·limitats i les possibilitats infinites. Internet és pura inspiració.

Doncs vet aquí les claus. Per què has de fer la foto d'una sortida de sol si la pots trobar a internet i la pots copiar i manipular com vulguis? I tu, a qui et preocupa l'anorèxia, per què vols buscar imatges en directe si internet te les proporciona? I si vols fer un muntatge amb vermells, verds i blaus, perquè no busques les fotos a internet?

Més claus. No cal tenir una càmera de l'última generació per expressar allò que volem. Creem imatges amb els mitjans que tenim i manipulem-los tant com vulguem.

Encara més. Donem un nou sentit als mitjans. Aprofitem les càmeres de vigilància ciutadana i d'empreses per manifestar-nos i, si cal, subvertit. Copio del panell: Sense mitjans per permetre's pagar un equip de producció i ni tan sols el material necessari per gravar un clip, la banda independent de Manchester The Get Out Clause (Clàusula d'abandonament) va decidir utilitzar les càmeres de vigilància que són a molts dels carrers del regne Unit per fer-ho. Es van instal·lar amb tot el seu material, bateries incloses, en diferents llocs de la ciutat i van començar a tocar davant les càmeres. Posteriorment es van adreçar a les institucions i a les companyies propietàries dels aparells i els van sol·licitar les seqüències que recollien la seua actuació emparant-se en la “Data Protection Act”, l'acta de protecció de dades aprovada pel Parlament britànic el 1988.

Continuaré de manera menys caòtica properament. Passo a alguns exemples visuals.